Donat que el
viatge a Cuba no el feia sol vaig haver d'acceptar una condició dels
meus acompanyants: passar tres nits a un Cayo-Malayo allotjat
a un complex turístic d'aquells de polsereta i 'tot inclòs'.
Els cayos
són, senzillament, illots formats per manglars que de tant en tant,
donen lloc a platges d'arena blanca. A mi em va tocar anar a Cayo
Ensenachos, a una hora en avioneta de l'Havana.
Si la gràcia de
la capital de Cuba és que és un lloc únic i extraordinari, amb
unes peculiaritats pròpies, el Cayo-Malayo representa tot
just el contrari: ben bé podia estar a qualsevol país del món on
hi haguera aigua suficient per mantindre les piscines i la vegetació
del complex. Esta mena de resorts són com els McDonalds: des
de dins és impossible saber a quin país et trobes. En realitat, ni
tan sols a quin continent.
Òbric parèntesi.
Per sort, un parell de colibrís que vam vore mentre passejàvem ens
van recordar que estàvem a Amèrica. Tanque parèntesi.
Però tot i que em
tocà anar a contracor, una vegada allà em vaig relaxar i em vaig
dedicar a prendre el sol i a beure i, també, a deixar-me portar fins
a la discoteca del complex on un grup de canadencs amb problemes
d'obesitat i alcoholisme celebrava alguna cosa que no vam aconseguir
esbrinar.
Quan pensava que
ja ho havia vist tot, una grossa canadenca de la white trash
més ravalera es va apujar la faldilla, va mostrar unes bragues que
els neons feren fluorescents i començà a fer com si es masturbara
al ritme de la música a un parell de metres d'unes argentines
pijíssimes (i operades totes elles pel mateix cirurgià) que
havien sopat al nostre costat.
I jo vaig tornar a
pensar en estrelles de mar i en colibrís de plomatge irisat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada