La Xina colonial (i VI): Hong Kong

L'antiga colònia britànica de Hong Kong, recuperada per la Xina Popular l'any 1997 conjuga les dues fòbies que més em torturen: la cultura anglosaxona i els asiàtics. Justament per això, només baixar del ferri i posar un peu en terra vaig començar a protestar i a renegar.

Podria excusar el meu comportament capritxós pel cansament acumulat de tants dies de viatge i pel ritme frenètic que portàvem, però seria completament injust perquè tinc prejudicis injustificables envers totes dues circumstàncies.

La primera impressió que em causà Hong Kong em portà a concloure que no em trobava a la Xina: els cotxes condueixen per l'esquerra i respecten els semàfors, no és fàcil trobar productes d'imitació, l'anglés és llengua cooficial juntament al mandarí (tot i que el xinés que s'hi parla és el cantonés), els carrers estan nets, no paguen amb iuans xinesos sinó amb una estúpida i inexplicable moneda com el dòlar hongkongués, el preu de les coses és justament el doble que a la Xina continental (o a partir d'ara: la Xina Vertadera), no es permet fumar a cap lloc públic i, ni tan sols, als parcs oberts a l'aire lliure, el preu del tabac és el triple que a la Xina Vertadera i els paquets porten imatges de pulmons destrossats o, com el que em tocà a mi, de peus gangrenats.

Deixem clar, doncs, que Hong Kong no és Xina. O almenys encara no és la Xina Vertadera.

Vaig voler fer partícip d'este exabrupte la guia local, una vella de nom Anna, i li vaig preguntar si el Govern central no tenia pensat acabar amb este estúpid fet diferencial hongkongués i posar ordre d'una vegada per totes, començant per acabar amb l'anglés i amb la conducció per l'esquerra, desordenar el trànsit i fer que els semàfors siguen només orientatius com ocorre a la Xina Vertadera, implantar definitivament el iuan i cremar tots els dòlars.

Anna em mirà com si no estiguera bé del cap (de fet, no ho estava) i només gosà a dir-me que qualsevol cosa que faça el Govern Central estarà ben feta.

Eixa és l'actitud, camarada.

Per sort, segons ens allunyàvem del centre i ens endinsàvem en la zona peninsular de Hong Kong, coneguda com Kowloon, deixàvem enrere la falsa Xina hongkonguesa de gratacels i rètols lluminosos de multinacionals i tornàvem a situar-nos a la Xina Vertadera: l'anglés estava pràcticament proscrit, els productes d'imitació inundaven els mercats, els llocs de menjar oferien els animalets ben vius i la brutícia, el caos, el desgavell, els xinesos escopint al terra i els barandats de bambú s'apoderaven dels carrers.

La Xina, en definitiva, que havia vingut a conéixer i que tant m'ha agradat.

BQTP al CCCB

Un exemplar molt espavilat del Busca qui t'ha pegat s'ha colat a l'exposició 'Barcelona-València-Palma' organitzada pel CCCB.

La Xina (mandarina) cantonesa (V): Guilín i Guangzhou

Xangai fou l'última parada a la Xina mandarina, ja que un avió de la China Eastern ens porta a la part més meridional del país, la Xina mandarina cantonesa.

La primera parada tingué lloc a Guilín, un poblet de només 600.000 habitants i, sense dubte, el més pobre dels que hem visitat. Allí ens esperava Loreto, el nom espanyol de la guia local, que ens explicà que la ciutat no tenia massa interés, tot i que la principal font d'ingressos local és, paradoxalment, el turisme.

Òbric parèntesi. L'exemple perfecte per posar en evidència l'absència d'interés turístic de Guilín és que l'hotel on ens allotjàvem és un dels principals atractius de la ciutat, ja que a les huit de la vesprada de cada dia de l'any la façana principal es converteix en una cascada d'aigua. Tal qual. Tanque parèntesi.

Malgrat resultar tan anodina com un hipotètic museu d'art contemporani a Benidorm, el motiu pel qual Guilín rep cada any més de deu milions de turistes cal buscar-lo als seus voltants i en concret al riu Li, el millor paisatge que hem pogut contemplar a tot Xina: quilòmetres i quilòmetres a bord d'un vaixell envoltats de muntanyes rodones, boscos de bambú, búfals d'aigua, vells que fan servir cormorans per pescar i poblats a la ribera del riu. I tot, absolutament tot això, des de la coberta del vaixell, amb una lleugera pluja de fons i les brumes i les boires rotllant-se a les muntanyes.

