Les tres opcions de Camps

 

Ara que el jutge Flors ha decidit obrir judici oral contra el Molt ecs!Honorable, les opcions per al president dels valencians es limiten a tres.

La primera, i la que té totes les paperetes per ser la definitiva, és buscar un acord amb el Fiscal i acceptar una condemna per suborn i evitar així la vergonyosa i vergonyant imatge de Camps (i companyia) a la banqueta dels acusats.

Esta seria, com resulta fàcil imaginar, l'opció més ràpida i neta, però suposaria que Camps accepta els fets que li imputa l'acusació i no li quedaria més remei que abandonar la Generalitat i desaparéixer per a sempre. O no.

Una segona possibilitat, estil kamikaze, seria la de lluitar el cas. És a dir: preparar la defensa i celebrar el judici. En este cas, podria o bé resultar absolt (gairebé impossible amb totes les proves damunt la taula) o bé acabar condemnat després d'haver passat uns quants matins als jutjats, d'haver obert els telenotícies i els diaris durant setmanes i d'haver-se convertit en la pedra de la sabata de Rajoy en una hipotètica campanya electoral de tardor.

 

Dins, però, de l'opció de preparar el judici, trobem una tercera possibilitat que passaria per apostar per una nova estratègia de defensa: intentar demostrar que Camps ha perdut el cap i que no pot ser condemnat. Proves en tenim a cabassos i només cal repassar l'hemeroteca per trobar tones d'indicis que apunten en la mateixa direcció: Camps està tocat de l'ala.

Uns exemples:

“No me preocupa nada, como Juan sin miedo, porque nada temo responder”

“El proceso es de risa, no se sostiene, no se lo cree nadie”

“Soy honrado, nadie se cree que el presidente de una comunidad autónoma se pueda vender por tres trajes”

“Tengo unas ganas locas, locas, de explicar públicamente todo lo que hay, que es nada”

“Le encantaría coger unafurgoneta, venirse de madrugada a mi casa y por la mañana aparecer yo boca abajo en una cuneta”

“Queden uno o dos escalonets i entonces tota esta qüestió tan estranya, tan absurda i tan estrafalaria habrá passat al passat”

“Hoy estoy más feliz que ayer”

“El abuelo de Zapatero no le transmitió ternura y cariño”

“Atesoro el mayor respaldo dela historia de los candidatos de las democracias occidentales”

I sobretot:

“Yo me pago mis trajes”

Amb estes intervencions, quin jurat popular seria capaç de condemnar Camps?

Secret

 

La setmana passada, a mig matí, mentre treballava en una demanda que he de presentar abans de marxar de vacances van picar la porta del despatx i, en obrir, aparegué una dona gran.

- Hola Martinet, com està la iaia?

- Bé... supose... -vaig contestar estranyat per la pregunta.

I tot seguit anuncià:

- Hui a ton pare el conviden a dinar, que m'ho ha dit un pardalet.

- Ah, sí? Molt bé...

- Sí, sí... el conviden a un arròs del senyoret, però per l'amor de déu, no li digues que t'ho he dit.

- No diré ni pruna.

- I ací dalt qui viu? -canvià de terç tot seguit.

- Jo, visc jo. És ma casa.

- I el teu germà on viu?

- El meu germà viu a València.

- Per què?

- No ho sé.

- I ja tens novia?

Vaig dubtar un segon:

- No, encara no en tinc.

- Això com és? Que quina edat tens?

- Trenta. En tinc trenta -vaig mentir.

- Ja te toca, eh?

I continuà:

- I ací al costat qui viu? Ton tio?

- Sí, mon tio.

- Però s'ha separat de la dona, veritat? -repreguntà abaixant el to de veu.

- Sí, està separat.

- I la dona on viu?

- Allà on vivien.

- Se quedà ella amb la casa, no?

- Efectivament...

- Me'n recorde que al sogre de ton tio li vaig comprar fa molt anys un rellotge gran, d'eixos de peu.

- Ah, molt bé.

- I digues, tens novia?

Juraria que feia només un minut que havia contestat eixa mateixa pregunta.

- No, no en tinc.

- Però ja tens trenta anys, veritat?

Redéu, com de capritxosa és la memòria.

- Sí, tinc trenta anys.

- Busca't una novia, que ja tens edat... -sentencià i afegí: Me'n vaig i no digues a ton pare que t'he dit jo que el convidaven a dinar.

- Tranquil·la, guardaré el secret.

I tant que ho faré, vaig pensar, perquè encara a dia de hui no sé qui és esta dona.

De putes i ereccions

Ahir a primera hora del matí em van cridar del departament de policia judicial de la Guàrdia Civil per un cas d'agressió sexual. Em van informar que el detingut, un xic d poc més de trenta anys, havia agredit una prostituta de polígon industrial i que li havia furtat la recaptació, que era, segons la puta, de 400 euros.

Com és de suposar, el cas tenia tots els elements necessaris per esdevenir inefable i destrellatat.

El detingut s'oferí a declarar i la primera pregunta fou:

- ¿Qué tipo de servicio encargó usted a esta prostituta?

I el detingut, molt tranquil i col·loquial, contestà:

- Una mamada. Le dije que me hiciera una mamada.

- ¿Quiere que lo haga constar tal cual?

- ¿Qué le parece, agente, si decimos que encargó “una felación”? -vaig intervindre.

