És innegable que El País ha esdevingut un diari fàcil de criticar: d'una part, per la seua línia editorial, condicionada pels anunciants i pels interessos polítics i del mateix grup empresarial que l'edita; i d'altra part, per un espanyolisme lingüístic realment recalcitrant.
El País, però, continua sent l'únic diari de masses en espanyol en el qual encara es poden trobar articles que paga la pena llegir i que compensen les imbecil·litats de personatges com Elvira Lindo o els articles tramposos de Vargas Llosa.
Diumenge passat trobàvem un d'estos articles a les pàgines d'opinió, que sota el títol Ideas para la izquierda, de Daniel Innerarity, diagnosticava el mal que afecta l'esquerra europea i -oh, novetat!- proposava alguna que altra solució.
En efecte, tot i que l'article feia referència al fracàs de la socialdemocràcia en les eleccions europees, el seu contingut seria fàcilment aplicable al cada dia més insignificant i inexistent socialisme valencià, encapçalat per l'invisible i intranscendent Alarte, i a la situació política valenciana en general, sotmesa per esta dreta destrellatada i populista de Camps.
Així, l'article comença amb allò que tots hauríem de conéixer: la diferent cultura política entre dreta i esquerra: la izquierda espera mucho de la política, más que la derecha, a veces incluso demasiado. (…) La derecha se contenta con que la política se limite a mantener las reglas del juego.
I és justament esta insatisfacció la que fa que la izquierda, en la medida en que espera mucho de la política, también tiene un mayor potencial de decepción. Por eso el vicio de la izquierda es la melancolía, mientras que el de la derecha es el cinismo.
Així, les crisis que poden afectar dreta i esquerra són diferents ja que la izquierda aprende en ciclos largos, en los que una decepción le hunde durante un espacio de tiempo prolongado y no consigue recuperarse si no es a través de una cierta revisión doctrinal; la derecha tiene más incorporada la flexibilidad y es menos doctrinaria, más ecléctica, incorporando con mayor agilidad elementos de otras tradiciones políticas.
Com deia, este article sembla escrit pensant en la crisi del PSPV i de l'esquerra valenciana en general però, per sort, l'autor també apunta el camí de les solucions: la izquierda sólo puede ganar si hay un clima en el que las ideas jueguen un papel importante y hay un alto nivel de exigencias que se dirijan a la política. Cuando estas cosas faltan, cuando no hay ideas en general y las aspiraciones de la ciudadanía en relación con la política son planas, la derecha es la preferida por los votantes.
Açò explicaria per què el País Valencià, arrassat ideològicament per les mentides de la dreta, es pronuncia elecció rere elecció majoritàriment i amb uns percentatges que provoquen vergonya, a favor d'una opció que ens ha buidat de contingut polític, que insulta i menysprea els ciutadans i que practica el cinisme sense mirament; i explicaria també per què el PSPV no és encara, ni de lluny, una veritable alternativa: sense idees i sense cap intenció de tornar a polititzar la política, Alarte no ens solucionarà res.
