L'anell

Dissabte nit compartia taula i tapet amb un grapat d'amics poques hores després que una parella s'haguera promés amor etern davant una regidora quan, tot just mentre el cambrer començava a servir una copa de vi blanc, un dels assistents va trobar a faltar la seua aliança.

- Ja sabia jo que açò havia de passar un dia o un altre, perquè sempre està jugant amb l'anell -es queixà la dona.

I, clar, el pànic es va dibuixar a la cara de l'home al mateix temps que la resta de la taula intercanviàvem mirades d'incomoditat.

- Almenys l'ha perdut abans que jo... -continuà la dona.

Un altre dels assistents, també casat, per provar a relaxar una miqueta la tensió, apuntà:

- L'anell és només un símbol, i pots encarregar-ne un altre igual... però et dic una cosa, si jo perdera el meu crec que passaria de comprar-ne un altre.

- Què? -preguntà la respectiva dona.

- Vull dir... que n'encarregaria un altre... no ho sé... més senzill?

- Què? -repreguntà la dona.

- Que... n'encarregaria un altre igual, volia dir.

- Això sí -sentencià la dona finalment satisfeta.

De tot això me'n recordava diumenge mentre veia Two for the road i Albert Finney contava este acudit a Audrey Hepburn: Un matrimoni es reconeix quan una dona li demana a un home que es trega el pantalons només perquè ha de portar-los a la tintoreria.

I l'anell, al remat, aparegué.

Un cita als 21 anys

Divendres vaig convidar el meu novio de 21 anys a sopar a casa i a veure una pel·li i vaig poder confirmar el que ja m'havien advertit: que a eixes edats no se sent amor, sinó admiració.

- M'encanta com has decorat ta casa, podries ser decorador.

- Home, gràcies, però no exageres.

- M'encanta con cuines, podries ser cuiner.

- Gràcies, però és un simple plat de pasta.

- M'encanta la roba que portes, podries...

- No ho digues. I ja està bé, que fins i tot el meu ego té un límit.

Després d'una sessió de sexe postadolescent, vaig compartir impressions amb una amiga:

- És tan tendre, al llit m'ha mirat fixament i m'ha amollat “Açò no serà un simple un rotllet, veritat?”.

- I què li has contestat?

- Que no, clar. Quan tens algú nuet al llit el més convenient és donar sempre la raó.

- Que fort eres... i quina pel·li li has posat?

- Cazafantasmas.

- Perdona?

- Què vols? Té 21 anys i no l'havia vista.

- Hòstia...

- Però si no ha conegut ni a Naranjito.

- Perdona, no ha conegut a Naranjito... i a Cobi per ben poc.

- Això és cert. I amb una miqueta de sort no sap ni qui és Mariscal.

- Quina sort.

- La veritat és que sí.

E2011: un compromís de cara a eleccions

Dissabte de matí, en un estat post coitum, vaig assistir a l'acte de presentació dels candidats autonòmics i municipals de la Coalició Compromís per a les eleccions de maig.

L'acte va confirmar el que fa temps que resulta una evidència per a qualsevol que se moleste a seguir la política valenciana, tot i que siga per damunt: que a este país la vertadera alternativa a les polítiques destrellatades i al malgovern que encapçala el Molt ecs!Honorable i el rosari de consellers imputats passa per esta coalició formada per Bloc, Iniciativa i Verds.

Em va sorprendre gratament l'organització de l'acte, que fou dinàmic i professional, com correspon a un partit que aspira a ser clau en molts ajuntaments i a obtindre una considerable representació a les Corts Valencianes.

Si la forma fou correcta, el contingut resultà espectacular, amb els candidats desgranant els principals punts del programa electoral i demostrant que sí que existeixen unes altres polítiques i una altra manera d'entendre la cosa pública a la que el PP i el PSOE valencians ens tenen acostumats i que un discurs encoratjador és el remei perfecte per combatre la desafecció de la ciutadania envers la política i les nostres institucions.

I tot això està molt bé, i tots esperem que Morera, Oltra, Mollà i Pañella obtinguen un resultat excel·lent a les Corts i que els candidats locals, especialment Ribó a València, facen el mateix als respectius ajuntaments, però per a mi el vertader objectiu d'este acte era retrobar-me amb el xic que en l'última convocatòria de Compromís de forma inconscient em va disparar una fletxa directa al cor, i del qual malauradament no vaig trobar ni rastre.

Però, no només sóc optimista pel que fa als resultats de Compromís, i he decidit que durant la llarga precampanya no em perdré cap acte per vore si me'l torne a trobar i també he informat Morera i Oltra perquè estiguen ben atents per si coincideixen amb un xic jove, sobre el metre setanta-cinc, d'uns 25 o 26 anys, amb ulls blaus i més templat que el món: eixe, igual el càrrec que m'han promés, també esta reservat.

El regal

 

La vida dels metges de família (allò que abans es coneixia com metge de capçalera) és, en general, prou regalada, i no només pels generosos obsequis que els representants dels laboratoris farmacèutics fan per incentivar les receptes dels seus productes, sinó per l'agraïment desinteressat de molts pacients.

Des de xicotet he vist com a casa, quan arribava Nadal o el sant de mon pare, alguns pacients li regalaven un pernil, uns dolços o una caixa de vi. I cosa està prou bé, la veritat.

Este costum, malauradament, ha anat desapareixent amb l'arribada de nous pacients que consideren que el metge només fa la seua funció i que no mereix cap gratificació extraordinària i pel decés dels pacients més vells. Esta última circumstància a ma casa la visquem amb resignació i quan mon pare ens informa de la mort d'algun pacient ho considerem una gran pèrdua:

- Enguany ja no tindrem el braç de gitano de xocolate de tots els anys.

- No em digues que ha mort la vella que el portava!

- Ho superarem fill. Ho superarem.

O també:

- Esta matinada ha faltat la tia Pasqualeta.

- No sé qui era.

- Sí, home: la que em portava una caixa de Vega Sicília per Reis.

- Pobra dona... espere que la filla continue amb la tradició familiar.

La setmana passada, en este sentit, vaig trobar mon pare d'un humor extraordinari:

- A que no endevines què m'ha regalat una cosina de ta mare? -em preguntà a poqueta nit, després d'haver passat consulta.

- Ton pare ho arreplega tot! -es queixà ma mare des de la cuina.

- Un panteó! -anuncià mon pare emocionat.

Vaig guardar un minut de silenci.

- Com que un panteó, papà?

- Bé, un nínxol d'un panteó... per a ta mare i per a mi. A perpetuïtat!

- Jo no pense anar a eixe panteó -tornà a queixar-se ma mare.

- Una cosa manco de la que preocupar-vos -apuntà la iaia, que últimament està al mig de totes converses i afegí: a banda, eixe panteó, si és el que jo em pense, està molt ben situat.

- Te raó ma mare: ara ja ens podem morir tranquils -afegí mon pare per provar a convéncer ma mare de les bondats del regal.

- Sí, clar... era un tema que em llevava la son -comentà sarcàsticament ma mare.

- Però si damunt és de la teua família, que me l'ha regalat la teua cosina -insistí mon pare.

- Que no vull eixe nínxol, home. Torna'l.

- És un regal, no puc tornar-lo. A banda, ara ja tenim on portar ma mare quan estire la pota.

La iaia mirà mon pare amb ira continguda mentre ma mare eixia de la cuina.

- Torna'l.

Mon pare em picà l'ullet, no sé amb quina intenció, i afegí:

- I tu, prepara'm un escrit, que vull tindre-ho ben documentat no siga que la cosina de ta mare es faça enrere i ens quedem sense panteó.

Vaig prendre aire i vaig amollar.

- No pots imaginar-te, papà, les ganes que tinc d'estrenar eixe nínxol. No pots fer-te una idea...

Vint-i-un

 

- Una pregunta, tu que folles amb xiquets...

- Són majors d'edat, Martí!

- És una forma de parlar... Atén: me recomanes que m'ennovie amb un xiquet de 21 anys?

- Clar que sí, home.

- Pots pensar la resposta i raonar-me-la una miqueta?

- No, però et donaré un consell: has de repetir-te moltes voltes i tindre sempre ben present l'edat que té. Això ho farà tot més fàcil.

* * *

- Mi nuevo novio tiene 21 años.

- Joder, Martí, no puedes salir con alguien que haya nacido en 1990.

- Este año cumple 22, así que es de 1989.

- Ah, bueno... eso lo cambia todo, no te jode.

- Claro: los ochenta son los ochenta.

* * *

- No em puc creure que estigues valorant la possibilitat de festejar amb un xiquet de 21 anys...

- És que és tan tendre... l'altre dia em va telefonar mentre posava gasolina i vaig escoltar que deia "Em poses huit euros de dièsel?"

- I què vols dir amb això?

- "Huit euros"!! Se pot ser més tendre?

- Martí, això no és tendre; és pobre.

* * *

- Pues es muy buen chico: ni sale, ni bebe, ni se droga...

- Tenéis muchas cosas en común, por lo que veo.

- Y tiene 21 años.

Silenci.

- Le vas a destrozar la vida, lo sabes ¿verdad?

In nomine Patris

Tot i haver fet els trenta anys (almenys dos voltes) només em preocupa lleugerament seguir fadrí: és cert que a esta edat la majoria dels xics que valen la pena ja estan casats o amigats, però em puc esperar que es divorcien o se separen.

Òbric parèntesi. L'únic problema que trobe és que quan es done esta circumstància ja passaré dels quaranta. Tanque parèntesi.

Sense ser-ne del tot conscients, els meus amics comparteixen esta lleugera preocupació meua (almenys la primera part) i en els últims dos o tres anys he anat a més bodes del que podria imaginar i ara, de forma natural, arriba el moment de començar a criar, i és quan els meus amics han de pensar molt bé quin nom posen a les criatures que porten a este món. Esta decisió no només és important per evitar que en arribar a la majoria d'edat se'l canvien al Registre Civil, sinó també per evitar que el seu nom els tanque les portes i els condemne a un futur de merda perquè, algú imagina, per exemple, un xiquet de nom Maikel (tal qual) de magistrat al Tribunal Suprem? I una xiqueta de nom Chenoa de presidenta d'una empresa de l'IBEX35? Clar que no.

Òbric parèntesi. No és conya: l'INE certifica que en 2009 ja hi havia 248 xiquetes de nom Chenoa a esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir i uns 500 maikels. Busca qui t'ha batejat. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Malauradament, el mateix institut estadístic no ens diu quin percentatge dels xiquets de nom Maikel o Chenoa ja tenen antecedents penals. Retanque parèntesi.

Això vaig pensar, justament, ahir quan em va visitar una clienta del torn d'ofici que vol divorciar-se del marit i vaig fer una ullada al llibre de família, perquè les tres criatures del matrimoni havien estat batejats amb noms tan impossibles com Dylan Paul, Ericka Alexandra i, sobretot el que em va fer més llàstima, Brayan Stiven.

Quin és el futur que espera a estes tres criatures?

 

E2011: Inauguracions

Estos últims dies hem assistit a un allau indecent d'inauguracions d'infraestructures variades per part d'alcaldes i de presidents atòmics, ja que la nova regulació electoral prohibirà fer-ho a partir de hui mateix, donat que ja estan convocades oficialment les properes eleccions autonòmiques i municipals.

Estos actes es presten al despropòsit més absolut i si, per exemple, la inefable Esperanza Aguirre tallava la cinta d'un hospital a mig construir, l'imminent ecs!alcalde de Barcelona passava un cap de setmana d'inauguracions contra rellotge amb butifarrada popular inclosa.

La bogeria màxima, però, hem hagut de suportar-la els valencians amb la inauguració de l'aeroport de Castelló, una infraestructura absolutament delirant que no sabem si es posarà algun dia en funcionament.

Si la idoneïtat i el cost d'esta construcció era més que qüestionable, la seua inauguració ha posat en evidència que els governants valencians han arribat a la conclusió que poden insultar la ciutadania sense que els tremole la mà, ja que, efectivament, l'aeroport està acabat, però no hi ha cap data prevista perquè el primer avió s'enlaire o aterre a les flamants instal·lacions que el president de la Diputació de Castelló, l'imputadíssim Fabra, portava entre cella i cella des de feia anys, la qual cosa ha fet que la notícia no siga la inauguració d'un aeroport, sinó la d'un aeroport sense avions.

Inaugurar un aeroport que no se sap si algun dia entrarà en funcionament podria ser la idea original d'un original esquetx satíric, però si hi afegeixes els elements que van acompanyar este acte de propaganda, a saber: la presència d'una autoritat eclesiàstica que llançava aigua d'un perol, autobusos plens de jubilats de mig país, l'escultura gegant d'un bufó de la cort, un discurs de Camps passat d'amfetamines i l'anunci del mateix Fabra d'obrir durant un mes i mig l'aeroport i les pistes d'aterratge perquè qui vulga puga visitar-les i fer-hi una passejada, l'acte deixa de ser satíric per submergir-se de ple en l'esperpent més delirant.

Cal urgentment que algú inaugure el trellat a este país. 

 

Pell

Per evitar les caixeres que proven a col·locar-te un producte a última hora a Mercadona gaste sempre la mateixa excusa que quan el voluntari d'alguna ONG m'assetja al carrer: si a estos els dic que ja sóc soci, independentment de si és veritat o no, a la caixera de Mercadona sempre li dic 'Gràcies, ja me'l vaig emportar ahir'.

Hi ha gent, però, que encara ha de depurar la tècnica, perquè l'altre dia el producte a col·locar era una crema facial i la xica que tenia davant meu a la cua no va saber sortir-se'n amb dignitat:

- ¿Quieres llevarte la cremita? Es muy buena -va proposar la caixera.

- Me la llevé una vez, pero no me acabó de convencer.

Error: no li dónes mai conversa a una caixera.

- Pero si es buenísima -insistí la caixera.

- Si no te digo que no, pero a mí...

Error: massa explicacions.

- A ver. Claro, pero eso es porque tienes la piel grasa -sentencià la caixera-esteticienne.

- Yo no tengo la piel grasa -provà a refer-se la pobra xica mentre la resta de la cua comprovàvem de reüll la textura de la seua pell.

- Pues como mucho será una piel mixta. A ver, mírame.

Error: mai mires a qui pretén opinar de la teua pell en públic.

- Yo diría que mixta tirando a grasa.

- Me puedes cobrar de una vez, por favor.

- ¿Entonces te llevas la cremita?

Error: no dediques ni un segon a pensar la resposta.

- Vale... dame un bote.

- Te irá fenomenal, ya verás.

Error: segur que la crema és una puta merda.

E2011: Sortu no és legal

 

Les primeres notícies parlaven d'un 3 a 13. Després la cosa pujà a 5 a 11, i poques hores després ja coneixíem el resultat definitiu, molt més ajustat: 7 a 9. Amb un parell d'hores més d'incertesa i especulacions potser Sortu haguera obtingut el vist i plau de tots els membres del Tribunal Suprem i hui seria un partit legal, però al remat s'imposaren les tesis del Govern, representat per l'Advocat de l'Estat, i un partit que condemna la violència als seus estatuts no podrà concórrer a les eleccions municipals i autonòmiques de maig.

Encara no coneguem la sentència i els motius concrets que expliquen la prohibició d'inscripció de Sortu al Registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior però el fet que el Tribunal s'haja partit en dues parts dóna munició, i de quina forma, als abertzales per continuar presentant-se com les víctimes de la repressió espanyola.

A l'espera de conéixer la sentència i els tres vots particulars que el Suprem ha emés, sí que és possible valorar les qüestions polítiques que s'han plantejat abans, durant i després del pronunciament de la Justícia i, en concret, una que em resulta especialment cridanera: molts polítics (el PP en un sentit monolític i el PSOE amb unes mínimes escletxes) s'han pronunciat a favor de la il·legalitat de Sortu perquè segons ells no era una altra cosa que la continuació de l'antiga Batasuna i, per tant, d'allò que s'anomena 'branca política d'ETA'.

Però és que justament d'això es tractava, no? Vull dir: no tindria cap sentit que, posem per exemple, el PNB o EA condemnen ara el terrorisme perquè ho han fet sempre; o que el PSE i el PP del País Basc incloguen als seus estatuts que no recolzen la violència, perquè, en teoria, mai ho han fet, ja que al remat tot això no suposa cap avanç real per aconseguir un escenari de pau a Euskadi que permeta fer política sense sang.

Si Sortu no fóra l'hereva natural d'ETA no tindria cap mèrit ni interés que els seus estatuts condemnaren la violència i que els seus dirigents no manifestaren que volen fer una altra cosa que política, deixant de banda l'assassinat, l'extorsió i les amenaces.

Eixe és justament l'avanç que el Suprem ha qüestionat, perquè en realitat ja comptàvem amb el fet que l'Associació d'Ames de Casa de Portugalete o els Amics del Bacallà al pil-pil de Donosti condemnaren l'ús de violència, però és que qui no ho havia fet fins ara era la pròpia ETA.

Consulta

 

- Voràs, he decidit divorciar-me del meu home perquè fa temps que està insuportable i em fa la vida impossible.

- Podries concretar una miqueta més?

- No ho sé... és com si li hagueren obert el cap i en el puesto del cervell li hagueren posat un dimoni.

Silenci.

- Saps què vull dir-te?

- Sí, clar.

Cada dia el meu despatx s'assembla més a la consulta del doctor Frankenstein.