dimecres, 19 de setembre del 2012

NY: Sex and the City (i II)



¡Otro mensaje del guapo!
Vaya, ¿Y qué dice?
Que también está de visita en Nueva York.
Ajá...
¡Y que vive en España!
No jodas.
Espera.
Espero.

(...)

Es francés. Vive en Málaga.
Vaya mezcla... ¿Y tú qué le estás escribiendo?
Nada, cosas tuyas...
Genial... Dame el móvil.
No. Estoy jugando yo.

(...)

Toma, tu móvil...
¿Qué pasa? ¿Qué has hecho?
Nada, que está diciendo guarradas, y ahora me da palo.
Pues vaya... Trae aquí.
Vale, pero manténme informada, que te lo he conseguido yo.

(...)

Se aloja en el Hilton...
¡Qué bien!
... con su madre.
¡Qué mal!

(...)

¿Ahora qué dice?
Estamos valorando la posibilidad de quedar.
Pero si está con su madre...
Ya.
¿Entonces?

Silenci.

Oye, ¿Y dónde vais a quedar?

Silenci.

No estarás pensando...

Silenci.

¿Vais a quedar aquí?
Sí, claro. Es aquí o en los baños del Hilton.

Al remat vam quedar a l'apartament i ho vam fer al sofà mentre N. i J. provaven a dormir a l'habitació. En acabar, i fumant, vam encetar una conversa lleugera.

¿Y cuándo te vuelves?
Mañana.
Yo también. ¿Voláis directos a Málaga?
No, qué va. Hacemos escala en París.
¿Voláis con Air France?
Sí.
¿A qué hora sale vuestro vuelo?
A las siete.
No me jodas...
¿Tenemos el mismo vuelo, verdad?
Sí, así que mañana puedes presentarme a tu madre.


dimarts, 18 de setembre del 2012

NY: Sex and the City (I)


Dissabte, després de sis dies recorrent Manhattan i amb la ressaca provocada per una destrellatada nit de divendres a Greenwich, J., N. i jo vam decidir passar la vesprada descansant a l'apartament que teníem llogat.

Òbric parèntesi. La pluja i l'alerta per tornado que havien anunciat a les notícies també ens van ajudar a prendre eixa determinació. Tanque parèntesi.

La meua amiga N., avorrida als tres minuts d'estar a l'apartament, em va demanar:

Tío, déjame tu móvil y así escribo a algunos chicos del Grindr.

El Grindr és una aplicació per a mòbils que et permet contactar amb altres gais que estiguen a prop i que, bàsicament, s'utilitza per a follar. La gràcia és que, pel que sembla, comença a triomfar entre dones heterosexuals amb tendència a l'avorriment.

Toma, pero sólo a los guapos. Y eso no incluye a los coreanos, que lo sepas.

Quinze minuts després:

Oye, que éste dice que es “top”. ¿Qué es eso?
Activo.
¿Y tú eres...?
No le contestes. Y aprende un poco de inglés, coño.

Quaranta minuts després:

Oye.
Dime.
¿Qué es un “BJ”?
Una “BJ” es una “blow job”. Una mamada, vaya.
Ay, qué cerdo.
Tampoco es para tanto.
¡Es que dice que te quiere hacer una “BJ” en unos baños públicos!
Ah, pues sí, qué cerdo... ¿Pero es guapo?
No mucho, y además es viejo.
¿Entonces por qué le escribes?

Una hora després:

Oye.
Dime.
Éste ha contestado. Y habla español...
A ver... Oh, no está nada mal. Pero, escucha, ¿a cuántos tíos has escrito?
A todos.
¿A todos?
Es que me aburría...
¿A los asiáticos también?
A uno, pero no estaba nada mal.
Joder, nena, que ahí está mi puta foto.
Qué más da, si aquí nadie te conoce.
También tienes razón. ¿Dice algo más el guapo?

dilluns, 17 de setembre del 2012

Els motius d'Aguirre

Presidenta a la fuga
 

Descartat (per la pròpia Aguirre) un empitjorament del càncer que patí, de la llista de motius que ha donat, entre ells “la llegada de los nietos” (!), per explicar la seua dimissió com a presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid, hi ha dues frases de la seua compareixença de premsa que ens indiquen el nivell de destrellat d'esta política.

