Tres i no res (III)

—¿Y cómo era?

—Era alto, guapo y fuerte. Tenía un cuerpo de carne tan prieta y torneada que ya se le insinuaba todo debajo de la ropa.

—¿Cómo?

—Llevaba unos vaqueros tan ajustados que juraría que se le marcaban hasta los...

—Te pasas, tío.

(...)

—Imagina't el panorama: els tres drets al mig del saló sense dir dir ni pruna, mirant-nos les cares i jo, entre les mamades del policia i el paquet que marcava el nouvingut, més calent que una moto.

—I què vas fer? No estaves nerviós?

—No, nerviós no; estava calent.

—Això ja m'ha quedat clar.

(...)

—Allí alguien tenía que tomar la iniciativa, así que dije: “Ah, claro, que el anfitrión soy yo... La cama es al fondo a la izquierda” y nos fuimos en tirereta para allá.

—¿Estás de coña?

—Te juro que fue así.

—¿Ni os presentasteis?

—Ni nos presentamos.

(...)

—Al dormitori tot va passar molt ràpidament i tinc algunes llacunes. Recorde que mentre em girava per a penjar la jaqueta a la perxa, el policia ja havia despullat el xic de vint-i-quatre i s'agenollava davant d'ell.

—Havies begut?

—No. Bé, només una cervesa.

(...)

—¿Entonces estaba bueno el jovencito?

—Mucho. Cuando el policía le quitó la ropa aquello era mucho mejor de lo que imaginaba.

—Vaya...

—Es que los veinteañeros de ahora están todos buenos y ten en cuenta que yo ya soy una persona mayor y que estas cosas me impresionan.

—Pero si estás estupendo.

—Ya lo sé, y por eso les dije que tenía 28 años.

Tres i no res (II)

—El policia nacional arribà i va decidir que esperàrem a l'altre.

—Si havíeu quedat els tres...

—Si a mi em semblava bé, però és que només dir-me que havíem d'esperar em va fotre mà al paquet, s'agenollà i començà a menjar-me-la al mig del menjador, contra la taula.

(...)

—Yo he cenado en esa mesa, joder.

—Te quedas en los detalles, tía.

—Lo que es el argumento no es muy complicado de seguir...

—Pues no te cuento nada más.

—Sí, espera, que quiero conocer al chico de 24 años. Seguro que es monísimo.

—Ya te digo...

(...)

—Total, que el policia i jo comencem a grapejar-nos i a palpar-nos com si no estiguérem bé.

—No em faces dir-ho...

—Fins que vaig decidir que calia aportar un poc de trellat i li dic “hem d'estar-nos quiets, que l'altre ve de camí”.

—Però tanta estona vau haver d'esperar?

—Prou. Uns cinc minuts...

—Hòstia puta.

(...)

—Era todo bastaste extraño porque yo con este tío he quedado de uvas a peras y, por no saber, no sé ni su nombre, así que imagínate los temas de conversación: que si el tiempo, que si qué bonita es la casa, que si tiene que estar en casa antes de las cinco porque si no su novia le pilla...

—¿Cómo no vas a saber cómo se llama?

—Pensé en preguntárselo, pero en ese momento llamó al timbre el veinteañero.

—¿Y era guapo?

—Mucho.

—Mira que lo sabía.

Tres i no res (I)

—¿Tú te acuerdas de un policía nacional con el que yo follaba?

—¿Me estás preguntando si me acuerdo de un polvo tuyo?

—Sí, tía, uno que era hetero y que vivía con la novia.

—Joder, Martí, me acaba de explotar la puta cabeza.

(...)

—Clar que me'n recorde. Has tornat a quedar amb ell?

—Millor, tete. Hem fet un trio.

—No!

—Sí!

(...)

—Llevaba dos semanas de mierda, con mucho trabajo, estresado y tenía pendiente desde el miércoles un polvo con el policía nacional hetero, pero él no pudo un día, yo no pude el otro y, total, que dijimos que del viernes no pasaba y, la verdad, es que yo ya me subía por las paredes... Si llego a tener cortinas las araño como un gato.

—¿Pero no follaste el otro día con un patinador?

—Eso no cuenta.

