NIF/FIN

Divendres de vesprada NIF i jo, separats per dos cafés, vam decidir posar punt final a la nostra relació d'una forma civilitzada i raonada, justament la forma en què no estic acostumat a fer les coses: els seus retrets van ser més que justificats i per part meua no hi hagué cap objecció ni excusa possible.

Mentre parlàvem em mirava als seus ulls i vaig ser conscient d'allò que estava passant: tenia davant meu, escorreguen-se'm entre els dits, no només la millor relació que he tingut mai, sinó la millor a què puc aspirar.

En efecte, NIF és el millor que em podia passar: com indica l'acrònim, és el millor nóvio, el més ideal i el més formal. És justament allò que pensava que buscava després d'haver passat al llarg de tants anys per un rosari de relacions que o bé no em portaven enlloc o bé em portaven precisament on no volia anar-hi.

La relació amb NIF ha coincidit en un moment intens de la meua vida i he hagut de compaginar esta relació amb altres projectes personals i professionals que han requerit d'atenció constant i que m'han descentrat més que mai. NIF ha estat al meu costat, suportant-me les fílies i les fòbies -que en són un bon grapat- i els moments psicòtics i neuròtics.

I jo, en canvi, no he pogut treure'm dels dits la sensació d'estar enganyant-me, d'estar vivint i gaudint una cosa que ni mereixia ni buscava, de fingir que no sóc com sóc i provocant un sabotatge inconscient a la que, com he dit, ha estat la millor relació que he tingut.

En definitiva, NIF és un xic tendre, atractiu i intel·ligent i continua, per tant, sent un nóvio ideal i formal, però no el meu, perquè qui ací es confessa no és res de tot això.

Per molt que m'encabote, no ho sóc.

Patxi, a mi pesar

No volia parlar del tema de la setmana: preferiria contar que les baranes de RasoirHouse són una meravella, que les portes són tan boniques que m'entren ganes de passejar-les per carrer o que m'he gastat una quantitat obscena de diners en el moble del meu bany.

M'agradaria més (encara!) informar de tots els detalls del clau que vaig fotre anit amb el meu NIF, perquè fou tan violent i apassionat que encara hui em fan mal les cames o que hem superat la nostra primera crisi de parella perquè no vaig voler acompanyar-lo a un sopar social.

Però no puc: he de parlar de Patxi.

I he de fer-ho perquè en un moment donat (massa recent) em vaig sentir de veritat atret pel seu discurs i perquè, encara hui, em sembla allò que es diu una bona persona. I encara pitjor: un bon polític.

I potser és per això perquè no li perdone el pacte de govern subscrit amb el PP per fer-se amb la lehendakaritza del País Basc, ja que, més enllà d'haver portat el PP (i de rebot UPyD) a jugar un paper principal a Euskadi, el més greu ha estat el discurs que ha alimentat i potenciat a la Confederació Ibèrica de Nacions i que es repeteix fins la nàusea a totes les tertúlies polítiques espanyoles: el canvi.

Així, estos últims dies hem hagut d'escoltar vertaderes animalades per part d'aquells als quals cal pressuposar-los una mínima capacitat analítica en relació al canvi de signe polític a Euskadi, com ara que el principal problema del nou executiu és que la majoria dels funcionaris són nacionalistes (!) o que, finalment, la transició (i la democràcia) ha arribat al País Basc perquè el PNB abandona el poder després de 30 anys (!!!).

Fa temps que els tertulians dels mitjans de comunicació es limiten a opinar sense fonament i no són capaços de basar-se en l'anàlisi i en el coneixement per emetre els seus judicis. Entenc que estos periodistes (o no) cobren un grapat de centenars d'euros no per dir allò que han de dir (com sí que han de fer els polítics), sinó per jutjar la realitat des d'un punt de vista objectiu. O almenys com més objectiu possible.

Així, resulta un insult a la intel·ligència dir que al País Basc s'ha produït un canvi ideològic perquè per primera vegada el PP i el PSOE tenen majoria a Vitòria. Millor dit: és cert que els diputats dels partits espanyols sumen la meitat més un dels 75 diputats de la cambra basca, però cal dir tot seguit que això ha estat possible perquè ha hagut gairebé un 10% de vots nuls i tots sabem per què.

