Crueltat intolerable

Besar no és tan complicat: només cal controlar la llengua, els llavis i les dents i evitar coses com la secreció excessiva de saliva i deixar la llengua morta dins la boca de l'altre. Amb això clar es pot fer un bes com toca.

I és que només hi ha dues formes de besar: bé i malament. O això em pensava, perquè este cap de setmana em vaig enrotllar amb un paio que em féu coses que mai ningú m'havia fet i, el que és pitjor encara, coses de les quals ni tan sols havia sentit a parlar.

Vam començar amb uns besos prou estàndards, però de sobte vaig notar que em quedava sense aire a la gola i necessitava prendre'n més. A la tercera vegada que em separava del xic pantaixant vaig descobrir que era ell qui, en lloc de tornar-me el bes, es dedicava a aspirar-me tot l'aire de la boca i de la gola.

La meua primera reacció fou la de fer-me enrere una mica espantat. Vaig pensar que devia deixar córrer el clau, però després jo mateix em vaig esmenar: si algú és capaç de fer estes coses quan besa de ben segur que follant n'ha de fer de pitjors, i me'l vaig emportar al llit.

La curiositat es va imposar a l'instint de supervivència i la imaginació em va portar a jocs d'asfíxia eròtica i fílies semblats, però al llit tot es va desenvolupar amb normalitat. Almenys fins que, en un moment donat sobre el qual no cal donar més detalls, em va fotre una galtada al cul i m'amollà:

— Si féres una miqueta de bici tindries el cul més dur.

Redéu, quasi haguera preferit que m'haguera estrangulat.

Entre Cospedal i Duran i Lleida

En gener de 2011 Rajoy anuncià des de Sevilla que en cas de guanyar les eleccions revisaria les pensions dels diputats i senadors perquè considerava que l'actual sistema suposa un privilegi per als polítics.

Duran i Lleida isqué al pas d'esta rosadiezada de la pitjor forma possible: "El problema és si la societat pretén que al Congrés vinga simplement gent que no tinga propietat, si pretén la societat que esta Cambra siga de funcionaris i de gent pobre, perquè si és així, anem pel millor camí”.

Nou mesos després d'accedir al Govern, no hem tornat a saber res de la proposta de Rajoy, però sí hem llegit algunes idees que van en la mateixa línia. Sense anar més lluny, al País valencià hem hagut d'escoltar en diferents ocasions al depriment Fabra proposar la reducció del 20% dels diputats a Les Corts.

Ha estat, però, María Dolores de Cospedal qui ha gosat anar més lluny i, fent ombra a l'estadista valencià, no s'ha acontentat amb proposar la reducció del parlament atòmic manxec, sinó que pretén deixar els diputats autonòmics sense retribució. El primer pas ja l'ha donat i no ha inclòs als pressupostos la partida corresponent.

Sóc ben conscient que estes iniciatives tenen gran acceptació entre la població general que, justament, està pagant les retallades socials que aproven i apliquen els polítics i que és complicadíssim explicar a algú que les passa putes per arribar a̶ ̶f̶i̶n̶a̶l̶ a meitat de mes que estes mesures no tenen transcendència econòmica, sinó democràtica i que entre el classisme de Duran i Lleida i la demagògia barata de Cospedal és possible trobar un punt intermedi i, sobretot, raonable.

Busca qui t'ha llegit: setembre 2012

#1 Indepenquè?

La manifestació és un element a tindre en compte, en primer lloc, per les conseqüències immediates que ja ha provocat: ha generat un nou problema per a Rajoy (m'agrada) i ha donat oxigen al Govern de Mas (no m'agrada); però també per les que provocarà: el Govern espanyol amollarà alguna competència o transferirà un parell de punts percentuals d'IVA o d'IRPF perquè els gestione la Generalitat.

