25N: CatalunyaShore, els resultats (V): Iniciativa ha fet el seu camí

Tots els pronòstics electorals vinculaven l'ascens d'Iniciativa amb la caiguda del PSC. Jo també. La sorpresa ha estat comprovar que encara que el PSC ha salvat els mobles (però no la vaixella) Iniciativa ha crescut molt més del que han caigut els socialistes.

Així, per exemple, a la circumscripció de Barcelona el PSC ha perdut només 30.000 vots, però Iniciativa n'ha guanyat 110.000 respecte a 2010. O a Tarragona, on el PSC n'ha perdut 8.000 però Iniciativa n'ha guanyat 9.000.

Això significa que, en contra del que molts pensàvem, la candidatura d'Herrera ha anat molt més enllà de créixer a costa dels altres i que ha guanyat els seus propis electors. I això és molt més important que els tres escons nous que sumaran al Parlament.

25N: CatalunyaShore, els resultats (IV): El PP sí que toca sostre

Una de les imatges més vergonyants del 25N fou la cara d'Alicia Sánchez Camacho provant a traure pit pels resultats del Partit Popular. És cert que han guanyat 85.000 vots, un diputat i han fregat el 13%, però el problema que té el PP a Catalunya és el mateix que ja tenia: la dreta espanyola només juga quan la conviden.

Independentment d'això, el resultat del PP no podia ser més frustrant: entre CiU i el PSC s'han deixat 20 diputats, però la candidatura de Camacho només n'ha arreplegat un. De fet, de les forces que creixen a costa dels grans partits, tot i que la polarització del discurs li beneficia, el PP ho fa de forma ridícula i conserva el mateix poder d'influència que ja tenia: ben poc.

El PP ja sap on està el seu sostre electoral a Catalunya.

25N: CatalunyaShore, els resultats (III): El PSC més a prop del sòl

 

Ningú nega que els resultats dels socialistes catalans van ser una de les sorpreses de la nit, i no perquè no foren catastròfics, sinó perquè no foren tan catastròfics com tot el món esperava.

Resultà curiós comprovar com els dirigents socialistes que van parlar la nit del 25N reconeixien que sí, que perdien 8 escons i que quedaven en tercera posició per darrere d'ERC, però “és que tots els pronòstics ens donaven un resultat encara pitjor”. Bé, qui no es consola és perquè no vol.

La realitat és que el PSC continua perdent escons i vots i, per tant, transcendència en la vida política catalana, però també és just reconéixer que només ha perdut 50.000 vots i que per culpa de la fórmula d'Hondt esta baixada del 4% s'ha traduït en 8 diputats menys dels que havia aconseguit mantenir en 2010.

Potser els socialistes catalans han salvat els mobles i només han perdut la vaixella, però haurien de tindre en compte, i no oblidar mai, que el sòl electoral de qualsevol partit és zero.

25N: CatalunyaShore, els resultats (II): ERC fa els deures

ERC ha estat la triomfadora indiscutible del 25N: suma onze escons als deu que en tenia de 2010 i, per detalls insignificants del sistema electoral, tot i tindre menys vots que el PSC esdevé segona força al Parlament.

L'èxit d'ERC és conseqüència de dos factors i si del primer no és del tot responsable, del segon sí. Per parts: en primer lloc Esquerra s'ha beneficiat dels vents (o bufits) secessionistes perquè els seus líders, la seua militància i el seu electorat sí que són independentistes (no com els de CiU) i perquè la polarització de la campanya i del debat sobiranista els posa calents.

El segon factor que ha ajudat a fer que els republicans hagen guanyat més de 275.000 vots (poca broma) ha estat la renovació de les llistes i haver aconseguit que l'electorat oblidara, entre altres, el pas de la formació pel Tripartit i les estridències i frikismes d'antics dirigents.

Els 21 diputats són dos menys dels que ERC va obtindre en 2003, però tot indica que Junqueras els traurà més profit.

