Amargor

Donat que he passat uns dies en els quals la meua salut s'ha ressentit lleugerament, porte un parell de caps de setmana portant-me bé: ni he abusat de la nit ni de les substàncies que solen acompanyar-la i m'he dedicat a socialitzar en estat sobri.

Esta retirada forçada i temporal de la mala vida m'ha permés comprovar que els dissabtes i els diumenges són més llargs del que semblen i que sóc un amargat i un cínic rematat.

 

Així, si divendres vaig participar a un aquelarre polític, dissabte em vaig deixar caure en companyia dels amics a un concert pretesament indie en el qual no res em va semblar bé: ni la música, ni l'actitud del cantant, ni la temperatura del local, ni l'estupidesa general del públic, ni el sabor de la cocacola.

 

Per això, si el portaveu de la banda no tingué prou amb oferir un concert de merda i en demostrar que encara és possible estafar un grapat de fans sense que intervinguen les forces de l'ordre públic, els assistents (víctimes reals de l'estafa) no es van tallar a l'hora de repetir les frases fetes que se poden escoltar a qualsevol concert en el qual les ulleres de pasta i els rellotges de plàstic són objectes imprescindibles.

 

Així, si en altres situacions les frases de l'estil 'no tiene nada que ver el sonido en directo con el del disco' o 'me gusta la actitud del batería' o 'esta cançó forma part de la cara b del disc que van traure entre el primer i el segon' o 'este tío toca como nadie la pandereta vietnamita' em resulten suportables, dissabte nit només van aconseguir que arrugara el front més del que convé quan ja tens 30 anys.

 

Enyore la mala vida. L'enyore tant!

Pastilles estiuenques (I): els enemics naturals

-->

La primera nit de vacances vaig eixir a sopar amb els amics i el desenvolupament (a)normal dels fets va fer que dos hores després de la mitjanit només en quedàrem tres encara recolzats a la barra d'un pub de platja. I, per la mort de déu, quins tres: un policia nacional de Campanar, un gitano de Getafe i un servidor.

- La puta hostia, parecemos los protagonistas de un chiste: “van un abogado, un policía y un gitano en un coche...” -vaig dir quan, en efecte, tots tres ens disposàvem a continuar la nit en un Opel Astra (!) amb els vidres foscos (!!).

Al llarg de la nit cadascú va fer ús dels seus contactes i així, si a la primera discoteca les amistats del policia nacional ens van permetre l'accés a una zona VIP plena de sofàs a l'aire lliure, beguda gratis i joves que imitàvem amb menys o més encert l'estilisme de Cristiano Ronaldo, a la segona una cambrera amiga meua ens va convidar a dues rondes de copes i a una de glopets de vodka roig, amb tota probabilitat la beguda més estúpida que la humanitat ha embotellat en tota la Història.

Quan tenia el got del glopet a la mà, dubtant entre beure-me'l o llançar-lo a un imbècil que m'havia xafat dos vegades el peu, una adolescent rossa i etílica se m'apropà i em preguntà:

- Perdona, ¿tú estudias en El Pilar?

Mentre em meravellava dels efectes de la nova crema antiarrugues que vaig adquirir fa uns mesos, vaig barallar la possibilitat de dir que feia anys que no estudiava i que tot i portar un gotet de vodka roig a la mà, ja tenia trenta anys, però vaig considerar que la veritat no resultava tan divertida, sinó més aviat prou depriment, de forma que vaig optar per la mentida:

- Sí claro: estoy en primero de bachillerato.

La resta de la nit transcorregué entre converses impossibles, beguda adulterada i música d'estiu (en el pitjor sentit de la paraula) fins que en un descans el policia nacional va retraure al gitano que portara un d'aquells collars de plàstic que no se sap ben bé quin material pretén imitar i que la gent sense sentit de l'estètica es fot al coll en estiu:

- ¿Por qué cojones te has puesto esta mierda, tío? -va acusar mentre obviava que el pit de la camisa del gitano estava tan obert que amb una mica de (mala) sort se li podria vore també el melic.

El gitano apartà sense massa delicadesa la mà del policia nacional en una mostra del que en zoologia es podria considerar el comportament típic de dues espècies d'enemics naturals i amollà:

- Porque si me pongo los collares de oro todavía parezco más gitano, hijoputa.

I em vaig vore obligat a intervindre per deixar cada cosa al seu lloc:

- Yo creo, queridos míos, que hay cosas que por mucho que nos esforcemos no podemos disimular.

El gitano i el policia nacional van intercanviar una mirada d'estranyesa i van dir:

- ¿Otra ronda?

- Faltaría más.

Dilluns de resurrecció

Arribava a casa a les tres del migdia del diumenge, després de 20 hores d'ingesta ininterrompuda d'alcohol i de gairebé tots els tipus de drogues que conec. El motiu per haver-me lliurat a l'autodestrucció més absoluta era la celebració de la boda d'uns amics, el comiat de solter del qual tingué lloc a Benidorm fa més o menys un mes.

La boda començà de forma ben graciosa, quan el regidor que oficiava la cerimònia va donar pas a les amigues de la novia perquè llegiren unes paraules i en lloc de referir-se a elles com les dames d'honor (anaven de dames d'honor) va fer ús de l'expressió 'dames de companyia'.

- Acaba de dir que són unes putes? -em preguntà un amic.

- I el pitjor de tot és que ho ha fet amb micròfon i altaveus.

La resta de la boda ens vam dedicar a beure una copa darrere l'altra i a jugar perillosament amb les drogues sense cap tipus de contenció, de forma que no recorde ben bé com vaig acabar a un after terminal ni com vaig poder suportar tantes hores de festa i desgavell.

A les tres del migdia (!) pujava a un taxi per tornar a casa, després d'haver esvarat amb el rastell de la vorera (!!) i d'haver-me obert el mentó contra el terra (!!!).

- No me manches la tapicería, chico -m'advertí el taxista mentre amb la mà dreta tapava la ferida perquè la mà esquerra també la tenia contusionada per la caiguda.

I no vaig poder ni contestar.

La cita (epíleg)

Tornava a casa amb dues idees al cap: el reconeixement del meu partenaire de la seua pròpia fragilitat i la tendència que tinc perquè em caiguen al terra els objectes més delicats, i justament per això em vaig adormir preguntant-me si havia fet bé proposant-li a boca de canó quan m'acomiadava: ¿Cenamos el sábado?

Vaig deixar la platja a mitja vesprada del dissabte i em vaig tancar a la cuina, perquè divendres vam convindre que soparíem a ma casa. Ho vaig proposar jo i ell acceptà sense fer-hi cap objecció. Semblava, doncs, una declaració mútua d'intencions.

Arribà a casa tot just quan em disposava a parar taula a la terrassa i abans de sopar ens vam prendre un parell de cerveses. Estàvem més relaxats que durant la primera cita i es notava en la conversa: sense silencis inconvenients, sense defugir la mirada en cap moment i amb una naturalitat tan deliciosa que podria resultar artificial.

Vam esperar que es fera de nit per començar a sopar: un plat de salmó amb tàperes, parmesà i ceba tendra i uns calamars amb humus de cigrons per a començar i pollastre al pimentó i al timó de plat principal. Vi blanc gallec i un negre de Rioja per beure. Café i granissat de llima al cava.

La vetllada seguí el ritme de l'alcohol: amb la cervesa ens vam treure la (poca) vergonya que ens quedava, amb el vi blanc vam començar a riure i el negre ens féu guanyar en força i consistència. Quan vam arribar al sorbet la conversa fou víctima de les bombolles i vam discutir sobre si la paraula marató era masculina o femenina.

Òbric parèntesi. No només no recorde com vam arribar a parlar d'això, sinó tampoc quina era la meua opció: si el marató o la marató. Tanque parèntesi.

Per eixir del dubte, el meu convidat va traure l'iPhone de la butxaca i va buscar al diccionari de la Rae.

- Resulta que en español se admiten ambos géneros.

- Busca también en el Diccionari de l'Enciclopèdia -vaig apuntar.

Em va mostrar la pantalla des de la seua cadira i em va demanar que m'apropara. Vaig intuir la seua intenció i vaig somriure. Ens vam besar. Durant una bona estona.

Vam decidir fugir de les mirades indiscretes dels veïns i vam continuar besant-nos al corredor. Fins que vam acabar al llit.

- ¿Por qué no dejas de sonreír? -preguntà en un moment en el qual van coincidir les nostres mirades.

- No sabía que estaba sonriendo -vaig contestar estirant encara més el somriure.

- Pues deberías hacerlo más. Estás mucho más guapo.

El somriure m'acompanyà durant la resta de la nit i un parell d'hores després, quan l'acompanyava a un taxi perquè tornara a sa casa em va vindre al cap una frase de Wilde que ell mateix havia citat a un correu electrònic aquella setmana, i que parafrasejada vindria a dir: el somriure és la millor forma d'encetar una amistat i, sense dubte, també per posar-hi fi. 

 

Benidorm

Este cap de setmana l'he passat de comiat de solter a Benidorm.

Òbric parèntesi. Sóc conscient que les paraules 'comiat de solter' i 'Benidorm' per separat ja fan prou por i que juntes només poden provocar un atac de pànic, però continuaré avant. Tanque parèntesi.

