Antifalla (i II)

He de reconéixer que després d'aquell primer contacte amb la futura falla em vaig oblidar prou del tema.

Òbric parèntesi. No només tinc la memòria curta (i les cames llargues), sinó que no m'agrada flagel·lar-me amb coses futuribles. Tanque parèntesi.

El veïnat, però, decidí organitzar-se i passar a l'atac, i a banda d'eixir en premsa quasi tots els dies (un fet inexplicable si no fóra perquè sabem quin és l'estil de la premsa escrita valenciana) han decidit declarar la guerra a la futura falla i a qualsevol que mostre públicament el seu suport a este projecte abominable.

Fins que, la setmana passada, mentre passejava amb Matt, una veïna em va cridar:

— Martí, vine cap a ací —ordenà, i a Matt: Hola, bonico.

— Digues, Vicen.

— Has vist el diari de hui?

— Sí —vaig mentir.

— I què et pareix?

— Que no hi ha dret.

Com no sabia de què em parlaven, esta em va semblar una resposta comodí.

— Diuen els falleros que protestem perquè el veïnat està format per gent vella.

— Tindran valor...

— Mira, ara arriba Pepa... PEEEEPI, VINE!!!

Pepi es va sumar a la conversa i va declarar:

— Jo et dic una cosa: mai he protestat per res, ni contra els socialistes, però si munten una falla a la plaça van a sentir-me.

A poc a poc es van apropar una quinzena de veïns i vam fer un rotgle. Em va sorprendre que tanta gent, i sobretot d'un barri on el PP va obtindre en les últimes eleccions el 68% dels vots (!!!) i on cada Nadal els balcons s'omplen de llençols amb imatges d'un fetus de nom Jesús, es mostrara tan bel·ligerant contra una falla.

— I açò només és el principi —advertí una veïna—, perquè quan acabem amb la falla hem de muntar una associació de veïns per plantar cara a l'Ajuntament en moltes altres coses. Martí, prepara'ns uns estatuts i pensa't si vols ser el president.

Ben pensat, una falla tampoc molesta tant, no?

Antifalla (I)

Fa uns quants diumenges em vaig deixar el Nou Novio dormitant al llit i vaig eixir a passejar amb Matt. No havia begut dissabte, estava postcoitum i havia descansat, per la qual cosa el dia començava amb molt bon peu.

Vaig creuar el carrer i en arribar a la plaça que tinc davant de casa vaig notar que la cosa començava a capgirar-se. Una melodia apegalosa en portugués de Brasil se'm fotia dins del cap i presagiava l'horror: feia setmanes que circulava pel barri un rumor que tenia els veïns una mica excitats i eixa cançó, posada en bucle, confirmava la pitjor solució al tema: algú pretenia muntar una falla a la plaça i havien començat per organitzar l'apuntà.

Em vaig apropar amb Matt a l'origen de l'Ai se eu te pego i l'espectacle era pitjor del que podia imaginar: un grapat de lumpen havia tallat el carrer per posar dos taules de càmping i uns altaveus i provar a captar nous fallers entre els veïns de la plaça donant pel cul de bon de matí amb la eixa cançó de merda.

Òbric parèntesi. El mètode emprat pels fallers tingué molts efectes entre el veïnat, tret de proselitista. Tanque parèntesi.

Vaig pegar mitja volta amb la intenció de posar en venda la casa i fugir del poble quan vaig escoltar que algú em cridava:

— Ei, Martí! Martí!

No podia ser de veres.

— Martí... espera... No vols apuntar-te a la falla?

— Tu estàs en esta falla?

— Sí, m'he apuntat a la Junta...

— Però si no vius en este barri...

— Això és igual...

— Però si no vius en este poble...

— Això és igual...

— Però si et vaig assistir en una guàrdia perquè vas dir que no podies pagar un advocat particular i ara resulta que pots pagar una quota fallera, els petards, la beguda, el...

— No, home, no... Que tot això ens ho paga l'Ajuntament.

Busca qui t'ha llegit: juny 2013

 

#1 Per ofrenar noves glòries a Ibèria

El text de la Proposició no de Llei comença molt fort: “Després de diverses decenes de milers d'anys de vida durant la prehistòria (...) els valencians comencem a escriure un dels periodos més brillant de l'història d'Espanya” per a entrar de ple en el camp del destrellat: “La parla dels valencians, que part sense dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu ya des del segle VI abans de Crist ab el llenguatge ibèric”.

#2 El bon novio

Potser no està bé que siga jo qui ho escriga, però crec que sóc un bon novio: convide a sopar, puc fingir interés per coses que no en tenen, no m'importa explorar les fílies sexuals de l'altre, de tant en tant em puc deixar portar i, si la situació ho requereix, tinc bona conversa.

#3 Què fas?

— No entenc què vols dir.

— Els “Què fas?” que m'envies per whatsapp huit voltes al dia. No vull que ho faces.

#4 Declaració

— T'has tallat el monyo?

— Sí.

— Estàs guapo amb el monyo curt. Sembles un xiquet...

