El ploramiques

 

 

Fa unes setmanes que festege amb un xic. Dintre de les possibilitats que em deixa el meu horari (i el seu) quedem prou sovint, tenim bon sexe i passem l'estona junts.

És un xic jove (té vint-i-tres o vint-i-quatre anys), és atractiu, no massa complicat i bé, de moment, estic entretingut. I la veritat és que tampoc demane molt més.

Ja fa uns dies, però, que s'ha convertit en un ploramiques que no deixa de queixar-se per qualsevol cosa, i això sí que em posa nerviós. Tot va començar després d'haver passat tota la vesprada al llit. Sembla que quan va arribar a casa es va posar a pensar en no sé quina cosa i em telefonà per preguntar-me perquè no el besava tant com ell a mi.

— ¿No eres muy de besar, verdad?

— ¿Qué?

— Te lo digo porque me he dado cuenta de que yo te beso más que tú a mí.

Vaig estar temptat de contestar que potser jo era menys bavós que ell, però vaig decidir posar-me de perfil.

— Sí, a lo mejor no soy tan de besar como tú.

— Pues eso es porque no te gusto, porque cuando te gusta alguien no te cansas de besarle.

— Ya. ¿Y esa gente qué hace? ¿Deja su trabajo y su vida sólo para besar o qué?

— Cuando eres cínico con tu pareja es porque tampoco te gusta tanto.

— Basta. Basta ya.

El tema del besos bavosos és només un exemple, perquè des d'aleshores la llista de queixes no ha fet més que créixer: que si parlem poc per whatsapp, que si no li dic que l'estime, que si ens veiem menys del que ell vol, que si no m'interesse pels seus amics o que si no li pare atenció quan em parla dels exercicis que fa al gimnàs.

Redéu, en lloc d'un novio crec que m'he buscat una novia de setze anys.

Complicar-se

— Guapo, te quería preguntar una cosa.

— Dispara.

— ¿Tú buscas algo serio o sólo pasar un rato conmigo?

Bona pregunta.

— ¿Por qué preguntas eso?

Res millor que una repregunta.

— No sé, como nunca hemos hablado de estas cosas y ya hace unas semanas que estamos quedando...

— Bueno, es que no me gusta hablar de estas cosas. Prefiero optar por una política de hechos consumados.

— No sé qué significa eso.

Millor.

— Que no me siento cómodo hablando de estas cosas; que preferiero que se note a tener que hablarlo, vaya.

— Sigo sin entenderlo, pero bueno. Sólo quiero que sepas que me gustas más de lo que lo debería.

I ara què?

Manar

— El tío era lo que se conoce como un sumiso.

— ¿Eso es lo mismo que un pasivo?

— No necesariamente.

— ¿Y qué hacen los sumisos?

— Lo que les pidas.

— Madre mía.

— Lo sé.

(...)

— En un moment donat ja no sabia què més manar-li.

— Tu eres amb un xic amb imaginació...

— Sí, però de vegades no t'ha passat que tens ganes de follar de forma normal i en canvi acabes amb un paio xuplant-te els peus i agenollat a terra?

Silenci.

— Clar. Moltes voltes.

— Doncs això.

(...)

— ¿Los pies? Qué asco.

— Deberías probarlo.

— ¿Esperas que le chupe los pies a...?

— No, loca. Chupar pies es de degenerados. Te los tienen que chupar a ti.

— Quieres decir que te pueden chupar los pies, pero tú no puedes chuparlos.

— Exacto.

— ¿Eso es muy egoísta, no?

— Puede, pero luego dejas que alguien te rompa el corazón y lo compensas.

(...)

— Li vaig preguntar què volia que li manara, però no li va fer gràcia.

— Clar. No li preguntes a un esclau què vol fer. Li ho manes i punt.

— Ja ho sé, però jo sóc progressista. Vull dir, no m'agrada la idea de tindre servici. Redéu, si fins i tot faig el llit quan ve Sacri a casa.

— És a dir: la dona de la neteja no pot fer-te el llit, però si fregar-te el pis?

— Què vols que faça? Sóc un burgés acomplexat.

(...)

— Le mandé que se arrodillara, que se tumbara en el suelo, que me comiera los...

— ¿Y eso le ponía?

