Avança la campanya

He de reconéixer que al poble estem fent la millor campanya possible: mentre la resta de partits fan el tòtil penjant pancartes i organitzant actes on reparteixen orxata o munten futbolins humans (!), en la meua candidatura hem tingut el trellat de planificar una estratègia electoral basada en la proximitat.

Així, sense oblidar la presència pública en cartells i tanques de publicitat (impressiona vore't en una imatge de tres metres d'alçada a l'entrada del poble), estem treballant a peu de carrer, parlant amb els veïns i distribuint material de campanya gairebé de forma personal: per zones del poble i per problemes concrets, repartint el pes de la candidatura no només en el cap de llista, sinó també en la resta dels principals candidats.

Òbric parèntesi. Per descomptat, també es fa campanya a Internet, amb blocs i xarxes socials, i la primera conseqüència és la denúncia que m'ha interposat un actual regidor de l'Ajuntament davant la Junta Electoral. Sorprenentment, no ha estat el PP qui m'ha denunciat. Tanque parèntesi.

Tot això fa que al llarg del dia hages parlat amb molta gent per, primer, presentar-te i, a continuació, explicar les propostes de Compromís, escoltar els seus suggeriments (generalment sense cap ni peus) i llançar somriures a tort i a dret.

En general, tot i que resulta esgotador, la gent respon amablement encara que, de tant en tant, algú és capaç de deixar-te sense paraules:

- Hola, bona vesprada, sóc Martí i estem repartint el programa electoral de Compromís per si vol...

- ¿Y a mí qué coño me importa todo esto?

- Home, senyor... el dia 22 són les eleccions...

- A mí eso me da igual... lo que me preocupa es que mis hijos me llevan este sábado a una residencia porque quieren deshacerse de mí.

Vaig guardar silenci per si de cas el vell s'emocionava i em fotia una hòstia amb el gaiato.

- Así que, como comprenderás, me importan un carajo las votaciones.

I vaig optar per fer mutis perquè, total, el pobre home tenia motius per estar emprenyat i perquè hi ha coses que els polítics no podem solucionar.

La recta final: tots a votar

He encarat esta última setmana de campanya amb la ressaca d'un cap de setmana a la Villa y Corte que ha implicat escorcolls de policies nacionals d'incògnit a un local de mala mort, visita a afters infernals, passejos pel Madrid més cutre i ranci i l'allotjament a la mateixa Castellana, entre el Bernabéu i el Ministeri d'Economia espanyol.

L'arribada de nou a la lluita electoral ha estat emmarcada per la detenció als EUA del director de l'FMI per unes suposades agressions sexuals i no, curiosament, per allò que ja tenim més que comprovat: que l'FMI s'ha dedicat a estendre el liberalisme com si es tractara d'una nova plaga bíblica, a desmantellar l'estat del benestar a mig planeta, a qüestionar els sistemes públics de protecció social, a condicionar els rescats econòmics al fet de deixar els estats com si un tsunami els haguera passat per damunt...

Imagine, si vull ser generós, que tot això serà el que reivindiquen (entre altres coses) els manifestants que al llarg del cap de setmana s'han concentrat a diverses ciutats espanyoles demanant una “Democràcia real JA!” (sic), però si deixe de banda la ingenuïtat no puc fer una altra cosa que estar en contra d'aquell discurs que no diferencia entre uns polítics i uns altres i que repeteix com un avemaria allò de 'No els votes' perquè al remat és justament la gent suposadament crítica la que es queda a casa i, paradoxalment, els més immobilistes els que acudiran en massa a votar el proper diumenge.

És a dir: justament per 'no votar' tenim el govern que tenim i, per això, diumenge cal que tots aquells que no estem d'acord amb les motos que ens venen i que pensem que hi ha altres formes de fer les coses anem a votar.

Diumenge, tots a votar. 

PS: per descomptat, no puc evitar dir-ho: la presència de Willy Toledo en qualsevol acte o reivindicació no fa una altra cosa que restar credibilitat a les protestes.

 

Fals

Els casos de violència en l'àmbit familiar, els robatoris amb força i les denúncies falses són els comodins que de forma conjunta o per separat indefectiblement apareixen en totes les guàrdies.

La forma més comuna de fer una denúncia falsa, com ja he explicat en alguna ocasió, consisteix a denunciar davant la policia que hom ha estat víctima d'un robatori per cobrar de l'assegurança una quantitat de diners quan, en realitat, el robatori ha estat un simple furt o ni tan sols ha existit cap fet delictiu.

En cas que la denúncia falsa done resultat i el denunciant aconseguisca cobrar alguna quantitat de l'assegurança la cosa es complica una miqueta més, ja que apareix en joc un nou delicte: l'estafa.

