Mirinyac

El malnom de la iaia és menyinyaque perquè la mare de son pare, una dona amb molt de geni i, també, amb tendència a bufar en caldo gelat, fou l'última del poble que deixà de portar el mirinyac, que és la falda interior amb una estructura de fils d'aram i tires de tela que es gastava al XIX per donar volum a les faldes exteriors.

Òbric parèntesi etimològic. De com mirinyac, del castellà miriñaque, degenerà en la forma local menyinyaque és un misteri. Tanque parèntesi etimològic.

El meu besavi, que heretà el malnom de sa mare, el passà a les quatre filles, la tercera de les quals és la meua iaia. Durant este trànsit, afortunadament, es va perdre el malnom de son pare, el tio Lleganya.

Quan faltà el iaio, que es referia a les cunyades com "les llúdries" (!), les altres tres germanes començaren a passar la vesprada amb la iaia, per això de fer-li companyia i, perquè, en realitat i a la seua edat, tampoc tenien res millor a fer. Així, amb els anys, em vaig acostumar a vore les quatre al tendur de la saleta de la iaia com quatre lloques en hivern.

La setmana passada, però, faltà la major, Maria Antònia (aka Antonieta), a punt de fer els 100 anys.

— Com ho porta, iaia?

— Bé, fill, bé. La meua Antonieta ja era molt major.

— Sí... noranta-nou anys no està gens malament...

Encara que a mi, en realitat, el que m'ha fotut és comprovar que, en contra del que em pensava, les menyinyaques no són immortals.

Contribució a pes

Tinc una clienta que vaig conéixer quan treballava d'assessor a l'ajuntament del meu poble, ja fa un bon grapat d'anys. És una dona que passa dels setanta i que aleshores formava part de la directiva d'algunes associacions de vells dedicades a coses tan interessants com el cant coral o la confraria de no sé quin sant. Jo estava assignat a les regidories de Joventut i de Tercera Edat (!!!) i per això em vaig haver d'empassar moltes reunions envoltat de vells amb sonotones i dentadures postisses. Un goig.

Un bon dia, molts anys després, esta bona senyora es plantà al despatx per fer algunes consultes relatives a un testament i després ha acabat tornant un parell de voltes més, encara que sempre amb casos impossibles. Fa unes setmanes vingué a fer una altra consulta destrellatada sobre un altre cas que no tenia solució i no sé com vam acabar xarrant sobre la situació econòmica, també coneguda amb l'expressió “com-de-malament-està-tot”.

— Tu te'n recordes de la polsera que portava jo? —em preguntà en un moment donat.

Per descomptat que no.

— Ara mateix... no sabria dir-te.

— Sí, home. Si me l'hauràs vist mil voltes...

— Um... ah, sí... clar.

— Era molt bonica... i estava molt treballada. Me la regalà ma mare quan em vaig casar.

— Sí, molt bonica.

— Bé, és igual. El cas és que m'ha tocat vendre-la a pes per a pagar el rebut de la contribució del mes de novembre.

Òbric parèntesi. La contribució és com la gent que no ha estudiat Dret Tributari es refereix a l'Impost de Béns Immobles. Tanque parèntesi. 

Em vaig quedar molt sorprés i vaig deixar que la dona continuara:

— M'ha costat molt, però havia de fer-ho. Ara ja he descansat fins l'any que ve.

 

Vaig somriure i vaig callar: no em vaig atrevir a dir-li que l'IBI ve fraccionat en dos pagaments: un a novembre, i l'altre a març.

Tributació indirecta i festa d'inauguració

 

Dimecres passat vaig tindre una nova cita amb el ragazzo italiano amb el qual festege des de fa unes setmanes. Vam prendre unes cerveses al Carme abans que marxara a passar un cap de setmana llarg a la Confederació Italiana de Nacions.

Entre glop i glop de birra, i ja que ell es dedica a l'Economia, li vaig preguntar si considerava que realment apujar l'IRPF era molt més progressista que fer-ho amb l'IVA, perquè des del meu punt de vista no és tan cert allò que se sol donar per fet sobre un impost i sobre l'altre: és veritat que l'IVA grava els productes sense distingir la capacitat econòmica del contribuent, però també és cert que no tots consumim de la mateixa forma i que el consum de cadascú depén, entre altres coses però principalment, de la riquesa. Així, per exemple, qui canvia un cotxe vell per un de nou, pagarà l'IVA, però, en canvi, qui manté el cotxe vell no pagarà res.

Igualment, li vaig preguntar fins a quin punt un impost que grava, sobretot, les rendes del treball és fiable per determinar la capacitat econòmica real d'una persona, donat que existeixen mil formes de tributar per altres vies o, directament, de no tributar.

Sorprenentment, em va dir que tenia raó: d'una part, que tot i que l'IVA és un impost indirecte, el seu comportament no ho és, ja que el consum té un gran nombre de variables; i d'altra, que només els ingenus encara consideren que l'IRPF és un mitjà determinant per conéixer si una persona té més o menys capacitat econòmica.

En eixe moment vaig decidir que jo pagaria les cerveses.

— Scusa, sé que no tiene nada que ver con lo que estamos hablando, pero quiero hacerte una domanda.

— Dimmi pure!

— Mi amigo Angelo se cambia de piso y el viernes que viene hace una fiesta de... de... come si dice?

— Inauguración.

— Eso. Bueno, me gustaría saber si quieres venir conmigo.

— Seguro que en italiano decís “opening party”...

Va riure.

— Allora...

— Allora... sí, claro. ¿Qué tengo que llevar?

La cosa comença a posar-se interessant.

Falleres assetjades

Té collons la cosa: la mateixa setmana que coneixíem que el fiscal encarregat del cas Brugal pensava sol·licitar la imputació de 54 (!) persones més vinculades a la trama que gestionava el fem de les comarques del Sud i que El Mundo desvetllava que Blasco era conegut per la Policia com Roger Rabbit (!!) a les investigacions relatives al frau en els fons de Cooperació sembla que les protestes que diferents grups han realitzat durant les malcletaês siguen el primer problema dels valencians.

Òbric parèntesi. És molt significatiu que el diari/llibret de falla Las Provincias dedique al tema una enquesta. Tanque parèntesi.

Respecte moltíssim les falles: són l'excusa que posen molts adults per vestir-se de forma ridícula, per tallar centenars de carrers durant una setmana llarga, per beure fins a caure al terra i, en contra del que asseguren les falleres majors d'enguany, per fer política, ja que als casals (i als despatxos dels regidors de festes) es fa més política que a Nacions Unides, però amb un caliquenyo a la boca i un mocador al coll.

La Junta Central Fallera ha emés un comunicat signat (i segur que també redactat) per les falleres en el qual asseguren, entre moltes altres perles, que se senten “insultades (!), assetjades (!!) i intimidades (!!!)” per les protestes contra la corrupció i les retallades del Consell que han tingut lloc a la plaça de l'Ajuntament des que començaren les festes i 23 agrupacions de falles afirmen que durant eixes protestes les falleres “són insultades i vexades, incloses les tretze xiquetes” que formen part de la cort d'honor de la fallera major infantil.

La llegenda diu que les falles exploten l'enginy valencià per fer crítica social i que això es trasllada als monuments, als llibrets i, per descomptat, als concursos de playbacks de barri o al de truita de creïlles, però la realitat és que el moviment faller (ni tan plural ni, molt menys, tan complexe com ens volen fer creure) està tan domesticat i resulta tan servil que el comunicat de la Junta Central Fallera no serviria ni per prendre foc. 

Article publicat a l'Informatiu  

Busca qui t'ha llegit: Febrer 2012

 

Articles més llegits durant Febrer 2012

#1 Qüestió d'etiqueta

Al ple de les Corts Valencianes d'ahir el president Cotino va considerar que podia expulsar la diputada Mònica Oltra perquè portava una samarreta que no respectava allò que segons ell exigeix la cambra autonòmica

#2 Ridícules

Hem passat en menys de 48 hores del centenar de joves que dilluns tallaven un carrer per protestar per les retallades en l'ensenyament públic a la gran manifestació de milers de valencians que ahir demanàvem que el cap (polític) de Sánchez de León rodara pel carrer Colom

#3 Tres consideracions sobre la reforma

Però el problema més greu és que la nova regulació (talment com han fet totes les anteriors) obvia una realitat inqüestionable: amb la mateixa la legislació laboral, perquè s'aplica igual a tot Espanya, la xifra d'atur de les illes africanes Canàries, per exemple, triplica la del País Basc, per la qual cosa sembla evident que el problema de l'atur no és la regulació jurídica ni el cost que suposa el comiat d'un treballador (a El Hierro o a Portugalete), sinó el model econòmic i de producció que es practica a este país.

#4 Oli d'oliva

Fa uns mesos una empresa cordovesa dedicada a la comercialització d'oli presentà una sol·licitud de concurs de creditors en no poder atendre els deutes que arrossegava. El jutjat de Còrdova que conegué de l'expedient nomenà uns administradors i un auditor per comprovar els comptes i per provar a tornar a fer viable l'empresa.

#5 Crush

Tot i que fa unes setmanes que porte escabussat a un rapporto que té totes les paperetes per acabar amb un fidanzato italiano del bracet, divendres passat no vaig poder evitar patir el que els americans han batejat com un crush (i que els nostres acadèmics qualificarien d'enamoriscament) que s'ha allargat durant tot el cap de setmana.

Esclafar

Imatge de la botija 'Siesta' (1999), creació d'Héctor Serrano

 

Hi ha un munt d'invents dels segle XX que la iaia considera inútils: el microones (“per a descongelar la carn no hi ha res millor que deixar-la damunt del banc de la cuina la nit d'abans”), el telèfon mòbil (“si a casa en tens un amb cordell (!) no entenc per què has d'anar carregat amb un altre tot el dia”), el tercer abric (“jo mai n'he tingut més de dos i mai he passat fred”) o els Simpsons.

Últimament, però, la iaia ha afegit a la llista d'invents prescindibles el sistema per premsar les botelles d'aigua buides.

— I ara per què vos ha pegat per esclafar les botelles buides? —em preguntà ahir la iaia, encara que fa anys que les xafem abans de tirar-les.

— Perquè quan les xafes ocupen menys espai.

— Clar, com si en les cinc navaês que té esta casa no caberen quatre botelles.

— No és només en esta casa, iaia; Ocupen menys al poal del fem, al contenidor del reciclatge, al camió que se les emporta...

— Mira este... total per una botella...

— No és una botella, redéu. Imagine totes les botelles que gastem a la setmana i ara multiplique per cada casa del veïnat, per cada casa del poble... si les xafes, ocupen menys i el camió ha de fer menys viatges i gasta manco gasolina i es fan menys hores de treball.

Però és que últimament, encara que em mostre pedagògic, és molt difícil convéncer la iaia de qualsevol cosa:

— Ineseta m'ha dit que ella no les esclafa.

Festeig a la italiana

Una icona del neorealisme italià: Gli italiani si voltano, 
del fotògraf Mario De Biasi, amb Moira Orfei de cul/esquena. 

Fa un parell de setmanes que festege amb un ragazzo italià. I el terme exacte és eixe: festejar, ja que durant la primera cita ens vam prendre un parell de cerveses al Rialto de València; durant la segona vam sopar junts; la tercera la vam passar al Carme: en plena onada de fred vam dinar a El Refugio i després ens vam intoxicar lleugerament i ens vam acomiadar ja de nit davant l'Estació del Nord amb un bes ben llarg al mig del carrer.

De pel·lícula, però de pel·lícula de cap de setmana i de després de dinar.

A la quarta cita ja vam tindre sexe, i no vaig poder evitar sentir-me com un adolescent del Partit Republicà. O per fer-ho més proper: com un adolescent de les joventuts d'Unió Democràtica de Catalunya després d'una trobada del partit a Montserrat.

La pregunta és: I ara?

 

Venut

No sóc dels que s'abstenen a l'hora de donar la seua opinió encara que no se'ls haja preguntat.

Òbric parèntesi. I fins ací les obvietats. Tanque parèntesi.

Sí que hi ha, però, un tipus del persones davant les quals tinc per costum pegar-me un puntet a la boca i, senzillament, callar davant una afirmació amb la qual no hi estic d'acord: els bons clients.

Els bons clients, en contra del que puga semblar, no són els que tenen raó en les seues pretensions i faciliten la feina d'un advocat, sinó aquells que, sense ser exageradament pesats, generen expedients i paguen puntualment. Sobretot, i en la situació de crisi que patim, això últim.

Ahir no es plantà al despatx un bon client, sinó l'home d'una bona clienta amb la intenció de dir-me com resoldre el parell d'expedients que la seua senyora manté oberts. I això, en principi, és intolerable:

— No em sent molt còmode amb açò, la veritat, perquè la meua clienta és la teua dona i és ella la que, en tot cas, hauria de donar-me instruccions.

— No patisques per això, vinc també a encarregar-te que m'assessores perquè vull fer testament.

Silenci.

— Bé, igualment són coses i casos diferents...

— Mira, Martí, te diré una cosa: l'altre dia estava esmorzant amb un amic que sap molt, perquè és graduat social (!), i em va dir que la majoria dels problemes d'este món és culpa de les dones.

Silenci indignat.

— Home... no sé jo si, per exemple, la Segona Guerra Mundial la provocà una dona...

— He dit “la majoria”, però, a banda, sóc jo el que paga les teues minutes.

Silenci, finalment, venut.

— Bé, la Segona Guerra Mundial potser no... però coneixes la història de la Guerra de Troia?

El misteri de Nóos

A propòsit del cas Urdangarin (sense accent) que investiga el jutge Castro a Palma per un bon grapat de delictes i que, com no podia ser d'una altra forma, sembla que tindrà la connexió valenciana que qualsevol trama corrupta de determinada entitat necessita, la primera pregunta que li ve a tot el món al cap és “per què?”. O per ser una miqueta més explícit: quina necessitat tenia el gendre del rei d'Espanya de fotre's en un merder com el que ara s'investiga?

Si partim de la base que la monarquia espanyola no té un problema de finançament i que tots els membres de la cada vegada més llarga família reial poden arribar a final de mes sense haver de vendre a pes les joies dels avantpassats, és lògic que la gent es pregunte com és possible que el duc de Palma, en lloc de dedicar-se a no fer absolutament res i a parar la mà (o el que ve a ser el mateix: a ocupar un càrrec a Telefonica), constituïra un entrapat d'empreses dedicades a emportar-se a cabassos diners públics i a buscar fórmules per pagar impostos a un estat/casino tan ridícul com Belize.

El més raonable és pensar que es tracta d'una qüestió d'avarícia, perquè de diners mai se'n tenen prou; potser, també, la vanitat hi tinguera alguna cosa a vore i la intenció d'Urdangarin era demostrar que no només era un gendre ideal, sinó també un emprenedor i una persona capaç de fer negocis (encara que, després del que hem vist en altres casos, fer negocis amb les administracions de Camps i Matas és qualsevol cosa tret de reputada); i pot donar-se el cas, clar que sí, que el duc considere que no ha fet res censurable i que, simplement, estava treballant com qualsevol altre súbdit del seu sogre.

Independentment de quin siga el resultat de tot el procés (encara que és fàcil intuir que el gendre del rei no posarà un peu a presó), al remat acabarem per conéixer els detalls de totes les operacions, els noms de totes les empreses i administracions implicades, la quantitat exacta que es malversà i també la que s'evadí del fisc, però estic segur que mai arribarem a saber les causes exactes que van motivar que qui no tenia cap necessitat de complicar-se l'existència en lloc de passar un tranquil cap de setmana a Palma, amb el veler i prenent el sol, haja hagut de passar-lo declarant durant tantes hores als jutjats de la ciutat.

Ferralla

Dijous als jutjats, mentre esperava que els meus clients, uns germans marroquins, declararen per haver furtat ferralla (!) d'un motor de la marjal d'El Palmar (!!) (els meus casos són així) departia amb un tercer germà, al qual porte un altre parell de casos igual o més interessants:

— ¿Qué significa esto? —va preguntar mentre assenyalava un cartell pegat amb cel·lo a la porta de l'ascensor.
— Pone “Ascensor averiado”. Significa que no funciona.

Em va mirar com si m'haguera cagat en Mahoma.

— Eso ya lo sé. Me refiero a lo que han puesto debajo.

Sembla que algun funcionari, fart d'apujar i d'abaixar per les escales ja que l'ascensor porta dues setmanes espatllat, havia escrit baix de la paraula “averiado”: “QUÉ ADMÓN DE JUSTICIA”.

— Eso significa “qué administración de Justicia” y lo han puesto porque no hay dinero para arreglar el ascensor.

El xic em va mirar incrèdul:

— ¿Cómo que no hay dinero para arreglar el ascensor?
— No, no lo hay.

El xic va mirar de nou el cartell i va somriure:

— ¡Estáis peor que en mi país!