—¿Y antes de eso no follaste con uno que iba a bailes de salón con su madre?

—Noviembre está siendo un mes muy duro.

(...)

—Total, que el policia nacional ho organitza i intercanviem telèfons i parle amb el tercer en discòrdia.

—I què tal?

—Molt bé, tete. Era un xic molt apanyat de 24 anys.

—24 anys?

—Sí, tenim pràcticament la mateixa edat.

—Mare meua.

(...)

—Total, que me coordino con uno y con otro y quedamos en mi casa después de comer.

—¿Por qué no creaste un grupo de whatsapp?

—¿Estás loca o qué?

—Era broma. Pero, bueno, ¿cómo fue la cosa?

—Pues, mira, primero llegó el policía nacional...

Una només

Ell: Hola

Jo: Ei, hola. Com ha anat eixe viatge, ragazzo?

Ell: Ay, si te acuerdas y todo.

Jo: Sóc vell però no tant.

Ell: Jijiji.

¬¬

Ell: Oye, que gracias por las recomendaciones que me hiciste.

Jo: No és res, tete.

Ell: Mis amigos se creían que me había estudiado una guía antes de hacer el viaje.

Jo: No sé per què no em sorprén...

Ell: ¿Cómo?

Jo: No res, que m'alegre que haja anat bé.

Ell: Qué te iba a decir... ¿tienes planes para esta tarde?

Jo: Em sap greu, guapo, però tinc molta feina.

Una cosa és follar una volta amb un patinador professional de vint anys i una altra molt diferent repetir l'experiència.

Estafa (II)

(La història comença ací)

Andrei és romanés i viu a Conca. Fa molts anys que treballa a Espanya i ara que té uns estalvis vol canviar de cotxe. Visita una pàgina web de compravenda de segona mà i troba un cotxe que li interessa: un Fiat Punto. Es posa en contacte telefònic amb el venedor, que s'identifica com a Carlos, i li diu que el cotxe és de sa mare i que el té a València.

Andrei concerta una cita amb Carlos, renegocien el preu i el nostre romanés torna a Conca amb el cotxe i la documentació facilitada pel venedor, que anava tota a nom de sa mare, Consuelo, de la qual li entrega també una fotocòpia del DNI.

Un parell de dies després Andrei s'adreça a la gestoria per procedir al canvi de papers i li diuen que la documentació que li han facilitat és falsa i li recomanen posar una denúncia. Andrei, que és cregut i mai no ha tingut problemes, fa cas i interposa una denúncia.

La policia li diu que, efectivament, la documentació és falsa i, també, que les plaques de matrícula del cotxe que ha comprat no es corresponen amb el número de bastidor del vehicle. La policia confisca el nostre Fiat Punto i Andrei es queda sense cotxe i sense estalvis.

A continuació, la policia realitza unes comprovacions que no fan sinó complicar el cas. D''acord amb el número de bastidor del cotxe confiscat, el Fiat Punto pertany a una empresa de lloguer i consta una denúncia perquè no fou retornat a l'agència, però d'acord amb el número de la matrícula, el Fiat Punto és propietat de Consuelo, una dona que viu Huelva.

El següent pas, per tant, és parlar amb Consuelo.

Pablo

Ens hem acostumat tant a vore'l cada puto dia en la tele que, potser per això, l'altra nit vaig somiar amb Pablo Iglesias. Sense haver-me drogat ni res, que conste.

Va ser un somni realment pertorbador perquè no només follàvem, sinó que érem nóvios. Era de vesprada i jo estava estés a un llit que supose que era el de sa casa perquè els llençols eren blancs i tenien vaixells.

Òbric parèntesi. Els meus llençols només són d'un color: o blau marí o mostassa o bordeus, però només d'un color. Tanque parèntesi.

L'escena fou terriblement íntima: entrava molt de sol per una finestra que hi havia dalt del capçal del llit i jo provava a dormir amb tanta claror. En un moment donat ell entrava a l'habitació i se'm llançava a sobre i començava a refregar-se com un gos mentre jo li fugia. La cosa semblava tan real que vaig arribar a notar la seua polla erecta contra el meu cul.

