In/fidels #01 i #02 a Valencia Plaza

In/fidels #01
- L'altra nit m'ho vaig muntar amb un romà...
- Amb un romà o un romanés? Ja saps que no són igual...
- Un romà de Roma.
- He de recordar-te que més d'una volta els has confós...
- Ara ja sé diferenciar-los.

In/fidels #02
Marta: Els ho ha contat als seus pares.
Carme: No!
Marta: Sí...
Carme: No!
Marta: Que sí... I els seus amics també ho saben.
Carme: Quin detall més lleig: el que passa entre una parella i els seus amants només és cosa d'ells. 

Foto

— Mira quina foto m'he fet per al Grindr.

— A vore... Oh, eixe eres tu?

— Clar que sóc jo.

— Estàs molt follable en esta foto. Puc posar-la al blog?

— No, clar que no.

(...)

— Doncs sembla que a la gent del Grindr no li ha agradat.

— Com és això?

— L'he enviada a dos: un em va blocar directament i l'altre em va dir que no era el que estava buscant.

— Bé, no t'ho prengues com una cosa personal: hi ha molt de marica que odia el pèl. I tu en tens.

— A tu t'agrada?

— Clar que sí: follaria amb tu sense pensar-m'ho.

— Gràcies. Eres un bon amic.

(...)

— Crec que vaig a passar del Grindr.

— Vas a instal·lar-te el Bender?

— No. He decidit que no vull follar amb ningú que faça faltes d'ortografia.

— Hòstia, en eixe cas només podràs follar amb Muñoz Molina o Pérez Reverte... i depén dels gintònics que porten.

HE/HA

 

 

A hora de dinar. Mon pare, la iaia i jo.

— Papà, este matí he comprat...

— No es diu “he comprat”— intervé la iaia.

— Ah, no? I com es diu? “He crompat”?

— No. Es diu “ha comprat”.

Em quede un segon pensant.

— No, iaia, es diu “he comprat”. Jo “he” comprat, tu “has” comprat, ell “ha” comprat...

— No, senyor.

— Que sí: jo “he” comprat i ell “ha” comprat.

— Això serà en castellà (!), perquè sempre s'ha dit “jo ha comprat una garba de cebes” o “jo ha'nat al sequer” o “jo m'ha menjat una cuixa de pollastre” o “jo ha pensat que ja toca canviar les flors del cementeri”.

Òbric parèntesi. Els exemples que posa la iaia formen part de realisme màgic de l'Horta de València. Tanque parèntesi.

— Bé. Comence: papà, este matí ha comprat...

— Veus com no era tan difícil.

Setembre

No hi ha informatiu que durant estos dies no faça una peça explicant que setembre és el mes en el qual més divorcis es produeixen. Per completar esta no-notícia, els redactors solen colar l'opinió d'algun psicòleg que explica que l'estiu és una època fotuda per a les parelles en crisi perquè la família passa més temps junta i això accentua el desgast.

Ahir, primer dia laborable de setembre i a primera hora, vaig tindre una visita:

— Vull separar-me.

— Molt bé. I què diu el teu marit?

— La veritat és que no li he dit res encara.

— Com?

— No, no li he dit res. Creus que hauria de fer-ho?

— Dona, si vols puc fer-ho jo.

Definitivament, setembre és un bon mes per als advocats.

Perro

— Túmbate, que te voy a comer la polla.

Òbric parèntesi. Hi ha qui sap com sorprendre al llit i hi ha qui necessita avançar qualsevol moviment. Tanque parèntesi.

Faig cas i em deixe fer, fins que el meu convidat deixa de fer el que estava fent i em diu:

— El perro está mirando.

Alce una miqueta el cap i veig Matt guaitant des de la porta de l'habitació.

— Sí, es Matt.

— ¿Y qué hace?

— Pues no sé... ¿Mirar?

— No me atacará, ¿verdad?

— Claro que no; es inofensivo.

— ¿Seguro?

— Seguro. Sólo curiosea.

Però el meu convidat no es queda tranquil i demana:

— ¿Te importaría cerrar la puerta? Es que me estoy rayando un poco...

M'alce, li rasque una galta a Matt i tanque la porta de la habitació. Mentre torne al llit i em tombe de nou amolle:

— La verdad que es para ser un miembro de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado eres un poco miedica.

Pedagògic

— El que vull que entengues és que una demanda judicial no és sempre el millor instrument per resoldre un problema; en el nostre cas ens convé buscar una solució extrajudicial i negociar amb l'altra part els termes d'un nou acord.

— Per què?

— Perquè és difícil que la via judicial done una resposta adequada a les teues pretensions, per molt legítimes que siguen.

— És difícil?

— Sí, és difícil.

— Més difícil és tindre un càncer terminal, no?

— Perdona, però tens un càncer terminal?

— No, gràcies a déu, no.

— I per què dius això?

No m'agrada tindre determinada classe de clients.