Per a la policia són casos fàcils de tancar (la gent és molt inútil i ni tan sols sap mentir correctament) i les forces de l'ordre ja saben que un considerable percentatge de les denúncies que arrepleguen cada dia són falses. Hi ha qui, de fet, diu que al voltant del vint per cent.

Durant la última guàrdia em va tocar, com no podia ser d'una altra forma, un cas de denúncia falsa: un paio havia declarat que un atracador li havia furtat pel carrer la bandolera, el mòbil, la cartera i un bon grapat d'objectes d'or que identificà com anells, cadenes i esclaves. En total, declarà que el valor dels objectes passava dels tres mil euros.

Normalment la policia utilitza diverses tècniques per aconseguir la confessió del detingut quan sospiten que està formulant una denúncia falsa: comprova les càmeres de vigilància de la zona, busca testimonis o empra unes tècniques interrogatòries tan agressives que freguen la il·legalitat.

En l'últim cas que em tocà, en canvi, tot resultà molt més senzill i no calgué treballar massa, ja que quan la Policia Judicial cità el sospitós per ampliar la denúncia, este es presentà a la comissaria amb la bandolera, el mòbil, la cartera i el grapat d'objectes d'or que feia només un parell de dies, segons la seua declaració, li havien robat.

- I no podies haver vingut amb una altra bandolera que no fóra la que digueres que t'havien robat? -li vaig preguntar a la porta de la comissaria mentre m'encenia un cigarret.

- No ho vaig pensar, la veritat... per cert, la teua cara em sona... et presentes a les eleccions?

I ja posats li vaig demanar el vot perquè, com diu la iaia, tota pedra fa paret.

Mònica al despatx

 

 

Este matí havia de coincidir amb Mònica Oltra en un acte de campanya electoral de Compromís al meu poble i vaig proposar que el punt de trobada fóra el meu despatx, RasoirOffice.

- M'agrada molt el despatx... si algun dia em quede sense faena vindré ací a demanar-vos-en.

Seria de conya: se suposa que és Mònica qui ha de donar-me un càrrec de confiança i no al revés.

Per sort, tot apunta en la direcció contrària i Oltra tindrà molta feina a partir del 22 de maig.

I jo també.

Càrrega que plau no pesa

Diumenge a mitja vesprada, i mig adormit al sofà, vaig dubtar entre masturbar-me o fer una telefonada per convidar un amic a passar una estona al llit. Tot i no tindre tarifa plana de cap de setmana, com no podia ser d'una altra forma, em vaig decantar per la segona opció i vaig buscar el telèfon.

Mitja hora més tard ja estava al llit, gaudint d'una sessió de sexe pujada de to que s'allargà una bona estona. En acabar, encara estés al llit i mentre provava a deixar enrere el pantaix i a recuperar l'alé, el meu convidat apuntà:

- T'he vist a un cartell electoral quan venia de camí.

- És el que sol passar quan eres candidat... que has de donar la cara.

- Ja m'ho imagine... i què, com va la campanya?

Vaig prendre aire.

- La veritat és que molt bé... però molt cansat: porte des de dijous quasi sense parar per casa, tot el dia al carrer, menjar malament, parlant amb gent que no conec, bevent més del compte i dormint menys del que estic acostumat... i, per descomptat, al mateix temps he de fer hores al despatx per evitar que s'amunteguen els expedients...

- No et queixes, que diuen que 'sarna con gusto no pica'...

- ... 'pero mortifica'.

Vam riure i em va llançar una proposta:

- Què? Tens ganes d'un segon assalt?   

Vaig protestar:

- Ara? Si estic mort...

- Va, que esta 'sarna' ni te 'picarà' ni te 'mortificarà'...

Vaig tòrcer el morro:

- T'han dit alguna vegada que eres el rei de les analogies?

- Hehe... no renegues tant i vine ací...

I tenia raó: ni picà ni mortificà.

Reconstrucció

Informe de la Policia Judicial

“La persona herida ha sido trasladada al centro de salud de la localidad, donde mantenemos una primera entrevista con la víctima, realizándose igualmente un reportaje fotográfico (Anexo III) de las lesiones que presenta, siendo esta persona inmediatamente trasladada al Hospital, dado que presenta hasta cuatro heridas incisas en abdomen, costado, espalda y mano izquierda”.

Part d'actuació de la patrulla

“Que según nos informan los allí presentes, dos personas han tenido una discusión iniciada porque una de ellas se había puesto a cantar el himno de un club de fútbol y la otra se había sentido ofendida. La persona ofendida primero le ha lanzado un puñetazo en la cara y después le ha asestado diversas puñaladas”.

Declaració del germà de la víctima

“Que cuando ha ayudado a su hermano a levantarse después de la primera agresión ha visto que tenía el cuerpo lleno de sangre, por la espalda, el abdomen, la pierna y un gran corte en la mano”.

Declaració del propietari del bar

“Que conoce a los agresores de vista, que son padre e hijo y de raza gitana. Que tienen un puesto de venta ambulante en el mercado”.

Informe d'urgències de l'Hospital

“Motivo de la atención: El paciente refiere agresión.

Exploración física: lesiones por arma blanca en hipocondrio izquierdo, 7º espacio intercostal derecho y subescapular izquierda. Herida incisa en pliegue interdigital 1º y 2º dedo mano izquierda de 6 cm de longitud”.

Acta del reportatge fotogràfic

“Fotografía número 1: en esta fotografía se observa a la víctima después de haber sido asistido por los servicios médicos del ambulatorio cercano al lugar donde ocurrieron los hechos. Se puede observar cómo han sido vendadas las heridas que sufre en la parte frontal”.

Declaració del principal imputat davant el jutge de guàrdia

- ¿Por qué llevaba una navaja en el bolsillo?

- Porque, mire usted, no me quedan dientes y la navaja me sirve para cortar la comida. Podría decir que la navaja son mis dientes.

No em puc prendre seriosament la meua feina.

E2011: Ara sí

Esta mitjanit comença la campanya electoral per a les eleccions municipals i autonòmiques i els que mai n'han fet una asseguren que la Confederació Ibèrica de Nacions sempre està de campanya.

Ho expliquen apel·lant al sistema autonòmic que patim i que permet la coexistència d'estes eleccions amb comicis generals, europeus i els que celebren pel seu compte les comunitats atòmiques considerades nacionalitats histèriques, de forma que la sensació que es trasllada a la ciutadania és la de una campanya contínua i infinita.

Les municipals no són, però, unes eleccions comparables a la resta, ja que l'ajuntament constitueix el graó més immediat als seues problemes i, encara que és inevitable que el clima de política estatal i atòmica hi tinga certa repercussió, el vot no està tan marcat per qüestions ideològiques o de partit. Això dóna lloc a resultats particulars i és possible trobar, per exemple, municipis que a nivell local opten majoritàriament per un partit i a nivell autonòmic voten tot el contrari en funció de les fílies i les fòbies que cadascú cultiva envers els candidats.

Amb la campanya local, en sentit estricte, ocorre el mateix que amb la política municipal: és la més miserable, però també la més agraïda; la més sacrificada, però també la més satisfactòria; la més humil, però també la més resolutiva.

La política local, en definitiva, et permet intervindre i solucionar els problemes de la gent de forma més immediata, i la campanya electoral exigeix baixar al carrer i escoltar què preocupa veritablement la societat que t'envolta, però també passar-ho bé amb els amics, agafar alguna borratxera i, amb una mica de sort, lligar amb algun votant indecís. 

Que una cosa no lleva l'altra.    

Xixo

 

Feia un parell de dies que l'animalet rondava pel veïnat. No sé d'on havia aparegut, però es passava el dia jugant per la plaça i alguns veïns li havien donat aigua i menjar. Era exageradament confiat i es pegava a roda de qualsevol que li fera una miqueta de cas.

Se notava que feia poc que s'havia perdut (o que l'havien deixat perdre's) i no tindria més d'un any. El deshonrat es deixava caure a prendre el sol en qualsevol lloc, fins i tot al mig del carrer.

En un parell d'ocasions el vaig traure del mig de l'asfalt per evitar que algun cotxe se l'emportara per davant, però el seu destí estava escrit i la setmana passada, quan tornava amb Matt de passejar, em vaig trobar amb un xic del barri que portava el llastimós gosset al braç.

- Què ha passat? -vaig preguntar al xic, que estava frenètic.

- Un fill de puta li ha passat per damunt amb el cotxe i mira com l'ha deixat.

L'animalet tenia una pota ferida i marques de pneumàtic pel llom. El xic l'havia arreplegat i es disposava, amb la samarreta plena de sang, a portar-lo al veterinari del barri per si encara podia fer alguna cosa.

Em vaig sentir terriblement impotent i en arribar a casa vaig abraçar Matt:

- Gos afortunat...

Des d'aleshores este episodi havia estat rondant-me pel cap de forma, potser, massa insistent, fins que ahir em vaig trobar novament amb el xic que havia arreplegat el gosset ferit.

- Ei, xic! Com vas quedar amb el gosset de l'altre dia?

- Ah! La veritat és que és molt pesat...

- Com dius?

- Resulta que el veterinari li curà la pota i me'l vaig emportar a casa. Ara ve darrere meu tot el dia, encara mig coixet, però només fa que jugar. No hi ha forma de traure-me'l de damunt.

No vaig poder evitar somriure: gos afortunat.

Bin Laden com a excusa

 

Tot el que envolta la mort de Bin Laden fa pudor a despropòsit, començant pel contrasentit que suposa que un premi Nobel de la Pau siga qui haja ordenat i anunciat per televisió el seu assassinat. Però no només això, ja que els líders europeus, amb l'ínclit ZP al capdavant, s'han afanyat a felicitar Obama pel seu gest, sense tindre en compte que ells, amb la legislació estatal i internacional a la mà, no podrien fer el mateix sense haver de respondre davant la Justícia acusats de terrorisme d'Estat.

Igualment grotesc resulta tot el que envolta la seua mort: el seu cadàver, amb almenys un tret al cap, ha estat llançat al mar (!) des d'un portaavions (!!) i embolicat amb un llençol blanc (!!!) per part de l'exèrcit dels EAU amb la idea d'evitar que la seua tomba poguera convertir-se en un lloc de peregrinació (!!!!), de forma que la gran nació d'Obama no només es permet el luxe de practicar el terrorisme d'Estat a l'estranger, sinó de decidir què fer amb les deixalles humanes d'aquells que executa.

De la mateixa forma, m'inquieta que els mitjans de comunicació hagen fet ús de forma massiva de la paraula 'mansió' per referir-se a la casa on vivia Bin Laden, quan sembla clarament una barraca d'extraradi. Això és falta de rigor. 

La mort del terrorista més buscat del planeta no només no farà del món un lloc més segur, sinó que s'ha emportat per davant la millor coartada que han tingut els dirigents de la primera democràcia del món (sic) per retallar les llibertats i els drets civils de propis i estranys.

Efectivament, la figura de Bin Laden ha servit als EUA per encetar guerres interminables que han causat milers del morts, violar drets fonamentals en nom d'una renovada seguretat, crear espais com Guantánamo, estendre la violència a mig món, amagar la veritat sota les pedres i, el més important, obligar-nos a traure'ns les sabates als arcs de seguretat dels aeroports i prohibir-nos els recipients de més de cinquanta centilitres de liquid a l'equipatge de mà.

Així, la pregunta és: quina serà ara l'excusa per continuar fent-nos la vida impossible?

E2011: Bildu, tampoc, no és legal

 

La dreta espanyola i, també, gran part de l'esquerra argumenten que a la Confederació Ibèrica de Nacions no es persegueixen idees i que la nostra democràcia és tan gran, tan ideal i tan de color de rosa que qualsevol plantejament polític hi té cabuda.

Estos polítics i els gossos-altaveus que reprodueixen abnegadament els seus missatges afirmen que les idees abertzales estan representades per partits com Aralar o Nafarroa Bai i que, per tant, qui haguera volgut votar Sortu o Bildu pot fer-ho a favor d'estos altres partits que, almenys de moment, encara no han estat il·legalitzats per la Justícia espanyola. Això és tan democràtic com no legalitzar el PSOE i recomanar als seus votants que opten pel PP ja que, al remat, uns i altres realitzen les mateixes polítiques.

El pronunciament del Suprem que impedirà que les més de 250 llistes de Bildu puguen concórrer a les eleccions no només deixarà milers de ciutadans sense veu sinó que fa un pas més enllà i il·legalitza de fet partits com Eusko Alkartasuna i Alternatiba, formacions democràtiques que formaven part de la coalició i que havien apostat per forçar els candidats abertzales a condemnar la violència i a desmarcar-se d'ETA, que és justament allò que exigeix la Llei de Partits per permetre que un partit puga presentar-se a unes eleccions.

Batasuna ha afirmat que el procés polític i l'aposta per la pau continuen en marxa, malgrat la sentència del Suprem i a l'espera del recurs del Constitucional, la qual cosa posa en evidència que ara va de bo, que no hi ha marxa enrere i que el Govern espanyol, no oblidem que fou qui impugnà les llistes, s'ha demostrat incapaç de gestionar la fi d'ETA sense caure en el parany i cedir a la pressió del PP i d'uns tribunals que resolen basant-se en criteris polítics i no segons allò que diu la Llei.

Després de quaranta anys de democràcia no només hem de vore com a Espanya s'il·legalitzen partits i el PP i el PSOE continuen aprofitant-se de l'existència d'ETA, sinó com les forces vives de l'Estat estenen el concepte de terrorista a partits democràtics i a gran part de la societat (basca i espanyola) que pensem que la solució a tot açò passa per la política.

El Suprem i el Govern han aconseguit allò que semblava impossible: fer ETA més gran del que era.