La idea de l'amic que es casa era celebrar l'imminent enllaç amb una gran festa i aplegar tots els amics a esta ciutat de la Marina que sembla el plató de Sálvame: és kirsch, intel·lectualment plana, delirant i estrafolària.

Entre els amics del novio podíem distingir dos grups: nosaltres i ells, però el cambrer del restaurant on sopàrem dissabte ho feu amb més gràcia mentre provava a donar-me conversa lleugera:

- ¿Sois todos amigos del novio?

- Sí, pero somos de dos grupos diferentes -vaig contestar.

I el cambrer em mirà de dalt baix amb condescendència, dirigí una mirada als bíceps d'un dels més grans de l'altre grup i sentencià:

- Eso está claro: los que van al gimnasio y los que no.

Un altra anècdota que podria resumir el cap de setmana tingué lloc, curiosament, fa algunes setmanes, quan una nit de festa el novio em presentà un grupet dels seus amics i no sé quina cara vaig posar (o si el meu amic va llegir la por als meus ulls) i volgué deixar clar:

- Tranquil, Martí, que encara que no ho semble els meus amics són legals.

- Jo no dic res, tio, però segur que algun té antecedents penals.... -vaig dir mig en conya.

Però el meu amic no ho entengué així:

- Clar home! Clar que sí, però és que això és una altra història!

A banda de tot això, de tot això, el cap de setmana ha estat divertit, salvatge, etílic i estupefaent perquè estic segur que als apartaments on ens allotjàvem hi havia més droga que a qualsevol fàbrica de la Bayer.

I això sempre ajuda.

Capdesetmana (tot seguit)

El cap de setmana començà amb retard, perquè divendres eixia dels jutjats passades les quatre de la vesprada per culpa d'un jutge que sí, que serà molt bo, molt equànime i molt respectuós, però exageradament lent, de forma que un judici que havia de començar a la una ho feia dos hores i mitja més tard.

A poqueta nit m'esperava la (re)presentació de Busca qui t'ha pegat a la Biblioteca Suecana, en companyia d'amics i lectors i potser fou la vegada que més tranquil i relaxat m'hi he trobat.

No sé si serà perquè fou l'acte més íntim (eufemisme per dir que n'érem menys que en els actes anteriors), per la cervesa que em vaig fotre amb l'estómac buit abans de començar la presentació o perquè m'he acostumat a escoltar en veu alta les misèries vitals que apareixen al llibre.

O potser una lleugera combinació de tots tres factors, perquè la tria dels capítols que es van llegir no fou, des del meu punt de vista, la més adequada per evitar que el públic em mirara amb una mica de pena. Així, després d'escoltar en veu alta Coca al despatx i Follar amb heteros, entre altres capítols, i davant la impossibilitat de fugir, vaig abaixar al cap i vaig pregar perquè un terratrèmol o un meteorit acabaren amb el suplici.

El públic assistent, però, tenia intenció de furgar en la ferida i, entre altres, vaig haver de respondre a preguntes com ara “No trobes que això que fas és molt perillós?” i també “Era precís contar tot allò que contes al llibre?”.

En acabar la presentació vaig sopar en (molt bona) companyia d'un grupet d'escriptors i polítics suecans i entre plat i plat vaig decidir que la única diferència entre un polític i un escriptor és que el primer porta sabates més cares. Això és així perquè, òbviament, els càrrecs públics estan millor pagats que els artistes.

La nit no s'allargà en excés, perquè dissabte estava convidat a la boda d'uns amics, la segona de les quatre que enguany em tocarà empassar-me. Entre la primera i la segona només vaig trobar una diferència: a la d'este cap de setmana sí que em feia goig assistir-hi.

Per la resta tot igual: vaig acabar el diumenge de matí, fugint dels rajos del sol com un vampir, als antros més decadents i estupefaents de la ciutat.

Imatge de Complejo

Al colegio

Dissabte em vaig trobar a la porta de la Bounty amb un ecs!company de classe, un xic al qual no havia vist des de feia deu o dotze anys. Ell em reconegué automàticament, però a mi em va costar una estona identificar-lo, fet que demostra que el temps no passa per a tots de la mateixa forma: estava més gros, vestia com un iaio i una incipient calba s'obria pas de forma inexorable al seu cap.

Per la meua part, no tenia cap interés a saber què havia estat de la seua vida, ni tampoc què esperava del futur o de la providència, tot i que pel que puc recordar este xic no era especialment imbècil.

Mentre fèiem la cua intentà posar-me al dia sobre la vida d'antics companys d'escola, fins que vaig aconseguir colar-me i entrar a la disco. A dintre, però, me'l vaig trobar novament a la pista:

- Te he visto saludar al encargado del guardarropa, ¿de qué lo conoces?

