Xixo

 

Feia un parell de dies que l'animalet rondava pel veïnat. No sé d'on havia aparegut, però es passava el dia jugant per la plaça i alguns veïns li havien donat aigua i menjar. Era exageradament confiat i es pegava a roda de qualsevol que li fera una miqueta de cas.

Se notava que feia poc que s'havia perdut (o que l'havien deixat perdre's) i no tindria més d'un any. El deshonrat es deixava caure a prendre el sol en qualsevol lloc, fins i tot al mig del carrer.

En un parell d'ocasions el vaig traure del mig de l'asfalt per evitar que algun cotxe se l'emportara per davant, però el seu destí estava escrit i la setmana passada, quan tornava amb Matt de passejar, em vaig trobar amb un xic del barri que portava el llastimós gosset al braç.

- Què ha passat? -vaig preguntar al xic, que estava frenètic.

- Un fill de puta li ha passat per damunt amb el cotxe i mira com l'ha deixat.

L'animalet tenia una pota ferida i marques de pneumàtic pel llom. El xic l'havia arreplegat i es disposava, amb la samarreta plena de sang, a portar-lo al veterinari del barri per si encara podia fer alguna cosa.

Em vaig sentir terriblement impotent i en arribar a casa vaig abraçar Matt:

- Gos afortunat...

Des d'aleshores este episodi havia estat rondant-me pel cap de forma, potser, massa insistent, fins que ahir em vaig trobar novament amb el xic que havia arreplegat el gosset ferit.

- Ei, xic! Com vas quedar amb el gosset de l'altre dia?

- Ah! La veritat és que és molt pesat...

- Com dius?

- Resulta que el veterinari li curà la pota i me'l vaig emportar a casa. Ara ve darrere meu tot el dia, encara mig coixet, però només fa que jugar. No hi ha forma de traure-me'l de damunt.

No vaig poder evitar somriure: gos afortunat.