Pere Fuset al Senat

- Sempre havia pensat que si algun dia un grup de Facebook portava el teu nom seria de l'estil 'Jo també he follat amb Pere Fuset' i no per recolzar la teua candidatura al Senat.

De vegades, com diu la iaia, hauria d'aprendre a pegar-me un puntet a la boca, però resulta que en este cas jugava amb la seguretat de saber que Pere no s'ho podia prendre malament.

- No et penses que no havia considerat eixa possibilitat...

- La qüestió és saber quin dels dos grups comptaria amb més seguidors...

Vaig conéixer Fuset fa un grapat d'anys, quan encara era secretari del Bloc Jove, i des d'aleshores fins a hui ha estat difícil topar amb algú que no el coneguera, donada una hiperactivitat cibernètica que el fa gairebé omnipresent: podríem dir que aquella teoria dels sis graus de separació que existeixen entre dues persones arreu queda limitada a un únic grau si parlem de Fuset i de qualsevol gai de València.

Ara, però, després d'anys d'haver treballat de valent per al partit i per a la coalició (i d'haver estat millor o pitjor compensat en funció dels amics i dels enemics que existeixen a qualsevol organització) Peret ha estat proclamat candidat de Compromís al Senat per la circumscripció de València i tot i que és complicat fer-se amb l'escó, val la pena intentar-ho.

- Que sàpies que l'altre dia vaig pegar un polvo després de dir que coneixia l'autor de Busca qui t'ha pegat.

- Mira que bé. I no li vas dir que protagonitzes uns quants episodis del llibre amagat darrere d'un pseudònim?

- Home, no calia donar-li tota la informació...

Quan Pere siga senador la venda d'exemplars de Busca qui t'ha pegat se dispararà, si és que no acaba primer amb el Senat.

Feina pendent

 

Abans de dilluns, és a dir entre hui i demà si no vull llançar a perdre el cap de setmana, he de redactar i presentar un escrit d'apel·lació contra una sentència de desnonament, resoldre un expedient sobre les ajudes que determina la Llei de Depèndencia d'un client que ja ha mort mentre les esperava, apropar-me a la notaria a signar un testament, esbrinar què he de fer si vull traslladar un cadàver d'una tomba a una altra, presentar una demanda per liquidar la societat de guanys d'un matrimoni que porta 14 anys esperant per posar-se d'acord, demanar a un jutjat que publique edictes per buscar el germà d'una clienta que porta 20 anys desaparegut, provar a buscar un acord amb Iberdrola perquè a un client li han cobrat 2.000 euros de llum el mes d'agost, ratificar el conveni regulador del primer matrimoni gai que he divorciat, presentar una demanda d'execució contra un pare que no paga els aliments del seu fill i provar a evitar que a un altre pare que tampoc paga li embarguen el sou (els advocats podem defensar una causa i la contrària), preparar una jura de comptes contra uns clients que no m'han pagat i personar-me al jutjat en un cas de receptació per la compra de mòbils robats del qual acusen un client algerià i habitual del despatx.

I a banda de tot això hauré de buscar una estona per fotre un clau, perquè ara mateix arrape les parets.

La mort és hereditària (II): la caseta

- Fill, tu saps on està soterrat el meu home? -em pregunta una veïna al despatx.

- La veritat és que no.

- Voràs, només entres al cementeri, el tercer carrer a mà esquerra i a la meitat del camí, més o menys, hi ha una caseta on està el meu home.

- Molt ben situat, veritat?

- Un puesto preciós, però eixe no és el cas.

- I quin és...

- El cas és que, voràs, la tia està major i encara que no sabem quan el Nostre Senyor em portarà, perquè això és cosa d'Ell, la veritat és que no faltarà molt.

- Ai, tia, no diga això.

- Sí, fill, que la tia ja té vora noranta anys.

- Bé, en eixe cas potser és cert...

- A lo que anàvem: la cosa és que ara la tia ha comprat una altra caseta per estrenar en un carrer molt millor situat.

- Ah, doncs molt bona inversió, però per què em conta tot açò?

- Perquè vull que veges a vore com puc portar el meu home a la nova caseta, que és de matrimoni, i així quan jo falte ell ja estarà esperant-me.

Vaig intentar imaginar com és una caseta de matrimoni.

- Com diu?

- Home, que la tia et pagarà la teua faena

- No, si això no em preocupa...

- Això sí, has d'anar tu al cementeri a comprovar que trauen el meu home de l'antiga caseta i el posen a la nova, que ja has vist que jo estic coixa i no puc anar tan lluny.

Tinc per davant un nou repte professional. 