Em va estranyar una mica la pregunta, però vaig contestar:

- Vengo mucho por aquí... y me imagino que acabas conociendo al personal sin querer.

I em repreguntà:

- ¿Pero iba al colegio?

La repregunta em va sorprendre encara més:

- ¿Al colegio? ¿A nuestro colegio? Pues no. Vaya, creo que no.

Em vaig desfer d'ell i em vaig apropar a la barra, vaig saludar el cambrer i vaig demanar una copa. En girar-me per buscar els amics em vaig trobar un altre cop amb la calba de l'ecs!company:

- ¿Y a éste de qué lo conoces? ¿Iba al colegio? -repreguntà.

- Pues me imagino que iría al colegio... a su colegio, quiero decir -i vaig tornar a fer fugina.

Vaig passar una estona amb els amics, però me'l torní a trobar en eixir dels lavabos, tot just quan pensava que la discoteca era massa xicoteta per poder evitar els pesats i, com no podia ser d'una altra forma, em digué:

- Te he visto saludar al tío de seguridad, ¿iba al colegio?

No vaig poder dissimular la nosa que em feia l'ecs!company i vaig contestar:

- ¿Al colegio? Pues la verdad es que no creo que este tío ni siquiera haya sido escolarizado...

- ¿No? ¿Y entonces de qué lo conoces?

Vaig encendre un cigarret i vaig amollar amb la boca torta:

- En serio, creo que deberías haber salido más. Ahora ya es tarde.

Una nit abstèmia

La nit de Reis no vaig voler tastar l'alcohol, tret d'un parell de glopets de vi durant el sopar que vaig celebrar en companyia dels amics, ja que imbuït per un ànim constructiu, i per culpa de l'esgotament que arrossegava des del cap de setmana llarg de cap d'any, vaig optar per provar a passar una nit sense lliurar-me a l'habitual i rutinari procés d'intoxicació que m'acompanya cada cop que pose un peu al carrer.

He de reconéixer, també, que sentia una curiositat insana per comprovar si és veritat allò que diuen els amargats: que no cal beure per passar-ho bé.

Que es tractava, tot plegat, d'una missió gairebé impossible, n'era més que conscient, de forma que per evitar caure en la temptació de l'abús de la destil·lació espirituosa, vaig optar per agafar el cotxe.

Òbric parèntesi. Sé que és trist haver d'agafar el cotxe per assegurar-me que no tastaré l'alcohol en tota la nit però, què hi farem, la determinació volitiva mai ha estat el meu punt fort. Tanque parèntesi.

Així, mentre els meus amics demanaven un gintònic darrere un altre, jo em vaig dedicar a beure cocacola com un adolescent, i una estona després els efectes de les dues begudes es manifestaren clarament: mentre els meus amics es desinhibien i començaven a parlar d'una forma balbucejant i pastosa, jo em sentia cada cop més frenètic i taquicàrdic per culpa de la cafeïna i per un moment vaig tindre la sensació que en qualsevol moment el cor saltaria del meu pit a la taula.

He de reconéixer que, per descomptat, vaig trobar a faltar l'amargor del combinat de vodka, i que no tornaré a repetir l'experiència, però el fet d'haver-me mantingut sobri durant tota una nit em va permetre percebre clarament els efectes de l'alcohol sobre l'organisme humà: pèrdua d'habilitat i coordinació, evasió de la realitat, incapacitat per filar arguments, desconnexió neuronal... i si no fóra perquè a l'hora de pagar les consumicions vaig abonar menys de deu euros per quatre refrescos mentre els meus amics es van vore obligats a deixar sobre la barra unes quantes desenes d'euros seria incapaç de concretar un avantatge de la maleïda abstèmia.

Amb una n'he tingut prou.

Vins

Divendres vaig assistir un tast de vins força particular. El portal Verema.com, el Consell Regulador de la DO d'Utiel-Requena i un bon grapat de cellers de l'interior del País organitzaren una vetllada mancada de qualsevol rastre de la més que habitual heterodòxia impostada de què solen revestir-se esta mena d'actes.

L'originalitat de l'esdeveniment radicava, justament, en l'emplaçament triat pels organitzadors: la discoteca Pachá de València.

L'acte es desenvolupà, com deia, en un ambient distés i relaxat i a ritme de música electrònica, malgrat que a primera hora, com sol ser habitual en qualsevol tast de vins multitudinari, tothom provava a mantenir un posat impertèrrit i monolític: sostenien la copa per la base, bevien menys del que voldrien i fins i tot els més esnobs feien ús de les escopidores i es molestaven a olorar el vi en un ambient carregat de fum i de perfums més o menys encertats.