— Un xiquet? M'he de preocupar?

— I tant... Ara tinc més ganes de follar-te.

#5 Donar la mà

Un dels exemples més idiotes d'esta crítica buida, pueril i reaccionària a l'acte de protesta dels estudiants la trobem en la sessió de Twitter que ens regalà la periodista Marta Rivera Cruz, a la qual només he escoltat en algunes tertúlies desenvolupar arguments amb la consistència d'un flam de formatge.

Busca qui t'ha llegit: gener 2013

Busca qui t'ha llegit: febrer 2013

Busca qui t'ha llegit: març 2013

Busca qui t'ha llegit: abril 2013

Busca qui t'ha llegit: maig 2013

Sis i mig

"No es que les paguemos los estudios, es que les pagamos por estudiar"

Sembla que cada intervenció pública del sinistre-ministre d'Educació està destinada a ser polèmica i a animar les tertúlies i la vida política espanyola, i eixe mèrit cal reconéixer-lo com toca: parlant-ne.

A propòsit dels requisits que la reforma del ministre pretén portar endavant per reduir la despesa en beques (perquè, en definitiva, es tracta d'això, de reduir la despesa pública) ha alçat molta polseguera la idea d'apujar el límit perquè un estudiant puga comptar amb les ajudes estatals: l'alumne no només haurà d'aprovar, sinó que se li exigirà un sis i mig per poder gaudir d'una beca pública.

“La pregunta que hay que hacerse es si ese estudiante que no puede conseguir un 6,5 está bien encaminado o debería estar estudiando otra cosa” afirmà amb una tranquil·litat insultant el ministre durant una entrevista.

Immediatament hi hagué qui recordà que Wert és el pitjor ministre valorat pels ciutadans i que mai ha aprovat en les enquestes d'opinió. De fet, el baròmetre del CIS de febrer li dóna un 1,95 sobre 10 i com a conya està bé, però no és un argument seriós.

Sí que ho és, en canvi, les crítiques que s'han fet al fons de la proposta i que posen en evidència l'atac al principi d'igualtat subjacent en les paraules de Wert: per a un alumne becat no arribar a un sis i mig significa que “no está bien encaminado” i que “debería estar estudiando otra cosa” (en referència, segurament, a un curs de perruqueria), però per a un alumne no becat un sis i mig és més que suficient per passar una assignatura i, en definitiva, obtindre un títol universitari.

Així, a un estudiant que necessite una beca per poder estudiar se li exigirà també un requisit extra que no se li exigeix a un altre que no necessita la beca.

És tot molt normal.

La recepta de la paella

 

Fa deu anys que vaig passar el primer cap de setmana a Xeraco, a casa de la meua amiga Nathalie. Després en vindrien molts més, però en tornar d'aquell primer viatge la iaia em va fer seure i em preguntà:

— Va, conta'm, què t'han donat de menjar a aquell terreno?

Li vaig explicar que per primera vegada havia tastat les galeres a la planxa i també la paella mixta i que, encara que en aquella època no menjava massa peix, les dos coses m'havien agradat molt. La iaia, però, va tòrcer el morro i amollà:

— Morralla i paella amb peix?

— Iaia, galeres i pae...

— Mira, si eixes persones no volien que anares t'ho podrien haver dit abans.

Fa un temps que els valencians estem entretinguts discutint sobre què és una paella i què no ho és i el tema, com a conya, fa gràcia si ho fa la iaia o gent enginyosa com els fenòmens de Comunidad de la Paella (responsables de les imatges que il·lustren esta entrada), però, com en tot en esta vida, també cal saber quan deixar-ho estar.

Per ofrenar noves glòries a Ibèria

Ahir em contava un farmacèutic de València que la Generalitat encara els deu dos mesos i mig de 2012 (enguany no han cobrat un cèntim des de febrer) i que la proposta de la Conselleria per posar-se al dia passa per prorratejar les quantitats pendents de l'any passat al llarg d'un període de 24 mesos.

Esta setmana ens han informat, també, que se suposa que la Generalitat pagarà este mes els honoraris dels advocats del torn d'ofici corresponents al quart trimestre de 2012 (!), de forma que només ens deuran sis mesos de feina ja feta: els sis mesos que portem de 2013.

Els impagaments de la Generalitat es traslladen així a professionals que de forma directa o indirecta acabem per finançar la mala gestió que el PPCV ha fet dels comptes públics valencians mentre Fabra col·loca un cuiner d'assessor a Presidència o ha de cancel·lar un contracte públic amb l'entrenador personal encarregat de fer del Molt Honorable una espècie de Churchill valencià.

I mentre (tot) això passa, el partit responsable de la fallida econòmica, però també política i social, del País ens regala iniciatives parlamentàries “de tramitació especial d'urgència” com la que presentà el passat dia tretze per instar la RAE perquè reconega al valencià “la seua categoria de llengua o idioma propi dels valencians”, com si els acadèmics espanyols hagueren dit que el valencià és la llengua que parlen els mongols de Mongòlia.