— Supongo. Es conseguir el placer a través de la humillación. No es frecuente, pero tampoco es tan raro.

— Joder.

— Ah, y me dijo que si me había gustado podía darle su teléfono a mis amigos.

— ¿Estás de coña?

— No, claro que no. Puede limpiarte la casa, hacerte la comida... lo que quieras.

— No voy a dejar que alguien que va chupando pies entre en mi cocina.

— Cariño, mis pies están más limpios que tu encimera.

— Los cojones.

— Sí, eso también.

Busca qui t'ha llegit: octubre 2013

#01 Nou ecs!

Havia preparat algunes respostes enginyoses per si el Nou Novio em demanava alguna explicació. Per exemple, si em preguntava si volia deixar-ho estar perquè havia conegut un altre, pensava contestar-li que deixar algú per eixe motiu em sembla el més idiota i vulgar de tots, però no comptava amb esta mena de preguntes tan intenses.

#02 Encarcelados

Amb el plantejament inicial d'Encarcelados ja ens podem fer una idea del nacionalisme banal i colonial que es respirarà a cada programa: els presos que interessen són els espanyols, les condicions en les quals viuen cal denunciar: la resta d'interns, bé siguen nacionals del país on es troba la presó o no, no importen tant.

#03 Assetja

I la clienta em planta una polla a la cara. O millor: la foto de una polla erecta a la cara.

#04 Cinquanta

— Saps què passa? Que jo sóc una persona de parella. No em transmeten confiança la majoria del gais.

— Confiança? El que has de procurar de “la majoria dels gais” és que no et transmeten cap malaltia de transmissió sexual.

#05 De broma

Volia comentar-te una cosa. No sé si és important o no, però crec que has de saber-ho per si ho trauen al juí. Resulta que quan estava casat entrava a xats gais i bé, no entrava a lligar, entrava a burlar-me de la gent. Ja sé que no està bé burlar-se dels gais, però bé...

* * *

Busca qui t'ha llegit: gener 2013

Busca qui t'ha llegit: febrer 2013

Busca qui t'ha llegit: març 2013

Busca qui t'ha llegit: abril 2013

Busca qui t'ha llegit: maig 2013

Busca qui t'ha llegit: juny 2013

Busca qui t'ha llegit: setembre 2013

Cosins

— Ja t'he trobat una parella.

— No cal que em busque cap parella, iaia.

— És Llúcia.

Vaig mirar la iaia als ulls.

— Iaia, Llúcia i jo som cosins germans —vaig apuntar com si eixe fóra l'únic problema.

— I què més dóna, fill? Això als pobles és normal. Mira la tia Pasqualeta, la de les olives. Ella també es casà amb un cosí i és cert que al principi la gent en parlava, però després tot lo món se'n oblidà.

En una situació normal haguera amenaçat la iaia amb portar-la a una residència, però la veritat és semblava il·lusionada amb esta relació incestuosa i em va saber malament.

— Bé, m'ho pensaré. 

 

Assetja

— Vull separar-me perquè el meu home m'assetja sexualment.

— Crec que hem de tindre clars alguns conceptes abans de fer acusacions d'eixa categoria...

M'agrada ser pedagògic amb els clients. Tinc eixa mania.

— A tu et pareix que puc rebre estes coses al mòbil?

I la clienta em planta una polla a la cara. O millor: la foto de una polla erecta a la cara.

— Hòs-tia...

— I açò, eh? I açò?

La clienta passa el dit per la pantalla i apareix un sac escrotal tan gran com una lona de circ.

— Quan m'envià esta foto em posà: “Estos són els millors que lleparàs en la teua vida”.

La clienta comença a plorar i jo no sé on fotrem.

— En tinc més. Mira, mira...

La clienta continua passant fotos del seu ecs! a un pam de la meua cara: sense roba i cara l'espill del lavabo, tombat al sofà nuet, agarrant-se el paquet i pessigant-se un mugró... mentre em llegeix els missatges que acompanyen les fotos: “Creus que et cabrà tota?”, “Sé que t'has fet un dit pensant en mi”, “Ningú te farà bramar com jo ho he fet”...

— Crec que ja m'he fet una idea del que volies dir-me.

— No, si encara en tinc...