De la mateixa forma, no es pot dir que la transició arriba enguany a Euskadi perquè es produeix un canvi de govern, mentre Andalusia, Extremadura i Castella continuen governades pel mateix partit des de les primeres eleccions autonòmiques (i algunes encara abans), sobretot si tenim en compte que els socialistes bascos ja van formar part del Govern basc i que fins i tot la boja de Rosa Díez fou consellera.

Igualment, la dreta espanyola sembla haver trobat en López un nou referent espiritual quan fa només uns mesos celebraven que haguera de visitar el jutjat acusat de connivència terrorista per haver-se reunit amb Batasuna.

Exemples del destrellat i de com els tertulians (mai més analistes polítics) es limiten només a opinar en tenim a dreta i a esquerra, però el premi gros se l'emporta l'inefable director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, que anit des de VeoTV assegurava compartir l'opinió del representant d'UPyD a Euskadi quan qualificà el cupo basc (un sistema de finançament establert a la sacrosanta Constitució) de reaccionari, insolidari i no sé què més.

Ramírez, director d'un diari grog però important, a més de compartir esta opinió, afirmava que no era tolerable que a Espanya el sistema tributari fóra diferent segons les fronteres autonòmiques, però no feu referència al fet que la seua amiga Esperanza Aguirre es passa el dia rebaixant impostos per guanyar competitivitat sobre les comunitats veïnes.

Fa temps que vam decidir que no ens mereixíem els polítics que patim, però sembla que cada dia ens mereixem menys esta casta periodística: per escoltar opinions injustificades ja teníem els polítics.

Setmana atòmica: de Sant Vicent a Sant Jordi

La setmana que iniciem demà -i que els valencians encetem amb la festivitat de Sant Vicent Màrtir- suposa també l'inici d'una setmana que imagine i entreveig plena de feina, d'estrés, de satisfacció i de nervis.

Així, demà dilluns m'aproparé a Múrcia -sí, a Múrcia- per visitar l'Ikea i carregar el cotxe d'objectes que en gran mesura no necessite. A ma casa és fàcil trobar productes de la cadena sueca, tot i que mai he posat un peu en cap dels centres que hi ha oberts a la Confederació Ibèrica de Nacions, ja que o bé són encàrrecs que he fet als amics o bé els he robat.

En esta excursió murciana m'acompanyaran el meu germà (!), el meu pare (!!) i un amic seu prejubilat que sembla que no tenia res millor a fer, per la qual cosa imagine que no hi haurà en el món prou globus rojos per evitar un atac d'ansietat.

Dimarts i dimecres, a més d'encarregar-me de la meua feina de veritat: resoldre expedients, preparar dues demandes que tinc pendents i rebre la visita de mitja comunitat algeriana de València, tindré més feina a RasoirHouse: el fuster vindrà a posar les portes, el del marbre muntarà el silestone de la cuina i el ferrer començarà a muntar les baranes.

Dijous, dia de Sant Jordi, agafaré el tren a primera hora per plantar-me a Barcelona abans de migdia, ja que l'editorial que ha publicat Busca qui t'ha pegat ha organitzat una signatura de llibres al passeig de Gràcia.

Este moment em té particularment nerviós i excitat: no sé si algú s'aproparà, si rebré alguna agressió física o verbal o si les autoritats aprofitaran per notificar-me alguna de les querelles que la publicació del llibre segur que ha motivat.

Siga com siga, si esteu per Barcelona i si teniu temps i ganes, al número 15 del passeig de Gràcia estaré a partir de la sis de la vesprada: podreu fer-vos amb un exemplar de Busca qui t'ha pegat i tirar-me'l al cap o demanar-me que vos el signe.

Divendres tornaré a València i de nit oferiré una lleugera privé soirée per als amics per presentar-los el llibre i donar-los de sopar i de beure. La vetllada inclourà una visita guiada a RasoirHouse i espere que per al divendres ja compte amb les portes, el silestone de la cuina i les baranes de l'escala i de la passarel·la.

Dissabte, espere que només amb una lleugera ressaca, hauré de fer front a una nova guàrdia de cap de setmana del torn d'ofici i, no sé per què, estic segur que no estaré en plenes facultats ni físiques ni mentals per poder defensar cap delinqüent. Consell per a aquells que tingueu pensat cometre algun delicte durant el cap de setmana: més vos val buscar un advocat privat, perquè el d'ofici no estarà disponible.

I diumenge només espere descansar al llit en companyia del meu NIF. Si és que no m'ha deixat abans, clar.

Ressaca madrilenya

El cap de setmana que he passat a Madrí ha estat completet de veritat i m'ha donat temps per fer allò que tenia en ment, i alguna cosa més que en un principi no entrava dins dels plans inicials, com ara visitar Morocco, la discoteca propietat de l'inefable matrimoni (o experiment de la natura) format per Mario Vaquerizo i Alaska. 

 

Crec que fou la influència d'esta parella infame la que m'obligà a dedicar-me al consum desaforat d'alcohol la nit de divendres i, en conseqüència, a visitar dissabte en un estat de plena ressaca la retrospectiva que el Prado dedicava a Bacon.

Els excessos de la nit de divendres, l'oratge més que brut i els llargs corredors del Prado ens van deixar sense forces per a massa històries la nit de dissabte i vam decidir fer un sopar casolà al pis de l'amiga que ens allotjava al NIF i a un servidor.

A partir d'aquell moment entrarem en contacte amb l'autèntic sentiment lingüístic ibèric, exactament quan una marica madrilenya que també assistia al sopar en escoltar que parlàvem en valencià/català amb Albert va decidir afegir-se a la conversa -sense haver-hi estat convidat- i amollar-nos que es va sentir molt maltractat perquè a Barcelona un porter de la Razz li contestà en català no sé quina pregunta i que el fet li semblà de molt mala educació i, fins i tot, arribà a fer ús del terme 'paleto'.

Ni Albert, ni NIF, ni un servidor vam voler entrar al drap i dir-li el que tocava, això és, que el que sí que és de mala educació és entrar a una conversa privada i retreure un episodi que, sense cap mena de dubte, és fals i que forma part de l'imaginari popular ibèric/mesetari, però la marica madrileny insistí en els falsos retrets i ens confessà, mig traumat, que li havia passat el mateix amb (atenció!) un taxista a Barcelona!

Després d'aquell anunci vam veure amb claredat que ens trobàvem davant una sabata madrilenya, extrem que confirmà amb escreix quan situà les Guerres Carlines a l'època de Felip V i no ens va permetre posar-ho en dubte al·legant que 'saqué un diez en Historia'.

Al matí següent, i encara mig afectats perquè una marica madrilenya no havia aconseguit superar que a Razzmatazz algú parlara en català, ens vam apropar a CaixaForum Madrid, en les escales de la qual em vaig fer amb una gorra roja que algú havia perdut i que portava serigrafiat un cor amb ulls i boca i el lema 'Derecho a vivir', la qual ja es troba junt a la motxilla commemorativa de la visita de Ratizguer a València al meu particular museu del horrors cristians.

En acabar la visita a l'edifici i a l'exposició dedicada al fauvista Vlaminck, vam decidir recórrer el Paseo del Prado en direcció al Banc d'Espanya (poques hores abans de la intervenció de la Caja de Castilla la Mancha) per assistir en primera persona a les últimes respiracions de la manifestació convocada per la caverna contra el dret de les dones a avortar, i l'espectacle que vam presenciar no podia ser més dantesc: grups de joves catòlics ballaven i cridaven mentre sonava la música i la lletra de Libertad sin ira de Jarcha i el We are the champions de Queen mentre un jove anunciava que passarien unes vidrioles/guardioles per recaptar la voluntat per continuar amb la campanya a favor de la vida (sic).

