Gran Hermano i Leire Pajín

Anit vaig intentar empassar-me Gran Hermano, però sembla que l'edició d'enguany l'han feta només per a gent intel·ligent perquè no vaig entendre absolutament res de res: ni per què hi ha diferents cases, ni per què tots han de mentir, ni per què hi ha gent en cadira de rodes o embolicada en xarxes de pescar, ni per què cap comando ha assassinat Mercedes Milà.

Així doncs, no puc fer cap valoració del programa, perquè no vaig entendre una puta merda, la qual cosa és semblant a la que em provoca tot l'afer de la moció de censura a Benidorm per part de l'ecs!grup socialista i d'un trànsfuga del Partit Popular i en el qual apareix directament implicada la inefable, indescriptible i inenarrable Leire Pajín.

Que el PSPV benidormer aprofite que un ecs!regidor popular ha posat preu al seu escó per tombar l'actual equip de govern em sembla una qüestió de justícia divina: com tots sabem, esta fou la forma a través de la qual Zaplana arribà a fer-se amb l'alcaldia de la ciutat fa un bon grapat d'anys i en política, quan pots tornar la bufetada, has de fer-ho si no vols ser el més honrat i el més naïf.

Per tant, no seria capaç d'entendre l'enrenou provocat als mitjans de comunicació per esta moció de censura (que no serà la última) sinó fóra perquè, com sempre passa amb qualsevol assumpte de la política valenciana, hi ha un element de bizarrisme que fa que l'anècdota esdevinga l'objecte principal del cas: una de les regidores que votarà la moció de censura és la senyora mare de Leire Pajín, número 2 del PSOE espanyol.

Esta relació estrictament biològica -el cos d'una allotjà durant nou mesos el de l'altra- s'ha convertit en el centre d'atenció del cas, però a mi em resulta tan indiferent com el futur de Gran Hermano perquè en tots dos casos es tracta de realitat fictícia o de ficció real: la Milà ens vol fer creure que quatre subnormals a un jacuzzi és entreteniment de qualitat i la Pajín que el PSOE no recolza la moció de censura a Benidorm.

No em crec ni una ni l'altra.

Aterrar

No sé en quin moment d'obcecació o afectat per quina mena de trastorn mental transitori vaig pensar que un viatge a Menorca la segona de setembre m'ajudaria a aterrar d'una forma més suau en la feina i a deixar enrere la relaxació i la delectació estival perquè ha estat un gran error.

No és que no ho haja passat bé durant estos quatre dies a l'illa, sinó que després de passar hores al sol cridant a les portes del senyor melanoma, de nadar entre peixos i turistes italians a Favàritx i a la platja de Cavalleria d'Es Mercadal, de menjar marisc a Els Fornells i sobrassada amb mel a Ciutadella, d'al·lucinar amb els blaus de les cales d'En Brut i Des Rafalet i els verds de la Macarella i de la Mitjana i d'intoxicar-me al jaleo de Maó amb litres de pomada ara el despatx on treballe em sembla una presó turca.

Només m'he emportat un bronzejat envejable, una miqueta de blau als ulls i un grapat d'arena entre els dits dels peus.

I també una peça de formatge de Maó.

La mentida

-->

—Quan el jutge et pregunte si has insultat algú has de dir que no, està clar?

—Però és que sí que el vaig insultar. I ell a mi també.

Respire.

—Tornem a començar. No vas insultar ningú.

—Però és que no m'agrada mentir.

És curiós com algú que no té cap inconvenient a insultar el seu veí amb les pitjor paraules que es poden dir no pot senzillament negar haver-ho fet.

Arribats a este extrem em toca fer pedagogia i explicar al client que un acusat té dret a mentir en un judici perquè és una conseqüència del dret a no declarar contra ell mateix i que és la millor forma per evitar una condemna per injúries.

—Igualment estaria mentint i en acabant no em sentiria bé amb mi mateix.

En este punt em toca recórrer als savis, que tenen solució per a tot:

—Mira, Sant Agustí afirmava que de vegades no dir tota la veritat no és mentir, sinó una forma superior de veritat.

El client em mira amb cara de tortuga i em pregunta:

—I creus que en este cas es tracta d'això, d'una forma superior de veritat?

—Per descomptat, home! Crec que Sant Agustí es referia justament a casos com el teu.

I és que la mentida, sobretot quan cites els pensadors cristians, no està tan malament.

Retorn a la normalitat

La prova que evidencia d'una forma més que indubtable la fi de les vacances no és que torne a treballar, que torne a dinar amb la iaia a diari, que els diaris tornen a parlar de temes més o menys seriosos, que torne a dormir a RasoirHouse o que passe nits senceres amb el Xurro al llit, gaudint de, potser, el millor sexe que he tingut mai.

