José Tomás per partida doble

L’actualitat de la setmana passada ha tingut un nom propi, amb el permís de Patxi López i Núñez Feijóo: José Tomás.

I per partida doble, ja que José Tomás, el torero, en companyia d’un altre matador, encetà una absurda polèmica en decidir tornar la medalla de les Belles Arts que li havia concedit el Ministeri de Cultura.

Esta determinació de José Tomás, el torero, no ha estat motivada pel fet d’haver descobert que la tauromàquia pot ser considerada moltes coses tret d’un art (i molt menys una bella art) sinó pel fet que el Ministeri de Cultura ha decidit atorgar una altra medalla a un altre torero, al qual Tomás no considera digne del reconeixement.

La decisió de Tomás, el torero, ha emplenat hores i pàgines a la televisió i a la premsa i se n’ha parlat fins arribar a la nàusea, barrejant el color roig de la sang amb totes les tonalitats del rosa i del groc.

Des del meu punt de vista, la polèmica no és només una absurditat d’un calibre descomunal, sinó que posa en evidència els dos dits de front que li falten a la majoria dels toreros, ja que considerar que una medalla entregada a un torero de segona categoria degrada l’art de la tauromàquia en general seria tan infantil com considerar que el donar-li el premi Planeta a Boris Izaguirre degrada la literatura universal.

En este segon cas, com en el primer, l’únic que es degrada és el premi o el reconeixement, però no l’art en conjunt ni als artistes que el reben, o l’han rebut, en particular.

L’altre José Tomás que ha centrat l’atenció de la premsa ha estat un anònim sastre madrileny que ha reconegut haver tallat peces de roba per a càrrecs públics del PP valencià. La gràcia d’este cas és que estes peces no haurien estat pagades per aquells que haurien de lluir-les, sinó per un empresari beneficiat pels alguns contractes atorgats per l’administració valenciana conegut com El Bigotes.

Entre aquells que han lluït les peces de roba confeccionades per José Tomás, el sastre, estaria el Molt ecs!Honorable Francisco Camps i el número dos del PP valencià, Ricardito Costa, l’exemple perfecte de com un inútil és capaç d’arribar ben lluny en este país d’orxata i fartons, de paella i mascletà.

Per la meua part, només espere que esta setmana que encetem hui continuem a escoltar parlar només d’un José Tomás, el sastre, i que ens explique, amb pèls i senyals, com prenia les mides de Camps i Costa.

En una relació cal abaixar-se els pantalons?

M’ha costat molts anys arribar a algunes determinacions i conviccions vitals a través de l’experiència i, també de tant en tant, de la clarividència: al llarg dels meus gairebé trenta anys he optat per fer front a la vida des d’un punt de vista que pot o no estar encertat, però que sense dubte és el que em fa sentir millor.

De la mateixa manera que la resta de mortals, servidor ha anat determinant el seu iter vitae de forma harmoniosa amb allò que creu més ajustat a uns posicionaments que no tenen perquè ser ni els millors ni el més correctes, però que, al cap i a la fi, són aquells pels quals lliurement he optat i no dubtaria a l’hora de defensar en públic cap d’ells.

Estes determinacions socials, polítiques, ideològiques o sexuals han de ser allò que ens identifiquen i ens personalitzen respecte de la resta de persones, per la qual cosa mantenir-nos ferms en la defensa de les nostres conviccions és fonamental per no resultar volubles o inconsistents.

Obrir-se a noves experiències, com ara una nova relació sentimental, però, pot suposar obrir també una escletxa en aquelles conviccions que consideràvem hermètiques i inexpugnables.

El meu cas, el NIF porta gairebé des que ens van conéixer insistint per fer una cosa a la qual sempre m’he negat, perquè no és del meu gust i perquè sempre he optat per alternatives que resultaven més satisfactòries i més saludables, sobretot per a mi.

He de dir que la proposta del NIF no suposa, en el meu cas, cap novetat, ja que he de reconéixer que ho he fet abans, amb diferents persones i, de tant en tant, en grup, però no podré mai de la vida estar-ne orgullós.

Imagine, no obstant això, que trobar-me al mig d’una relació implica no només fer allò que em ve de gust, sinó obrir-me i cedir en certa manera en una posició sobre la qual pretenia mantenir-me ferm per a tota la vida.

En resum, i després de pegar-li moltes voltes, he acceptat la proposta que fa dies em feu per primera vegada el NIF i sobre la qual ha insistit repetidament estes últimes setmanes, de forma que esta nit, si no em faig enrere a última hora, soparem pizza de Telepizza.

Canvi de marxes

Este matí he posat fi, finalment, a un maldecap que arrosegue des de setembre de l’any passat, quan a Menorca em van fer un control d’alcoholèmia a les sis de la vesprada, després d’haver passat la nit a Maó i d’haver dormit a un banc públic completament intoxicat de pomada, una barreja local de ginebra i suc de llima.

Tot i que la prova d’alcoholèmia tingué lloc més de dotze hores després de la última copa, vaig donar positiu i em van fotre una multa de tres parell de collons, la qual vaig abonar el dia següent, i un mes de suspensió per a conduir.

Òbric parèntesi mèdic. Fa temps que note que em costa molt metabolitzar l’alcohol i he decidit consultar-ho amb el meu pare/metge, que m’ha recomanat beure menys alcohol. Ja veus quina solució. Tanque parèntesi mèdic.

Encara que algú ho pose en dubte, qui ací escriu mai havia estat -fins aquell fatídic moment- objecte de cap mena de multa de trànsit, perquè sempre respecte la velocitat, mai aparque on no es pot i, sobretot, mai agafe el cotxe quan sé que he de beure.

Açò no només ho dic per provar a exculpar la meua conducta, sinó perquè tot el procés sancionador de la Direcció General de Trànsit m’ha resultat terriblement kafkià: des de setembre he rebut almenys quatre cartes certificades que em recordaven la meua conducta i m’indicaven quina era la sanció, però no resolien res ni m’indicaven com havia de fer efectiva la suspensió del permís de conducció.

Així doncs, este matí he decidit presentar-me a la Prefectura de Trànsit i demanar que deixen d’enviar-me cartes mortificadores i que em diguen d’una vegada quan he d’entregar el carnet.

La funcionària que m’ha atés, molt correcta ella, m’ha dit que no cal que entregue el carnet de forma física, i m’ha dit que puc demanar un fraccionament de la sanció, de forma que en lloc d’estar un mes sencer sense carnet puc fer-ho en dos períodes de quinze dies i que podia fer-ho en eixe mateix moment.

Després de pensar-ho durant uns minuts, i mentre consultava l’agenda, he optat per complir la meua condemna les dues primeres quinzenes de juliol i d’agost.

Em sembla que este estiu hauré de treure la pols a la bicicleta.

Dimecres, dimecres i dimecres

Un símptoma evident de la neurosi que patisc podria ser el dia que és a punt d’acabar, durant el qual he tingut un gran nombre de canvis d’humor, de forma que el meu estat d’ànim ha passat de la depressió nerviosa a l’eufòria descontrolada.

Anit vaig entrar al llit amb un somriure d’orella a orella, després d’haver gaudit d’una llarga vetllada amb el NIF que inclogué sexe, sopar i una pel·li al sofà (per eixe ordre) i que em deixà un regust dolç a la boca.

Em vaig adormir tan content que em vaig oblidar de posar el despertador i este matí he saltat del llit quan ja passava el migdia i en un estat més que lamentable: amb la gola inflada, amb bosses sota els ulls i amb mal de cap.

Així, no he pogut fer res de profit en tot el matí, de forma que el mal humor s’ha apoderat del meu ànim i durant el dinar he discutit a crits tres vegades amb mon pare per motius tan decadents que, si no fóra perquè no en tinc, em faria vergonya reconéixer: pels marbres de RasoirHouse, pel parquet de RasoirHouse i per la tonalitat de les portes de RasoirHouse.

En un atac d’eufòria constructiva, en acabar de dinar m’he fotut mig litre de café i he iniciat una vesprada d’activitat frenètica: he concertat cites amb el fuster, el marbrista i el parquetista mentre em tallava el cabells a perruqueria i en arribar a casa m’he posat roba de feina (uns texans vells i un jersei ben gros) i mentre fregava la banyera amb prou ràbia com per fer saltar l’esmalt i posava ordre a la cuina he contestat totes les telefonades de clients que tenia pendents i he resolt un parell d’expedients que portaven massa temps damunt la taula.

A poqueta nit, completament esgotat i amb unes mans que encara feien olor a lleixiu, he tret Matt a passejar pel parc i se’ns han apropat uns xiquets que feia només un minut estaven tirant petards dintre d’un contenidor de recollida selectiva de paper i cartó.

- Quin gos més xulo! –ha cridat un dels xiquets-terroristes.

- No sabeu que si tireu petards al contenidor li podeu prendre foc? –ha estat la meua resposta.

Els xiquets han callat i s’han acusat mútuament de l’acte de vandalisme i jo els he inquirit:

- És que no apreneu res a l’escola o què?!

Mentre m’allunyava, entre murmuris despectius contra les falles, els fallers i la Mare de Déu dels Desemparats, escoltava com els xiquets se’n fotien de mi i de la meua actitud de neuròtic amargat, i no he pogut evitar tornar a somriure.

La RasoirCuisine mostassa i Sergi Arola

Esta vesprada tenia una cita amb un responsable de l’empresa que ha de muntar la RasoirCuisine de RasoirHouse: ha vingut a repassar les mides que tenia sobre plànols i a concretar els acabats i uns xicotets detalls.

He optat per combinar l’acer dels electrodomèstics dels acabats i el negre del banc de la cuina (allò que el castellà és l’encimera i que em resulta una paraula horrible) amb el color mostassa dels mobles i el blanc dels taulells.

Sembla que l’elecció que he fet dels materials i de la distribució de la cuina no és ni del gust de ma mare ni de l’arquiloca que em projectà la casa: la primera creu que no tinc prou armaris i la segona considera que la combinació de colors és la pitjor elecció que podria fer, però com resulta fàcil imaginar he decidit ignorar l’opinió de totes dues: la de ma mare amb respecte i la de l’arquiloca amb menyspreu.

L’únic consell que he acceptat és el del meu Nóvio Ideal Formal (NIF) que m’ha recomanat que la nova cuina combine amb la col·lecció de pots de Sergi Arola d’El País que m’estic fent i que em té completament captivat, ja que cada pot ve acompanyat d’una explicació surrealista i grandiloqüent.

Un exemple perfecte és el pot de l’arròs: Cocer arroz es como viajar, hacer cultura. Fíjate y mira qué diferente y cuánto puedes aprender de la preparación de un plato con arroz tailandés, de otro con arroz canadiense o de un italiano.

Sembla que Arola no resultà indemne després del seu pas per Esta cocina es un infierno...

Diumenge electoral

El millor per a rematar un cap de setmana ple de socialització extrema és gaudir d’una jornada electoral en companyia del Nóvio Ideal Formal (NIF) al sofà, tot i que els resultats de les urnes no siguen els millors que podíem esperar.

Així doncs, si divendres vaig assistir en companyia del Nóvio Ideal Formal (NIF) al concert d’Ellos i, en contra de la idea que portava entre cella i cella, em van agradar molt en directe i van fer un espectacle divertit i ple d’empatia, dissabte (oh, sorpresa!) vaig tornar a beure més del compte en el que havia de ser una relaxada festa de comiat d’una amiga que se’n va a Madrí perquè ha aprovat una oposició i que acabà, per a variar, de forma borrosa.

Com deia, però, el millor d’un diumenge és intentar passar la ressaca amb un nóvio al sofà, després d’haver practicat sexe, amb les dades dels escrutinis a la pantalla de la televisió, perquè així el fet que el Partit Popular haja recuperat Galícia i que el Parlament/trencaclosques basc ens done uns resultats tan estranys com el fet que Ezquer Batua i Eusko Alkartasuna es desplomen, que la perra de Rosa Díez col·loque un diputat a Vitòria o que un paio que porta per nom Patxi puga ser el pròxim lehendakari, no resulten tan inquietants.

Imatge de Juan Aldabaldetrecu, que a EPS d’ahir fotografiava Vesdasco. I això sí que és inquietant de veritat.

Mans brutes

De tota la feina que tenia per a esta setmana el més important era el judici que ha tingut lloc este matí.

El meu client estava acusat d’haver robat a l’interior d’un bar de la perifèria de València i la única prova amb la qual comptava el Fiscal per sostenir l’acusació i la petició de presó de dos anys i mig contra el meu client era tot un seguit d’empremtes dactilars que la Policia Científica havia arreplegat a la barra del bar i a les màquines escurabutxaques.

Així doncs, tot el judici girava al voltant d’un pregunta: si les empremtes dactilars constitueixen una prova de càrrec per desvirtuar la presumpció d’innocència o, en cristià, si és possible determinar l’autoria d’un fet delictiu només perquè al lloc dels fets s’hi troben les empremtes d’una persona.

No havia tractat el tema des que estudiava la carrera, de forma que he passat la setmana posant-me al dia i repassant l’opinió del Tribunal Suprem sobre les empremtes dactilars i els informes lafoscòpics amb la intenció de preparar el judici i d’aconseguir l’absolució del meu client, tot i que sabia perfectament que era més que culpable.

Anit, per tant, em vaig dedicar a escriure l’informe i els al·legats que faria valdre al judici i que es concretarien en l’opinió que Cándido Conde-Pumpido havia emés en un cas semblant i en la qual afirmava que les empremtes dactilars, si no vam acompanyades d’altres indicis, no tenen prou força per condemnar algú per la comissió d’un delicte.

Este matí, però, el Fiscal i el Jutge han volgut parlar amb mi abans de la celebració del judici i m’han fet saber que pensaven condemnar el meu client d’una forma o una altra i que es passaven olímpicament de l’opinió de Conde-Pumpido:

- Déjese de historias, letrado: le ofrezco un año de prisión -m’ha dit el Fiscal i ha afegit: le aconsejo que coja el dinero y corra.

Li he explicat al meu client que la situació era complicada, sobretot si tenim en compte que la Policia Científica trobà les empremtes a l’interior de les màquines escurabutxaques, i que si ens conformàvem amb la petició del Fiscal no hauria de complir la pena de presó, ja que no tenia antecedents penals.

Finalment, ha acceptat la proposta de condemna, i he entrat a Sala a anunciar-ho:

- Creo que, por esta vez, cogeremos el dinero y correremos, señor Fiscal, pero le aseguro que a la próxima mi cliente se pondrá guantes.

- Buen consejo, letrado. Muy buen consejo.

Auster i los huevos escocíos

Ahir quan tornava de downtown a casa a poqueta nit, van pujar al tren dos matrimonis de iaios carregats de maletes, caixes, neveres portàtils i, estic convençut, alguna gallina.

Eren els típics iaios que tornaven al poble després d’haver passat uns dies al pueblo, i ho feien carregats d’embotits i, com he dit, algun animal viu a l’equipatge, ja que l’olor que s’escampava pel vagó ho evidenciava clarament.

Un dels iaios es posà a organitzar la resta de l’expedició a crits:

- ¡Antonia, Antonia! Ahí tienes un asiento libre: ¡cogétele!

Em feu gràcia l’ús mesetari del pronom le i em vaig adreçar al iaio organitzador i li vaig oferir el meu seient:

- Vol seure, senyor?

- ¿Cómo dices?

- Que si vol sentar-se, senyor.

El iaio em mirà i m’amollà a crits:

- Gracias hijo, pero acabo de bajar del otro tren y llevo tanto tiempo sentado que todavía tengo los huevos escocíos.

Vaig somriure i vaig tornar la mirada a Brooklyn Follies.

Mono

Dilluns, farcit de remordiments per haver passat una nit de dissabte hiperdestructiva, vaig fer una d’aquelles coses que mai ha de fer-se en calent: prendre la determinació de fer vida sana.

Així, donat que generalment de dilluns a divendres no acostume a beure vodka ni a tastar la droga, vaig decidir deixar el tabac, que és l’únic vici que mantinc entre setmana.

El dilluns i el matí del dimarts resultaren suportables i cada hora que passava sense encendre un cigarret esdevenia una autèntica satisfacció. Després de dinar, però, el meu cos em demanava toxines i nicotina i vaig començar a suar.

Em vaig posar nerviós i irascible i cada cop que mirava el rellotge tenia la sensació que el temps no passava de ninguna forma: les 17:01, les 17:01, les 17: 01, les 17:02...

Per evitar la temptació de baixar a comprar tabac, vaig començar a pensar en el casos de malalts de càncer que havien perdut les dues cames, la gola o un pulmó, i a imaginar la meua vida sense cames, però l’autosuggestió tingué un efecte mínim i als pocs minuts vaig decidir que preferia viure sense cames, ja que tampoc les gaste per a tantes coses, i em vaig fer amb un paquet de Marlboro.

Mentre em fumava el primer cigarret al balcó, em vaig adonar de com d’estúpid resultava el propòsit de deixar de fumar, ja que el principal problema no era el tabac, donat que dissabte podia haver mort ofegat per culpa dels meus propis vòmits i no de la nicotina, així que vaig canviar les prioritats i vaig decidir que primer que res calia deixar la mala vida, així en general.

Costa tan poc enganyar-se...

Arrivederci Bermejo!

La dimissió (cessament, baixa o execució pública) de Bermejo estava cantada des de feia dies i hui tota la premsa critica la seua gestió al front d'un Ministeri que ha passat a convertir-se en un maldecap per al Govern espanyol.

He de reconéixer que fa dos anys vaig celebrar l'arribada de Bermejo a Justícia, ja que venia precedit per una ideologia d'esquerres i per una llengua esmolada i acusadora, però amb el temps només ens ha deixat decepció rere decepció i al remat el seu llegat ha estat una imatge esperpèntica, absolutament inoportuna i que ha permés al PP prendre oxígen quan tots pensàvem que estaven a punt de morir ofegats.

I és quan el ministre de Justícia no té cap mirament amb passar un cap de setmana foten trets amb el jutge instructor d'un cas que afecta el principal partit de l'oposició i, per si fóra poc, sense tindre la llicència corresponent, una dimissió es queda curta.

Si a més a més, el seu poc trellat sembra dubtes en la instrucció d'un cas de corrupció tan important com el que assetja al PP, la imbecilitat del subjecte en qüestió no es pot posar en dubte.

Bermejo, doncs, serà recordat pel seu tarannà poc conciliador, per les imatges de cèrvols morts sense llicència, per ser el responsable de la primera vaga de jutges de la Confederació Ibèrica de Nacions i per haver posat en risc la instrucció de Garzón contra la trama de corrupció que envolta el PP.

Més que una dimissió, en definitiva, Bermejo hauria d'haver-se oferit per a una lapidació pública que esteria més que merescuda.