— Prou. De veritat, prou.

La clienta deixa el mòbil damunt la taula i s'eixuga les llàgrimes del ulls amb un mocador de paper.

— Ara què hauria de fer?

Mire de reüll el mòbil, que encara té una polla en estat gloriós a la pantalla, i pregunte:

— I, en realitat, per què voldries separar-te?

Encarcelados

Quan pensem en fem televisiu, a la majoria ens ve al cap Telecinco i qualsevol dels programes que emet a qualsevol hora del dia, perquè la cadena de Mediaset ha aconseguit, fent ús de la coartada de l'entreteniment, perfeccionar una programació que resulta infame les vint-i-quatre hores del dia i, en contra del que es puga suposar, això no és tan fàcil.

Sense traure mèrit a Telecinco, hi ha un altre fem televisiu que s'ha obert espai a poc a poc a cadenes més respectables i que resulta més difícil de distingir, perquè es disfressa de programa seriós. L'exemple paradigmàtic podrien ser les tertúlies polítiques amb opinadors indocumentats, però no són l'únic espai televisiu de fem d'alta qualitat.

Fa unes setmanes La Sexta estrenà Encarcelados, “un programa factual en el que se muestra cómo es la vida de los españoles que se encuentran cumpliendo condena en cárceles de otros países”, segons la web del programa.

El problema, com en tantes altres coses, el trobem en l'execució del projecte i des del principi: els encarregats de dirigir cada programa són, alternativament, Jalis de la Serna i Alejandra Andrade, periodistes reciclats de Callejeros, aquell docushow infame que recorria pàrquings de discoteca i controls d'alcoholèmia sense cap altra finalitat que mostrar-nos els monstres que som a les huit del matí quan encara no hem anat a dormir.

Amb el plantejament inicial d'Encarcelados ja ens podem fer una idea del nacionalisme banal i colonial que es respirarà a cada programa: els presos que interessen són els espanyols, les condicions en les quals viuen cal denunciar: la resta d'interns, bé siguen nacionals del país on es troba la presó o no, no importen tant. Es busca, doncs, una fàcil i palpada identificació amb aquells que han acabat a presó, principalment, per fer de correus de la droga de màfies organitzades.

La resta d'interns no importen fins al punt que no se'ls demana cap autorització per eixir a la televisió: la càmera passa per corredors, per patis públics o entra en cel·les i hem de vore com molts interns es tapen la cara. Açò contrasta, i molt, amb el programa de presons americanes que s'emet a continuació i en el qual la majoria dels interns porten la cara pixel·lada.

Un programa així, de fet, seria impensable a qualsevol presó espanyola, perquè els interns tenen dret a no eixir per televisió. Per què no es guarda este respecte pels presos del tercer món és un tema del qual la cadena i la productora haurien de respondre.

En eixe sentit, un exemple del rigor i del respecte a la intimitat de les persones que practica Encarcelados el vam vore al programa de la setmana passada: Andrade visitava una presó de Brasil, i no va tindre cap problema a l'hora de filmar la foto dels familiars que un intern tenia al costat del llit. És possible que el pres haguera accedit a parlar amb el programa i haguera signat la corresponent autorització, però i la gent que apareixia a la foto?

Independentment d'això, els capítols dirigits per Jalis de la Serna són els més sensacionalistes: no té problema en preguntar pel sexe dins de la presó, per fotre el cap als vàters d'un pati, per filmar els menors que viuen amb les seues mares preses o per anunciar una entrevista amb una malalta de càncer terminal (sic) i a la qual sagnava un mugró i anunciar-ho al seu compte de Twitter amb un “Después de la publicidad viene lo mejor”.

De veritat, qui es pot resistir a vore un programa que té tanta merda?

Palabra de gitano (a la comissaria)

Quan en una guàrdia tots els teus clients són tots d'ètnia gitana, pots viure situacions com ara:

— La policía dice...

— Nosotros no hemos hecho nada de lo que haigan dicho que haigamos hecho.

— Si no me deja que le explique...

— Semos evangelistas, nosotros no hacemos esas cosas.

— ¿Qué cosas, señora?

— Si hace falta llamamos al pastor del culto para que venga.

* * *

— Se te acusa del robo con violencia de un móvil.