Una estona després, i a mesura que s'esgotaren els litres d'ull de llebre, de cabernet i, sobretot, de boval, esta mateixa gent començava a entropessar, a bambolar i a perdre l'equilibri, mentre rematava les copes sense mirament i demanava més vi del que el seu organisme podia assimilar.

En realitat, però, este espectacle té lloc de manera indefectible en qualsevol tast de vins que supere la quinzena d'assistents, i divendres les vuit-centes invitacions lliurades per l'organització es van quedar curtes, per la qual cosa es pot considerar un vertader èxit.

Passada la mitjanit el tast de vins donà lloc a una de les sessions habituals de la discoteca: música mainstream, copes caríssimes i un canvi de públic completament diferent: les mamarratxes elegants de mitjana edat amb bolsos de Louis Vuitton van donar pas a un exèrcit de joves d'extraradi, disposats a pagar nou euros per cada copa a una discoteca que malgrat l'abús dels cortinatges barrocs, els pilars de rajola cara vista i els chandeliers gegants que penjaven del sostre no deixa de ser una opció d'oci únicament recomanable per a postadolescents suprahormonats.

Y yo a ti

-->

Dissabte em vaig despertar a mig dia amb la boca seca i apegalosa, amb el cap a punt d'explotar i amb tot el cos dolorit. Amb prou feines vaig aconseguir eixir del llit i arrossegar-me fins la dutxa, i després d'una llarga estona d'aigua calenta em vaig començar a sentir persona.

Rotllat amb una tovallola vaig descobrir al corredor les restes de l'arribada a casa de matinada: roba per ací i roba per allà i vaig tindre el primer gran record de la nit, que em va recórrer l'esquena com un calfred. I vaig somriure.

Recolzat al banc de la cuina vaig prendre una gotada de café -el pitjor que es pot fer per combatre la ressaca- i abans d'accelerar el procés de descomposició interna del meu organisme em vaig posar a recordar els esdeveniments de la nit anterior.

Tot començà amb un sopar lleuger a casa, distés i ple de rialles, seguit d'una ràpida fugida a la ciutat per continuar amb un procés d'intoxicació, constant però eficaç, que a les poques hores ens havia convertit en autèntics monstres.

Al llarg de la nit em vaig trobar amb molts amics i coneguts, i davant de tots em vaig dedicar a presumir de nóvio, com l'adolescent que sóc, i a donar consells destrellatats a qui es prestava a escoltar-los, com una eminència de la blogosfera valenciana, que em preguntà:

- Fins fa poc he estat emparellat i he perdut la pràctica per a lligar... com funciona ara?

- Benvolgut, funciona exactament igual que sempre... però ara tot és molt més ràpid.

- Interessant... i què et sembla eixa xica d'allà?

- Eixa no... la conec i a banda de tindre nóvio, no està disponible.

- Vols dir que tindre nóvio i no estar disponible no és el mateix.

- Deixa'm pensar... - i em vaig prendre un parell de segons abans d'afegir: potser això també ha canviat: les dones han espavilat molt.

Encara recolzat al banc de la cuina, vaig recordar que, moltes hores després, de matinada i al llit, el meu xurret, l'únic per al qual estic disponible, em va dir una cosa. Estàvem encara molt borratxos, però ho digué. Dos vegades.

I amb la tassa de café entre les mans, vaig recordar que en escoltar-lo vaig fer rotllana al voltant del seu cos amb els braços, vaig prémer la galta contra la seua esquena i vaig somriure.

I el mal de cap, el dolor generalitzat i la imminent descomposició interna ja no em van semblar tan greus perquè mentre rematava el café, i sense adonar-me'n, tornava a somriure.

A tota Costa

A partir d'enguany el 9 d'Octubre els valencians no només commemorarem la celebració de l'arribada d'un rei medieval a la ciutat de València (!), Sant Donís (!!) i, des de fa vint anys, l'aniversari de Canal 9 (!!!), sinó també el cessament de Ric Costa (!!!!), ja ecs!Secretari del PP al País Valencià.

Costa ha estat estes últimes setmanes l'actor més surrealista, estrambòtic i estrafolari de la surrealista, estrambòtica i estrafolària trama de corrupció que ja no esguita el PP, sinó que l'enfonsa en el fang més putrefacte, i des que es feu públic part del sumari que la investiga Costa ens ha regalat moments que defineixen a la perfecció com funciona la política valenciana i potser l'exemple més significatiu siga el fet que tot un Secretari General del PP demanara la mediació a un mafiós amb bigot per entrar al Govern autonòmic.

De bojos.

Durant la celebració del 9 d'Octubre els rumors i els mentiders més insolvents asseguraven la immediata destitució de Costa, contra la seua pròpia voluntat i la del Molt ecs!Honorable, forçada pel PP de Madrid i aventurada amb un ultimàtum per un Esteban Histriònic Pons que assegurava que la festa a València acabava a les quatre de la vesprada.