He tornat a València, doncs, carregat amb el catàleg de l'expo de Bacon i una làmina d'un dels seus Innocencis X, amb una gorra antiavortista, amb un fullet d'informació d'un centre de desintoxicació per a cocaïnòmans i amb més prejudicis contra la mentalitat conservadora espanyola que els que ja portava de casa i que n'eren molts, potser massa.

Però és que m'ho he passat de conya.

Villa y Corte

En unes poques hores aterraré a Madrí per passar un cap de setmana amb el NIF, tot i que l'ús que acabe de fer del verb aterrar és una manifestació clara d'eufemisme cínic, ja que hem optat per apropar-nos a la Villa y Corte en autobús (!) i no en un mitjà de transport digne.

La veritat, no és que Madrí siga una ciutat que m'interesse especialment: considere que és rància, buròcrata i una mica casposa, sense oblidar que fou la ciutat que acollí una de les principals fòbies que em torturen des de fa anys: la movida madrileña.

Tot i això, durant estos últims mesos Madrí s'ha convertit en un punt de referència pel que fa a caps de setmana plens d'inefabilitat, i entre els meus plans no només entra visitar les exposicions que El Prado dedica a Bacon i a l'escultura clàssica i apropar-me al CaixaForum d'Herzog i De Meuron, sinó submergir-me en el Madrí autèntic: mirar de reüll si algú de la Comunidad de Madrid m'espia pel carrer, visitar les tendes de Milano i de Forever Young (!) per si trobe les factures que Camps ha perdut, comprovar si queda algun alcalde del Nord de la regió que encara no haja presentat la seua dimissió en veure's implicat en algun cas de corrupció, indignar-me amb les tertúlies de Curry Valenzuela a Telemadrid, resoldre l'embolic que afecta Caja Madrid i, per descomptat, apropar-me a la manifestació a favor de la vida (sic) convocada el matí del diumenge per la caverna autèntica.

Tinc per davant, doncs, un cap de setmana totalment ibèric (en el pitjor sentit de la paraula) que coincidirà amb l'entrada en impremta de Busca qui t'ha pegat.

Imatge de l'obra d'Antonio López Madrid desde Torres Blancas

A brazo partido

Dimarts vaig anar al cine amb el NIF a vore Los abrazos rotos, tot i que l’opinió de Carlos Boyero, el meu crític de capçalera, recomanava a la seua crònica ¿Qué he hecho yo para merecer esto? justament el contrari: pegar a fugir.

Em vaig contindre fins la meitat de la pel·li, però quan la història ja resultava del tot insuportable vaig esclatar:

- Açò què és?!

Sí, perquè sembla que al senyor Almodóvar li ha passat factura l’abús de les drogues i ens ha regalat una pel·lícula tan dolenta, tan infame, tan malament narrada i pitjor interpretada que no té un altre efecte en l’espectador que obligar-lo a qüestionar novament la utilitat de les subvencions públiques al cine o a plantejar-se l’agressió física a aquells cineastes que de tant en tant recomanen consumir cine espanyol, ja que des dels primers plànols la pel·li perd el sentit i deixa de tindre ni cap ni peus: la història que conta és artificiosa, increïble (en el pitjor sentit de la paraula) i estúpida a més no poder. Les interpretacions dels actors masculins i sobretot, pel seu renom, la de Lluís Homar, són un atac a la intel·ligència i un cop de puny a l’ull.

És cert que té plànols i escenes molt ben rodades; és cert que Pe no està malament del tot; és cert que les referències a Mujeres al borde de un ataque de nervios i a altres grans pel·lícules són una constant, però res d’això és suficient: totes les còpies distribuïdes haurien de ser cremades.

La importància de la família

No hi ha res millor que un dia de guàrdia per tornar a la realitat després d’un cap de setmana de sol i de llit, de NIF i de carreres voreta mar amb Matt.

Este matí, quan encara no havia acabat amb unes declaracions que tenia a primera hora, m’han telefonat de la caserna de la Guàrdia Civil per informar-me que tenia un detingut al departament d’Investigació.

Era d’un cas sense massa importància, ja que es tractava d’un delicte de receptació (comprar alguna cosa que ha estat robada per un altre), però el més destacable era el client: un jove de raça gitana, fill d’una de les famílies més importants de la comarca.