El paisatge era tan bucòlic i tan irreal que resultava inevitable no sentir una mena d'angoixa, a l'estil de la síndrome d'Stendhal, durant els huitanta quilòmetres de curs del riu que vam recórrer. Per sort, però, la guia Loreto tenia una pregunta que fer per tornar-nos a la mundanitat més absoluta:

- ¿Y en vuestro país se puede tomar el sol... desnudo?

Loreto ens explicà, en veu baixa, que no havia eixit mai de la Xina perquè la seua pertinència al Partit Comunista impossibilitava que el Govern li gestionara els visats i permisos corresponents, i afegí:

- Me han dicho que con un poco de suerte dentro de dos años me permitirán salir del país para ampliar mis estudios.

La revelació de l'adscripció política de Loreto em va resultar tendra i vaig acabar per oferir-li ma casa per si algun dia el Govern li permet eixir de la Xina, i no només perquè la menuda Loreto podia ser la xinesa que tenia intenció adoptar, sinó perquè els seus contactes amb el Partit Comunista de Xina podrien assegurar-me el càrrec polític de confiança que estic buscant desesperadament i que les enquestes sobre la intenció de vot al País Valencià cada dia fan més impossible.

Òbric parèntesi. Perquè els avantatges de viure en una dictadura no se limiten a poder abatre avions civils sense mirament, sinó també a saber qui governarà en la propera legislatura sense necessitat de fer enquestes, per la qual cosa m'he plantejat deixar de demanar un càrrec al tàndem Morera&Oltra a la futura (i fotuda) Generalitat i adreçar-me directament a Hu Jintao. Tanque parèntesi.

Aquella nit i el dia següent els vam passar a Guangzhou, l'antic Canton, visitant algun temple i algun mercat, tot just abans d'agafar el ferri que ens portaria a la darrera parada: Hong Kong.

La Xina mandarina (IV): Xangai

Els xinesos diuen que si vols conéixer els últims cinc mil anys d'història del seu país has de visitar Xi'an; si, en canvi, et conformes amb els darrers cinc segles la teua ciutat és Pequín; i si, al remat, t'acontentes amb conéixer els últims cinquanta anys de la història de la Xina has de fer parada a Xangai.

Almenys això assegurà Johnny (Maracas), el guia que ens acompanyà durant els dies que vam passar a esta ciutat de més de tretze milions d'habitants, només rebre'ns a l'aeroport.

Si el caràcter gris d'iPhone a Pequín representava l'oficialitat i la burocràcia de la capital i Gigi a Xi'an representava les minories ètniques i religioses en ser musulmana a un país de majoria de budistes i d'ateus, Johnny (Maracas) encarnava a la perfecció la idiosincràsia de Xangai: la Xina que no ho sembla, però que no pot evitar ser-ho.

Així, el senyor Maracas ens va rebre amb una bandolera Gucci, un Rolex més gran que el meu cap, un polo amb un cavall brodat i unes sabates amb una inscripció de Prada tan gran que a penes hi cabia a l'autobús. Tot, per descomptat, d'imitació.

El pitjor, però, no era el fet que semblara eixit directament d'una fàbrica de fakes, sinó el seu accent caribeny, pretensiós i encantat d'haver-se conegut. Talment com la mateixa ciutat que ens havia de mostrar.

Perquè, efectivament, Xangai és com un Louis Vuitton de mentida: vist de lluny pot semblar autèntic i és capaç d'impressionar l'espectador, però de prop la imitació resulta tan barroera que no és capaç d'enganyar ni tan sols el més ingenu.

És innegable que els més de quatre mil gratacels que s'amunteguen al districte de Pudong provoquen vertigen en l'espectador (sensació que la il·luminació nocturna fa canviar per un episodi epilèptic), però una observació detinguda posa en evidència que cap d'ells suposa una lleugera innovació arquitectònica ni tampoc el més mínim rastre d'originalitat i que la planificació urbanística està regida exclusivament per una llei fàl·lica: a vore qui la té més llarga.