25N: CatalunyaShore, els resultats (I): Mas s'equivocà

 

Les satisfaccions, com les coses importants de la vida, depenen en gran mesura de les expectatives que hi has dipositat, i així, pel que fa al resultat de CiU el 25N, el triomf de la dreta catalana té un regust de fracàs més que evident.

A estes hores resulta obvi que Mas s'equivocà avançant les eleccions, però no només això: s'equivocà en creure que la manifestació de la Diada era només un crit independentista i no un crit contra les retallades que ell mateix havia posat en marxa; s'equivocà, també, en pensar que apuntant-se al carro de la independència obtindria uns grans resultats i que acapararia el vot de les altres formacions que promouen la secessió; però el Molt Honorable en funcions s'equivocà, sobretot, en pensar que CiU i els seus votants eren independentistes, que Duran era independentista, que Santa Coloma podia ser independentista i, sobretot, en pensar que el mateix Artur Mas era independentista.

I mai 50 diputats havien resultat tan decebedors. 

Cròniques Havanares (X); HavanArt

25N: Ara va de bo

La legislació electoral espanyola prohibeix als mitjans de comunicació la publicació, difusió i reproducció de sondejos i enquestes durant els cinc dies anteriors a les votacions, però això no significa que no es facen.

Efectivament, les dades dels sondejos són més fiables com més a prop es fan del diumenge electoral perquè el ciutadà va perfilant el seu vot en funció dels últims esdeveniments i de la pròpia campanya, que acaba divendres, i una gran part dels que es mostraven indecisos opta, al remat, per una opció política.

En eixe sentit, per exemple, els resultats de les últimes enquestes publicades per a les eleccions catalanes de diumenge no tenen en compte la repercussió electoral que ha pogut tindre tota la merda que insinua l'esborrany d'El Mundo i que relacionaria CiU amb una (altra) trama de finançament irregular i a les dinasties Pujol i Mas amb comptes bancaris a paradisos fiscals.

No vull dir amb això, atenció, que l'esborrany tinga conseqüències sobre el resultat de diumenge o que si en té, aquelles sigues positives o negatives per a CiU. Això només ho sabrem després d'eleccions: quan estudiem les enquestes que s'han fet durant esta setmana i que no s'han pogut publicar.

La majoria de les enquestes coincideixen a dibuixar el panorama següent: CiU es quedarà a les portes de la majoria absoluta; ERC, el PP i el PSC disputaran la segona força; Iniciativa i Ciutadans guanyaran representació; Solidaritat desapareixerà del mapa i possiblement entrarà la CUP.

Però el més important és la tendència i mentre s'han pogut publicar enquestes hem vist com, per exemple, Ciutadans ha passat d'una pujada prou tímida a doblar els diputats. Alguns, fins i tot, li'n donen 8, un dels quals eixiria per Tarragona. Caldrà, doncs, fer noves analítiques a l'aigua de l'Ebre.

De la mateixa forma, hem vist com la tendència era que el PSC perdera diputats enquesta rere enquesta i, amb tota seguretat, esta tendència s'ha accentuat durant l'última setmana gràcies al paper jugat per Pere-Patxi Navarro als debats televisius. Hui ningú creu que el PSC passe del 11% de vot i dels 15 diputats. I ja poden donar gràcies.

Amb ERC, en canvi, ha passat tot el contrari i ha gaudit d'una carrera ascendent constant: no ens hauria de sorprendre que diumenge es col·loquen com la segona força electoral del país.

Per contra, per al PP la cosa no ha estat tan senzilla: en un primer moment semblava que guanyaria algun escó, però la tendència dels últims dies demostra que el més probable és que en perden un parell. Personalment, crec que este moviment es deurà a dos factors: el primer, l'ascens de Ciutadans, que els farà mal a Barcelona, però també a Girona: en dividir-se el vot espanyolista, potser la llista de Rivera es carrega l'únic diputat del PP; i, en segon lloc, la sobreexposició pública d'Alícia Sánchez-Camacho. El PP hauria d'entendre que el millor que poden fer per obtindre uns bons resultats a Catalunya és presentar un desconegut i no fer campanya. Ni cartells.