#2 Els motius d'Aguirre

Podríem, doncs, començar a discutir què entén Aguirre per temporalitat, però la segona part de la frase, allò de “Soy funcionario del Estado y pediré el ingreso”, ens pot donar més joc: resulta que el màxim exponent del liberalisme econòmic i polític de la Confederació Ibèrica de Nacions no només no ha treballat mai a l'empresa privada, sinó que des de 1976 a 1982, abans de passar 30 anys amb càrrecs públics, treballà per a l'administració, cobrava catorze pagues a l'any i gaudí dels corresponents dies moscosos i tot.

#3 Sex and the city (I) i Sex and the city (II)

— Oye.

— Dime.

— ¿Qué es un “BJ”?

— Una “BJ” es una “blow job”. Una mamada, vaya.

— Ay, qué cerdo.

#4 Les perles de Fabra al Ple de Les Corts

Per al PP els antivalencians no són els imputats per corrupció i els que han afonat el País, sinó aquells q ho denunciem. #olétú #pleCorts

@AlbertoFabra pronunciant la paraula 'jutjats' és un puto drama. Yujgats. Yuyás. Yugais.

#5 Wuansap

Me llamo (nom), de (ciutat). Hablamos una vez por teléfono. No me atreví hasta hoy, pero cuando estuve cerca tuyo y hablando (sic) me gustaste y mucho.

* * *

Busca qui t'ha llegit: febrer 2012

Busca qui t'ha llegit: març 2012

Busca qui t'ha llegit: abril 2012

Busca qui t'ha llegit: maig 2012

Busca qui t'ha llegit: juny 2012

Busca qui t'ha llegit: juliol 2012

L'amic de P. (i II)

A partir d'aquella nit vaig quedar amb l'amic de P. un parell de voltes, però la cosa mai passà d'un parell de cerveses. Tenia davant meu un xic jove i molt atractiu, però també molt bona persona. I amb les bones persones jo sempre faig un pas enrere.

Este dissabte, però, passada la mitjanit i mentre provava a superar la ressaca d'una llarga nit de divendres, vaig rebre un missatge de l'amic de P.: “Estic a la porta de ta casa, em convides a una cervesa?”.

Em vaig posar els pantalons i vaig obrir la porta. L'amic de P. venia lleugerament borratxo i prou calent.

Ens vam fer dos cerveses i vam acabar al llit. L'amic de P. es mostrà decidit i, fins i tot, practicava un puntet viciós que en la vida haguera imaginat. No sé si l'alcohol l'havia embravit o si, senzillament, l'havia subestimat des d'un principi, però el xic mossegava, llepava i premia la carn fregant la línia del dolor plaent.

En acabar, però, m'abraçà, m'amollà un “m'encantes” i s'adormí, fins les sis del matí.

I ara crec que tindré un problema.

L'amic de P. (I)

Poc després de les eleccions generalíssimes de novembre estava a un pub amb els amics i se m'apropà un xic:

— Perdona, tu eres Martí?

Vaig alçar una cella abans de contestar:

— Depén de qui ho pregunte.

Òbric parèntesi. Sí, quan porte un parell de copes faig esta mena de coses. Tanque parèntesi.

El xic va somriure i explicà:

— És que tenim una amiga en comú: P.

— Clar, P. Per cert, com està?

— Bé, supose. El cas és que et vaig vore amb ella fa unes setmanes i l'altre dia, quan les eleccions, vaig acompanyar una amiga a votar i tu estaves al seu col·legi electoral.

— Ah, sí?

La cosa es posava interessant:

— I jo volia saludar-te, però no em vaig atrevir.

— I això per què, xic?

El desconegut abaixà la mirada:

— No ho sé... jo sí que m'havia fixat en tu, però tu ni em mirares i... em feia vergonya.

Vaig pegar un glop a la copa i vaig prendre aire abans d'amollar:

— Tu eres el xic que aquell dia que estava sopant amb P. s'apropà a saludar-la i portava una camisa a quadrets blaus i blancs i un pantaló marró i també el que acompanyà a votar el dia d'eleccions una xica vestida amb un xandall rosa impossible i que em preguntà quantes creuetes havia de marcar en la papereta del Senat. M'equivoque?