En esta competició guanya, de moment, un edifici amb forma d'obridor de cerveses, el Shanghay World Financial Center, amb 101 pisos i 492 metres d'altura. El pis centé, obert al públic inconscient disposat a pagar els 150 iuans d'entrada, ofereix una panoràmica de la ciutat, que resulta inabastable per a l'ull humà i que per un moment, he de confessar-ho, fa creure que esta ciutat fake és de veritat.

Difícilment, tal com assegurà Johnny (Maracas), és possible trobar alguna cosa a Xangai que supere els cinquanta anys, ja que el mateix centre històric (sic) es troba ocupat per franquícies de multinacionals i els vestigis de l'ocupació colonial, com ara el barri francés, han esdevingut parcs temàtics sense cap mena d'encant més enllà del purament anecdòtic, i tot sempre envoltat de gratacels amenaçadors.

En un moment concret, afectat pel formiguer xinés del carrer Nanquín i per la lluentor dels vidres dels gratacels, vaig arribar a pensar que no em trobava a la Xina i que havia canviat de continent i de règim polític i econòmic sense ser-ne conscient, però per sort la resposta que Johnny (Maracas) oferí quan un dels companys de viatge preguntà sobre el risc que algun dels gratacels fóra objecte d'un atac terrorista em tornà ràpidament a l'asfalt d'esta ciutat de la República Popular:

- Aquí es imposible que se produzca un atentado como el de Nueva York porque el Gobierno no tardaría ni un segundo en dar la orden de derribar cualquier avión que entre en el espacio aéreo de la ciudad. I afegí ufanós: vuestra democracia es muy lenta para tomar decisiones.

En definitiva: Xangai és la Xina que no sembla xinesa però que no pot evitar ser-ho.

Les fotos d'estes entrades són obra (i gràcia) del meu germà.

La Xina mandarina (III): Xi'an

Vam arribar a Xi'an de nit i donat que el viatge no ens incloïa el sopar, vam eixir a l'aventura a conéixer la ciutat i a buscar alguna cosa per emportar-nos a la boca.

Tot just al centre vam trobar un carrer ple de baixos comercials (considerar-los restaurants seria exageradament ingenu) en els quals els joves autòctons socarraven (considerar que allò que feien era cuinar seria exageradament irresponsable) una mena de pinxos de carn, sobre l'origen i la identitat de la qual no ens posaven d'acord, de forma que vam haver de preguntar els adolescents socarradors de la única forma que vam ser capaços per descartar que no menjàvem ni gat ni gos:

- Això és 'miau'?

El balanç del sopar fou senzill: una trentena de pinxos, tres cerveses i un pa redó amb llavoretes de sèsam per 35 iuans, això és: tres euros i mig.

Òbric parèntesi. Per descomptat, ens van estafar: el preu real no arribava a la meitat. Tanque parèntesi.

El dia següent vam visitar l'actiu barri musulmà i la mesquita de Xi'an, ja que encara que la Xina és majoritàriament budista, es defineix com un estat plurireligiós i reconeix i respecta (almenys oficialment) qualsevol creença, alhora que fomenta l'ateisme des de les institucions. Tot just com déu mana.

De matí, però, vam visitar el conjunt escultòric dels guerrers de Xi'an, un macromausoleu format per més de huit mil soldats i cavalls de terracota que custodiaven la tomba de no recorde quin emperador amb la intenció de protegir-lo en la vida futura dels seus enemics i del qual encara no s'ha excavat més de la meitat de la superfície que ocupa.

De camí a la troballa arqueològica, la nova guia -de nom Gigi i de religió musulmana- ens explicà que el pas dels segles posà en evidència el doble caràcter de la iniciativa imperial: positiva, perquè ens ha deixat un llegat impressionant i ens ajudà a conéixer millor l'època més esplendorosa de l'antic imperi xinés, però també negativa, perquè l'emperador, a més de tindre sotmés el poble als seus capricis i ànim immortal, prohibí llibres i mostrà una crueltat extrema en ordenar l'assassinat de tots aquells que participaren en la construcció de la tomba per evitar que els seus enemics pogueren trobar-la.

En un moment de la visita, però, no vaig poder evitar apropar-me a Gigi i fer-li vore l'equivalència entre l'antic imperi i l'actual duríssima dictadura xinesa, que ha fet de la Xina una gran potència que esdevindrà, sense cap mena de dubte, el nou imperi del tercer mil·lenni, alhora que es produeix la violació sistemàtica dels drets humans més elementals i un retall ferotge de les llibertats individuals i col·lectives, com ara les llibertats polítiques i la d'expressió i informació.

