La rentadora

La iaia tenia a casa una rentadora-fòssil tan poc eficient que cada vegada que l'encenia calia posar en marxa un parell de reactors nuclears per abastir la xarxa elèctrica d'energia suficient i no provocar un col·lapse elèctric. 

 

Mon pare, fart de la rentadora-fòssil, fa un parell de setmanes va decidir sorprendre la iaia i comprar-li'n una de nova, però des d'aleshores la iaia només fa que queixar-se perquè diu que no entén com funciona la nova.

El dia que la vam instal·lar, però, el surrealisme fou insuportable:

- No sé per què heu comprat una llavaõra nova, si la vella funcionava de categoria -digué la iaia amb el manual d'instruccions a la mà i afegí: Jo ací no entenc res.

Vaig prendre aire i diguí:

- De categoria? Si cada volta que l'encenia tremolava tant que posava en risc l'estructura de la casa!

- Això és el centrifugat de les llavaõres d'abans -contestà la iaia ignorant-me i afegí: De veritat que no entenc què diu ací.

Li vaig treure el manual de les mans i comproví que la iaia estava seguint les instruccions en portugués, vaig mirar mon pare, que es divertia a uns metres de distància i preguntí:

- I a tu qui et manava, de veritat, canviar-li la llavaõra a la iaia?!

Prou

El format de 59 segundos em sembla el més interessant del gènere, ja que atorga menys d'un minut als periodistes i als convidats per expressar la seua opinió, de forma que la masturbació i l'autocomplacència dialèctica, tan comunes i tan esteses entre uns i els altres, resulta impossible.

Així, el programa d'anit va decidir, després d'una entrevista a Pepiño Blanco en la qual demostrà capacitat i desimboltura (i no, no és cap ironia: ho dic de veritat), tractar la iniciativa catalana per prohibir les corregudes de bous al Principat.

Ningú se sorprendrà si dic que sóc un ferm detractor (a pesar del meu amic Andreu) de la tauromàquia, a la quan no reconec ni valor artístic, ni estètic, ni tradicional i crec que, fins i tot si els tinguera, no és obstacle per considerar-la una aberració incompatible amb el progrés i la civilització.

Malauradament, els responsables del programa van triar els inefables freaks Fernando Sánchez Dragó i Pilar Rahola per polemitzar sobre el tema, de forma que fou impossible escoltar durant tot el debat ni un sol argument amb un mínim de trellat i, conseqüentment, la única conclusió que l'espectador va obtindre és que tant Rahola com Dragó mereixerien una mort publica.

I millor si és a Tordesillas.

Instint assasí

Matt no és, ni de lluny, el gos més popular del parc: el seu mal geni l'ha fet mereixedor d'una fama de gos violent més que justificada, ja que si no estic pendent intenta mossegar qualsevol gos que se li pose a tir, siga mascle o femella, gran o xicotet, de raça o mesclat.

La maldat de Matt no té límits i el pitjor que ha fet ha estat atacar el gos guia d'un invident i acarnissar-se amb la pota malalta del gos d'un veí, i em costa entendre com el gos que em ve darrere a tothora per casa i que amaga el morro entre les meues cames quan té fred siga capaç de desenvolupar un ànim criminal tan fort.

De fet, es poden comptar amb els dits d'una pota (de gos) els amics que té i, en canvi, no hi ha al món prou dits per comptar els enemics i arxienemics del meu gosset.

Al principi m'afectava tindre un gos tan violent, però ara jo ho porte millor i ja m'he fet a la idea que Matt és un gos sociòpata incapaç de relacionar-se amb altres animalets i li he trobat un clar avantatge que compensa, en part, les seues malifetes: no haver de suportar les converses lleugeres dels propietaris d'altres gossos.

Però, malgrat esta imatge de gos bipolar, tinc ben clar amb quina cara de Matt he de quedar-me: amb aquella que em fa feliç, que em mira des del sofà amb devoció, que em persegueix pel corredor de casa o que em llepa la mà quan té ganes d'eixir a jugar, perquè -almenys amb mi, que és el que m'importa- eixa és la seua vertadera cara.

Conéixer el País

No em fa vergonya reconéixer que no conec ni tan sols la meitat de les comarques valencianes i que em sent molt còmode a la ciutat de València, perquè el cap i casal, l'Horta i la Ribera tenen tot el que m'agrada: asfalt, formigó, aparadors, transport públic, cultura, saraos i més vodka del que em podria beure en dos o tres vides.

De moment, només he fet breus, superficials i etíliques escapades a la Safor, a la Costera i a les ciutats d'Alacant i de Castelló, però les meues experiències sobre comarques com ara les Marines, els Ports o el Comptat són nul·les.

Però això, tot i que sóc i sempre seré un ratolí de ciutat, és a punt de canviar i serà, justament, de la mà del meu xurret ja que hem organitzat en menys de trenta dies dos escapades de cap de setmana: la primera, en novembre, tindrà per escenari la històrica i monumental ciutat de Morella; i la segona, en desembre, ens portarà a Finestrat, a la Marina Baixa.

A Morella hem llogat una senzilla casa rural, sense pretensions però amb llar, i a Finestrat ens hem fet amb un cap de setmana a un hotel als peus del Puig Campana per obra i gràcia d'un laboratori farmacèutic que es dedica a incentivar les receptes dels seus productes regalant nits d'hotel (amb mitja pensió) als metges de la sanitat pública, i que el meu pare m'ha regalat graciosament pel meu aniversari, demostrant que els valencians som un poble amb tendència a acceptar tots els regals que qualsevol màfia ens puga fer arribar.

- Però, papà, ací diu que açò és intransferible -he protestat en veure la reserva de l'hotel.

- Només has de fer-te passar per metge -ha resolt mon pare tan tranquil·lament i m'ha preguntat: podràs fer-ho?

He mirat un segon el full de la reserva i he amollat:

- Jo crec que sí... i a més a més, sempre he volgut que em tracten de doctor.

Ressaca dels 30

Encara tinc son i em costa concentrar-me. La ressaca del cap de setmana s'allargarà, em fa la impressió, fins ben entrada la setmana, però sense cap mena de dubte ha pagat la pena.

Dissabte vaig fer coincidir la presentació de Busca qui t'ha pegat a València amb la celebració del meu aniversari: 30 anys, ni més ni menys.

Pel que fa a la presentació, no puc fer una altra cosa que agrair la presència de tots aquells que us vau deixar caure pel Centre Octubre i, en especial, a aquells que van llegir algun dels textos que recull el llibre i que em van acompanyar/suportar durant l'acte.

He de reconéixer que tot i que m'agrada practicar l'exhibicionisme, m'agrada fer-ho sempre des de la tranquil·litat i l'anonimat que atorga la distància i la pantalla de l'ordinador i que esta mena d'actes socials em superen en alguns moments.

Òbric parèntesi. En un moment donat vaig arribar a pensar que si tornava a somriure corria el risc de clavillar-me la cara. Tanque parèntesi.

Com deia, però, el sentiment que més vaig experimentar durant la presentació i les hores posteriors fou el d'agraïment a tots aquells que d'una forma o d'una l'altra em vau recolzar i acompanyar.

Un vegada finalitzat l'acte, el desenvolupament de la nit em portà a festejar-la envoltat d'amics i d'estupefaents, de veïnes que ens llançaven gerres d'amoníac i de policies motoritzats i especialitzats a dissoldre masses de gent que fan soroll durant la matinada de nits d'octubre que semblen estiuenques.

En obrir l'ull el diumenge a migdia, però, em vaig topar amb el meu noviet, que dormia plàcidament a pocs centímetres de distància i, després de despertar-lo de la millor forma possible, em va fer el segon regal del dia: el primer sempre seran els amics.

Em caus gros

No tinc res contra les persones obeses, en el sentit que no els negue la seua condició humana ni l'aplicació dels drets constitucionals, però no he pogut evitar sentir una mena de satisfacció en escoltar que un matrimoni de Regne Unit ha perdut la custòdia de tots els seus fills perquè els xiquets patien obesitat.

Pot semblar una mesura dràstica i exagerada, però si ens fixem en les xifres ens adonarem ràpidament que el tema era gros (mai millor dit): la mare pesava 146 quilos (!), un fill de només un any d'edat ja arribava als 25 (!!) i un altre de tretze anys passava dels 100 (!!!).