La primera: “Llevo mucho tiempo pensando en esto”. En dimitir, s'entén. I ho diu qui fa menys d'un any i mig encapçalava la candidatura autonòmica i fa només deu mesos encara participà en la campanya de les Eleccions Generalíssimes. I tan tranquil·lament.

El resultat democràtic més immediat és que els madrilenys tindran un president autonòmic que no han votat i que caldrà sumar a una alcaldessa de drap que també anava dintre de l'herència de Gallardón, al costat dels milions de deute municipal.

Però és, sense cap de dubte, allò de “Siempre he tenido claro que la política era una actividad temporal” i allò de “A partir de ahora me dedicaré, no sé muy bien a qué (!), soy funcionario del Estado y pediré el ingresoel que podria resumir el grau de duresa de la cara d'esta política.

En primer lloc, per allò d'assegurar tan feliçment que la política era una “actividad temporal”, quan l'ecs!presidenta ha encadenat càrrecs públics des de 1983 i ha estat regidora de la Villa y Corte (només durant 13 anys), ministra d'Aznar en la primera legislatura, presidenta del Senat durant tres anys més i, finalment, des de 2003 ama i senyora de la Comunitat Atòmica de Madrid.

En resum: 29 anys empalmant sous i càrrecs públics a les administracions local, autonòmica i estatal.

Podríem, doncs, començar a discutir què entén Aguirre per temporalitat, però la segona part de la frase, allò de “Soy funcionario del Estado y pediré el ingreso”, ens pot donar més joc: resulta que el màxim exponent del liberalisme econòmic i polític de la Confederació Ibèrica de Nacions no només no ha treballat mai a l'empresa privada, sinó que des de 1976 a 1982, abans de passar 30 anys amb càrrecs públics, treballà per a l'administració, cobrava catorze pagues a l'any i gaudí dels corresponents dies moscosos i tot.

Espere que algú li haja dit que enguany els funcionaris no cobraran la paga extra de Nadal, que els han retallat el sou i que molt probablement per a l'any que ve tindran el salari congelat, però si ningú ho ha fet no passa res, perquè la veritat és que no tardarem massa a vore Aguirre en nòmina d'alguna empresa privatitzada.

En realitat, i deixem-nos d'històries, Aguirre marxa perquè tot indica que la situació econòmica està pitjor del que molts volen reconéixer i perquè el que queda de legislatura serà un via crucis criminal per a qualsevol amb responsabilitat de govern. I ja ens sabem la història de les rates i el naufragi.


El NY icònic


El gratacels MetLife, antic edifici de la PanAm, vist des de Park Avenue,
és monstruós i desproporcionat, però m'encanta. 



El Chrysler, el meu edifici favorit de Manhattan


L'Estació central, escenari de tantes pel·lícules


El Flatiron, primer gratacels de la ciutat i un dels més bonics


L'Empire torna a ser, ara per ara, el més alt de NYC.


Seu de Nacions Unides, a la Primera Avinguda.


Típic edifici del Soho, amb les clàssiques escales d'emergència


Moment freak: a Greenwich trobem la casa de Friends. 


A Little Italy les boques de rec són tricolors


Els cables de NYC :)

divendres, 14 de setembre del 2012

Indepenquè?


A ningú se li pot escapar la transcendència de la manifestació de la Diada catalana d'enguany. A ningú tret dels nous dirigents de TVE que van decidir informar-ne al minut vint del Telediario de la nit, però això és una altra història.

La ressaca de la manifestació independentista s'ha vist ampliada per la conferència pronunciada dijous per Artur Mas a Madrid, una conferència en la qual, per cert, no va gosar a pronunciar la paraula que, en principi, havia fet eixir milers de catalans al carrer només dos dies abans: "independència".

I és que a mi, malauradament, em passa com a Arturet: no ho veig. Sincerament, no ho veig.