Vaig percebre la incomoditat (i preocupació) de Gigi per si algú més ens escoltava i per provar a treure-li ferro al meu exabrupte occidental vaig amollar:

- Es que no te puedes imaginar cómo me jode no poder visitar mi perfil de Facebook desde este país.

La Xina mandarina (II): Pequín

En arribar a l'hotel el guia iPhone ens informà que teníem unes hores lliures per davant i que férem allò que volguérem. El grup valencià vam decidir apropar-nos al centre, però no ho vam aconseguir i vam passar tot el matí amunt i avall pel tercer anell-circumval·lació de Pequín, una autèntica trampa per a estrangers: les indicacions, només en xinés, el desconeixement absolut de la ciutat i la caòtica organització xinesa ens van portar per barris obrers, per zones de gratacels en construcció i per descampats en els quals el proletariat ha aixecat cases provisionals de llauna.

Tot plegat, la situació era desesperant, ja que al caos pequinés, propi d'una ciutat que passa dels catorze milions d'habitants, calia sumar l'exasperació que em provocava el grup valencià i els seus capricis contradictoris.

A hora de dinar encara no havíem aconseguit situar-nos ni tampoc visitar res de trellat, però afortunadament iPhone acudí al nostre rescat i a mitja vesprada ja visitàvem el Temple dels Lames i la Muntanya de Carbó. El primer és un complexe espiritual budista i la segona un muntanyeta que ofereix una visió global de tot Pequín o, almenys, de tot allò que ens esperava a l'endemà: la brutalitat de la plaça Tian'anmen i l'exagerada Ciutat Prohibida de matí.

La immensa plaça Tian'anmen, que dóna pas a la Ciutat Prohibida, és una explanada gegant i gris que compta amb el mausoleu de Mao i el Parlament xinés, un edifici tan comunista que estic segur que faria saltar alguna llagrimeta als més nostàlgics.

És curiós que quan vaig preguntar iPhone per les revoltes de 1989 que van acabar amb la matança d'estudiants a esta plaça em diguera que els xinesos ho consideren una 'confusió històrica'. Busca qui t'ha pegat!

La Ciutat Prohibida, en canvi, era l'antiga residència de l'emperador i consta d'un grapat de pavellons de fusta molt treballada amb sostres de teules de ceràmica daurada, color reservat en exclusiva per a la família imperial, i amb noms tan suggerents com il·lusoris: els palaus de la Suprema Harmonia, de la Unió o de la Puresa Celestial o els jardins de la Longevitat i els de la Bondat i Tranquil·litat.

La vesprada ens portà al Palau d'Estiu, un altre megacomplexe imperial i on vam perdre la parella de vells equatorians, fet que no ens impedí continuar amb tota tranquil·litat el programa del viatge: el Mercat de la Perla, una nau industrial en la que primer ens explicaren el cultiu de l'ostra i a continuació ens portaren a una joieria gegant que haguera fet les delícies de totes les pijes-perla de la Gran Via.

Òbric parèntesi. Esta visita, així com altres inefables actes com ara una exhibició de màgia xinesa i un espectacle d'acrobàcies són el peatge que has de pagar si contractes un viatge organitzat. Tanque parèntesi.

Així doncs, mentre barallava la possibilitat de fer-me amb un collar de perles per rotllar-me'l al coll i suïcidar-me, mon pare em va cridar des de l'altra part de la joieria

- Esta xina està soltera -m'anuncià mentre assenyalava amb el cap una jove xinesa que tenia al costat.

- Estàs de conya, papà? -vaig preguntar incrèdul.

Però mon pare estava decidit a deixar-me en ridícul i s'adreçà a la xinesa:

- Este es mi hijo. No es muy guapo, ya lo sé, pero si lo quieres es para ti.

I la xinesa, que parlava perfectament castellà, reia encantada amb la broma, imagine que només amb la intenció de vendre un grapat de perles.

- Estàs buscant-me novia, papà?

- Mira, primer ens la emportem a casa i després ja vorem què fem amb ella, perquè també ens pot servir per cuidar de la iaia.

- Això és ofensiu, papà. Terriblement ofensiu.