Salta a la vista, per les dimensions del problema, que este matrimoni -el pes del pare no s'ha fet públic, però a les imatges de televisió semblava immens- no estava en condicions de donar una correcta educació als fills i ja havien estat advertits pels responsables de serveis socials del risc de perdre la custòdia per una raó de pes (en sentit literal i figurat): la salut dels menors.

Curiosament, abans de fer-se pública esta curiosa notícia, anit La 1 de TVE emetia el reportatge Vamos a más, en el qual analitzaven -d'aquella manera, també- l'augment de la població obesa a la Confederació Ibèrica de Nacions i, en especial, a les nacionalitats històriques de Canàries i d'Andalusia, les quals ja no només destaquen pels índexs d'atur i d'analfabetisme, sinó també perquè sembla que els grossos ja no hi caben.

Especialment sagnant fou el cas d'una madrilenya de Parla (!) de 26 anys, casada i mare de no sé quants xiquets, que amb un metre i mig d'alçada fregava els noranta quilos i presumia de beure dos litres i mig de coca cola al dia, de no comprar mai ni peix ni verdura i, en canvi, empassar-se tones de greixos industrials a qualsevol hora del dia o de la nit.

No sé com portarà la Fiscalia de Menors l'assumpte de Belén Esteban, però ja li he fet arribar una queixa contra esta mare: ella serà la pròxima.

* * *

El vídeo del programa al complet és la web de RTVE i la dona que he denunciat apareix al minut 53: feu-li una ullada.

BQTP a València: concretem

Després de canvis, recanvis i requetecanvis d'emplaçaments i d'horaris per a la presentació de Busca qui t'ha pegat a València (els motius no poden ser publicats, almenys de moment, però sí seran convenientment explicats a aquells que els interessen), com ja sabeu, es farà amb un doble acte el mateix dissabte 24 d'octubre.

A les 18.00 hores (tot i que jo ja rondaré una hora abans per allà) tindrà lloc a la sala Àtic del Centre Octubre (Sant Ferran, 12) una presentació del llibre a càrrec dels editors i la lectura per part d'amics/lectors d'aquells textos que menys els disgusten o que més ràbia els facen.

El mateix dia, però a partir de les 23.00 hores ens retrobarem al local 47 (Quart, 47), del grup Groovelives, per festejar la nit i encetar-la amb cava i bona música.

I, en acabant, que sea lo que Rita quiera.

Benjamí

La Bíblia ens conta que Benjamí era el fill menut de Jacob (però no, no pense parlar de Lost, tot i que la relació entre els noms hebreus bíblics i la sèrie americana és més que evident) i hui amb el substantiu benjamí fem referència al fill predilecte o al més menut d'un grup i, també, a la categoria esportiva de menors de 9 anys.

Òbric parèntesi. Començar un text fent referència a la Bíblia o a la tradició jueva em recorda perillosament a César Vidal i no puc evitar sentir com un calfred elèctric em recorre l'espina dorsal. Tanque parèntesi.

La providència, no sé si divina o no, ha volgut que també portara este nom el jove informàtic (!) gadità (!!) que dedicava el seu temps a assetjar adolescents nòrdics fent-se passar per una xica lleugera de roba i que acabava per exigir fotos i imatges amb contingut sexual als menors víctimes del parany, amenaçant-los amb fer públics aquells documents que prèviament li havien fet arribar.

Per la informació publicada hem sabut que Elisa-Benjamín ja fou identificat i detingut dos anys abans i que els seus pares li havien tallat la connexió a Internet (!), però recentment havia tornat a fer de les seues i que les seues amenaces havien arribat a l'extrem de provocar que un jove estonià se suïcidara.

Este cas torna a posar en evidència que fent ús d'Internet resulta exageradament fàcil mentir, coaccionar terceres persones, desenvolupar trastorns bipolars i, fins i tot, canviar de gènere.

Però, sobretot, ha tornat a evidenciar que, tal com ocorre en la vida real, poques coses són com sembla i que darrere de la imatge d'una suggeridora Elisa podem trobar un pertorbat Benjamín.

Atenció, doncs.

55.316

Este cap de setmana no només m'he dedicat a patir un atac de la síndrome de Bèrgam, a intoxicar-me de mala manera el dissabte nit i a fullejar l'exemplar d'El manifiesto comunista (!) que Público regalava dissabte, ja que també he tingut temps per seguir les notícies sobre l'enèsima manifestació de la caverna a la Villa y Corte.