Per la meua part, i no només per portar la contrària al detestable i efectista Pons, vaig decidir iniciar la festa tot just després de dinar vora l'Albufera un allipebre amb el meu xurret i el desenvolupament d'una nit alcohòlica i toxicòmana em portà al cau d'uns camells i sospitosos habituals:

- ¿Quieres un tirito, Raúl? -em va oferir el camell, i abans de donar-me temps a contestar que sí, ja el tenia pintat sobre la caixa del devedé d'una pel·lícula de sèrie B mentre el camell es corregia: Vaya, siempre te llamo Raúl porque no recuerdo tu nombre.

- No te preocupes: Raúl está bien -vaig contestar perquè mai convé que un camell tinga més informació de la necessària, però m'ho vaig repensar un segon i vaig dir: aunque, mira, esta noche me gustaría llamarme Ric.

Advocats del cap de setmana

Si el cap de setmana passat fou un atemptat a la decència i a la capacitat del meu cos per sintetitzar els litres d'alcohol que em vaig dedicar a ingerir sense cap mena de mesura, este cap de setmana ha estat justament el contrari ja que en companyia del xurret he passat uns dies a la platja, a la cerca de les turmentes i les pluges anunciades de la gota freda.

Un exemple del despropòsit general del cap de setmana passat tingué lloc a la Bounty, quan unes xiques em van cridar al mig de la pista “¡Martí! ¡Cuánto tiempo!” i no vaig estar capaç de reconéixer-les ni tan sols quan em van dir: “Chico, que somos del colegio”.

- ¿Del colegio? Perdonad, pero eso es imposible, porque mi colegio era sólo de chicos.

Es van mirar una mica espantades i una va apuntar amb condescendència:

- Del colegio de abogados, Martí, del colegio... de abogados y no el de la EGB.

Vaig fer memòria i, per provar a apanyar la situació, vaig afegir:

- Claaaaro, claro... pero estáis mucho más delgadas, ¿verdad?

Just quan les meues companyes es preguntaven si havia estat víctima de les drogues i havia llençat la meua vida per un precipici, aparegué el meu xurret amb un barret al cap i una copa en cada mà, em besà a la boca i saludà:

- Hola, soy el novio de Martí ¿qué tal?

Sorprenentment, al llarg de la setmana el fet d'haver insultat unes companyes en un estat gairebé comatós ha estat contrarestat per l'alegria etílica i el caràcter desimbolt del meu noviet, de forma que al llarg de la setmana no he rebut més que felicitacions.

- Oye, que me han dicho que tu novio es guapísimo -em digué una companya més que xafardera el dilluns per telèfon.

- Perdona, querida: pero es guapísimo... y encantador.

- Jo, qué envidia... -reconegué sense mirament la companya/advocada i no vaig poder fer una altra cosa que tirar-li en cara:

- Te entiendo, cielo, pero eso te pasa por haberte casado con otro abogado.

We(Queer)end

Dissabte nit tenia dos compromisos ben diferents: un amic celebrava una festa estiuenca sense cap altra pretensió que la de passar-ho bé i una amiga celebrava l'aniversari. En tots dos actes, però, l'element gai era el predominant, tot i que d'una forma ben diferent.

A la festa d'aniversari em vaig fer el sorprés per la quantitat de gais que hi havia en l'aniversari d'una xica heterosexual i ho vaig comentar amb el seu marit:

- No hay tantos gays -em va mentir descaradament el meu amic.

- ¿Cómo que no? Si esta fuera la proporción real de homosexualidad en la raza humana, la capacidad de supervivencia de la especie sería nula, tío.

En la festa del meu amic, però, vaig descobrir una nova subespècie marica que em cridà poderosament l'atenció. Per descriure-la només diré que en veure els primers elements no vaig poder evitar pensar -en veu alta- per què l'amfitrió replegava gent que semblava viure pel carrer, entre caixes de cartó i diaris vells.

Es tractava, com algú ja podrà imaginar, de mariques amb un pseudoestil punk: amb pentinats impossibles, quilos i quilos de ferralla per la cara i litres de tinta de tatuatge pel cos, combinats amb una aparent relaxació dels costums higiènics més elementals.

Amb la copa ple de vi (i de cinisme benpensant) no vaig poder evitar preguntar a un amic com es pot guanyar la vida una persona que opta per una estètica tan poc convencional (estic mossegant-me la llengua per no dir allò que pense, que conste) i fins i tot una miqueta agressiva, però el meu amic -sense vi a la copa, però amb més cinisme- em digué:

- Estic convençut que els pares d'estes persones són membres del consell d'administració d'un parell de multinacionals, així que no han de treballar: només han d'esperar que els seus pares els facen una transferència amb els dividends de les accions.

Vam riure i vaig sentenciar:

- Sí, clar, són el que es coneix com el 'gai dels dividends'...

La clienta

Esta setmana que estem a punt de rematar no és precisament la que més temps he dedicat a la meua feina, entenent per feina només la professional.

Per culpa de RasoirHouse i d'una tendència a la socialització extrema que cultive amb fruïció i dedicació no he posat un peu als Jutjats, no he concertat visites amb els clients i he deixat tota la feina pendent per a la setmana que encetem demà, de forma que ara mateix tinc la taula del despatx plena d'expedients i de tràmits sense resoldre.

Segons passaven els dies un sentiment de remordiment s'apoderava del meu estat d'ànim i una veueta em deia: Martí, no has pegat brot, cabró.

Per tot això, quan la nit de divendres vaig comprovar que una de les cambreres de la discoteca ExcuseMe, que s'inaugurava aquella nit, era una clienta a la que li porte un parell d'assumptes no massa complicats ho vaig veure clar: ara pots redimir-te, Martí, i passar amb esta clienta tot el temps que no has dedicat als altres clients.

Vaig cridar el seu nom des de la barra i en reconéixer-me es tornà boja: ¡No me jodas! ¡Dame un beso, abogado!

I em va fotre un bes a la boca i em preguntà què volia beure. Vaig preguntar als amics i ens va servir una ronda gratis mentre m'advertia amb un somriure a la cara: Esto ya me lo cobraré yo por otro sitio.

No vaig entendre ben bé què volia dir-me amb aquella frase, però el que tenia clar és que no pensava eixir perdent en aquell negoci, i per això vaig demanar una altra ronda.

Per si de cas.

Ressaca madrilenya

El cap de setmana que he passat a Madrí ha estat completet de veritat i m'ha donat temps per fer allò que tenia en ment, i alguna cosa més que en un principi no entrava dins dels plans inicials, com ara visitar Morocco, la discoteca propietat de l'inefable matrimoni (o experiment de la natura) format per Mario Vaquerizo i Alaska. 

 

Crec que fou la influència d'esta parella infame la que m'obligà a dedicar-me al consum desaforat d'alcohol la nit de divendres i, en conseqüència, a visitar dissabte en un estat de plena ressaca la retrospectiva que el Prado dedicava a Bacon.

Els excessos de la nit de divendres, l'oratge més que brut i els llargs corredors del Prado ens van deixar sense forces per a massa històries la nit de dissabte i vam decidir fer un sopar casolà al pis de l'amiga que ens allotjava al NIF i a un servidor.

A partir d'aquell moment entrarem en contacte amb l'autèntic sentiment lingüístic ibèric, exactament quan una marica madrilenya que també assistia al sopar en escoltar que parlàvem en valencià/català amb Albert va decidir afegir-se a la conversa -sense haver-hi estat convidat- i amollar-nos que es va sentir molt maltractat perquè a Barcelona un porter de la Razz li contestà en català no sé quina pregunta i que el fet li semblà de molt mala educació i, fins i tot, arribà a fer ús del terme 'paleto'.

Ni Albert, ni NIF, ni un servidor vam voler entrar al drap i dir-li el que tocava, això és, que el que sí que és de mala educació és entrar a una conversa privada i retreure un episodi que, sense cap mena de dubte, és fals i que forma part de l'imaginari popular ibèric/mesetari, però la marica madrileny insistí en els falsos retrets i ens confessà, mig traumat, que li havia passat el mateix amb (atenció!) un taxista a Barcelona!

Després d'aquell anunci vam veure amb claredat que ens trobàvem davant una sabata madrilenya, extrem que confirmà amb escreix quan situà les Guerres Carlines a l'època de Felip V i no ens va permetre posar-ho en dubte al·legant que 'saqué un diez en Historia'.

Al matí següent, i encara mig afectats perquè una marica madrilenya no havia aconseguit superar que a Razzmatazz algú parlara en català, ens vam apropar a CaixaForum Madrid, en les escales de la qual em vaig fer amb una gorra roja que algú havia perdut i que portava serigrafiat un cor amb ulls i boca i el lema 'Derecho a vivir', la qual ja es troba junt a la motxilla commemorativa de la visita de Ratizguer a València al meu particular museu del horrors cristians.

En acabar la visita a l'edifici i a l'exposició dedicada al fauvista Vlaminck, vam decidir recórrer el Paseo del Prado en direcció al Banc d'Espanya (poques hores abans de la intervenció de la Caja de Castilla la Mancha) per assistir en primera persona a les últimes respiracions de la manifestació convocada per la caverna contra el dret de les dones a avortar, i l'espectacle que vam presenciar no podia ser més dantesc: grups de joves catòlics ballaven i cridaven mentre sonava la música i la lletra de Libertad sin ira de Jarcha i el We are the champions de Queen mentre un jove anunciava que passarien unes vidrioles/guardioles per recaptar la voluntat per continuar amb la campanya a favor de la vida (sic).