La resta dels dies que vam passar a Pequín ens va permetre visitar la mastodòntica Gran Muralla i el Temple del Cel i fins i tot fer una excursió molt més mundana al Mercat de la Seda, un basar ple de falsificacions de grans marques europees i nord-americanes, de crits, de colps i de xineses agressives i en el qual has de regatejar fins la nàusea fins i tot si només vols fer-te amb uns calçotets de Bob Esponja.

La Xina mandarina (I): l'anada

Un dels principals motius que vaig adduir en un primer moment per no anar a la Xina és que està molt lluny. I les meues reticències, a posteriori, han quedat suficientment demostrades i a l'eternitat que suposà el viatge vaig haver de sumar els inconvenients d'agafar dos avions, de passar quatre hores al Charles de Gaulle de París sense poder fer una altra cosa que provar els perfums de les botigues dutty free per si aconseguia intoxicar-me amb alguna colònia de Dior, de no haver dormit més d'una hora seguida en gairebé dos dies, d'haver fet malbé el meu estómac per culpa del menjar d'avió i d'haver compartit filera de seients durant deu hores amb un xinés que feia olor a rotllo de primavera.

Quan encara no havíem eixit de València, però, ja em tocà viure alguns moments inefables, com ara quan una amiga de ma mare, en arreplegar la targeta d'embarcament i sense apartar la mirada del paper, llegí en veu alta: 'Asiento. Seat' i em mirà i aventurà: 'Açò serà perquè els seients són marca Seat'.

Autoemoción, em vaig dir a mi mateix.

O com un amic de mon pare, marit de l'anterior poliglota, en passar per l'arc detector de metalls feu sonar el xiulet del control i ell, instintivament, es portà la mà a la boca i, adreçant-se a l'agent de la Guàrdia Civil, s'excusa: ' Es que llevo un puente en las muelas' quan la realitat, però, és no s'havia tret el cinturó i portava la càmera de fotos i el mòbil a la butxaca del pantaló.

O quan ja un cop a l'avió i preparats per enlairar-se, la veu d'un home que s'identificà com el comandant no-importa-com anuncià que havíem de tornar a la base perquè un mecànic havia detectat que un dels pneumàtics de l'avió estava lleugerament desinflat.

Poca broma.

Afortunadament, moltes (moltíssimes!) hores després arribàvem a Pequín, on juntament amb el caos, les restes imperials i els gratacels d'autor ens esperava el nostre guia Ifo. O Info. O Epho. O, com m'he dedicat a dir-li des que ens presentàrem: iPhone, perquè (i d'això estic ben convençut) segur que quan no fa de guia es dedica al muntatge d'estos aparells en alguna de les fàbriques clandestines que envolten l'hotel on ens allotgem.

Fou justament iPhone qui ens explicà que al nostre grup d'onze valencians (!) se sumaria en poques hores una parella mexicana (!!), una altra equatoriana (!!!) i dos dones argentines (!!!!).

La diversió, doncs, estava assegurada.

Presentació de BQTP a Sueca!

Pròxima parada: Xina (mandarina)

Que m'agrada viatjar no és cap secret. De fet, fer un viatge per plaer és una de les formes més burgeses que l'actual societat occidental ha fomentat massivament i que les companyies aèries de baix cost han popularitzat de forma abusiva.

Hi ha poques coses que em produïsquen més satisfacció que preparar una maleta i marxar a una altra ciutat per desconnectar de la rutina diària. Durant uns pocs dies, això sí. Cinc dies com a molt.

De fet, quan porte massa dies de viatge, de forma indefectible comence a sentir morriña i tinc ganes de tornar a casa i de submergir-me novament en la bombolla aburgesada que és la meua vida i que tantes satisfaccions em reporta.

Ara, però, he de fer front a un viatge tan llunyà com imminent i que em portarà durant quinze dies a la Xina (mandarina) i que suposarà no només la meua primera eixida d'Europa (i per tant del món civilitzat), sinó l'estada més llarga que passaré fora de casa: ni més ni menys que quinze dies a l'altra banda del món.

A banda de l'emoció d'encetar el viatge, però, el meu ànim ha de suportar també la incertesa de què passarà al meu món durant la meua absència i de no saber si tot continuarà al seu lloc corresponent quan torne a casa.