— Yo no sé nada de ningún móvil.

— ¿Y por qué encontraron el móvil robado en tu casa?

— Porque nos lo encontremos tirao en la calle.

— Entonces algo sí que sabías del móvil, ¿verdad?

— A mí no me hables con palabras raras, ¿eh?

* * *

— Mi hijo no ha podido robar esa bicicleta porque está enfermo.

— ¿Enfermo de qué?

— Está sordo. Y también tiene algo de los bronquios.

— Bueno, pero eso no tiene nada que ver.

— Claro que tiene ver: si está mal de los bronquios, ¿para qué va a robar una bicicleta si no puede correr porque se ahoga?

— Señora, a su hijo se le acusa de robar una bicicleta, no de ganar el Tour de Francia.

* * *

Més “Palabra de gitano judicial”

— Gitanos guapos i carros de supermercat

— Gitanos vs magrebins (1ª part)

— Gitanos vs magrebins (2ª part)

— Solucions gitanes als problemes de la justícia

— Casuística caló

Deroga

La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que deroga l'aplicació de la doctrina Parot no només ha deixat en evidència els polítics espanyols, sinó també, i el que resulta més greu, els gran tribunals ibèrics que la van validar en el seu moment.

Espanya és un país en el qual és fàcil assumir que els poders executiu i legislatiu facen trampes per lluitar contra el terrorisme, de la mateixa forma que no sorprén que l'aparell de l'Estat decidira en el seu moment optar per vies ràpides per acabar amb els etarres.

Més greu resulta, en canvi, comprovar que els tribunals Suprem i Constitucional donaren el vistiplau i beneïren l'aplicació d'una doctrina que contravé principis tan bàsics del Dret com la irretroactivitat de les lleis penals, la seguretat jurídica o el principi de legalitat: el Suprem se la va inventar i el Constitucional la va declarar compatible amb la Constitució fa només un any i mig.

La sentència d'Estrasburg indica que es van vulnerar els Drets Humans d'una etarra a la qual s'aplicà esta doctrina per continuar mantenint-la en presó quan ja havia acomplert la condemna d'acord amb la legislació vigent i ordena que se la pose en llibertat.

Amb esta sentència Europa fa abaixar la cara dels poders executiu, legislatiu i judicial de l'Estat espanyol i hauria de ser un toc d'atenció per evitar futurs abusos, però la caverna ha decidit que resulta més pràctic criticar el Tribunal Europeu de Dret Humans perquè té caràcter polític, ja que als seus membres els nomenen els estats membres d'Europa.

I potser tenen raó: si l'elecció del president del tribunal d'Estrasburg es fera amb el mateix procediment amb el qual es va triar el del Constitucional (militant i donant del Partit Popular) potser la doctrina Parot continuaria vigent.

Cinquanta

 

— Has tingut parella?

És la típica pregunta que es fa per trencar el gel abans de follar amb algú, però en esta ocasió ja havíem follat, per la qual cosa encara tenia menys sentit.

— Sí, algunes.

— Jo només dos.

— Només dos? Com t'ha donat temps si tens 18 anys?

Òbric parèntesi. Sí, ja ho sé. Tanque parèntesi.

— Saps què passa? Que jo sóc una persona de parella. No em transmeten confiança la majoria del gais.

— Confiança? El que has de procurar de “la majoria dels gais” és que no et transmeten cap malaltia de transmissió sexual.

(...)

— No m'agraden eixos gais que s'han repassat a tot el món i que han follat amb 50 tios diferents.

— 50 et semblen molts?

— Moltíssims!

— 50 no en són tants. Vaig a posar-te un exemple. Posem per cas que comences a follar de forma regular als setze, com feu els xiquets d'ara. Si ixes cada cap de setmana i folles dos voltes al mes, la qual cosa no és complicada si eres tan guapet com tu, ja et plantes amb 24 tios a l'any. Així, en dos anys, dels setze als dihuit, ja en tindries 48. És a dir, vora els 50 que tu critiques. No és tan difícil suposar, per tant, que algú amb vint-i-pocs anys ja haja follat amb una cinquantena de persones.

El xiquet va obrir molts els ulls:

— Es pot saber com has fet eixos càlculs tan ràpidament?