Òbric parèntesi. Aquells que passeu per este espai i que hem compartit llit alguna o moltes vegades -i em consta que en sou un grapat- no us feu els ofesos: amb cadascun fou especial. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Per descomptat, estava de conya: el Xurro ho fa molt millor. Retanque parèntesi.

No. La prova de càrrec que evidencia que tornem a la normalitat és el sopar que donaré esta nit a casa per acomiadar l'estiu i al qual assistiran una vintena de persones: els amics d'estiu.

M'explicaré: els meus pares tenen de tota la vida -de tota la meua vida, almenys- un apartament a la urbanització d'una platja de la Ribera, una urbanització esnob i pretensiosa que només pot presumir de tindre una bona platja. Poc més.

Des de menut he passat una part de les vacances d'estiu a este apartament i hi tinc un grup d'amics entre els quals és possible trobar de tot, ja que som amics pel simple fet d'estiuar junts, un fet que no respon a cap decisió ni afinitat personal: simplement els nostres pares van comprar un apartament a la mateixa urbanització.

Independentment d'això, amb el temps he establert una relació més íntima i profunda amb alguns d'ells que es manté viva durant tot l'any i als quals considere amics de veritat, però amb uns altres simplement em limite a tolerar la seua presència o a desitjar-los ofertes de treball a l'estranger. I a ser possible a Rússia. Estos darrers són els amics d'estiu o com els batejà una amiga: “Ése no es amigo mío: sólo es mi compañero de verano”.

Donat que cada estiu passe menys temps a l'apartament -enguany només deu o dotze dies d'agost- la relació és amable i correcta, per la qual cosa no em vaig poder negar a acceptar quan un company d'estiu em proposà a boca de canó i amb traïdoria: Quan fem un sopar i ens mostres la casa nova?

Així, esta nit, entre amics de veritat i companys d'estiu habilitaré la RasoirTerrace per passar una soirée relaxada en la que no faltarà ni el vi ni les converses lleugeres.

I fins l'estiu vinent.

Sisena (i última) parada estiuenca: la Confederació Ibèrica de Nacions

Quan vaig encetar l'estiu només tenia un viatge tancat: tornar a Menorca i perdre el sentit en les festes de Gràcia de Maó, durant la segona setmana de setembre.

En canvi, este estiu he fet dues escapades més amb les quals no comptava i que han servit per conscienciar-me, encara més, de la unitat de la Confederació Ibèrica de Nacions com un ens amorf i estrany: la primera escapada tingué lloc la segona setmana d'agost a terres catalanes amb el meu xurret i esta última setmana del mes l'he passada a una gran nació d'aldees i eucaliptus: Galícia.

En companyia d'un parell d'amics, vam improvisar una escapada a les Ries Altes, fixant el campament base a Viveiro, un poblet situat estratègicament a la comarca d'A Mariña i que ens permetia desplaçar-nos per tot el Nord gallec sense massa esforços, de forma que en pocs dies hem visitat Mondoñedo i Ribadeo, just a la frontera amb Astúries, Ortigueira i O Barqueiro i les seues platges, les ciutats d'A Coruña i de Santiago, així com Malpica i Camariñas a la Costa da Morte i la ciutat de Lugo, més a l'interior.

La impressió general del visitant és que Galícia és un país pobre, sobresubvencionat amb fons europeus, en el qual es menja i es beu estupendament sense gastar-se massa euros, com si els polps i el marisc cresqueren als eucaliptus i les vaques donaren ribeiro i albariño i no pas llet.

Quan tornàvem de Santiago, el gps ens jugà una mala passada i vam acabar perduts al mig de les muntanyes, en un lloc indeterminat en la frontera entre les províncies d'A Coruña i de Lugo, envoltats del no res i sense un rumb massa clar, quan ens vam topetar amb una jove que pasturava un ramat de vaques i un parell d'egües i vam decidir baixar del cotxe i establir conversa:

- Se llama Elena porque nació el día que se casó la Infanta -ens anuncià la jove mentre acaronàvem l'egua.

- ¡Anda! Y además le tiene un aire a la familia real... -vaig fer broma i la jove aldeana va riure.

- Es muy buena y se suele portar bien, aunque también hace de las suyas: tiene días malos.

- Vaya, igualito que la Infanta, que también hace de las suyas: recuerda, cielo, que ella se casó con Marichalar...

Cinquena parada estiuenca: misogínia d'anar per casa

Per fer front a una relació d'una forma raonada, sana i serena el millor que es pot fer és justament allò que no faria una dona, perquè conéixer les neures i les fòbies femenines és el millor manual per evitar fer malbé una relació, siga quina siga la seua classe o natura: fer el contrari del que fan les dones hauria de garantir l'èxit d'una relació.

En estos moments, el meu festeig amb el xurret ha arribat a un punt en el qual em tempta la idea de parlar-ne amb ell. De parlar de la nostra relació, s'entén.

I crec que ha estat un contagi en tota regla: les meues amigues tenen per costum malbaratar les seues relacions amb manifestacions tipus: 'en quin punt estem?' o 'crec que hem de fer de la nostra una relació tancada' o 'sembla que no t'importe tant com els teus amics'.

Esta estúpida i absurda idea, però, ha estat ràpidament descartada perquè sóc de l'opinió que com menys es parle d'una relació millor aniran les coses: les relacions cal viure-les i gaudir-les. I punt.

Malgrat això, com deia, últimament una veueta m'ha rondinat al cap la idea de fixar els termes de la relació que mantinc amb el xurret i potser siga perquè estic fent front a esta relació d'una forma neuròtica i histèrica*, exactament com ho faria una persona amb vagina.

I no, no vull fer-ho amb així, perquè a mi m'agrada portar les relacions d'una forma lleugera, despreocupada i sense neurosis ni obsessions: en definitiva, com un home.

Imatge de R. Robinson

* 'Histèria' deriva del grec hystéra, que significa 'matriu' -d'ací el mot 'histerectomia': extirpació de l'úter- perquè els grecs consideraven que esta malaltia nerviosa afectava només les dones. Misogínia clàssica, doncs.

Quarta parada estiuenca: la guàrdia de les samarretes

Diligències Urgents 1223/09

- Conta'm què ha passat.

- Vols la veritat?

- Només si és estrictament necessari.

Un advocat ha de conservar sempre part de cinisme, fins i tot quan són les huit i mitja del matí.

- Voràs... la meua dona i jo de tant en tant pillem un gramet de coca i ens muntem una festa a casa i ahir la cosa se n'anà de les mans i vam acabar a hòsties...

- Té un braç trencat, per si no ho sabies...

I sembla que un detingut ha de conservar sempre la poca vergonya, fins i tot quan són les huit i mitja del matí.

- Bé, ella m'esgarrà la camiseta.

- En eixe cas esteu en pau.

No te jode.

*

Diligències Prèvies 156/09

- ¿Qué es el Correllengua?

- Da igual. Ponte la camiseta

- No, dímelo.

- Estás en los calabozos del juzgado, sucio, descamisado y acusado de un robo con fuerza, ¿de verdad te preocupa qué es el Correllengua?

- No sé.

- ¿No sabes? Anda ponte la camiseta y no hace falta que me la devuelvas: te la puedes quedar.

Em mira, no massa convençut i em diu:

- Pero es que es azul.

- Ya lo siento, no he tenido tiempo para prepararte un outfit completo.

De vegades els advocats fem massa coses pels nostres clients.

Imatge de Tobenai

Tercera parada estiuenca: les guàrdies

M'he vist obligat novament a deixar enrere la platja i l'operació melanoma que tan gustosament estava portant endavant perquè hui he encetat una setmana de feina que espere que siga productiva, ja que tindré tres guàrdies seguides.

La primera, que acabarà demà a les 9 del matí, de moment ja m'ha reportat un parell d'exhorts sense importància, un cas de conducció alcohòlica amb un resultat de 0,98 mil·ligrams d'alcohol per litre d'aire espirat (una borratxera com déu mana) i un cas de -falsa- violència de gènere.

La suposada víctima de violència ha referit que no ha patit cap agressió física, ni cap amenaça ni insult per part del seu ecs! però, en canvi, afirmava sentir una por incommensurable alhora que assegurava que ella només volia arreglar les coses.

Era tan evident que la denúncia de la víctima responia al rebuig que havia patit i que només volia cridar l'atenció que durant l'interrogatori vaig estar temptat de preguntar-li si encara estimava el seu suposat agressor, però vaig deixar córrer la idea i centrar-me en les preguntes que la jutgessa formulava:

- ¿Tiene miedo?

- Sí, mucho. Tengo miedo de que me haga algo...

- ¿Pero le cree usted capaz?

I ella mateixa, o millor: la seua sordesa la va delatar:

- Sí, claro que quiero la paz. Y también volver con él.

Definitivament, es tractava només d'això.