 

El futur de ZP

La publicació del decret de dissolució de les Corts espanyoles i de la convocatòria de les eleccions generalíssimes del 20N posa el punt final a esta segona legislatura de Zapatero i enceta la cursa per vore qui fa la millor crònica del que ha suposat l'era ZP en la democràcia espanyola.

Qualsevol analista amb dos dits de front diferenciarà clarament entre la primera i la segona legislatura socialista: del període 2004-2008 es recordarà l'aprovació del matrimoni gai, les iniciatives relatives a la igualtat de gènere i a la lluita contra la violència domèstica, la retirada de les tropes d'Iraq, la Llei de la Dependència, certa concepció més federalista de l'Estat o un intent per recuperar la Memòria Històrica i com tot això encabronà la dreta més reaccionària i l'Església catòlica i serví, de retruc, per mantindre la militància socialista i l'esquerra en general més mobilitzada.

En contraposició a aquells quatre anys, quan s'analitze el període 2008-2011 només es parlarà d'una paraula: crisi. Crisi econòmica, financera, immobiliària i social i de com ZP es negà a reconéixer-la fins que li esclatà entre les cames i de com les mesures que aprovà per fer-li front passaren per abaixar el sou dels funcionaris, congelar les pensions, retallar l'estat de benestar i abaratir el comiat.

I d'atur, per descomptat: qualsevol crònica que faça referència a l'última legislatura de ZP haurà de fer una menció especial a la xifra d'atur que heretarà, amb tota probabilitat, Mariano Rajoy el pròxim 20 de novembre.

Si jo fóra ZP, però, no estaria molt preocupat per res d'això, ja que serà el temps el que edulcorarà convenientment la seua herència i el ressuscitarà per a la política espanyola de la mateixa forma que ha passat amb altres ecs!presidents: en 1996 era difícil imaginar que cap multinacional voldria comptar amb l'assessorament de Felipe González o que cap diari mitjanament seriós voldria publicar les seues columnes i, en canvi, així és i ja ningú recorda la situació econòmica, la corrupció, els escàndols polítics o el terrorisme d'estat que es practicà sota els seus governs.

De la mateixa forma, qui pensava que José María Aznar, que es retirà convertit en una caricatura grotesca i abandonà el poder entre acusacions d'haver aprofitat electoralment l'atemptat més greu de la història espanyola, seria ara reivindicat per algú o que haguera estat fitxat per alguna organització multinacional [que almenys vol semblar] seriosa? Qui es pensava que, encara que siguen només els de La Razón, huit anys després d'abandonar el poder alguns voldrien fer-nos creure que Aznar ha esdevingut un estadista mundial?

El temps serà, per tant, el millor aliat de la memòria de ZP i l'encarregat de fer-nos creure que no ha estat tan lamentable com ara mateix sembla. O millor dit: el temps i, també, Mariano Rajoy.

Viva el mal, viva el capital

Tot i que divendres l'IBEX-35 tancà en verd, el selectiu espanyol s'ha deixat esta setmana vora un 5%, ha perdut els 8.000 punts i dijous la jornada financera al continent fou tan catastròfica que s'esgotaren les existències de nitroglicerina sublingual als centres financers de mitja Europa. 

Està clar que els mercats de valors no representen l'economia real sinó una mena de presagi del que està per vindre i que les xifres dels indicadors no equivalen al valor real d'una empresa (de vegades ni tan sols aproximat) perquè les borses de tot el món no responen a estímuls raonables i racionals, sinó exclusivament a rumors i impressions subjectives, que són els que fan que, per exemple, una lleugera insinuació de recessió porte a l'abisme tots els stock market del món: des del Nikkei japonés al Merval argentí.

Continua a l'Informatiu

La mort és hereditària (I): el testament

Ahir vaig anar al notari a preparar el testament d'una clienta que té dos fills de dos pares diferents i està preocupada per si, arribat el cas, els seus dos ecs! es veuen obligats a compartir la propietat d'algun bé i allò acabe com el ball de Torrent.

Òbric parèntesi. Estos desordres familiars són la conseqüència de huit anys de govern de ZP. Tanque parèntesi.

És prou comú, en realitat, que al despatx de qualsevol advocat arriben consultes i encàrrecs sobre herències, testaments, llegats o legítimes. És la part del Dret privat que es coneix com Dret de successions i la possibilitat de determinar que passarà amb els teus béns una vegada hages mort és un exemple de civilització extrema: cap espècie animal pot transmetre les seues propietats als descendents, entre altres coses perquè els animals no saben escriure testaments ni regles de successió i perquè no han desenvolupat ni el sentit de la propietat ni la necessitat de transcendència futura que els fa preocupar-se per allò que passarà al món quan ells hagen deixat d'existir.