Esta família controla el negoci legal de venda ambulant de roba als mercats de la zona i, oficialment, els membres de la família no estan implicats en cap altra mena de negoci (delictiu, s’entén per la cursiva) tot i que d’una forma més o menys perifèrica s’han vist esguitats per algun cas de tràfic de drogues i robatoris.

Juntament amb el meu client es trobaven els seus pares, que són pacients de mon pare des de fa molts anys i m’han reconegut en veure el meu nom quan els he ofert una targeta.

Així, sense voler, he acomplert el somni de qualsevol advocat penalista: esdevindre el defensor d’una família, en el sentit més criminal del mot.

Personalment, haguera preferit defensar els assumptes d’una famiglia italiana, veritable motiu pel qual he dedicat anys a estudiar italià, però donades les circumstàncies i el fet que l’Ndrangheta no es troba en el millor moment, puc donar-me més que per satisfet.

Qüestió de classes

He de reconéixer que m’agrada la nova secretària general del PP, la senyoreta de Cospedal: em sembla una persona moderada, actualitzada, sensata i, per si fóra poc, atractiva. Este gust, però, no té massa mèrit si tenim en compte que Cospedal substituí en el càrrec l’inefable Ángel Acebes, la qual cosa posa el llistó ben baix.

Malauradament, la secretària del PP este matí no ha estat massa afortunada en la Cadena SER quan per defensar Ana Mato, la pija més pija del PP amb el permís de Ricardo Costa, ha dit que "ha pasado ya tiempo en España desde que las mujeres somos independientes de nuestros maridos y lo que hace un marido no arrastra a la mujer" en referència al fet que l’exmarit de Mato va rebre un Jaguar per part de Francisco Correa, el principal implicat en la trama de corrupció vinculada al PP i que ja s’ha cobrat no sé quants càrrecs populars.

No sé què podia passar pel cap de María Dolores en el moment en què ens deixava esta perla de surrealisme pseudofeminista, però intentar apel·lar a la independència de la dona, en general, per salvar el cul d’Ana Mato, en particular, sona massa desesperat, principalment perquè si haguera estat al revés, és a dir: si hagués estat Ana Mato la que haguera rebut un Jaguar, el mateix problema haguera tingut el seu marit.

Mato ha de donar algunes respostes per una qüestió evident: ella forma part de la direcció del PP i el seu marit, ja ecs!marit, arribà un bon dia a casa amb un Jaguar quan era senador per Múrcia, ni més ni menys.

Imagine quina cara se li haurà quedat al nostre Beat Camps en assabentar-se que mentre ell es venia per unes jaquetes uns altres s’emportaven a casa un cotxe de luxe.

Espere que el Molt ecs!Honorable ho medite durant este cap de setmana, perquè jo no pense fer-ho mentre passege per la platja amb Matt i el NIF.

Bones noves: RasoirOffice, la coberta i un cap de setmana a la platja

Esta setmana sembla que només tindré bones notícies: d’una part, ja està pràcticament enllestit el meu nou despatx: RasoirOffice. El pintor ha acabat, per fi, el tractament de la paret final del meu despatx i el resultat és una paret oxidada.

Iván, el pintor, és un jove amb actitud d’indiferència i mirada de drogoaddicte, que porta un adhesiu de la discoteca Apache al cotxe i que sempre amaga els cabells rossos sota una gorra blanca. Si deixem això a una banda, és un xic exageradament follable.

La meua primera intenció era deixar totes les parets del despatx ben blanques, però em va suggerir tractar la paret frontal amb una pintura especial que simula l’oxidació del ferro i no puc estar més content d’haver acceptat la proposta, ja que combinarà a la perfecció amb els mobles que em serviran demà mateix.

Òbric parèntesi sarcàstic. L’oxidació és també un tret ben característic del funcionament de la Justícia -amb majúscula-, de forma que la paret oxidada és tota una declaració d’intencions. Tanque parèntesi sarcàstic.