I no perquè no tinc tan clar que, arribat el moment, una majoria suficient de catalans es pronunciaria a favor d'eixa possibilitat. I no perquè no existeixen mecanismes realistes per fer factible jurídicament la independència d'un territori d'Espanya. I no perquè resulta ingenu pensar que podria tindre lloc al si de la Unió Europea la secessió d'un estat membre. I no perquè ningú coneix les conseqüències econòmiques i socials que podria suposar per a tots dos territoris. I no perquè, independentment del que diga Rosell, el Barça podria deixar de jugar la lliga espanyola.

El principal motiu pel qual no veig possible la independència de Catalunya és, senzillament, perquè els polítics catalans que podrien plantejar-la mai ho faran i, també, perquè a Barcelona està l'Arts, però no és igual que el Ritz. I a algun lloc s'ha de poder allotjar Duran i Lleida.

Òbric parèntesi. Salvant totes les distàncies, en eixa mateixa línia s'ha pronunciat Urkullu este matí a RNE quan ha afirmat: “Nos definimos como un partido que busca la independencia de Euskadi, pero somos plenamente conscientes de qué tiempo vivimos”. De forment, per tant, ni un gra. Tanque parèntesi.

Independentment d'això, com deia, la manifestació és un element a tindre en compte, en primer lloc, per les conseqüències immediates que ja ha provocat: ha generat un nou problema per a Rajoy (m'agrada) i ha donat oxigen al Govern de Mas (no m'agrada); però també per les que provocarà: el Govern espanyol amollarà alguna competència o transferirà un parell de punts percentuals d'IVA o d'IRPF perquè els gestione la Generalitat.

I, potser i amb una miqueta de sort, un aigualit succedani de pacte fiscal.

dijous, 13 de setembre del 2012

Chelsea, High Line i Meatpacking


Chelsea Market, l'antiga fàbrica de Nabisco on s'inventà la galeta Oreo


Un edifici gai de Chelsea


Quan visites Chelsea a les deu del matí d'un dimecres res fa pensar que et trobes al barri gai de Nova York, almenys fins que poses un peu a Chelsea Market: l'antiga fàbrica on s'inventà la galeta Oreo (!) i convertida hui en un edifici d'oficines i un centre comercial de botigues i galeries d'art.

Tot molt gai, com resulta evident.

Des d'allí es pot accedir a High Line, un projecte interessantíssim iniciat el 2009 i que ha recuperat per a la ciutat una antiga via de tren de mercaderies que recorria el West Side de Manhattan. Des d'aleshores han anat rehabilitant-se diferents trams i el resultat no podia ser millor: més de dos quilòmetres d'una via verda que arranca a Meatpacking (el barri més de moda de la ciutat i on un brunch et costa vint dòlars) fins la 30th street, quinze carrers més enllà.

High Line discorre a diferents nivells entre un barri portuari i un residencial i el resultat són unes magnífiques vistes que barregen l'arquitectura típica industrial amb nous edificis de vidre i formes boges, com un edifici de Gehry completament descol·locat. I, també, una de les coses que més m'ha sorprés de Nova York: la quantitat de dipòsits d'aigua que encara mantenen molts edificis.



Les vies de l'antic tren de High Line: hui un corredor verd


Edifici industrial al port de Chelsea que recorda exageradament 
la Finca de Ferro de València


Arquilocura i arquitectura industrial


Els dipòsits d'aigua de tot Manhattan són així


Vista de l'Empire des de High Line

dimecres, 12 de setembre del 2012

Lower Manhattan


La Zona Zero, on s'alçaven les Torres Bessones


Esta pilota de ferralla és el que queda de la Zona Zero

El downtown de Nova York és el que es coneix com el districte financer i està format principalment per edificis governamentals i bancs americans i estrangers, sobre alguns dels quals els mortals no hem sentit parlar-ne mai.

Constitueix una parada obligada per al visitant i no només pel que representa el World Trade Center en l'ordre (i desordre) econòmic mundial i per haver-se convertit en la icona dels atemptats de l'11 de setembre, sinó perquè des d'allà comencen dues visites de postal per qui s'apropa a Nova York per primera vegada: l'Estàtua de la Llibertat i el pont de Brooklyn.