Una figura que sol aparéixer als testaments quan la situació és més o menys complicada, com la del cas que ens ocupa, és la del comptador partidor, que és la persona que, sense tindre la condició d'hereu, s'encarregarà de partir l'herència si els hereus no acaben de posar-se d'acord. Esta figura sol encomanar-se a una persona aliena a la família, normalment a l'advocat que ha assessorat el testador.

- No et poses tu només de comptador -em recomanà l'oficial de la notaria.

- I això per què? -vaig preguntar

- Home mai se sap (!). Has de tindre en compte que ací estem tots de prestat (!!) i que si passa alguna cosa (!!!) és millor que el comptador tinga un substitut (!!!!) per evitar que, arribat el moment (!!!!!), els hereus hagen de buscar-ne un altre.

Vaig guardar un segon de silenci mentre acumulava ràbia i odi contra l'oficial de la notaria.

- Disculpa, però no m'importa tant la meua feina com per a preocupar-me per allò que passarà si la palme abans que els clients.

I, realment, no tinc eixa necessitat de transcendència.

Fílies i fòbies

 

 

- ¿A qué te dedicas?

- Soy asistente de vuelo en una compañía aérea.

- Eso es lo que toda la vida se ha llamado azafato, ¿verdad?

- Sí, aunque preferimos que se refieran a nosotros como tripulación.

- ¿Tripulación? Pero si básicamente sois camareros que sirven bebidas a diez mil pies de altura.

Silenci.

- Sí, lo que tú digas. Se me hace tarde. Ha sido un placer.

He d'aprendre a dissimular les meues fòbies.

* * *

- I a què et dediques, si es pot saber?

- Treballe en el sector immobiliari.

- Vaja... imagine que estareu passant-les putes.

- No et penses. Jo estic una miqueta especialitzat i em dedique, sobretot, a la compra d'hotels, gasolineres i coses per l'estil. I això sempre va bé.

- Perdona però qui compra un hotel sencer? La màfia russa?

- No, molta gent. Però sí, potser tens raó i el moment no és el millor que hem passat. Per això també tinc una inversió considerable en borsa.

- En borsa? Home, la cosa tampoc està per a tirar coets.

- Sí, la volatilitat dels mercats i la qüestió grega ens porten de cul, però hui per hui és la meua principal font d'ingressos, perquè amb uns criteris clars d'inversió encara es poden fer molts diners.

- Criteris d'inversió? Jo és que sóc de l'opinió que invertir en borsa és talment com jugar al bingo o a les maquinetes de premi.

- No et penses: la setmana passada vaig fer tres operacions i vaig guanyar vint mil euros. No sé si les maquinetes o el bingo donen eixos premis.

- Vint mil euros? Perdona, vols que demane una altra cervesa?

He d'aprendre a dissimular les meues fílies.

Mariano candidat

 

Hi hagué una època en la qual ser Mariano Rajoy era una autèntica tortura, perquè no hi havia dia en el qual no se qüestionara, entre altres coses, la seua capacitat de lideratge per part, justament, de qui havia de sentir-se liderat pel de Pontevedra.

Mariano, que no serà un bon líder però té més paciència que un sant, ha suportat els atacs que els mitjans més conservadors i la dreta més cavernícola del seu partit han llançat contra la seua pobra figura i al llarg de huit anys ha perdut dues eleccions generalíssimes, ha estat traït per la vella guàrdia aznariana, ha patit la fuga de personatges tan sinistres com María San Gil o Álvarez Cascos, ha viscut mesos amb les podrides aigües de Gürtel al coll... ha passat, en definitiva, per una existència ben penosa com a conseqüència d'haver estat arrossegat per les diferents faccions dels seu partit.

Amb el temps, però, Mariano ha estat conscient que per arribar a guanyar unes eleccions no només ha fet falta que la Confederació Ibèrica de Nacions es trobara sota els efectes de la crisi econòmica, financera i laboral més greu que es recorda des que existeixen els sistemes econòmics, financers i laborals, sinó que si volia arribar a la Moncloa només havia de fer una cosa: res.

I és que no sé com al carrer Gènova no ho havien vist abans: si la 'classe política' està tan mal considera per la ciutadania el secret passava, justament, per no semblar un polític. Així, encara que les eleccions generalíssimes estan convocades des de juliol, Mariano ha passat dos mesos d'estiu de vacances i des que reprengué el curs s'ha dedicat a no fer res que recorde mínimament a un polític de veritat.

