És lògic que
aquells que no
hem votat PP no ens sentim identificats amb el discurs de
l'imminent president ni amb les receptes que ha insinuat, però no és
tan normal que trobem a faltar propostes concretes, solucions reals i
viables o, al remat, alguna frase que no siga inconnexa o
destrellatada. O, almenys, que estiga ben construïda sintàcticament.
No sabem què ha
estat d'allò de “els espanyols mereixen un govern que no els diga
mentides” i de “la meua intenció és no apujar els impostos”
perquè menys d'una setmana després de ser investit president del
Govern, Rajoy ha fet just el contrari: mentir els espanyols i apujar
els impostos.
La constitució de
les cambres estatals, els nomenaments dels ministres i dels alts
càrrecs del nou Govern
de Rajoy i, sobretot, les retallades socials i l'augment dels
impostos aprovats als primers
Consells de Ministres han fet que, sumades a casa nostra al risc
de fallida de la Generalitat i als propis retalls autonòmics, a més
de les últimes sessions del judici de Camps
i de Costa
i els casos de malversació de fons públics lligats a Urdangarín
han fet que enguany entre gamba i gamba (i fins arribar als torrons)
les converses a les taules familiars i d'amics hagen estat de tot
tret de nadalenques.
Sembla que Rajoy
no estava disposat a tornar a xafar-se els dits a València i que les
trames Gürtel
i Brugal,
i especialment l'histrionisme d'un Camps
completament trastornat, a les quals calia sumar la pudor de les
aigües d'Emarsa, el rescat financer de la Generalitat a finals de
desembre i tot l'anecdotari freak-kirsch-faller
que cada dia publica la premsa sobre el nostre país han fet no només
que cap valencià tinga un càrrec de responsabilitat al nou Govern
d'Espanya sinó que passaran mesos abans que tornem a vore Rajoy per
estes terres.
18 de gener de
2012: José Manuel García-Margallo, ministre d'Exteriors, a
Estrasburg adreçant-se a un eurodiputat britànic: “¡Gibraltar
español!”
Però el problema
més greu és que la nova regulació (talment com han fet totes les
anteriors) obvia una realitat inqüestionable: amb la mateixa la
legislació laboral, perquè s'aplica igual a tot Espanya, la xifra
d'atur de les illes africanes Canàries, per exemple, triplica la del
País Basc, per la qual cosa sembla evident que el problema de l'atur
no és la regulació jurídica ni el cost que suposa el comiat d'un
treballador (a El Hierro o a Portugalete), sinó el model econòmic i
de producció que es practica a este país.
des del meu punt
de vista no és tan cert allò que se sol donar per fet sobre un
impost i sobre l'altre: és veritat que l'IVA grava els productes
sense distingir la capacitat econòmica del contribuent, però també
és cert que no tots consumim de la mateixa forma i que el consum de
cadascú depén, entre altres coses però principalment, de la
riquesa. Així, per exemple, qui canvia un cotxe vell per un de nou,
pagarà l'IVA, però, en canvi, qui manté el cotxe vell no pagarà
res.
Les mesures com el
copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la
targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d'haver de
pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la
diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i
l'augment de la ràtio d'estudiants per aula a primària i
secundària, l'increment de les taxes universitàries i
l'acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació
se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com
l'euro per recepta farmacèutica que s'haurà de pagar a Catalunya o
les mesures derivades de la intervenció política que patim al País
Valencià.
És lògic que els
ciutadans s'indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern
de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a
les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou
en concepte d'IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic)
és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les
xifres que baralla el Govern són de conya: esperen recaptar 2.500
milions d'euros, la qual cosa suposa que, si hem dit que el tipus
impositiu és del 10%, Rajoy i l'inefable Montoro compten amb
l'aparició per art de màgia de 25.000 milions d'euros en diners
negres i altres béns no declarats i això és, senzillament,
impossible.
Este cap de
setmana, i a propòsit de la línia de crèdit (aka
rescat financer a la banca espanyola per part de l'Eurogrup), hem
pogut comprovar una altra vegada que més que preocupar-nos pels
comptes públics, els quals ja són cosa d'Europa, ens hauria de fer
tremolar el nivell dels terrossos que ens governen.
Enmig de la
tempesta econòmica que patim, amb la prima de risc disparada i el
País Valencià finalment intervingut amb una versió 2.0 del
Decret de Nova Planta, el ministre de Justícia es despenjava el cap
de setmana amb un anunci que podria qualificar-se, com a mínim, de
sorprenent: les malformacions del fetus no constituiran un motiu per
poder avortar.
Però jo no crec
que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que
li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna
qüestió de l'actualitat que en qualsevol país normal requeriria
immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau,
Rajoy és un poc gos.