Estos tres partits competiran, doncs, per la segona plaça i tots tres es mouen al voltant del 10-12% del vot, amb el que això suposa: per a ERC serà un èxit; el PP podrà dir que ha salvat els mobles; i el PSC esdevindrà, tal com vaig pronosticar, el PASOK d'esta vora de la Mediterrània.

Independentment de les conseqüències partidistes, hi ha una cosa que hem de tindre clara: independentment de quina siga la segona, la tercera o la quarta força (o, potser la cinquena) la realitat és que en el millor dels casos es trobaran a més de vint punts percentuals de CiU, que estarà entre el 35-38% del vot.

Finalment, queda Iniciativa, a la qual vaig pronosticar un gran ascens, encara que les enquestes s'han entestat a dir el contrari. És cert que la formació d'Herrera guanyava un parell de diputats en quasi tots els sondejos, però la cosa semblava pobre en comparació amb tots els que el PSC es deixava pel camí. De nou, hem d'estar a la tendència, que ens diu que Iniciativa aprofitarà els diputats perduts a última hora pel PSC. Pensem, per exemple, que el paperot de Navarro als debats electorals no ha tingut transcendència a les enquestes i això ha pogut costar als socialistes un parell de diputats.

Esperem, doncs, un gran resultat per a Iniciativa el diumenge: potser Herrera i Navarro hauran de recomptar els vots per vore qui es queda amb la quarta posició.

Cròniques havaneres (IX): El 'poder valencià' a Cuba

 

Quan a l'Havana em van parlar de Niurka Moltalvo (!) i al Cayo-Malayo em van preguntar si a València teníem colombaires (!!) vaig pensar que no seria possible escoltar més destrellats a Cuba relacionats amb el País Valencià. Però, per a variar, m'equivocava: estàvem dinant a un paladar quan...

Òbric parèntesi abans de continuar. Els paladars són la millor opció per a menjar a l'Havana. En recomanaria dos especialment: un més econòmic situat al primer pis d'un edifici en la placeta on arranca el carrer O'Reilly i un altre, La Nao, una miqueta més car (entrants, llagosta, corder, beguda i café per 20 CUCs) a la Plaza de Armas. Tanque parèntesi abans de continuar.

... vam escoltar com un client amb accent espanyol peninsular discutia amb el cambrer sobre el preu del vi:

— El precio que pides por este vino es un robo. Esto es para llamar a la policía.

— Lo siento, señor, pero los paladares son privados y el precio es libre. Si quiere algo más barato le puedo ofrecer un Castillo de Líria...

— Perdona, pero yo soy valenciano y ese vino es una mierda.

A la meua taula ens vam mirar i vam continuar amb el dinar, fins que vaig tornar a parar l'orella i vaig escoltar com el valencià deia a les dues joves cubanes que l'acompanyaven:

— Y, ves, en esta foto estoy con el presidente del Puerto de Valencia... y en esta con la alcaldesa de la ciudad (!)... y esta con... bueno, este es el nuevo presidente regional, el que substituyó al otro (!!!).

Encara que l'únic que es pot dir del Molt Honorable és que és “el que substituyó al otro”, sembla que Alberto Fabra ha començat a fer les Amèriques.

Cròniques havaneres (VIII): El Cayo-Malayo

Donat que el viatge a Cuba no el feia sol vaig haver d'acceptar una condició dels meus acompanyants: passar tres nits a un Cayo-Malayo allotjat a un complex turístic d'aquells de polsereta i 'tot inclòs'.

Els cayos són, senzillament, illots formats per manglars que de tant en tant, donen lloc a platges d'arena blanca. A mi em va tocar anar a Cayo Ensenachos, a una hora en avioneta de l'Havana.