El text de la Proposició no de Llei comença molt fort: “Després de diverses decenes de milers d'anys de vida durant la prehistòria (...) els valencians comencem a escriure un dels periodos més brillant de l'història d'Espanya” per a entrar de ple en el camp del destrellat: “La parla dels valencians, que part sense dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu ya des del segle VI abans de Crist ab el llenguatge ibèric”.

Hi ha qui s'ha afanyat a considerar este deliri ibèric una cortina de fum per distraure l'atenció del personal, però jo trobe que és el resultat d'un exercici prescrit pel metge del diputat Maluenda: “Deixa't de pastilletes, Rafa, que qualsevol dia tindrem un disgust i escriu en un full en blanc el primer que et passe pel cap”.

El metge de Maluenda, però, no comptava amb el fet que el brillant síndic del PPCV, Jorge Bellver, agafaria el text terapèutic redactat per Maluenda i el presentaria a la Mesa de les Corts.

Declaració

 

Diumenge, després de passar tot el cap de setmana a la platja, vaig tornar a casa per quedar amb el Nou Novio:

— T'has tallat el monyo?

— Sí.

— Estàs guapo amb el monyo curt. Sembles un xiquet...

— Un xiquet? M'he de preocupar?

— I tant... Ara tinc més ganes de follar-te.

(...)

— M'has trobat a faltar este cap de setmana?

El Nou Novio abaixa la mirada i no contesta.

— Ei! M'has trobat a faltar o no?

El Nou Novio arrima el cap al meu pit i continua sense contestar.

— Estàs sord? T'estic preguntant si m'has trobat a faltar.

El Nou Novio, al remat, contesta:

— Si ja saps que sí per què m'ho preguntes?

— Perquè m'agrada que ho digues.

(...)

— Va, anem al llit...

— Ací no estem bé?

— Estem a trenta graus i el sofà és de pell... Anem al llit.

— És que hui no sé si tinc ganes de...

— QUÈ?

(...)

Al llit, després de follar:

— Per què poses eixa cara?

— Jo?

— Sí, tu. Estàs posant una cara estranya. Què et passa?

— No res.

— Bé, no ho tornaré a preguntar. Si vols m'ho dius i si no...

— Crec que m'he enamorat de tu.

Visc en una puta muntanya russa sentimental.

Dilluns

Vis a vis

— Siento lo de la sentencia, pero ya sabes que partíamos de una situación bastante complicada...

— No te preocupes, hombre, tú has hecho lo que has podido...

— Sí, sobre todo teniendo en cuenta que, en contra de mi consejo, reconociste los hechos cien veces...

(...)

— ¿Entonces cómo ha quedado la cosa?

— Pues mira, el juez te ha puesto una condena de año y medio. Ya sé que parece mucho, pero teniendo en cuenta que el fiscal te pedía cuatro años y medio podemos decir que no está mal.

— ¿Eso es menos de mitad, verdad?

— Sí, menos de la mitad.

(...)

— Me he hecho amigo de un etarra muy majo y me ha dicho que hay que recurrir. Que más de lo que me ha caído no me puede caer.

— Si lo dice un etarra habrá que hacerle caso...

— Es tó buen tío, sabes. Se pasa el día leyendo libros muy gruesos.

(...)

— Bueno, ¿y cómo te va por aquí? ¿Te adaptas bien?

— Sí, sí... aquí estoy muy bien. Resulta que comparto chabolo con un tío del pueblo que era amigo de mi hermano.

— Si es que la cárcel es como un pañuelo...

— Ya te digo... Ahora hay un moro que me busca... pero no me va a encontrar.

(...)

— Si quieres puedo pedir que te trasladen al módulo de enfermería o al que gestiona Proyecto Hombre.

— No, ahora no. A lo mejor más adelante...

— Yo creo que allí estarías mejor.

— Seguro, pero en esos módulos no dejan fumar y aquí pasan el mejor costo del mundo.

— Bueno, si es por eso...

Què fas?

Dilluns nit, al sofà de casa.

— Abans de posar-nos amb Game of Thrones vull dir-te una cosa.

— Què passa?

— Mira, em sembla molt bé que m'envies whatsapps, però no pots preguntar-me huit voltes al dia què faig.

El Nou Novio posa cara de desconcert.

— No entenc què vols dir.

— Els “Què fas?” que m'envies per whatsapp huit voltes al dia. No vull que ho faces.

El Nou Novio alça una cella:

— Huit voltes?

— Bé, o tres voltes, és igual... La qüestió és que no m'agrada.

— I això per què?

— No ho sé... i a banda, ja saps què estic fent: o estic treballant o estic treballant.

El Nou Novio somriu, em posa una mà al genoll i m'explica:

— A vore, quan et pregunte “què fas” no és perquè vullga saber de veritat què estàs fent; simplement és perquè, per algun motiu, he pensat en tu.

Se'm queda cara d'idiota rematat i el Nou Novio continua:

— Però bé, si no vols no ho faré més...

I és de veres que des de dilluns no ho ha fet, però és que ara ho trobe a faltar.