De sobte em vaig girar, el vaig besar i li vaig dir “Qué guapo eres, Pablo” i començàrem a follar.

No vaig dir “Qué listo eres, Pablo” o “Qué pelo más bonito y largo tienes, Pablo” o “Qué bolivariano eres y qué bien nos vendes la burra, Pablo”. No, vaig dir “Qué guapo eres, Pablo”.

Em vaig despertar molt disgustat: no només havia somiat que Pablo Iglesias i jo follàvem i que érem nóvios, sinó que al somni jo era tan feliç que havia esdevingut idiota i Pablemos em resultava guapo.

El pitjor de tot és que Pablo Iglesias mantindrà durant tot el que queda de legislatura l'omnipresència televisiva i programes com Salvados o les tontertúlies polítiques continuaran fent-li panegírics i hagiografies i, en no res, esdevindrà president del govern d'Espanya i ja no se'n recordarà de mi.

Estafa (I)

 

Sagunt. 15 d'abril. 16.00 h.

Un home denuncia que li han furtat el cotxe que havia alquilat tres dies abans a una empresa de lloguer de vehicles a Madrid. El cotxe robat és un Fiat Punto.

Madrid. 16 d'abril. 12.00 h.

El responsable de una empresa de lloguer de vehicles denuncia que un home que va alquilar un Fiat Punto a l'aeroport i que havia d'haver-lo tornat el dia anterior encara no ho ha fet i que no dóna senyals de vida.

Conca. 16 d'abril i quasi a la mateixa hora.

Un home denuncia que va comprar un cotxe a València a través d'un anunci en una pàgina web d'objectes de segona mà i que quan ha volgut inscriure'l al seu nom ha descobert que el cotxe que li han venut és robat, que les plaques de la matrícula són falses i que no coincideixen amb el número de bastidor del vehicle. El model, és clar, és un Fiat Punto.

Endevineu a qui li ha tocat un cas d'estafa interessantíssim?

A la meua edat

— Per a la teua edat no estàs malament...

— (...)

— Ai, no estàs depilat... Per què la gent de la teua edat no es depila?

— (...)

— No sabia que a la teua edat encara poguéreu follar tan bé...

— (...)

Al remat és impossible no saltar:

— Mira, xiquet, a vore si mostres un poc de respecte, que quan m'has dit que vas a balls de saló i que la teua parella de ball és ta mare jo he fet com si no m'importara.

Potser a la meua edat se m'ha endurit el caràcter.

Sense retorn

Ahir em vaig despertar de la migdiada amb una visió: I si, després de tot, l'anunci de Mas d'una consulteta sui generis haguera estat pactada amb Rajoy?

— Mariano, ¿qué te parece si renuncio al 9N y convoco otra cosa para el mismo 9N?

— ¿Me estás hablando en catalán? Es que no te entiendo, Ártur.

— Muy sencillo: yo digo que no convoco el 9N y tú te apuntas el tanto. Luego salgo y digo que el 9N sí que se podrá votar, aunque sea una patochada, descoloco a los independentistas y me apunto yo el tanto. ¡Win-win, Mariano!

— Ahora te he entendido todo menos eso del güin-güin.

— Coño, Mariano, te he dicho mil veces que tienes que viajar más.

— Está el mundo como para coger aviones... Escucha, ¿pero en Madrid nos seguís apoyando, verdad? Ya sabes que el estado de bienestar no se desmantela solo...

— Pues claro, como siempre. Oye, ¿puedo decir que el adversario de Cataluña es el estado español? Así en general, ¿eh?, sin personalizar en nadie.

— Me aprietas mucho, Ártur... Deja que se lo pregunte a Soraya, que es la que manda, y te digo algo.

Òbric parèntesi. No torne a dinar amb vi entre setmana. Tanque parèntesi.

Al remat Mas ha renunciat a la consulta pactada i compromesa amb els altres grups que hi eren a favor perquè Espanya “no els deixa fer-la” (sorpresa!) i Junqueras s'ha limitat a fer el ploramiques en una compareixença de premsa lamentable: “Encara no havíem rebut un requeriment judicial concret d'Espanya; ens quedava camí per recórrer... però els ajudarem igualment”, com quan has sorprés la teua parella follant amb un altre i encara li demanes perdó. Fins i tot al meu estimat Herrera se li ha liquat el cervell i ha proposat arreplegar “milions de denúncies” el 9N i portar-les a Europa no sé ben bé amb quin propòsit.