En pocs dies, doncs, estaré perfectament instal·lat a RasoirOffice i podré continuar defensant els criminals, però amb un toc chic i pretensiós.

Malauradament, encara no he tingut temps -ni perícia- per preparar la imatge gràfica del despatx per a sobres, fulls i targetes de visita, així que si algun lector té el gust per fer-me alguna proposta -no cal que siga ni chic ni pretensiosa- li estaré eternament agraït i gustosament li faré un txec de ‘val per una defensa jurídica en cas d’homicidi’.

L’altra bona notícia és que des de la futura editorial de Busca qui t’ha pegat, Labreu Edicions, m’han fet arribar la maquetació de la coberta del llibre i m’ha encantat. En realitat, ja em va agradar la il·lustració de la portada, obra i gràcia d’un britànic de nom Tom Walker, però és que la maquetació és perfecta.

Aviat tindrem més notícies, però puc avançar que la primera setmana d’abril el llibre Busca qui t’ha pegat es podrà trobar a les llibreries.

Finalment, i per si tot açò fóra poc i si no passa res, este cap de setmana el meu marit/NIF i servidor el passarem a la platja, en companyia de Matt i del sol de març.

En una relació cal abaixar-se els pantalons?

M’ha costat molts anys arribar a algunes determinacions i conviccions vitals a través de l’experiència i, també de tant en tant, de la clarividència: al llarg dels meus gairebé trenta anys he optat per fer front a la vida des d’un punt de vista que pot o no estar encertat, però que sense dubte és el que em fa sentir millor.

De la mateixa manera que la resta de mortals, servidor ha anat determinant el seu iter vitae de forma harmoniosa amb allò que creu més ajustat a uns posicionaments que no tenen perquè ser ni els millors ni el més correctes, però que, al cap i a la fi, són aquells pels quals lliurement he optat i no dubtaria a l’hora de defensar en públic cap d’ells.

Estes determinacions socials, polítiques, ideològiques o sexuals han de ser allò que ens identifiquen i ens personalitzen respecte de la resta de persones, per la qual cosa mantenir-nos ferms en la defensa de les nostres conviccions és fonamental per no resultar volubles o inconsistents.

Obrir-se a noves experiències, com ara una nova relació sentimental, però, pot suposar obrir també una escletxa en aquelles conviccions que consideràvem hermètiques i inexpugnables.

El meu cas, el NIF porta gairebé des que ens van conéixer insistint per fer una cosa a la qual sempre m’he negat, perquè no és del meu gust i perquè sempre he optat per alternatives que resultaven més satisfactòries i més saludables, sobretot per a mi.

He de dir que la proposta del NIF no suposa, en el meu cas, cap novetat, ja que he de reconéixer que ho he fet abans, amb diferents persones i, de tant en tant, en grup, però no podré mai de la vida estar-ne orgullós.

Imagine, no obstant això, que trobar-me al mig d’una relació implica no només fer allò que em ve de gust, sinó obrir-me i cedir en certa manera en una posició sobre la qual pretenia mantenir-me ferm per a tota la vida.

En resum, i després de pegar-li moltes voltes, he acceptat la proposta que fa dies em feu per primera vegada el NIF i sobre la qual ha insistit repetidament estes últimes setmanes, de forma que esta nit, si no em faig enrere a última hora, soparem pizza de Telepizza.

Dimecres, dimecres i dimecres

Un símptoma evident de la neurosi que patisc podria ser el dia que és a punt d’acabar, durant el qual he tingut un gran nombre de canvis d’humor, de forma que el meu estat d’ànim ha passat de la depressió nerviosa a l’eufòria descontrolada.

Anit vaig entrar al llit amb un somriure d’orella a orella, després d’haver gaudit d’una llarga vetllada amb el NIF que inclogué sexe, sopar i una pel·li al sofà (per eixe ordre) i que em deixà un regust dolç a la boca.

Em vaig adormir tan content que em vaig oblidar de posar el despertador i este matí he saltat del llit quan ja passava el migdia i en un estat més que lamentable: amb la gola inflada, amb bosses sota els ulls i amb mal de cap.