I a la inquietud que em provoca deixar la feina i ma casa durant tants dies, he de sumar el nerviosisme que em causa haver d'abandonar Matt a una residència canina durant dos setmanes, perquè està tan malcriat i tan consentit que no sé com es portarà, si em trobarà a faltar i si se'n recordarà de mi quan torne a per ell.

No puc negar que també em provoca una malenconia gairebé infantil saber que estaré tants dies sense vore el meu xic, perquè si amb prou feines quinze dies poden semblar suportables, resulta que tornaré justament el mateix dia que ell iniciarà un viatge pel seu compte i que el portarà durant una altra setmana sencera a l'altra banda de l'Atlàntic.

Tres setmanes separats, doncs, que sumen vint-i-un dies. I anit al llit, mentre ho comentàvem, no vam poder evitar fer broma:

- Es como el programa de 21 días: ¡21 días sin ver a mi novio!

I vam riure.

I tot seguit, mentre amb les puntes dels dits jugava amb el seu cabell el vaig mirar als ulls i vaig preguntar:

- ¿Me vas a echar de menos?

I ell girà la cara, la submergí en el coixí com un xiquet i amb un filet de veu infantil amollà:

- Claro que no.

Vam riure novament, ens vam abraçar i no em vaig poder contenir:

- Pues yo mucho, joder.

Imatge de Víctor

Feliç com Francisco Camps Ortiz

Fa massa temps que els valencians hem deixat de ser persones per esdevenir un poble de personatges, de caricatures grotesques. Els principals responsables, però, no són aquells individus que, per qualsevol raó, han aconseguit una transcendència popular absolutament immerescuda, sinó els nostres polítics populars.

Així, els vertaders responsables del descrèdit valencià cal buscar-los a les butaques folrades de pell que omplin les nostres institucions: Camps i Rita Barbaritat, principalment, però també Fabra o l'Histriònic Pons, fan que cada dia este país perda en projecció i rellevància i s'enfonse més en la misèria intel·lectual.

La reacció de Francisco Enrique Camps Ortiz (!) en conéixer la sentència del Suprem que torna a imputar-lo per suborn resulta increïble: “Hoy estoy más feliz” ha dit l'ecsMolt Honorable. Més feliç que quan no estava imputat? Més feliç que quan contractava amb empreses corruptes? Més feliç que el seu fill el dia de Reis en comprovar que un mafiós li havia regalat un robot amb forma de gos? Més feliç que “la hija puta de Perla” amb un rellotge d'un parell de milers d'euros? Més feliç que Fabra després de guanyar la loteria per cinquena vegada? Més feliç que Costa amb tres camises noves?

Tot apunta que Camps està acabat, que Madrid li ha retirat el suport, que cap dirigent popular amb dos dits de front es vol fer una foto amb ell i que caldrà anar buscant un recanvi, perquè la peça original està tarada. I de quina forma!

Dissortadament, el presumible reemplaç de Camps sembla que no canviarà massa coses, perquè Rita Barbaritat, a la qual se li han indigestat els enderrocs del Cabanyal, presenta unes altres tares que també la fan incompatible amb la mínima dignitat exigible a qui hauria de governar-nos: si la seua política municipal a València no fóra una mostra prou evident, fa uns mesos que ens delecta amb un bloc personal que incideix en una única idea: és una llunàtica.

El bloc A la luna de Valencia (sic) forma part d'eixa idea de l'Histriònic Pons d'apropar els polítics populars a la ciutadania a través de la Xarxa (no sap que molts preferiríem tindre'ls com més lluny millor?) i la veritat és que Rita s'ha cobert de glòria: de la desena d'entrades que en tres mesos se suposa que ha escrit l'alcaldessa de València costa triar la més psicotròpica: si la que porta per títol Las Fallas, luz, flores, arte, melodía de pólvora: Mediterráneo (!!!), la que assegura que conté la recepta de la Paella Valenciana autèntica, lo demás son arroces (!!!), l'estupefaent Valencians, tots a una veu: Vixca la Mare de Déu! (!!!) o l'última joia: una foto de Rita sota un cartell d'autovia que indica com arribar al poble saragossà de Botorrita (!!!) i que ha merescut alguns comentaris irònics que han estat capaços de superar l'estúpida censura de la blogosfera popular, com ara “Yo tambien estoy por botar a Rita...” o “Botemos a Rita todos!”.

Si no fóra perquè m'entren ganes de prendre-li foc a la seu del PP, em trauria el carnet popular.