L'ancià

En tornar de la Xina el primer que vaig fer fou anar a buscar Matt en companyia de mon pare a la residència on s'havia quedat allotjat.

Òbric parèntesi. No deixa de sorprendre'm el llenguatge eufemístic que es gasten determinats professionals veterinaris, de forma que m'esmussava que per referir-se a la gàbia on dormia, l'encarregada de la residència féra ús del mot 'habitació', com si fóra un hotel, i que a les dues menjades programades les anomenara 'esmorzar' i 'sopar'. Tanque parèntesi.

En vore'm, el primer que feu Matt fou mossegar-me la mà i fer-se l'interessant, com si no em coneguera. Li cridava i ell passava de mi. Estava, lògicament, ofés i desencantat amb el seu amo, que sense cap mena d'explicació l'havia abandonat durant dues setmanes.

Vaig notar que havia perdut pes, tot i que m'informaren que havia menjat correctament les dues racions de pinso que, segons els veterinaris, li corresponen diàriament. Tornava a marcar les costelles i l'espina i els ossos del maluc destacaven als quarts inferiors.

L'encarregada de la residència m'explicà que tenia unes ferides, unes lleugeres i superficials excoriacions, a les potes i que amb un desinfectant als pocs dies ho tindria arreglat, però jo sabia la veritat de tot plegat: pel que fa a la pèrdua de pes, no és que Matt no estiguera ben alimentat, sinó que a casa, quan és amb mi, menja quatre o cinc vegades al dia i molt variat: arròs, fesols, llentilles o macarrons (bolonyesa o carbonara) i es passa el dia sencer dormitant, ja que pot arribar a passar setze hores diàries sense fer absolutament una altra cosa que dormir (i somiar) i, clar, canviar una completa dieta mediterrània, gairebé humana, per dos plats de pinso i setze hores de tranquil·litat absoluta pel rebombori d'allotjar-se en companyia d'altres gossets que només volen que jugar, han fet que Matt perdera les reserves que durant tot l'any havia anat acumulant.

Pel que fa a les ferides, és lògic que la pell d'un gos que el més dur que pot trobar a ma casa és un sofà de pell de vedella es puga ressentir en haver de dormir a un matalàs (o com diuen a la residència: un 'llit').

L'encarregada de la residència ens explicà que les ferides eren molt típiques en gossos ancians i mon pare, que no està acostumat al llenguatge eufemístic veterinari, en escoltar el mot ancià va tòrcer el morro i preguntà amb menyspreu:

- Com que un gos ancià? -i li passà la mà pel llom com dient: no faces cas al que diu esta tia, Matt.

La xica ens explicà una cosa que era òbvia: que Matt té nou anys i que eixa és una edat considerable per un gos, tot i que mon pare es negue a assumir-ho.

Durant estes dues setmanes, doncs, Matt acusà els excessos de viure amb mi i el fet de menjar quan li venia de gust, de tindre la casa per a ell sol, de no haver de compartir-la amb altres gossos pesats i impertinents i de passar el dia sencer al sofà.

El seu caràcter també es va vore afectat i es mostrava displicent, llunyà i fred, de fet que el primer parell de dies només s'hi dedicà a dormir i a recuperar forces.

Hui Matt ja s'ha refet del tot: les ferides han curat, ha guanyat els quilos que havia perdut i quan li passes la mà pel costat o pel llom ja no només són ossos els que notes.

Malgrat això, recuperar el seu caràcter animós i divertit ha requerit més esforç, però les hores de companyia, de jocs i de carícies al sofà, els llargs passejos pel parc, les confidències a l'orelleta i les mirades tendres als ulls han donat el resultat esperat i Matt torna a ser el que era, perquè només era qüestió de temps i d'afecte.

Ara Matt es troba tan bé, tan animat i tan enjogassat que cada cop que mon pare el veu no pot reprimir-se i ha d'amollar mentre el fa enrabiar i saltar:

- I ara qui és l'ancià, Matt! Quién es el anciano ahora?

Orgullós? Oh, i tant!