Respecte a la primera, però, he de confessar que em resultava prou indiferent i em vaig acontentar amb el passeig en ferri gratuït que et porta i et retorna d'Staten Island en poc més d'una hora i que ofereix vistes no només de la senyora francesa, sinó també dels gratacels del Lower Manhattan i de la ciutat de Jersey, a l'altra banda del Hudson.

El pont de Brooklyn, amb la part de Manhattan en obres, resulta tan icònic com l'Estàtua de la Llibertat i travessant-lo i girant a la dreta s'accedeix a un parc vora l'East River, envoltat d'edificis industrials en rehabilitació, que ofereix la millor vista del pont i del districte financer de Nova York.

Fou l'única volta que vaig posar un peu fora de Manhattan i puc assegurar que pagà la pena: Brooklyn rules, bro!




God bless money


 Lower Manhattan des del ferri que connecta amb Staten Island


La senyora francesa


El pont de Brooklyn


Antics magatzems i futurs lofts de luxe, a Brooklyn


dimarts, 11 de setembre del 2012

Top of the Rock o Empire State


Mordor Lower Manhattan des de l'Empire State



Vista del Chrysler des de l'Empire


Un dels dubtes de qui visita per primera vegada Nova York és saber quin mirador ofereix millor vistes sobre Manhattan: l'Empire State o l'edifici General Electric del complexe Rockefeller, conegut com Top of the Rock.

Jo vaig apujar a tots dos, i ho recomane, però pot donar-se el cas que algú no tinga temps suficient per fer-ho o no puga o vulga gastar-se els vint-i-cinc dòlars que costa cada entrada i haja de triar entre tots dos.

D'una part, l'Empire State té un valor afegit sobre el Top of the Rock: el mateix edifici. Mentre el General Electric (tot el complexe Rockefeller en realitat) resulta prou horrible i pretenciós, l'Empire, sense arribar a la gràcia del Chrysler, és molt més bonic i representatiu de la ciutat. Això, justament, porta a enunciar una paradoxa: si el visitant pretén vore l'Empire haurà d'apujar al Top of the Rock ja que, òbviament, des de l'Empire no es veu l'Empire al paisatge de Nova York. Primer punt, per tant, per a Rockefeller.

El preu de tots dos miradors, com ja he dit, és el mateix però no la cua: a l'Empire el temps d'espera per arribar al cim triplica fàcilment el del Top of the Rock. A més, el Top ofereix wifi gratuït per poder compartir les fotos i l'Empire no. Un altre punt i mig per a Rockefeller.

També hem de tindre en compte un altre aspecte: mentre el mirador del Top of the Rock té diferents nivells gratuïts i les baranes són de vidre, el de l'Empire no només és molt més menut, sinó que està enreixat. Tercer punt per a Rockefeller.

És però, pel que fa a les vistes on tenim el problema més seriós: donat que tots dos es troben entre la Cinquena i la Sisena (també coneguda com Avinguda de les Amèriques) un edifici tapa l'altre: des de l'Empire no es pot vore Central Park i des del Top of the Rock l'Empire interromp la visió del Lower Manhattan. I tant la zona financera com el Central Park paguen la pena.

Així, en resum, si el visitant no té temps ni dòlars per visitar tots dos miradors, recomane el Top of the Rock, però si pot fer l'esforç cal que visite ambdós. Això sí, si és possible que visite un només arribar a Nova York, sense conéixer la ciutat, i l'altre després d'haver-hi passat uns dies per provar a reconéixer i situar tots els barris que ja ha visitat.




L'Empire s'interposa entre el Top of the Rock i el Lower Manhattan


Des del Top la mole del MetLife tapa el Chrysler


Vista de l'Upper West Side i de Central Park des del Top of the Rock

L'Upper Manhattan


 El Guggenheim, de Frank lloyd Wright, a l'East Side; i el Dakota Building, al West Side.


Central Park separa l'Upper West Side de l'Upper East Side i no només constitueix la part alta en sentit geogràfic de l'illa, sinó també la part més noble de Manhattan.