Així, no he pogut fer res de profit en tot el matí, de forma que el mal humor s’ha apoderat del meu ànim i durant el dinar he discutit a crits tres vegades amb mon pare per motius tan decadents que, si no fóra perquè no en tinc, em faria vergonya reconéixer: pels marbres de RasoirHouse, pel parquet de RasoirHouse i per la tonalitat de les portes de RasoirHouse.

En un atac d’eufòria constructiva, en acabar de dinar m’he fotut mig litre de café i he iniciat una vesprada d’activitat frenètica: he concertat cites amb el fuster, el marbrista i el parquetista mentre em tallava el cabells a perruqueria i en arribar a casa m’he posat roba de feina (uns texans vells i un jersei ben gros) i mentre fregava la banyera amb prou ràbia com per fer saltar l’esmalt i posava ordre a la cuina he contestat totes les telefonades de clients que tenia pendents i he resolt un parell d’expedients que portaven massa temps damunt la taula.

A poqueta nit, completament esgotat i amb unes mans que encara feien olor a lleixiu, he tret Matt a passejar pel parc i se’ns han apropat uns xiquets que feia només un minut estaven tirant petards dintre d’un contenidor de recollida selectiva de paper i cartó.

- Quin gos més xulo! –ha cridat un dels xiquets-terroristes.

- No sabeu que si tireu petards al contenidor li podeu prendre foc? –ha estat la meua resposta.

Els xiquets han callat i s’han acusat mútuament de l’acte de vandalisme i jo els he inquirit:

- És que no apreneu res a l’escola o què?!

Mentre m’allunyava, entre murmuris despectius contra les falles, els fallers i la Mare de Déu dels Desemparats, escoltava com els xiquets se’n fotien de mi i de la meua actitud de neuròtic amargat, i no he pogut evitar tornar a somriure.

La RasoirCuisine mostassa i Sergi Arola

Esta vesprada tenia una cita amb un responsable de l’empresa que ha de muntar la RasoirCuisine de RasoirHouse: ha vingut a repassar les mides que tenia sobre plànols i a concretar els acabats i uns xicotets detalls.

He optat per combinar l’acer dels electrodomèstics dels acabats i el negre del banc de la cuina (allò que el castellà és l’encimera i que em resulta una paraula horrible) amb el color mostassa dels mobles i el blanc dels taulells.

Sembla que l’elecció que he fet dels materials i de la distribució de la cuina no és ni del gust de ma mare ni de l’arquiloca que em projectà la casa: la primera creu que no tinc prou armaris i la segona considera que la combinació de colors és la pitjor elecció que podria fer, però com resulta fàcil imaginar he decidit ignorar l’opinió de totes dues: la de ma mare amb respecte i la de l’arquiloca amb menyspreu.

L’únic consell que he acceptat és el del meu Nóvio Ideal Formal (NIF) que m’ha recomanat que la nova cuina combine amb la col·lecció de pots de Sergi Arola d’El País que m’estic fent i que em té completament captivat, ja que cada pot ve acompanyat d’una explicació surrealista i grandiloqüent.

Un exemple perfecte és el pot de l’arròs: Cocer arroz es como viajar, hacer cultura. Fíjate y mira qué diferente y cuánto puedes aprender de la preparación de un plato con arroz tailandés, de otro con arroz canadiense o de un italiano.

Sembla que Arola no resultà indemne després del seu pas per Esta cocina es un infierno...

Diumenge electoral

El millor per a rematar un cap de setmana ple de socialització extrema és gaudir d’una jornada electoral en companyia del Nóvio Ideal Formal (NIF) al sofà, tot i que els resultats de les urnes no siguen els millors que podíem esperar.

Així doncs, si divendres vaig assistir en companyia del Nóvio Ideal Formal (NIF) al concert d’Ellos i, en contra de la idea que portava entre cella i cella, em van agradar molt en directe i van fer un espectacle divertit i ple d’empatia, dissabte (oh, sorpresa!) vaig tornar a beure més del compte en el que havia de ser una relaxada festa de comiat d’una amiga que se’n va a Madrí perquè ha aprovat una oposició i que acabà, per a variar, de forma borrosa.