Com cada any, quan arriba la segona meitat de juny i veig que encara són molts els amics i els polítics que anuncien la seua participació en els actes de l'Orgull Gai, ja siga als més lúdics o als més reivindicatius, no puc evitar preguntar-me si esta commemoració encara té sentit a la Confederació Ibèrica de Nacions del segle XXI.

Per descomptat, no sóc tan ingenu per pensar que l'equiparació de drets socials i econòmics (o burgesos en terminologia marxista) entre heterosexuals i gais durant la passada legislatura suposaria de forma immediata la desaparició de la discriminació que ha patit tradicionalment el col·lecteu gai, però la igualtat formal és, sense cap mena de dubte, el millor punt de partida per arribar a la igualtat real.

Així, si a este fet li afegim la poca simpatia que em provoquen algunes manifestacions dels gais institucionalitzats com ara la sacralització d'esperpents com Alaska (!) o La Prohibida (!!), el mateix ambient gai i la visió tan curta d'alguns col·lectius, l'arribada de l'Orgull m'agafa cada any amb certa indiferència.

Per sort, sempre hi ha qui, des de la dreta cavernícola o des d'aquella dreta que presumeix de ser europea i moderada, s'encarrega de recordar-nos els prejudicis que encara existeixen envers este col·lectiu.

En esta ocasió, però, l'exabrupte ha vingut per part del memocristià Duran i Lleida, una de les meues fòbies particulars, que arran la notícia que saltà fa alguns dies sobre algunes clíniques que a Barcelona es dedicaven a curar gais ha dit la seua. I com més ens agrada: per escrit.

Així, al seu bloc (entrada del 18 de juny) afirma, en resum, que veu malament que la Generalitat investigue estes clíniques perquè segon ell és molt raonable que un gai puga decidir voluntàriament sotmetre's a no sabem bé quina mena de tractament corrector.

Però millor encara són les paraules textuals: Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia, però em sorprèn que, quan una persona -després d’anys d’estar casada i amb fills- arriba a la conclusió que en realitat és homosexual i vol assolir aquesta tendència i considera que necessita ajuda, la seva demanda és atesa i el fet de “sortir de l’armari” és celebrat. Però en el cas invers, aquesta persona no ho pot fer si acudeix voluntàriament a demanar assistència mèdica i, en canvi, la Generalitat pretén que els metges psiquiatres la puguin atendre.

Tela marinera.

Però el líder d'Unió continua en el destrellat i abans d'incloure la nota de color antiavortista afirma: La lògica final d’aquest plantejament és que l’espècie humana té un estadi normal que és l’homosexualitat, que ningú no pot negar-se a avançar en aquest camí, però que al contrari arribar a l’heterosexualitat complica aquest escenari. Estic en contra de represaliar l’assistència mèdica a les persones que cerquin modificar la seva homosexualitat o controlar-la.

Així doncs, segons Duran, i donat que no només és possible modificar (!) o controlar (!!) l'homosexualitat, sinó que a la mateixa Barcelona podem trobar centres que ho fan amb èxit i ja que conec (amb escreix) la nit barcelonina imagine que a hores d'ara la cua de gais que volen modificar (!) o controlar (!!) la seua homosexualitat serà ben llarga.

Tan llarga com la misèria intel·lectual de Duran i Lleida.

Austeritat vocacional

Considere que és força curiós que la mesura més populista, simplista i amb menys transcendència econòmica de totes les que s'han anunciat siga justament la més aplaudida i demandada per la dreta i per l'esquerra, perquè el fet de rebaixar les contraprestacions econòmiques dels polítics, d'aquells que es dediquen, doncs, a la cosa pública, resulta insignificant en un plànol macroeconòmic i si té algun efecte és únicament sensacionalista: de sensació d'estalvi.

El problema, però, és que sabem que l'Economia ha deixat de ser considerada una ciència (ni exacta ni aproximada) i la crisi ha evidenciat que hem d'estudiar-la de la mateixa forma que alguns llegeixen l'horòscop: només per la seua capacitat de suggestió i d'influència anímica, ja que estes mesures (que sí, que són inútils i efectistes) ajuden a transmetre una sensació positiva.

