Boda de comarca

Dissabte estava convidat a una boda a la Vall d’Albaida, una comarca valenciana gairebé desconeguda per a mi.

Un company de facultat, del qual no havia tingut notícies des de feia dos anys, m’envià un correu electrònic que deia: ‘Martí, com sabràs em case el dia 13...’.

Com sabràs? vaig pensar mentre blasfemava i renegava de l’amor heterosexual i de les seues cerimònies, ja que era, en realitat, la primera notícia que tenia de la boda.

El convit tingué lloc a migdia, a una alqueria al mig del camp, i tingueren la barra i la poca decència de servir l’aperitiu a l’aire lliure, quan la temperatura no passava dels 7 graus.

- Ací no fa molt de fred? -vaig preguntar a un aborigen de la comarca mentre m’ajustava l’abric.

- Redéu, els de capital sou poc fluixos... calla i beu -em recomanà l’indígena amb menyspreu.

Vaig bufar, em vaig adreçar a la barra i vaig demanar la primera copa de la que seria una interminable llista: després de tres vermuts, vaig començar amb el vi, blanc primer i negre després, mentre empassava tones de pernil i de frivolitats insípides.

Quan arribà l’hora de dinar ja estava completament intoxicat, però el fred havia desaparegut, així que vaig continuar amb el vi, amb el cava i amb els licors d’herbes que ens serviren.

Vaig mantindre l’estat etílic fins la matinada, després d’apurar la barra lliure del convit i de festejar la nit a Xàtiva, la capital de la Costera, de forma que vaig passar gairebé quinze hores bevent.

El fred, però tornà diumenge de matí, quan vaig despertar a casa d’un altre company de facultat amb una ressaca diabòlica i amb un principi de grip que ahir m’obligà a restar al llit més de mig dia.

I hui encara em fa mal el cap.