Visino

Fa unes setmanes, en un judici, em van fotre una pallissa. Ho tenia tot perdut, però el client, un jove àrab, va voler que celebrara el judici en contra del meu consell d'acceptar la pena que oferia el Fiscal i vaig haver de fer el paperot.

Dijous passat em van notificar la sentència i, vés per on, tot i haver-me limitat a sol·licitar l'absolució del meu client en virtut del principi de presumpció d'innocència (que funciona com un comodí) el jutge va accedir a rebaixar un mes la pena sol·licitada per el fiscal.

Gràcies, doncs.

Vaig llegir detingudament la sentència, molt ben estructurada i argumentada, però quan el jutge començà a resumir les declaracions, en la tercera pàgina, em va deixar amb la boca oberta, perquè va transcriure les paraules del meu client tal com les havia pronunciat:

“Yo salí a comprar a Mercadona y un visino mío, un joven, necesitaba un tiléfono para comprarlo. Este hombre me ha dicho 'yo vendo mi teléfono'. Él se asercó a mí. El serca de mi casa se asercó. Él me conose. Se asercó y me ha dicho: 'yo vendo mi móvil'”.

“No sé su nombre, no tengo ni idea. Conosco a su padre, sus madres, sus amigos, pero no sé su nombre”.

“Compré el móvil por cuarenta y tal. Cuarenta me parese”.

“La polisia mi prisionó. Me ha dicho 'Dime rápido y nos vamos' pero me apresionaron. Me dijeron 'dilo rápido y sales fuera'”.

I el jutge, després de posar entre cometes tot açò, sentencia: “Esta declaración es absurda y las palabras del acusado no merecen ninguna credibilidad”. I la veritat és que no, clar que no.