El Ploramiques (III)

— Ja li ho has dit?

— No. O sí. No ho sé.

— Sí o no?

— Sí i no.

(...)

— A vore si ho entenc: m'havies dit que volies dir-li que l'havies enxampat connectat al Bender i forçar així la ruptura. Ho has fet?

— Ho dius d'una forma que em fas semblar un covard.

— Home, després d'açò no crec que t'emportes el premi al valent de l'any.

— Ja. En fi, que quan anava a dir-li-ho passà una cosa.

— Quina?

— Que m'ho va dir ell.

— Hòstia.

— Sí, hòstia.

(...)

— Et va dir que t'havia enxampat connectat al Bender?

— Fou pitjor: em va dir que li agradava molt i que volia proposar-me que deixàrem de buscar uns altres xics, que esborràrem el Bender, que ens prometérem amor etern...

— I ho acceptares?

— No tenia una altra opció.

— Podies, senzillament, haver-li dit que no.

— Quan algú et diu que li agrades no pots dir-li que vols continuar follant amb altres.

— La societat és molt hipòcrita.

— Moltíssim.

(...)

— En resum, que vam desinstal·lar el Bender, un davant de l'altre.

— Quina pena.

— Sí, i damunt, mentre ho fèiem va i em diu: “Mira, tengo más de cien mensajes por contestar”.

— A mi mai m'han escrit tants tios.

— Ni a mi!

(...)

— Bé, i ara què faràs?

— Arribats a este punt no tinc una altra opció: crec que hauré de casar-me amb El Ploramiques.

— Potser estàs exagerant.

— Que no, que la gent es casa quan es troba en esta classe de situacions: quan no té escapatòria.

— Tranquil, segur que acabes cagant-la i et deixa.

— Només ho dius per fer-me sentir millor.

— Que no, que estic segur que la cagaràs.

— Gràcies, eres un bon amic.