En esta ocasió, els manifestants estaven convocats per mostrar el seu rebuig a la nova llei d'interrupció voluntària de l'embaràs que en un futur immediat aprovarà el Govern i que suposarà, entre altres coses, regularitzar i despenalitzar una situació a la qual han de fer front milers de dones cada any.

El més important i transcendent de la nova mobilització de la caverna, però, no ha estat el caràcter ultramuntà de la convocatòria, ni els eslògans destrellatats que portaven alguns assistents, o la hipocresia del Partit Popular en recolzar la manifestació, ja que per primera vegada hem pogut saber el nombre real d'assistents a esta orgia de fetus de plàstic, velles amb perles i niñas bien amb l'himen intacte: poc més de 55.000.

En efecte, des de fa massa temps hem escoltat com el nombre d'assistents a qualsevol mobilització era interpretat de forma generosa o minimitzadora segons qui la convocara i qui la interpretara i en el cas de la mani de dissabte les xifres eren delirants: l'organització parlava de dos milions d'ànimes (mai millor dit) i el Govern Aguirre ho rebaixava només a un milió.

Però això ha acabat, ja que per primera vegada l'agència EFE ha contractat els serveis d'una empresa que atorga un número a cada assistent, de forma que, amb un marge d'error del 15%, ha sumat tan sols 55.316 manifestants.

El mateix que ja abans feia el Manifestómetro amb un senzill, però efectiu, càlcul entre la superfície ocupada per la massa i la densitat que es donava en cadascun dels espais ocupats, i que esta web ha xifrat en una forqueta de 48.000 y 72.000 assistents.

Quan els organitzadors parlen de dos milions d'assistents ignoren que això suposaria que en cada metre quadrat hi caberen més de 40 assistents (un damunt de l'altre?), de la mateixa forma que quan Aguirre diu que han assistit més d'un milió caldria que per metre quadrat hi hagueren una vintena (!!).

Per la meua part, em quede amb la xifra oferida per EFE i recolzada pels xics del Manifestómetro i estic barallant la possibilitat de jugar la grossa de Nadal a eixe número: el 55.316.

Desitgeu-me sort.

Onán

Dijous em vaig prendre la vesprada lliure per assistir a la presentació i fer-me amb un exemplar del llibre Onán, obra i gràcia de l'artista Pi, però abans vaig prendre café amb un amic que insistia per veure'ns, tot i que sabia que no era una bona idea, perquè les últimes converses que he mantingut amb ell sempre han estat depressives, que és justament el seu estat general des de fa alguns mesos.

Vaig acceptar, però, perquè no vaig tindre un altre remei: em va telefonar per dir-me que abandonava València perquè no trobava feina i que estava acomiadant-se dels amics abans de tornar al seu poble, perdut no recorde en quina província andalusa.

Em va contar, seguts a la taula d'una cafeteria passada de moda de l'Eixample valencià, que la sensació que tenia era de fracàs i que fins i tot havia demanat feina a una cadena d'hamburgueses per poder continuar pagant el lloguer.

- La vida es una mierda, Martí: no encuentro curro y me toca volver a casa de mis padres con el rabo entre las piernas para ver si allí me sale algo.

- Chico, piensa que es sólo una temporada y que, vaya, dentro de unos meses te puedes plantear volver a Valencia y..

- No empieces tú también... todo el mundo me dice lo mismo: que me lo tome con calma, que es sólo una solución temporal, que las cosas se arreglarán...

- Es que creo que tienes que verlo así.

- Pero es que no me apetece verlo así. Ahora lo que quiero es quejarme y lamentarme porque mi vida es una mierda: no tengo trabajo, ni ninguna relación seria, ni perspectivas de futuro, ni nada que valga la pena.

Em vaig negar a que este panorama tan desolador afectara el meu estat d'ànim, que últimament és efervescent: no em falta la feina i en un futur immediat tindré una nova companya al despatx, tinc menjar de sobra a la nevera, molts amics amb els que puc contar i una família a la que cada dia veig menys i, per si fóra poc, fa tres mesos que tinc una relació amb un xurret que m'il·lusiona i em dóna caloreta ara que arriba el fred.

- Bueno, ¿y tú qué te cuentas?

Vaig dubtar durant un segon, però al remat vaig decidir mentir i no furgar a la ferida:

- Psé... sin novedad.