Tants mesos monotemàtics per a res, tants mesos de desgovern i desoposició per a acabar fent el ridícul, tants mesos de “procés” per a una pseudoconsulta que no porta enlloc i els resultats de la qual no serviran ni per a obrir els informatius. I tots tornen a empassar-s'ho.

Almenys, mentre això passa allà dalt, ací hi ha alguna cosa que es mou i al País Valencià es visualitza un canvi de majories per primera vegada en vint anys.

Redéu, ja ens tocava.

Loukanikos

M'estic fent vell i ho note, sobretot, perquè la meua tolerància a la imbecil·litat és cada dia menor. Massa sovint em trobe rebatent arguments idiotes de persones a les quals es podria pressuposar certa intel·ligència i que en canvi s'entesten dia rere dia a demostrar que, com va dir aquell, l'estupidesa sempre insisteix.

A propòsit del contagi d'ebola d'una auxiliar d'infermeria madrilenya els límits d'aquella imbecil·litat, del xurrimerinisme i de la misèria intel·lectual general (i de certs polítics i mitjans en particular) s'ha disparat i ha esdevingut una crisi sanitària mental.

L'anècdota del cas, perquè no pense entrar al fons del tema, ha estat una mesura falsament polèmica: el sacrifici del gos de l'auxiliar i el seu marit per a prevenir la possibilitat de nous contagis.

Sobre el fons, com deia, no pense dir ni pruna, perquè no tinc ni els coneixements suficients per fer-ho i perquè en fer-me vell no només he guanyat arrugues, sinó també certa prudència. La decisió de si el gos, de nom Excálibur, havia de ser sacrificat només correspon als experts i/o els responsables de la gestió de la crisi, els quals com tot el món sap, es van pronunciar afirmativament.

El sacrifici d'Excálibur generà una riuada de crítiques a la gestió del Govern, potser un tant exagerada perquè un gos no deixa de ser un animal, i com a tal la seua rellevància objectiva és poca. Ara bé, quan el marit de l'auxiliar prega en un vídeo que l'animal no siga sacrificat la cosa canvia, no des d'un punt científic o de la gestió de la crisi sanitària, però sí des d'un punt sociològic: continua sent només un gos, però és el gos d'algú i la gent empatitza amb eixe home que demana que no se'l sacrifique.

I és en este moment on apareixen els singermornings doctorats en xurrimerisme per a diagnosticar la fi de la civilització perquè hi ha gent que és capaç de preocupar-se per la mort d'un gos quan a l'Àfrica l'ebola mata xiquets cada dia, com si una cosa fóra incompatible amb l'altra o el vertader debat fóra haver de triar entre un gos i la vida de centenars d'africans.

De la mateixa forma que hem consensuat que el primer que fa ús de la reductio ad Hitlerum perd un debat, hauríem de fer el mateix amb aquells que juguen la carta dels “xiquets africans que moren de fam”: Et preocupes pel 9N mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? Et preocupen les retallades en beques mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? El preocupa el càncer de ta mare mentre centenars de xiquets... I així fins la nàusea.

Esta setmana ha mort un altre gos fóra d'este desert intel·lectual i que ha tingut repercussió global: Loukanikos, el gos atenés que apareixia en cada foto de les protestes gregues per la crisi i contra les retallades i que es va convertir en símbol de les revoltes, fins al punt de ser considerat en 2011 per la revista Time “an internacional celebrity” en l'especial que va dedicar a les protestes mundials.

Aquells que lamentem la mort de Loukanikos no oblidem la reacció del poble grec contra les mesures de la troika que han acabat d'afonar el país, de la mateixa forma que aquells que, sense entrar al fons de la qüestió, lamentem el sacrifici d'un gos que era estimat per dos persones no preferim la vida d'un animal a la d'un sol xiquet del món i qui necessita que açò se li recorde és perquè té el cap ple de merda.