Per tot això, resulta difícil d'entendre les paraules de l'ecs!ministre i ecs!socialista Boyer, que ha afirmat que si continuen rebaixant-se els sous dels polítics i, en concret, dels ministres 'només arribaran analfabets al Govern', com si el fet de tindre un sou anual de sis xifres fóra el fet determinant que explicaria la sana ambició política de la majoria dels nostres governants i que un salari més baix ens obligaria a omplir els escons del Congrés dels Diputats o les Corts Valencianes amb immigrants del Tercer Món.

Boyer, que no té mirament a l'hora de qualificar de 'valenta' la rebaixa dels sous dels funcionaris i la congelació de les pensions, de demanar el retard en l'edat de jubilació i de descartar un impost per als bancs, ha ignorat que la intenció de fer del món un lloc menys infame és en molts casos el principal motiu que fa que alguns decidisquen dedicar-se a la política.

I potser ho ha ignorat (o oblidat) perquè eixe no era el seu cas.

Òbric post scriptum. Independent de les crítiques que es poden fer a Boyer, espere que la futura Generalitat que ha de donar-me un càrrec d'assessor, de director general de no-sé-què o de responsable institucional de no-sé-com li faça cas i no només no baixe la meua retribució, sinó que també em pose un cotxe oficial, perquè, total què més dóna, si al País Valencià ja tenim els pitjors analfabets al Govern. Tanque post scriptum.

Crisi i duros

Este cap de setmana de retrobada amb el meu xic hem fet tot allò que tants dies sense vore'ns les cares ens han impedit fer. I encara més.

Una de les coses a les que hem dedicat força temps ha estat la platja: hores de sol, alguna cremada (només de segon grau) i el primer bany de la temporada junts.

Sembla, però, que molts valencians havien optat per esta mateixa solució per a resoldre el cap de setmana imminent a l'arribada de l'estiu i a mitja vesprada de diumenge ens trobàvem a un infernal embús, fumant amb les finestres abaixades i amb cara de cansats.

Allà estàvem en silenci, al mig de la carretera, amb edificis d'apartaments a una banda i amb camps d'horta abandonats a l'altra, esperant inútilment que les autoritats es decidiren a reordenar el trànsit quan vam vore vindre en sentit contrari un iaio gros muntat en bicicleta amb la punta d'un cigarret a la boca.

Pedalejava lentament, de forma que la bici no avançava en línia recta, sinó que la trajectòria feia una espècie de esse, i no sé ben bé per quin motiu ens vam quedar mirant-lo hipnotitzats.

Quan va arribar a la nostra alçada, el iaio, conscient que comptava amb la nostra atenció i amb les finestres abaixades, es va traure el cigarret de la boca i amb la seguretat i confiança que atorga saber que mentre tu avances la resta continua immòbil, cridà carregat de raó:

- Crisi? Quina crisi!? -i després de llançar una mirada despectiva a la filera de vehicles que tornàvem de la platja sentencià: Ací lo que jo veig són molts duros.

I continuà pedalant amb la parsimònia i autosuficiència amb les quals se'ns havia presentat.

English

Si hi ha alguna cosa que em faça més por que la idea de morir intoxicat per droga adulterada o la de celebrar la meua boda és haver de fer front a gestions telefòniques relacionades amb la connexió a Internet o amb el mòbil, perquè com a consumidor em sent completament indefens.

Òbric parèntesi. Droga adulterada, una boda i el servei d'atenció telefònica: així de variades són les meues fòbies. Tanque parèntesi.

Des que vaig tornar de la Xina el meu mòbil no funcionava massa bé (potser es contagià de la síndrome Made in China, que fa que les coses deixen de funcionar sense motiu) i fa només uns dies l'altaveu s'espatllà definitivament, de forma que per mantinde qualsevol conversa havia d'activar l'opció de mans lliures i, conseqüentment, qui es trobava a prop meu no només escoltava allò que deia, sinó també allò que em deien i, per tant, les meues converses esdevenien públiques, circumstància completament inadmissible donada la discreció que em caracteritza.