Per qui visita la ciutat per primera vegada no és una zona en la qual puga perdre massa temps, i tret de les vores de Central Park, amb el Dakota Building i altres edificis d'apartaments de luxe con els Sant Remo a la West Side, i el Guggenheim i el Metropolitan a l'East Side, el millor quan es tenen pocs dies per davant és recórrer Central Park i aprofitar les vistes que ofereix sobre l'Upper, però també sobre el Midtown.

No em consta que a Central Park es practique el cruising, però sí que és fàcil creuar-se amb els mítics passejadors de gossos i amb un fum d'esportistes els dies de sol. I també fer-se un chardonnay al Loeb Boathouse.



 Neteja del Guggenheim


 Midtown des de Central Park


L'Upper West Side: pijo, pijo, pijo


Res com tombar-se a la gespa de Central Park


No és París. És Nova York un diumenge de matí


Central Park a través d'una copa de chardonnay

dilluns, 10 de setembre del 2012

5 coses que cal saber abans de viatjar a Nova York


 Love. Robert Indiana. A la seu del Bank of America.


A Nova York es paga amb dòlars
Sembla una obvietat i, efectivament, ho és, però cal canviar euros per dòlars abans de viatjar a EUA perquè no podràs pagar-ho tot amb targeta i perquè allà és complicat trobar cases de canvi. És cert que no les buscàvem, perquè portàvem dòlars de casa, però en 7 dies només n'hem vista una a Times Square, la qual tampoc no oferia un canvi gens generós.

Un altre tema són les famoses propines: la gent que ha estat a Nova York et diu que has de calcular un percentatge i sumar-lo al compte total, però la realitat és molt més senzilla: a molts llocs la propina ja ve inclosa al compte (n'he vist fins i tot del 20%) i a molts altres el cambrer només et preguntarà si t'ha de portar el canvi o amb el que has pagat està bé.

A banda d'això, s'ha de tindre en compte que en molts llocs el preu que apareix marcat als productes no és el final, perquè no inclou les taxes/impostos al consum. Compte, doncs.

A USA tenen uns endolls especials
De la mateixa forma que no gasten el sistema mètric decimal, els americans no gasten els mateixos endolls que els europeus. Així, cal fer-se amb un adaptador per poder carregar el mòbil o afaitar-se amb la maquineta elèctrica. Però, sobretot, per poder carregar el mòbil.

Es poden trobar sense massa problemes a les botigues de records, però atenció al preu: en una ens van demanar 20 dòlars per cadascun i en la tenda del costat només vam pagar 3 dòlars amb noranta-nou centaus.

Porteu tabac de casa
Consell per als fumadors: porteu tabac de sobra. El preu a Nova York d'un paquet de Marlboro passa dels 12 dòlars i la gent encara té la barra de demanar-te'n pel carrer. No és d'estranyar, per tant, que fume menys gent de la que podries pensar. 
 

 Four trees. Dubuffet. Als peus del Chase Manhattan Bank.


Aprofiteu el wifi
Un europeu normal pot sobreviure a Nova York sense haver de pagar per tindre connexió a Internet. El més normal és que l'hotel oferisca wifi (recordeu que es pronuncia guai-fai i no güi-fi) i també és fàcil trobar línies públiques a qualsevol lloc: els Starbucks tenen les línies obertes (i hi ha un Starbucks a cada carrer) i la contrassenya per al wifi dels Pret a manger és “cilantro”.

De la mateixa forma, la majoria dels parcs (també Central Park) ofereixen línies públiques i obertes d'Internet wifi, també algunes estacions de metro i, curiosament, moltes cabines de telèfon.

A Nova York es parla anglés
Tot el món que torna de Nova York t'assegura que està ple de sud-americans i que no ha hagut de parlar anglés en tot el viatge perquè ha pogut fer-se entendre en espanyol a tot arreu. La primera part és certa; la segona, no tant.

És veritat que a esta ciutat hi ha milions de persones de parla espanyola i que una gran part treballen al sector terciari, però això no significa que siguen justament els que t'han d'atendre a un restaurant.

De veritat, la gent a Nova York parla anglés. Aprofiteu i practiqueu-ne una miqueta.


  Cube. Isamu Noguchi. HSBC Bank.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails