Iturgaiz versus Colau

Han tingut molta repercussió els plors llastimosos de Carlos Iturgaiz arran la concessió del Premi Ciutadà Europeu 2013 a la PAH per part del Parlament Europeu: “Hoy es Ada Colau y mañana es Arnaldo Otegi”, es despatxà l'eurodiputat del PP sense ser conscient que amb esta comparació, donada l'acceptació social de Colau, el que feia era llançar una floreta al dirigent abertzale empresonat.

És comprensible que aquells que no hem viscut sota l'amenaça etarra passem pàgina ràpidament i, també, que no fem del terrorisme el leitmotiv de la nostra existència, però entenc que per a qui ha hagut d'assistir a desenes d'enterraments de companys de partit la cosa siga una miqueta més complicada i que al coret encara hi haja lloc per al ressentiment i la suspicàcia: el gat escaldat amb aigua tèbia en té prou.

Però, justament per això, em costa entendre que Iturgaiz insistira (i insistira i insistira) a qualificar la PAH d'organització violenta a la qual dedicà expressions com ara “No se puede premiar a quienes solo traen tensión y enfrentamientos”, “Ada Colau es la promotora de una organización violenta, que tiene detrás los escraches y que se dedica a amenazar a los políticos y sus familias” o “la bandera de esta organización es amedrentar y amenazar y hacer la vida imposible a los ciudadanos de España y no puede ser vitoreada en el Parlamento Europeo”.

Sorprén que una persona que ha hagut de fer política en un moment fotut i complicat, sota la innegable amenaça del terrorisme etarra, haja arribat a un punt de destrellat tan boig que siga incapaç de diferenciar allò que, efectivament, suposava una amenaça i una coacció i haja acabat trobant en la PAH un nou enemic a combatre i al qual continuar acusant d'allò que en algun moment sí que patí.

En esta ocasió, però, ni Iturgaiz ni els que pretenen viure de l'estela del victimisme tenen raó.

La grua i la Justícia

Crec que fou durant una classe de Teoria del Dret quan el professor ens explicà que no ens havia de preocupar la percepció que els ciutadans tenen sobre la Justícia, perquè en el millor dels casos només la meitat de les persones que acaben als tribunals obtenen allò que anaven buscant.

I això és així independentment de si una part guanya i l'altra perd perquè, com ja he explicat alguna vegada, si tenim en compte que el ciutadà que es presenta davant un tribunal no passa pel seu millor moment, hem d'afegir la impossibilitat material de la Justícia per resoldre alguns problemes, per reparar una situació anterior o per satisfer les expectatives de determinades persones, les quals tenen tendència a ser infinites.

Així, la insatisfacció que genera és determinant perquè la Justícia no haja gaudit mai de la simpatia del ciutadà, però no és l'única causa. El diferent tractament que mereixen rics i pobres, la falta de mitjans, la seua politització o el comportament de determinats jutges i de la majoria dels advocats no ajuden a fer que la percepció del ciutadà sobre la Justícia puga ser, ni en el millor dels casos, regular.

I per si tot això era poc, calia afegir el paper que està jugant el ministeri públic en dos casos de gran rellevància pública i que torna a evidenciar el diferent tractament que l'Estat dóna a determinades castes per acabar d'afonar la imatge de la Justícia: en primer lloc, fa unes setmanes sorprengué (per no haver-se donat mai) la decisió del fiscal de recórrer la imputació de la filla del rei en el cas Nóos; i, en segon lloc, la setmana passada ens tocà vore com el fiscal valorava la possibilitat de querellar-se contra el jutge que acordà la presó incondicional de l'ecs!president de Caja Madrid per la suposada compra fraudulenta d'un banc nord-americà.

Al remat i entre tots aconseguirem que el ciutadà valore més positivament la grua municipal que l'administració de Justícia.

Donar la mà

La caverna s'ha portat les mans al cap perquè una dotzena dels vora 130 estudiants premiats pel seu expedient acadèmic es van negar a saludar el sinistre-ministre Wert durant la cerimònia de lliurament dels guardons que tingué lloc este dilluns.

Fou un acte de protesta simbòlic, de desacord amb la política educativa del PP, completament legítim, proporcionat i adequat a les circumstàncies personals dels participants i de l'acte, i no cal justificar el dret de qualsevol persona a deixar de saludar un càrrec públic per mostrar el rebuig a la política que està portant endavant.

La dreta més rància, però, ha aprofitat per criticar l'educació (amb minúscula) d'estos estudiants i obviar que amb el nou model plantejat i, sobretot, amb les retallades dels govern central i autonòmics és l'Educació (amb majúscula) dels actuals i dels futurs estudiants la que està en joc.

Un dels exemples més idiotes d'esta crítica buida, pueril i reaccionària a l'acte de protesta dels estudiants la trobem en la sessió de Twitter que ens regalà la periodista Marta Rivera Cruz, a la qual només he escoltat en algunes tertúlies desenvolupar arguments amb la consistència d'un flam de formatge.

Comença la festa:

(I)

LA BLEDA

Los 12 estudiantes que hoy negaron el saludo al ministro van a llegar muy lejos si su forma de demostrar desacuerdo es siendo groseros.

Alguien debería haber dicho a los estudiantes que hoy negaron el saludo al ministro que perder las formas es una forma de perder la razón...

(II)

LA CONDESCENDENT

Mi abuela no necesitaba estudios para saber que no se niega el saludo a nadie.

Hablé de esto con dos empresarios. Me decían que no contratarían a ninguno de estos chicos.

Alguien debería decir a esos niñitos q en la vida hay q saludar a mucha gente q no te gusta.

Tengo ganas de ver a estos en el mundo real, poniendo morros y negando el saludo a quien no les mole...

(i III)

LA QUE FA ANÀLISIS POLÍTIQUES COM SI FÓRA UNA SABATA

Es más cómodo poner morros a Wert que reprochar al rector sus gastos suntuarios.

Las tasas hay que subirlas cuando los gestores llevan la Universidad al borde de la bancarrota.

Ben mirat, potser estem exagerant amb el tema de l'Educació: si esta senyora, amb esta capacitat per a argumentar, és capaç de guanyar-se la vida exercint de periodista, qui diu que no hi ha una oportunitat per a tots?

El bon novio

Potser no està bé que siga jo qui ho escriga, però crec que sóc un bon novio: convide a sopar, puc fingir interés per coses que no en tenen, no m'importa explorar les fílies sexuals de l'altre, de tant en tant em puc deixar portar i, si la situació ho requereix, tinc bona conversa.

Òbric parèntesi. Entenc perfectament que, després d'haver llegit això, algú considere que sóc el pitjor novio del món. Tanque parèntesi.

Tot això se'm dóna millor, és cert, durant el cap de setmana, perquè entre setmana tinc la meua rutina, la qual inclou, per exemple, deu hores diàries de feina, passejar amb Matt, un grapat de sèries, nadar a la piscina, diferents compromisos polítics i socials o, senzillament, estar a casa sense haver d'escoltar ni parlar amb ningú.

El Nou Novio no entén que sóc un novio de cap de setmana i a través del whatsapp em diu bon dia pel matí i bona nit abans de dormir i al llarg del dia em fa arribar missatges amb icones l'existència (i enviament) de les quals no estaria justificada ni en cas de patir un trastorn mental.

Potser ja ha arribat el moment de seure amb ell i tindre la conversa.

Fa falta un curs de lideratge per a Fabra?

Sense futur

“Tres mesos i escaig després del lisèrgic i estupefaent anunci de la dimissió de l'ecs!Molt ecs!Honorable, i tret d'aquelles bones intencions, encara no hem vist res que ens permeta albirar que el nou executiu fabrià (fabrista o fabriàtic) aportarà cap novetat seriosa a la política desenvolupada pel seu antecessor.”

Mentider

“Enganyar 15.000 joves era por per a Alberto Fabra, per això nou després ja n'eren 50.000.”

Poc desitjat

“Per celebrar un Congrés sense que la corrupció i les notícies sobre la mala gestió que hem patit els valencians planejaren per damunt de les ponències que presentaven o de l'elecció d'Alberto Fabra com a president, el PPCV hauria d'haver esperat al 2025. O al 2045.”

Intranscendent

“Fabra, al remat i en contra del que molts esperàvem, ha optat per la intranscendència i la irrellevància política.”

Ridícul

“L'ànim inaugurador del Molt Honorable ha arribat a un punt tan ridícul que no hem de descartar que qualsevol dia inaugure la primera pedra de la reforma de la cuina de la tia Amparín.”

Xurro

“Alberto Fabra pronunciant la paraula 'jutjats' és un puto drama. Yujgats. Yuyás. Yugais.”

Irrellevant

“Encara que l'únic que es pot dir del Molt Honorable és que és “el que substituyó al otro”, sembla que Alberto Fabra ha començat a fer les Amèriques.”

Incapaç

“Molts han volgut destacar el nou manual d'estil que Fabra hauria imposat al PPCC i que contemplaria una mena de 'tolerància zero' amb la corrupció i que apostaria per la regeneració del partit, però això dista molt de ser versemblant i, sobretot, fa riure si pretén fer-nos creure que no ací no ha passat res”

Tamagochi

“Costa creure que algú amb el carisma d'una sabata i l'autoritat d'un tamagochi haja estat capaç de mantindre's al cap de l'executiu valencià amb tot el que ha caigut en els últims mesos.”

Bocamoll

“Esta declaració del Molt Honorable Alberto Fabra no és ridícula només pel que implica de confrontació, sinó perquè si la situació a Catalunya és lamentable, al País Valencià fa temps que la catatonia econòmica, política i social que patim amenaça amb col·lapsar el sistema.”

Lleuger

“L'encarregat de posar ordre i concert al País Valencià, el president Fabra, s'ha demostrat com un polític d'una lleugeresa insuportable que s'ha dedicat a rebaixar el discurs a mínims intolerables.”

La iaia i Dimoni

— Quan jo era xicoteta teníem una cabra rogeta que li deien Dimoni perquè mossegava les altres, però mai la nugàvem perquè mon pare li havia ensenyat a anar darrere del carro com si fóra un gos. Una dia estàvem a la porta de casa Dimoni i jo i, tu saps on està el molí? Bé, és igual. Estàvem Dimoni i jo a la porta de casa i passà un carro ple d'arròs. Dimoni pegà darrere del carro i mon pare em digué: “Xiqueta, que se'n va Dimoni” i me manà buscar la cabra. El carro entrà al molí a descarregar l'arròs i Dimoni entrà darrere. Vaig guaitar a la porta i vaig preguntar a l'home del carro: “Bon home, ha vist vosté la meua cabreta?”, però l'home em va dir que no i jo li vaig dir: “Com que no? I què fa eixa cabra rogeta nugada a eixa argolla?” i l'home l'hagué de desnugar i torní a casa amb Dimoni.

Vaig deixar la forqueta al plat i vaig beure un glop d'aigua abans de contestar:

— Iaia, quan li he preguntat com li ha anat el dia em referia a hui i no a 1930.

Però la iaia tornà a ignorar-me.

— En un minut ja havien nugat Dimoni a la paret.

Busca qui t'ha llegit: maig 2013

#1 Intensitat

Dissabte nit, al llit.

— M'estimes?

No m'ho puc creure i amolle:

— QUÈ?!

#2 La culpa fou del ramadà

Resulta que el meu fill va conéixer una persona per l'Internet (sic) i es van amigar i inclús la vaig tindre en casa quatre mesos. Era un xic, perquè el meu fill és d'eixos, i l'amic era musulmà. Musulmà de Marruecos (resic)

#3 Torna-te'n a casa

L'encarregat de posar ordre i concert al País Valencià, el president Fabra, s'ha demostrat com un polític d'una lleugeresa insuportable que s'ha dedicat a rebaixar el discurs a mínims intolerables

#4 Crisi matrimonial en dos actes

— Entens bé la lletra?

— Sí, eixe no és el problema, però anem a repassar la llista per a assegurar-nos que està tot correcte. Ací diu “5 botellas de aceite”?

— Sí.

#5 El Nou Novio

— M'agrades molt, saps?

— T'agrade?

— Sí, molt.

(...)

Busca qui t'ha llegit: gener 2013

Busca qui t'ha llegit: febrer 2013

Busca qui t'ha llegit: març 2013

Busca qui t'ha llegit: abril 2013

Suplantar i suplementar

(I)

— Vull posar una denúncia.

— Què ha passat?

— Que m'han suplementat.

Per culpa de l'ànim reformador de Gallardón cada dia apareixen noves figures típiques al Codi Penal.

— Què ha passat?

— Resulta que m'han telefonat de Vodafone per a dir-me que els dec 800 euros i jo mai he tingut Vodafone.

— I com és possible?

— No ho sé, supose que algú s'ha fet passar per mi per a contractar el servici al meu nom.

— Val, i això és el que tu entens per un cas de suplementació, veritat?

— Sí, exacte.

— Molt bé.

(II)

— El fiscal te acusa de un delito de falsedad en documento oficial y de otro de estafa.

— Yo no he estafado a nadie y tampoco he hecho eso que has dicho primero.

— Hombre, parece que un poquito sí que has hecho: la falsedad viene por haber falsificado la firma de un médico en unas recetas robadas y la estafa viene porque los anabolizantes que sacaste de la farmacia los ha acabado pagando la Conselleria.

— Joder... Pues está la Generalitat como para pagar cosas...

— Sí, sobre todo tu suplemento de testosterona.

El Nou Novio

Este cap de setmana he fet tantes porcades amb el Nou Novio que diumenge vaig decidir que una rentadora no seria suficient i vaig optar per incinerar els llençols.

— M'agrades molt, saps?

— T'agrade?

— Sí, molt.

— La setmana passada vas dir que m'estimaves... A esta marxa en pocs dies només serem amics...

— I jo, t'agrade?

— No ho sé, m'ho he de pensar.

I això em dedique estos dies, a pensar-hi.

El panorama

La setmana passada vaig tindre una cita amb un xic i em contà, amb una cervesa a la taula, quin era el seu panorama vital:

“Treballe deu hores a la setmana en una feina per a la qual estic sobrequalificat. De fet, des que em vaig llicenciar no he pogut fer ús del títol universitari, que encara està a l'armari. Cobre 341 euros al mes i això em dóna per a pagar la gasolina del cotxe, la factura del mòbil, fer-me alguna cervesa de tant en tant i, depén del mes, de vegades puc fer una compra al súper per a ajudar a casa, perquè —com pots imaginar— encara visc amb els pares. El pitjor són les perspectives de futur, perquè no sé quan canviarà tot açò. He llegit que, potser, en 2015 la cosa començarà a moure's, però què se suposa què he de fer fins 2015? Tinc 31 anys i no només no puc comprar-me una casa, sinó que ni tan sols puc anar-me'n a viure de lloguer perquè, per exemple, per a passar la ITV del cotxe, que em toca la setmana que ve, he d'estalviar dos mesos. I sóc conscient que encara hi ha gent que està pitjor que jo, eh?, però és que això no em consola, perquè a poc a poc he hagut de renunciar a totes les aspiracions que tenia.”

Per descomptat, vaig pagar les cerveses.