He tornat a València, doncs, carregat amb el catàleg de l'expo de Bacon i una làmina d'un dels seus Innocencis X, amb una gorra antiavortista, amb un fullet d'informació d'un centre de desintoxicació per a cocaïnòmans i amb més prejudicis contra la mentalitat conservadora espanyola que els que ja portava de casa i que n'eren molts, potser massa.

Però és que m'ho he passat de conya.

Drogues

A la columna que comparteix amb Enric González a El País, este matí Juan Cruz explicava l’atac que ha patit per part d’una lesbiana furibunda que es va ofendre pel fet d’haver-se fet ressò de la biografia oficial de Jade Goody, l’exconcursant de Big Brother que vendrà la seua mort a la televisió, en la qual explicava ella mateixa en una entrevista que la seua vida havia estat complicada i que mancava d’expectatives perquè son pare era toxicòman i sa mare lesbiana.

Cruz, tot i que a l’edició digital del diari per error signa González, reconeix que la frase no és correcta i admet que no es pot equiparar homosexualitat i toxicomania, però se sorprén perquè les crítiques han vingut només per part d’homosexuals i no de toxicòmans.

Sota la meua condició d’homosexual i de politoxicòman vull recolzar Cruz, ja que l’autor de la columna es limità a reproduir una frase de la mateixa Goody, però també vull explicar-li per què els toxicòmans no ens hem reaccionat al seu primer article: suposa massa feina enviar un correu electrònic per mostrar rebuig quan t’entregues amb autodestrucció al consum de drogues.

Així, hui encara arrosegue una ressaca diabòlica després d’haver passat la nit de dissabte en un estat a mig camí entre el món real i la inconsciència i els records d’una llarga nit resulten borrosos i massa confusos: recorde haver sopar amb uns amics, haver assistit a un fabulós concert d’Elastic Band amb una altres amics i d’haver abusat del vodka i de més coses durant massa hores, ja que els flaixos d’haver vomitat a un after es barregen amb els records de frases destrellatades.

Hui és un d’aquells dilluns en els quals penses en deixar-ho tot i encetar una nova vida: un dilluns normal i corrent.

Callejero

La nit de dissabte havia de ser tranquil·la i reposada, però encara no sé com vaig arribar a casa diumenge a migdia.

Quan poc abans de sopar, prenia un aperitiu amb el xic andalú mentre esperava unes amigues per anar a sopar, no podia imaginar-me que hores després -moltes hores després- acabaria en companyia de males influències a un after al mig del terme, allà on les garres de Rita encara deixen créixer les carxofes i les tomates.

Abans, però, vam haver d’esperar al mig del carrer i a set graus de temperatura que un camell d’aquells que fan venda a domicili ens lliurara una mercaderia per la qual hauríem venut l’ànima al dimoni, si és que no ho vam fer de veritat.

A la llum del dia -o millor: a la llum del migdia- i mentre recorria les grans avingudes meridionals de la ciutat a la cerca d’un taxi per arribar a casa, em sentia com un ionqui i l’únic pensament que em rondava el cap era: per favor, per favor, que no m’entrevisten els de Callejeros.

 

Flac

Dimarts comentava amb un amic mentre dinàvem què esperava del cap de setmana i li ho vaig resumir en una frase: Tinc ganes que arribe dilluns i encara estar cansat, i haver-me deixat pel camí moltes neurones i una quantitat indecent d’euros en vodka.

Este plantejament tan autodestructiu es concretà amb un sopar molt ben acompanyat la nit de divendres i que acabà per deixar ma casa sense gairebé cap plat i, sobretot, cap got net i amb una festa el dissabte que s’allargà fins les primeres hores de sol del diumenge.

Dissabte estava convidat a la inauguració del pis d’un amic i el perfil del convidat mitjà era el d’un gai insultantment modern i amb menys de 40 quilos de massa corporal.

Així, durant la primera part de la nit vaig veure com a dintre meu creixia un sentiment d’animadversió, ja que em sentia desfasat per no portar res de roba de la talla XS o comprada directament a Prenatal o a la secció infantil de Zara, al mateix temps que em preguntava si era biològicament possible que una persona amb metre huitanta d’alçada poguera sobreviure amb menys de 50 quilos de pes.

Tots estos complexes i enveja insana els vaig deixar enrere amb la quarta copa de vi, i quan vaig arribar al vodka ja tot em tenia prou igual.

Però hui encara estic cansat.