Així, la setmana passada vaig telefonar el meu operador per canviar els punts acumulats pel consum que faig mensualment per un nou terminal i sorprenentment no vaig tindre cap problema: em van donar un codi, em van deixar triar el model del nou terminal i em van dir a partir de quin dia podria passar a retirar el nou aparell per qualsevol botiga de l'empresa subministradora. I tot sense pagar un euro.

Per descomptat, hui encara continue amb el mòbil espatllat, perquè ni a la botiga (després d'una hora) ni els sud-americans que treballen en l'atenció telefònica al client (després d'una dotzena de telefonades) han sabut resoldre'm el problema.

La treballadora de la botiga, molt voluntariosa i amable, i també conscient que la ràbia que anava acumulant per moments podria acabar per desencadenar un conflicte armat de dimensions només comparables a la Segona Guerra Mundial, em demanà el mòbil vell per provar a solucionar el problema (i també per provar a evitar un holocaust) i començà a potinejar frenèticament fins que se n'adonà que passava una cosa estranya i m'allargà l'aparell alhora que afirmà:

- Vaya, veo que tienes el móvil en inglés.

Vaig pensar que amb tant de moviment potser el mòbil s'hauria desconfigurat, fins que vaig vore la pantalla i vaig comprovar que tot estava normal, i només després de tancar els ulls, de prendre aire, de repetir uns salms budistes i de fotre'm mitja dotzena de vicodins, vaig dir amb un somriure beatífic:

- No, carinyo, no. No està en anglés, està en valencià.

Hui encara em pregunte com és possible que una persona que no sap diferenciar el valencià de l'anglés, puga fer-ho entre un Nokia i un Samsung.

Guarra, puerca y zorra repugnante

Fa un parell de setmanes l'Antropologia assistia al descobriment d'un nou homínid que es considerava extint i que s'enquadra cronològicament entre el Juan Manuel de Prada i la Curry Valenzuela: l'Eduardo García Serrano.

Esta nova espècie, batejat generosament pels especialistes com l'Home d'Intereconomía, aconseguia massa repercussió en haver injuriat la consellera de Salut catalana, Marina Geli, amb epítets com 'guarra', 'puerca' i 'zorra repugnante' perquè el departament del qual és titular havia llançat una pàgina web amb orientació sexual per a joves.

Òbric parèntesi. El tema és més perillós del que sembla, perquè potser les dèries cristianes d'esta part de la caverna no té conseqüències sobre governs progressistes, però sí que en té, i massa, sobre els conservadors i correm el risc de retrocedir a temps passats en els quals vivíem a “una España maravillosa, una España arriba”. Poca broma al respecte. Tanque parèntesi.

El ressò que tingueren els grunys de García Serrano i l'anunci de la corresponent querella per part de la consellera feren que García Serrano demanara disculpes públiques apel·lant no entenc ben bé per qui motiu a la seua condició d'home i de catòlic i demanara el perdó de Marina Geli d'una forma gairebé esperpèntica.

Pocs dies després, però, sembla que tant García Serrano com el mitjà cavernícola en el qual col·labora han decidit canviar d'estratègia i, donat que la querella continua avant, s'han tirat la manta al coll i han decidit continuar pel camí del mig.

Així, ara l'estratègia de la colla prehistòrica la resumeix perfectament el fòssil de Mario Conde en una entrada al seu bloc en la qual pren la primera part d'unes paraules de Geli, que afirmà que 'No podem tolerar que es pense que la nostra política és amoral' per quedar-se només amb les sis primeres paraules de la consellera i acusar-la amb un argument barroer i bastard de 'totalitarista'.

Hi ha un paràgraf, però, de l'entrada al bloc de Conde que és especialment descriptiu i que evidencia com d'egòlatra pot arribar a ser l'ecs!director d'un banc: “Lo malo es que a los heterodoxos se les descalifica desde los medios controlados, se les quitan sus empresas y bancos, se les destierra civilmente, se les encarcela hasta la extenuación y se intenta por todos los medios forzar su muerte civil y hasta física”.

Caldria recordar a l'ecs!banquer que de qui estàvem parlant era de García Serrano i que les barbaritats que es poden escoltar als canals de la Trinxera Digital Terrestre de la Confederació Ibèrica de Nacions són qualsevol cosa tret d'heterodoxos.