Com deia, però, el millor d’un diumenge és intentar passar la ressaca amb un nóvio al sofà, després d’haver practicat sexe, amb les dades dels escrutinis a la pantalla de la televisió, perquè així el fet que el Partit Popular haja recuperat Galícia i que el Parlament/trencaclosques basc ens done uns resultats tan estranys com el fet que Ezquer Batua i Eusko Alkartasuna es desplomen, que la perra de Rosa Díez col·loque un diputat a Vitòria o que un paio que porta per nom Patxi puga ser el pròxim lehendakari, no resulten tan inquietants.

Imatge de Juan Aldabaldetrecu, que a EPS d’ahir fotografiava Vesdasco. I això sí que és inquietant de veritat.

Sopar de Lost

Anit tenia dues convidades a sopar i el menú era ben senzill: el primer plat consistí a una ració de teràpia sentimental conductiva, ja que tots tres ens trobem en relacions més o menys incipients, amb tot el que això suposa: nervis, expectatives, por i emoció.

Vaig informar les meues convidades que ja porte una foto del meu nóvio NIF a la cartera, ja que de matí havia esmorzat amb ell i me l’havia regalada, perquè acabava de renovar-se el DNI i en tenia de sobra.

- ¿Estás de coña? -em van preguntar amb mirada escèptica.

- Claro que no. Mirad.

I els vaig mostrar la foto que hores abans, a la caixa del supermercat, em va caure sobre la cinta transportadora mentre buscava la targeta de crèdit per pagar els últims ingredients del sopar.

- És el meu nóvio -vaig dir a la caixera mentre recuperava la foto de les seues mans. És guapo, eh?

Este gest, més propi de quan eres un adolescent que no pas un postadolescent, com és el cas, em sembla tendre, vintage i nyonyo, però m’agrada, així que no s’accepten crítiques, ni destructives ni, molt menys, constructives.

El segon plat del menú era l’últim capítol de Lost, la sèrie més filladeputa que han fet mai a la televisió.

Ara, però, estic ansiós: he d’esperar una setmana sencera per gaudir d’un nou capítol de la sèrie i unes quantes hores per tornar a tindre el xic NIF a casa.

NIF

La setmana passada vaig patir un brot de neurosi paranoide sense precedents. La meua intenció era aprofundir en la relació que vaig encetar fa unes setmanes amb un xic que m’agrada (i molt), però l’excés de feina, la correcció de l’esborrany de Busca qui t’ha pegat, la planificació del viatge a Llombardia, la temptativa de segrest que va patir Matt (un incident sobre el qual no vull ni pensar perquè em produeix angoixa) i la supervisió de les obres de RasoirHouse van enfonsar el meu estat anímic i, el que és més important, el meu apetit sexual.

Vaig tindre dues nits al llit un xic atractiu, divertit, bord i intel·ligent i no vaig ser capaç d’aprofundir tant com tenia pensat i em vaig frustrar d’una forma tan exagerada que durant massa dies he valorat la possibilitat d’haver esdevingut una mena d’ameba lesbiana.

Vaig comentar esta situació amb diferents persones properes (i discretes) i totes van coincidir en el fet que no tenia cap importància, ja que tots passem per etapes menys sexuals i que de la mateixa forma que l’ànim libidinós desapareix sense avisar, als pocs dies torna amb més força.

Estos consells, però, no em van ajudar en res, ja que majoritàriament provenien de dones heterosexuals de vida sexual discreta, i resulta palmari que no podien reconfortar-me de cap manera.

Per sort, l’aire fresc (gelat, millor dit) de la Llombardia d’este cap de setmana passat ha fet tornar tot al seu lloc: el meu ànim torna a ser efervescent i el meu apetit sexual sembla recuperat. O almenys anit ho va estar.

Tot preparat, doncs, per fer-me càrrec d’una relació amb un Novio Ideal Formal (NIF) que em fa goig i em posa els pèls de punta de l’emoció.

Imatge d’Alessandro Roja, que interpreta Dandy a la sèrie italiana Romanzo criminale