Imatge de Rebecca Rijsdijk, a The photographic dictionary

Segona parada estiuenca: l'actualitat sentimental

Tot i que m'havia promés que passaria molt de temps abans de tornar a posar un peu a Barcelona, quan el meu xurret va assegurar que 'Barcelona es una ciudad que me maltrata' no em vaig poder contenir i vam decidir passar la segona setmana d'agost a terres catalanes per fer tot allò que faria una parella d'autèntics barcelonins: passejar pels seus barris, comprovar com el límit de 80 km/h per entrar i circular per les rondes de la ciutat no només ha aconseguit evitar embussos i accidents, sinó que permet al copilot fotre mà al conductor sense posar en risc la seguretat vial, fer una escapada a Girona i tornar a dinar a Le Bistrot, als peus de Sant Domènec, o passar un dia de platja a El Garraf i constatar que les platges valencianes superen les catalanes en tots els sentits.

També vam tindre l'oportunitat de festejar una nit estupefaent amb els nostres amfitrions Ferran i Sophia, una d'aquelles nits que comencen a esdevenir clàssiques i en les quals la cocaïna ravalera i els kir royal alleugeren la ment i engreixen les llengües, efectes que sembla que es mantenien vius a l'endemà:

- ¿Por qué no vamos a la India? -em proposà de camí a València.

- ¿A la India? Lo siento, pero no voy a países en los que te piden una vacuna para entrar.

- En realidad son siete vacunas, que ya me he informado.

- Peor me lo pones: cuando te piden una vacuna para visitar un país lo que tienes que hacer es no ir, porque una vacuna es como una luz roja que dice 'no entres', así que cuando te piden siete vacunas para visitar un país ya sabes que no puedes esperar nada bueno de ese sitio.

Vam riure -ell més que jo, perquè servidor parlava seriosament- i m'amollà:

- Creo que te has buscado un novio un poco loco.

La paraula novio retronà al meu cap i em feu somriure com un adolescent, perquè era la primera vegada que cap dels dos feia ús de la parauleta en qüestió i vaig mentir, perquè si ell m'ho demana seria capaç de beure aigua del Ganges:

- Lo siento, pero aun así no pienso ir a la India.

Primera parada estiuenca: l'actualitat política

Faig una breu parada en les vacances estiuenques per deixar enrere el sol, l'arena de la platja i la ment en blanc per tornar a la civilització, a l'estimat asfalt, a consultar el correu electrònic i a fixar la mirada en una pantalla, però amb un bronzejat ideal, que conste.

Durant esta primera quinzena d'agost he intentat mantenir-me allunyat de l'actualitat informativa estival, però enguany, de forma estranyament inusual, els polítics que ens malgovernen i els maltracten contínuament durant el curs han decidit també fer-ho, i de quina forma!, durant estos primers quinze dies d'agost, de manera que m'he vist obligat a assistir amb espant als deliris dels nostres polítics.

Els atemptats d'ETA a Burgos i, sobretot, a Mallorca dispararen declaracions de les têtes pensantes espanyoles que més que aportar serenitat i reflexió al problema ens obligaren a arquejar una cella i a preguntar-nos si el que havíem escoltat era real. Així, mentre el Borbó es despatxava amb 'hay que darles en la cabeza hasta acabar con ellos' i ZP semblava ignorar que la cadena perpètua no està vigent a la Confederació Ibèrica de Nacions quan afirmà que 'no pueden escapar, pasaran su vida en la cárcel' i l'estrafolari Revilla afirmava carregat d'algun licor cantàbric que justament seria la perpètua el millor instrument per combatre el terrorisme, l'inefable i beatífic Basagoiti expressava el seu pesar perquè la bomba de Mallorca no els haguera explotat als terroristes mentre la transportaven.

Després d'escoltar totes estes declaracions, no vaig poder evitar pensar si ja que estos quatre personatges cobren de l'Estat, no els podríem exigir una miqueta de responsabilitat i de trellat, però ràpidament l'arxiu de la imputació de Camps per part del seu amic De la Rúa i l'acusació de la Cospedal assegurant que el Govern, la policia, la judicatura, les lògies maçòniques de mitja Europa i els extraterrestres de tota la galàxia estaven confabulats per punxar telèfons i per instal·lar micròfons ocults a les seus dels populars sense haver aportat cap mena de prova, les declaracions antiterroristes i a favor de la cadena perpètua per part de polítics de primera línia no em van semblar tan horripilants. 

 

I és que la capacitat dels nostres polítics per sorprendre's no té límits, per la qual cosa no convé rebaixar massa les expectatives: la propera serà millor encara.