Antipolítica de barra

Fa un parell de setmanes vaig coincidir amb una xica a la barra de les begudes d'un festival de música organitzat per una entitat valencianista. Tots portàvem ja un parell de copes quan m'amollà:

— Em sona la teua cara. Potser t'he vist amb algú?

— Bé,—vaig contestar— fa una estona estava xarrant amb Enric Morera. Potser per això...

La xica va fer una ganyota i contestà:

— En eixe cas no cal que en parlem més.

Però em vaig quedar amb ganes de saber més coses sobre una persona capaç de realitzar una anàlisi política d'eixa categoria i vaig insistir:

— Què passa amb Morera?

— Que Morera és el culpable de tot el que passa a este país.

— Clar, perquè Morera i el seu partit porten governant este país des de fa dècades...

La brillant analista, però, va captar el sarcasme i em mirà malament.

— Bé, teta, me'n vaig, que per ahí ve Flam Ferri...

— Eixe és pitjor encara...

— Això ho dius perquè no li has tocat els mugrons.

Hem arribat a un punt tan destrellatat d'antipolítica en el qual no ens hauria de sorprendre que la força més votada en les pròximes eleccions siga aquella que prometa camps de concentració i càstigs corporals per als polítics. I, en contra del que semblava més probable, no serà UPyD necessàriament qui ho faça.

Un dilluns en quatre converses

11.00 h. A la Ciutat de la Justícia:

— ¿Cómo es que su cliente viene conducido desde Daroca, letrado?

— Se ve que tuvo algún problemilla con un par de internos en Picassent y fue trasladado a Aragón por su seguridad, señoría.

La jutge revisa un informe i alça una cella:

— ¿Apuñalar a dos internos en el economato le parece a usted que se puede considerar “algún problemilla”?

— Ya sabe, señoría, que dentro de los establecimientos penitenciarios todo se magnifica...

14.30 h. Dinant amb la iaia i mon pare:

— Trobe que la iaia està molt despistada últimament, crec que haurem de buscar-li una xica...

— Ni pensar-ho. No vull paraguaies a casa —apunta la iaia.

— Però que estiga bona, així que cuide a ma mare i a mi.

— Papà, si la primera volta que ho has dit no m'ha fet gràcia, per què creus que ara me n'ha de fer?

20.00 h. Vaig amb Matt a (re)visitar la iaia:

— Com ha anat eixe viatge?

— Quin viatge, iaia?

— Tu no estaves de viatge?

— Iaia, que hem dinat junts, que hui hem dinat junts.

— A mi no em parles aixina, eh?

23.00 h. Al llit amb el Nou Novio:

— T'estime.

— Gràcies.

Òbric parèntesi. Ja ho sé, faig pena. Tanque parèntesi.

— Vull presentar-te als meus pares.

— A vore com t'ho explique...

“La fotocopia de una fotocopia de algo que es apócrifo”

Immediatament després de la publicació el mes de gener per part d'El País d'uns fulls de comptabilitat que es van atribuir a Bárcenas, els portaveus orgànics del PP (eixe triangle de l'horror i el destrellat format per Cospedal, Floriano i González Pons) van desenvolupar una línia de defensa que negava el seu contingut perquè es tractava d'unes fotocòpies dels originals.

Així, només aparéixer els papers, Cospedal no es va cansar en una entrevista ultramuntana de repetir que eren “la copia de una copia de una copia” o “la fotocopia de una fotocopia de algo que es apócrifo”. 

González Pons es va sumar a la festa: “Se nos ha acusado con fotocopias y declaraciones anónimas” i considerà els papers publicats com “la fotocopia de una fotocopia de unos apuntes”.

Floriano també havia de dir la seua i fins la setmana passada continuà el camí iniciat per aquells dos cervells del partit en considerar els paperets com “la fotocopia de unos papeles que nadie reconoce como suyos”.

D'altaveu d'este argumentari ha fet, sense la mínima vergonya i dia rere dia, el diari madrileny La Razón, que arribà a incloure en portada un article titulat “El TS sostiene que las fotocopias no sirven como «medio de prueba»”.

Doncs bé, ara que el director d'El Mundo ha decidit estirar de la manta i hem pogut (re)llegir en color allò que ja havia publicat El País, només hem d'esperar el nou salt qualitatiu en la defensa del PP que el trio Cospedal-Floriano-Pons i un agenollat Marhuenda vulguen donar al cas.

I fins que això arribe...

La foto és de http://de365en365.tumblr.com/

Motiu

— ¿Y le dejó sólo por eso?

— ¿Sólo por eso? ¿Te parece poco?

— Pues la verdad es que no me parece que sea para tanto...

— A ver, Martí, ¿se puede saber qué parte de “Quiero correrme en tu cara y en tu pelo y sacarte a la calle llena de lefa para que todo el mundo vea que eres mía” te parece normal?

— No sé... ¿la primera parte?

— Mira, cuando alguien te dice eso, lo dejas y punto.

— Al final tendrán razón los viejos: la gente joven ya no aguanta nada.