E2015: UPyDEP

Per si fer coincidir les eleccions locals i autonòmiques amb les generals en el mateix exercici no fóra suficient, la setmana passada ens deien que els catalans tornaran a votar en setembre i esta setmana s'han disparat els rumors d'eleccions també al califat andalús socialista.

Així, si es confirma este segon extrem, ni Catalunya ni Andalusia esgotarien les seues respectives legislatures i tornaríem a assistir a l'ús d'eixa prerrogativa d'alguns presidents autonòmics de convocar eleccions d'acord amb el seu propi calendari menstrual: un perquè les disfressa de plebiscitàries i l'altra perquè ha de fer càlculs en clau estatal i interna socialista per a carregar-se al guapo (però inútil) Pedro Sánchez.

Òbric parèntesi. Podria donar-se la circumstància que fóra Rajoy qui no convocara les eleccions en novembre i les deixara per a gener de 2016, com si esta legislatura no haguera estat ja prou llarga. Tanque parèntesi.

Siga com siga, una de les formacions que farà front de la pitjor forma possible a tots els escenaris electorals que vinguen serà UPyD, que travessa un moment tan delicat com insostenible.

Sembla increïble que esta formació, nascuda fa tan poc i a la qual li auguraven una posició clau en el tauler polític fa només uns mesos, haja iniciat de forma inexorable el camí cap a la seua extinció.

Les formes dictatorials de Rosa Díez, que s'han traduït en divisions i escissions a tot l'estat i en la fuga massiva de càrrecs i militants, la indefinició ideològica tan característica dels magenta, l'envit llançat per Ciutadans (que ha sabut jugar perfectament les seues poques cartes) i la pablemització de la política en general, que fa que qualsevol cosa semble vella i antiquada abans de nàixer, han acabat amb les aspiracions de Díez i companyia de convertir-se en un partit amb un mínim pes específic.

En un intent desesperat per sobreviure al tsunami pablemitzador, ahir UPyD va convocar una concentració a Madrid per a demanar la dimissió de Rajoy (!) a la qual no van assistir ni 200 persones. Este fracàs va posar en evidència les mancances d'una formació que, talment com alguna altra, va nàixer al caliu de l'adoració a un líder que vivia molt bé amb la seua acta al Parlament Europeu mentre donava lliçons a tot déu, que repetia consignes fàcils mentre rascava la panxa dels votants i que mirava la resta amb condescendència i arrogància mentre les enquestes i certa premsa li auguraven un futur immillorable.

L'extinció d'UPyD no serà l'última que vorem.