Qualsevol altra cosa.

Amarillo

Ja porte més de dos anys nadant a la piscina entre dos i tres voltes per setmana. Durant este temps només he aconseguit tonificar lleugerament el meu cosset i no haver creuat ni una paraula amb els socorristes/monitors.

Un dels avantatges que vaig pressuposar a visitar amb regularitat una piscina és que els monitors serien atractius, que tindrien uns cossos mengívols i que en cas de fingir que m'ofegava seria rescatat per uns braços musculats. O almenys que m'alegraria la vista mentre nadava.

Els monitors de la meua piscina, en canvi, a banda de ser més sompos que la mare que els va parir, practiquen un estilisme de dubtosa legalitat i han portat l'obsessió per no tindre cap pèl a tot el cos a un extrem absurd, de forma que la gran majoria s'ha deixat les celles tan estretes que amb prou feines el gruix passa del mil·límetre.

Per això, entre altres coses, en dos anys no els he adreçat una sola paraula i m'he limitat a fer els meus llargs tranquil·lament sense dedicar-los més atenció que la que resulta estrictament necessària per menysprear-los.

La setmana passada, però, després de dos anys em vaig vore obligat a parlar amb un d'ells, el pitjor de tots, perquè em vaig deixar oblidats al vestidor les ulleres i el barret de bany i volia recuperar-los.

Quan la xica de recepció em va dir que hauria de preguntar directament els monitors vaig barallar la possibilitat de donar-los per perduts i comprar-me'n de nous, però em vaig armar de valor (o com es diria en llengua cabasseta: em vaig tirar la figa al llom) i provant a dissimular la nosa que em feia, em vaig adreçar al monitor, que estava fent el sudoku d'un diari gratuït:

- Hola. L'altre dia em vaig deixar oblidats el gorro de bany i les ulleres. Saps si algú els ha trobat?

El monitor dibuixà un huit en un requadre del sudoku i sense alçar la mirada del joc preguntà:

- ¿Cómo eran?

- Les ulleres eren normals, de nadar, i el gorro era de color groc.

El monitor alçà, finalment, la vista del diari i aclucant els ulls preguntà:

- ¿Groc es amarillo?

I l'últim que recorde abans que la policia m'emmanillara és la satisfacció que em produí ofegar-lo a la piscina.

Crisi d'oportunitats

Una de les màximes de l'escola filosòfica d'Anar per Casa, secció Barra de Bar, càtedra del Sobre de Sucre, diu que la crisi (qualsevol crisi) és la millor excusa per traure'n una oportunitat (qualsevol oportunitat) i els nostres polítics són els màxims seguidors d'este aforisme.

Així, qualsevol persona que no estiga afectada per un trastorn de pèrdua de la memòria recent recordarà perfectament com els governants internacionals omplien fulls de discursos amb una idea tan atractiva com naïf: que era el moment de reformular el capitalisme, de regularitzar el sistema financer i de posar portes a allò que justament s'ha dedicat a fugir de qualsevol norma: el capital.

Poc temps després, però, ens trobem a Europa amb l'atac més furibund que es recorda a l'estat de benestar, justament allò que ens definia com a potència econòmica i social, per part no només dels organismes financers i econòmics internacionals sinó dels propis governs europeus, a la carrera per vore qui és capaç de suprimir més ajudes socials als seus ciutadans abans que acabe el mes de juny.

El govern espanyol, fa algun temps presidit per un bolxevic ZP que hui viu en caiguda lliure, ha decidit prendre's seriosament este repte i si no teníem prou amb el retall a les pensions, als ajuts socials i als sous dels funcionaris públics, fa setmanes que sembla disposat a reformar el mercat laboral, tot i reconéixer que la reforma no suposarà per se la creació d'ocupació.

Si la crisi aconseguí encetar algun debat interessant fou justament obligar-nos a deixar de considerar l'Economia una ciència seriosa per passar a enquadrar-la dintre de les paraciències que únicament es dediquen a prendre'ns el pèl de forma miserable a base de rumors i de fets indemostrables, com el cristianisme o la cartomància, ja que ningú sigué capaç de predir el que se'ns venia a sobre ni, encara més important, de concretar quines mesures ens permetran deixar enrere la crisi i aconseguir passar pàgina.

Almenys abans que ens quedem sense pàgines.

Capdesetmana (tot seguit)

El cap de setmana començà amb retard, perquè divendres eixia dels jutjats passades les quatre de la vesprada per culpa d'un jutge que sí, que serà molt bo, molt equànime i molt respectuós, però exageradament lent, de forma que un judici que havia de començar a la una ho feia dos hores i mitja més tard.

A poqueta nit m'esperava la (re)presentació de Busca qui t'ha pegat a la Biblioteca Suecana, en companyia d'amics i lectors i potser fou la vegada que més tranquil i relaxat m'hi he trobat.

No sé si serà perquè fou l'acte més íntim (eufemisme per dir que n'érem menys que en els actes anteriors), per la cervesa que em vaig fotre amb l'estómac buit abans de començar la presentació o perquè m'he acostumat a escoltar en veu alta les misèries vitals que apareixen al llibre.

O potser una lleugera combinació de tots tres factors, perquè la tria dels capítols que es van llegir no fou, des del meu punt de vista, la més adequada per evitar que el públic em mirara amb una mica de pena. Així, després d'escoltar en veu alta Coca al despatx i Follar amb heteros, entre altres capítols, i davant la impossibilitat de fugir, vaig abaixar al cap i vaig pregar perquè un terratrèmol o un meteorit acabaren amb el suplici.

El públic assistent, però, tenia intenció de furgar en la ferida i, entre altres, vaig haver de respondre a preguntes com ara “No trobes que això que fas és molt perillós?” i també “Era precís contar tot allò que contes al llibre?”.

En acabar la presentació vaig sopar en (molt bona) companyia d'un grupet d'escriptors i polítics suecans i entre plat i plat vaig decidir que la única diferència entre un polític i un escriptor és que el primer porta sabates més cares. Això és així perquè, òbviament, els càrrecs públics estan millor pagats que els artistes.

La nit no s'allargà en excés, perquè dissabte estava convidat a la boda d'uns amics, la segona de les quatre que enguany em tocarà empassar-me. Entre la primera i la segona només vaig trobar una diferència: a la d'este cap de setmana sí que em feia goig assistir-hi.

Per la resta tot igual: vaig acabar el diumenge de matí, fugint dels rajos del sol com un vampir, als antros més decadents i estupefaents de la ciutat.

Imatge de Complejo

'Busca qui t'ha pegat' a Sueca

Esta vesprada LaBreu Edicions tornarà a presentar el llibre Busca qui t’ha pegat a la Casa de Joan Fuster, a Sueca.

Durant l’acte es farà una lectura d’alguns dels capítols del llibre així com un balanç de l’acollida del mateix durant els seus primers mesos de vida a les prestatgeries de les llibreries. Amb intervencions per part de l’autor i l’editora, Ester Andorrà.

La presentació tindrà lloc a partir de les 20 h a la Casa Fuster, ubicada al Carrer de Sant Josep, 8 de Sueca.

Les 150 planes del llibre són una tria de textos publicats a un blog de les aventures i desaventures d’un valencià advocat, gai i tirant a tremendot. A Busca qui t’ha pegat, coneixerem les intimitats de l’autor, de l’advocacia en la rutina laboral, les contradiccions de la valencianitat, els dilemes de la joventut més (post)moderna, el sexe i l’amor pansexuals, i la nocturnitat més trellada.

Més enllà de l’autobiografisme o de la rutina quotidiana del diari o del diletantisme del dietari saberut, el blog des d’on ens parla el personatge anomenat Martí R. Electrique (R de Rasoir) esdevé un esclat descarat de vitalisme des del qual ens arriba el comentari de tot allò que malgrat que als ulls de molts puga semblar ofensiu o estrany o extraordinari, la descarada ironia del narrador ens ho fa veure des d’una veritat que defuig la doble moral i s’escapa, aterrit però divertit, del que és políticament correcte.