Eixa serà la clau de la campanya dels populars espanyols: presentar-nos un Rajoy que fa qualsevol cosa tret de política seriosa, com ara presentar unes memòries o una pàgina web hagiogràfica que evitaran recordar-nos que Mariano vol ser el pròxim president del Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Mariano Rajoy ha mort la política.

Resposta a alguns interrogants del 20N

Una nova enquesta, en este cas encarregada i cuinada pel PPCV, torna a pronosticar que els resultats electorals dels socialistes el 20N poden ser molt pitjors del que arribem a imaginar.

Este sondeig, que segons els que l'han pagat s'ha fet amb 1.200 entrevistes durant la primera quinzena de setembre, assegura que el PSOE valencià perdrà tres diputats: un a Alacant a favor del PP, i dos a València: un per a EU i un altre per a Compromís.

Així, esdevé el tercer sondeig que pronostica un bon resultat per a la coalició de Bloc, Iniciativa i Verds sense haver triat encara els candidats i eixe semblava ser, justament, un dels interrogants de la precampanya, però si faig ús del pretèrit és perquè eixa incògnita ja s'ha resolt, tot i que de la forma més insospitada: en primer lloc, el Congrés d'Iniciativa ha rebutjat proposar Isaura Navarro, l'aposta del col·lectiu de València i, també, de Mònica Oltra, com a número dos de la candidatura i ha decidit apostar per Cristina Domingo, una completa desconeguda, per representar els ecosocialistes a la llista de Compromís.

Òbric parèntesi. Sense cap ànim de voler furgar en la ferida, però potser part de la militància no veia amb bon ulls que algú que ha estat desaparegut quatre anys torne a poques setmanes de les eleccions com una gran estrella. Tanque parèntesi.

Una cosa molt pareguda s'aventura al Consell Nacional del Bloc del proper dissabte, ja que sembla que al remat serà Joan Baldoví (ecs!alcalde de Sueca) qui s'imposarà a Diego Gómez (ecs!president d'Escola Valenciana i regidor a Alzira), l'aposta personal de Morena i de gran part de la direcció dels nacionalistes.

Òbric un altre parèntesi. Este pronòstic no és, encara que ho semble, inventat o la conseqüència de l'abús de substàncies estupefaents, sinó la conclusió a la que he arribat després d'haver compartit tapet (de paper, això sí) este cap de setmana amb tots els implicats en esta història i amb la meitat dels afiliats del Bloc que tenen dret a vot el proper dissabte. Tanque parèntesi.

Pel que sembla, i per allò que ningú amaga ni calla, Diego sería millor candidat des d'un punt de vista electoral, però a nivell orgànic i intern la candidatura de Baldoví vindrà millor per al Bloc: ell sí que té carnet del partit i, per dir-ho d'una forma suau, ningú dubta de la lleialtat del suecà i de l'equip que l'envolta.

Així, tant Iniciativa com el Bloc han sacrificat els seus candidats més coneguts (i als quals les direccions donaven el vistiplau) per exigències d'una militància que sembla més recelosa del futur de la coalició que no pas els càrrecs orgànics.

D'Esquerra Unida, en canvi, les notícies són unes altres. La direcció al País Valencià baralla dos noms: Ricardo Sixto, un home tan de l'aparat i amb tanta experiència orgànica que podríem arribar a considerar-lo protocomunista (allò d'històric seria un eufemisme) i Adoración Guamán, a la qual pretenen vendre com una 'independent' vinculada als moviments del 15-M.

El punt més graciós és que qui ací escriu coincidí fa més de deu anys amb Guamán a la facultat en la qual ara dóna classes i aleshores ja tenia carnet d'EU i el sector més ortodox del PC valencià ja la mirava amb recel, perquè hi ha coses que no canvien mai.

Per sort, enmig de tot este desgavell, Toni Cantó ja és candidat oficial d'UPyD per València amb el 93% dels vots de la militància. Tanta España i tanta història i ara resulta que els regionalistes madrilenys ho fan tot a la búlgara.

Quina alegria.

Crítica destructiva

Una cosa que fem els diumenges a hora de dinar a ma casa (i quan dic ma casa parle de casa dels meus pares) és insultar i fotre'ns dels coneguts. Potser no és un comportament sa, però ho fem sobretot amb membres de la família, així que podríem considerar-ho una mena d'autocrítica. O almenys això vull pensar per evitar anar directament a l'infern.

- Ahir la meua cosina em presentà el seu novio. Es pot saber on ha arreplegat això?

Continua a l'Informatiu