Si la gràcia de la capital de Cuba és que és un lloc únic i extraordinari, amb unes peculiaritats pròpies, el Cayo-Malayo representa tot just el contrari: ben bé podia estar a qualsevol país del món on hi haguera aigua suficient per mantindre les piscines i la vegetació del complex. Esta mena de resorts són com els McDonalds: des de dins és impossible saber a quin país et trobes. En realitat, ni tan sols a quin continent.

Òbric parèntesi. Per sort, un parell de colibrís que vam vore mentre passejàvem ens van recordar que estàvem a Amèrica. Tanque parèntesi.

Però tot i que em tocà anar a contracor, una vegada allà em vaig relaxar i em vaig dedicar a prendre el sol i a beure i, també, a deixar-me portar fins a la discoteca del complex on un grup de canadencs amb problemes d'obesitat i alcoholisme celebrava alguna cosa que no vam aconseguir esbrinar.

Quan pensava que ja ho havia vist tot, una grossa canadenca de la white trash més ravalera es va apujar la faldilla, va mostrar unes bragues que els neons feren fluorescents i començà a fer com si es masturbara al ritme de la música a un parell de metres d'unes argentines pijíssimes (i operades totes elles pel mateix cirurgià) que havien sopat al nostre costat.

I jo vaig tornar a pensar en estrelles de mar i en colibrís de plomatge irisat.

Cròniques havaneres (VII): l'allotjament cubà

A l'hora d'allotjar-se a l'Havana molts aconsellen fer-ho en cases particulars, però donat que servidor i la meua companyia de viatge tenim un caràcter aventurat prou moderat vam optar per un hotel que ens havien recomanat tot just a la vora del Malecón: el Deauville.

I això, que està a la vora del Malecón i que ofereix unes vistes impressionants sobre La Habana Centro, és l'únic aspecte positiu de l'hotel en qüestió.

Dir que el Deauville està brut seria ser generós, i no només perquè si un hoste no consumeix (del tot) la pastilla de sabó l'hereta el que ve després, sinó perquè una nit em vaig alçar descalç i em vaig clavar al peu l'ungla de l'anterior ocupant de la meua habitació. Per sort, no sóc aprensiu: la vaig desenganxar i la vaig tirar per la finestra.

En realitat, és fàcil imaginar que un hotel modest a l'Havana tinga algunes carències: es pot entendre que dels dos ascensors de què disposa el Deauville només en funcione un, encara que l'edifici tinga catorze plantes.

Fins i tot es pot tolerar que l'únic ascensor que funciona no pare al seté pis, inclús si és la planta on t'allotges: abaixes al huité i en fas una a peu. No és per tant.

Tampoc has d'estranyar-te si un bon dia el hall de l'hotel apareix ple de goteres i la primera planta està inundada: això pot passar a qualsevol hotel de qualsevol país del món. Fins i tot als millors.

La solució a l'estil cubà és senzilla: escampes poals pel hall per arreplegar l'aigua i canvies els cossiols de lloc per regar les plantes amb l'aigua de la fuita, perquè tot el món sap que l'aigua és un bé escàs.

Si el segon dia la cosa va a més i t'has quedat sense poals per a totes les goteres del sostre, no convé alarmar-se: talles garrafes d'aigua per la meitat i les reparteixes pel hall. Si és que a Cuba ens porten anys d'avantatge en això del reciclatge!

Finalment, si el tercer dia el primer pis continua inundat i l'aigua ja no només es filtra pel sostre sinó que ha començat a fer-ho per les làmpades (!) de la planta baixa, potser només has de donar gràcies i celebrar que eixa siga la teua última nit a Cuba.

Tot i això, recomanaria el Deauville a tots aquells que vulguen visitar l'Havana, el problema és que dubte molt que a hores d'ara l'edifici continue en peu.