Al xic li canvià la cara:

— Jo ja li havia dit que com a màxim tres creuetes, però no se'n fià.

— Clar.

Vam guardar un breu silenci fins que el xic preguntà:

— Em dónes el teu telèfon?

25N: Previsions electorals

 

Una cosa ben segura del resultat del 25N és que les forces catalanistes obtindran majoria absoluta al nou Parlament. I això és segur, bàsicament, perquè ja la tenen: els escons de CiU (62), sumats als que aconseguí salvar ERC (10) i als obtinguts per Solidaritat (4) ens dóna un resultat de 76 diputats dels 135 existents.

Curiosament, el gran interrogant és saber què passarà el 25N amb estes forces, que són les que competiran per emportar-se al sac el vot nacionalista i independentista. La meua previsió és que CiU i ERC guanyaran escons: els primers pel paper jugat per Mas durant les últimes setmanes i els segons perquè són els grans beneficiats de la ressaca de la Diada.

Pel que fa a Solidaritat tot és incertesa: a un país normal els votants els enviarien a casa i punt.

Per al PSC la meua previsió és clara: desastre. La caiguda dels socialistes catalans, de fet, serà tan espectacular que els 28 escons de 2010 passaran a ser considerats un bon resultat. El PSC pagarà a les urnes la falta de lideratge i la dificultat per presentar un discurs propi davant la polarització de la resta de partits: mentre els uns i els altres no tenen mirament en extremar els posicionaments, el PSC ha estat incapaç de fer-ho en un sentit o en un altre i això no pot acontentar ningú.

El PSC sagnarà a dreta i a esquerra i pot esdevindre, per tant, el PASOK de la vora occidental de la Mediterrània.

Iniciativa podria, a priori, tindre el mateix problema que els socialistes: encara que no són tan espanyols com aquells, el seu posicionament sobre una hipotètica independència podria resultar difícil de vendre. En canvi, la formació d'Herrera serà la gran beneficiada de la desfeta socialista. En primer lloc, per haver denunciat les retallades socials del Govern de Mas mentre els altres se limitaven a jugar a l'ONU o a provar a recomposar-se i, en segon lloc, perquè no els ha tremolat la mà en la qüestió independentista des que s'obrí el meló i van pas a pas: de moment ja han votat sí al referèndum. I si finalment es planteja la qüestió “independència, si o no?” ja en parlarem.

Ara per ara, Iniciativa té 10 escons i el PSC 28. No hauria de sorprendre que el 25N es produïra un intercanvi de xifres.

És fàcil preveure, també, un bon resultat per a la dreta espanyolista, beneficiada, com tots, per la desfeta socialista i pels discursos extrems: PP i Ciutadans-Ciudadanos-Citizens aconseguiran almenys el mateix resultat que en 2010 (18 i 3 escons, respectivament), però no podem descartar un augment de la representació parlamentària de totes dues forces. Mínim, en tot cas, per a la formació de Rivera.

Estes previsions, però, poden quedar en no res per dos motius: perquè no tinc ni idea de què estic parlant i per l'augment de la participació: recordem que en 2010 només votà el 58% del cens i enguany la cosa es dispararà.

25N: La convocatòria

Seria fàcil concloure que la decisió d'Àrtur Mas d'avortar la IX Legislatura catalana i de convocar eleccions anticipades quan encara no portàvem ni dos anys de patiment és la conseqüència de la manifestació de la Diada. Seria, com deia, molt fàcil, però també terriblement ingenu.

Mas, senzillament, inspirat per l'espantà d'Esperanza Aguirre, ha fet un pas avant davant el panorama que li venia a sobre com a conseqüència de la política de retallades socials que posà en marxa només fer-se amb la Presidència de la Generalitat i que en molts casos ha anat més enllà de la que ha posat en pràctica, de moment, el Govern de Rajoy.

I pels comptes públics de Catalunya, que fan pena. I, també, per la descomposició del PSC, però això és una altra història.

A diferència d'Aguirre, que s'ha limitat a saltar del vaixell abans que arribe la gran tempesta, Àrtur Mas s'ha deixat portar per l'èxit (o deriva) independentista que mostrà al món la manifestació de la Diada i apujar-se al carro a última hora, i ara, en un exercici d'il·lusionisme, fins i tot fa la impressió de ser ell qui porta els ramals de la bèstia desbocada.

I ja vorem com li ix la jugada.

Les perles de Fabra al Ple de Les Corts

"Porte 14 mesos d'intensa activitat política al cap de la GV" diu @AlbertoFabra al #pleCorts. Con dos cojones

@AlbertoFabra assegura al #PleCorts q la culpa de tot la té el finançament que patim els valencians. No diu, però, que el van pactar ells.

"Els valencians tenim un clima excepcional" assegura @AlbertoFabra al #pleCorts. Eixe és el nivell, amics.

Ja ha arribat la proposta: reduir 20 diputats a Les Corts per a eixir de la crisi. #pleCorts

Fabra ha entés que l'única forma de desfer-se de Camps, Castedo, Blasco i CIA és reduir el nombre de diputats.

"Enclave estratégico en el Mediterráneo". El verb del Molt Honorable @AlbertoFabra posa els pèls de punta.

Fabra es queda sense corda. La desafortunada cadència del discurs fa que siga impossible de seguir. #PleCorts

L'únic que està gaudint amb el paperot que està fent @AlbertoFabra és Camps. #pleCorts

No trobe als diputats del @ppcv molt actius durant el #pleCorts. Sabem si no han pegat a fugir?

I què passa amb la reeducació dels diputats imputats? Ells també tenen dret a una segona oportunitat. #PleCorts

Ara és quan Fabra fa la pilota a Rajoy. #quesecasen #pleCorts

Prou! PROOOOOU! #pleCorts

@AlbertoFabra pronunciant la paraula 'jutjats' és un puto drama. Yujgats. Yuyás. Yugais.

Ha fet falta que intervinga l'oposició perquè molts diputats populars despertaren de la siesta. #pleCorts

El portaveu del PSOE passa al valencià quan li queden 5 minuts de compareixença. Fins i tot Fabra l'ha gastat més. #pleCorts

Ai, quan @AlbertoFabra vol fer-se l'indignat li ix un to de veu encara més ridícul. #pleCorts

Per què @AlbertoFabra diu Andillas? No hi ha ningú que puga dir-li que el nom del poble és Andilla? #pleCorts

"¿Qué va diciendo usted por ahí?" pregunta Fabra a Torres al #PleCorts com si açò fóra una cançó de Pimpinela.

@AlbertoFabra: "Siendo COSIENTES" i no 'conscientes'. O_O #pleCorts

Per al PP els antivalencians no són els imputats per corrupció i els que han afonat el País, sinó aquells q ho denunciem. #olétú #pleCorts

Els andalusos tenen un % d'atur més alt que els valencians. Així ens consola @AlbertoFabra #quinavergonya #quinamisèria

A Ceuta també tenen més atur que al País Valencià, per si vol fer un gràfic o un powerpoint. @AlbertoFabra #pleCorts

"Por eso en Andalucía hay tantos interrogantes". És @AlbertoFabra el líder de l'oposició a Griñán? #pleCorts

Terrible ridícul d'@AlbertoFabra fent referència a un acord de l'Aj. de Barcelona que reconeix la unitat de la llengua. Quina pena. #pleCorts

L'última intervenció d' @AlbertoFabra ha estat un autèntic despropòsit. Jo crec que li ha eixit un poquet de pluma i tot. #PleCorts

"Esta mañana he intentado hacer un discurso de sentido común" diu Fabra. I li ha eixit una cosa patològica i clínica. #pleCorts

No haurien de servir vi al bar de Les Corts quan hi ha #PleCorts.

Definitivament, Alberto Fabra s'ha fet 'campsista'. #pleCorts

Fabra es permet el luxe de dir "Espero que ustedes se hagan más valencianos". O_O #pleCorts #xurrofacts

Els lloros del PP salten a la mínima. Tenen la pell molt fina. #pleCorts

"Señas de identidad", "Cortina de humo" i "Un poquito más" son tendencia en el @ppcv. #pleCorts

La migdiada de Mariano

 

En qualsevol perfil hagiogràfic que la dreta dibuixa de Mariano Rajoy indefectiblement apareix l'expressió “mesurar el temps”. Allò que per a qualsevol altre seria una falta de determinació i de capacitat de resolució, en el cas de Rajoy, no entenc ben bé per quin motiu, alguns hi troben una virtut. Sembla que ser incapaç de traure's els problemes del dits i de posar ordre quan toca és saber “mesurar el temps”.

Però jo no crec que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna qüestió de l'actualitat que en qualsevol país normal requeriria immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau, Rajoy és un poc gos.

Mariano no sent còmode amb l'excés d'activitat política que vivim (“líos” i “algarabía” en llenguatge rajoià) i com sap que els pròxims mesos la cosa anirà a més, les setmanes se li fan costera amunt. Tres eleccions autonòmiques en poc més de quatre setmanes, el fals envit de Mas sobre la independència, l'estranya desaparició d'Esperanza Aguirre, haver de defensar allò de l'Aliança de Civilitzacions de Zapatero a l'ONU o les mobilitzacions ciutadanes que hem viscut i, sobretot, les que encara vindran dibuixen un escenari massa mogut per al gust d'algú que es passaria el dia en pijama.

Perdre un cosí i guanyar-ne un altre

 

Dissabte festejava a València en companyia d'una amiga i en un moment donat entrà per la porta del local on ens trobàvem un cosí meu. No sé el seu nom, però sí que és nét de ma tia Genoveva, germana de la mare de ma mare. Seria, per tant, cosí segon.

Vam eixir a fumar i a fora vaig decidir que, tot i que la família de ma mare em mereix el mateix respecte que la de mon pare, quan entrara havia de saludar-lo. I això vaig fer, però ell, en canvi, passà de mi: em vaig apropar, vaig dir 'hola' i ell es féu a un costat i m'ignorà.

Vaig flipar un poc, però vaig sentir un renovat respecte per este cosí: passava més de la família que jo mateix.

Una estona després vam tornar a eixir a fumar i mentre la meua amiga i jo comentàvem la jugada un xic ens preguntà com anava la nit com a introducció per acabar demanant-me un cigarret. Li'l vaig donar i envalentit per l'alcohol vaig amollar:

— Mira, justament la meua amiga i jo estàvem parlant de tu.

— Ah sí? I què comentàveu?

— Discutíem sobre la teua edat.

— I quina edat creieu que tinc?

— Jo dic que dos anys més dels que ha dit ella.

— I ella què ha dit?

— Ella ha dit que dos anys menys dels que he dit jo.

— I quina edat has dit tu?

— Dos més dels que ella ha dit.

Li va costar una miqueta adonar-se'n que estàvem fent conya. Vam xarrar una estona més fins que ens va preguntar d'on érem. Li ho vam dir i ell va dir que era del meu poble.

— De veres? Vaig preguntar incrèdul.

— Sí, clar. Ara visc fora, però sóc de la família dels Llapisseres.

— Estàs de conya, no?

Li vaig explicar qui sóc i que sóc família dels Llapisseres. De lluny, és cert, però la iaia i un Llapissera eren cosins. O alguna cosa així.

Vam xarrar una estona més i la meua amiga insistí per fer-nos un parell de fotos:

— Tots els dies no es troba un cosí desconegut!

I tenia raó: potser n'havia perdut un que no era capaç de reconéixer-me, però n'havia guanyat un altre molt més simpàtic i divertit.

Quan ens acomiadàrem i vam marxar, però, vaig comprovar que tots dos cosins anaven en la mateixa quadrilla d'amics.