- Sí, sí... “una felación” mucho mejor.

Eixe mateix matí, el detingut passà a declarar al jutjat i la jutgessa tampoc va voler deixar cap interrogant obert:

- ¿Contrata usted habitualment este tipo de servicios?

- No, señoría, es la primera vez, se lo juro.

- No hace falta que jure nada, sólo conteste la verdad.

- De verdad, señoría, que es la primera vez... ¡si estoy felizmente casado!

Bravo, bravo, bravo.

La jutgessa continuà repassant tots els extrems del cas, fins que vam arribar a un punt clau de la investigació: si el meu client s'havia escorregut o no.

- ¿Tiene usted problemas de erección?

- ¿Yo?

- Conteste la pregunta, por favor.

- Que no, que no... si además tengo familia: tengo una hija de tres años.

Bravo, bravo, bravo. Bravissimo!

El pitjor de tot, però, tingué lloc a l'eixida del jutjat, on ens esperava el pare del client:

- Pero, hijo, ¿se puede saber qué has hecho?

- Nada papá: que el otro día paré en el polígono y me subí a la furgoneta una de las chicas que hace la calle, y ahora dice que la he violado y que le he robado 400 euros.

- ¿Subiste una puta a la furgoneta de tu hermano? ¿Pero tu has perdido la cabeza?

- Papá, fue una tontería...

- Si no necesitan nada de mí, creo que me voy... -vaig intervindre.

- ¿Una tontería? ¿Te parece una tontería follar con una chica de la calle, teniendo una mujer y una hija pequeña en casa? ¿Se puede saber en qué estabas pensando?

- No pensaba, papá, no pensaba...

- No sé como no te arranco la cabeza, hijo. No lo sé... Porque claro, esto no sé donde lo has aprendido... -i el pare em mirà i preguntà: Dígame, abogado, ¿cómo ha ido la declaración de mi hijo?

Vaig mirar el pobre home als ulls i vaig mentir:

- Mal del todo no ha ido, la verdad. Podía haber sido mucho peor.

Queixal

 

- Tens un minut?

- La veritat és que em pilles a punt d'eixir...

- És una emergència, tio.

- Bé, dispara.

- Dis-me, follaries amb un tio que porta un queixal de cocodril penjat al coll?

Primer silenci.

- Hem de començar a revisar el concepte que tens de la paraula emergència, saps?

- Home, a mi em sembla molt important.

- Sense dubte... però a vore si ho entenc: per què porta això penjat al coll? Ha perdut alguna aposta o què?

- No. És perquè treballa amb rèptils.

- Redéu... espere que siga fent bolsos i sabates.

(...)

Continua a l'Informatiu

Yoli&Alexandra

 

Diumenge vaig descobrir al twitter el compte de dues ravaleres madrilenyes que utilitzen esta pàgina com si fos un xat privat només entre elles i encara no he pogut deixar de flipar.

locaaaa estoy cagando fuegoooo ta sentao mal el qevab!!!

En realitat, no tinc molt clar si es tracta d'uns perfils reals o d'un fake, d'algú amb una capacitat meravellosa per reproduir un estil particular, un ritme narratiu propi, una profunditat retòrica inigualable i un lèxic infinit.

yo los primeros días estuve cagando de tos los colores con la yasmin, no podía ni foiar, estube 3 semanas chupando poia sin meterme na

Però, sincerament, si Yoli i Alexandra són reals o no és només una qüestió secundària, perquè, com en totes les coses importants de la vida, el més important és el missatge.

tengo q ir al genicologo para lo de la pasti, q este verano no pasa sin q me meta un raboooo jajjjahahajajajajajajajajaja

Alexandra i Yoli. Yoli i Alexandra.

Era solo una broma SO PUTA HAHAHAH yo solo lo chupo no ago como la loli q le coji el ford pa ir a madrid y luego meolia la mano a chocho

Però no tot és alegria en les vides de Yoli i Alexandra, perquè un dels moments de tensió narrativa més forta que he trobat al perfil és quan mor Tommy (també conegut com Tomaco), el gos de Yoli:

Yoli: se ha muerto el Tomy en la carretera. yamame desde casa del lolo, x fabor

Alexandra: yoli, te yamo pero no lo cojes

Yoli: Scuchando lamento volibiano qes la q le gustaba al tomy

Alexandra: toda la noche pnsando en TOMY. Lamentobolibiano :(((((((( ya tngo el mobil.yamame cuando me leas,tqiero yolacona

(...)

Yoli: Nunka t vamos a olvidar tomaco :-( no se como se ace la lagrima en la blarberry

Alexandra: Ya tiaaaaa yo stoy igual anoxe no pude ni foiar con el lolo.pobre tomaco

Yoli: Con lo bueno y guapo q era, q ni notavas q estaba ahí...

Alexandra: Notabas. Sescrive notabas no notavas

Yoli: ME VAS A TOKAR EL COÑO AORA CON LA OROTOGRAFIAN TRONKA?? CON EL CUERPO DEL TOMI CALIENTE???TU D Q VAS, LOKAH?????

Alexandra: Yoli perdona, es q se me ba. Ademas e dormio mu poco pnsando en el d verda

Yoli: Joer ia ves tia pero no digas eso q me dan ganas d yorar. No voi a poder dejar d star triste x el,alex. NO kiero saliur a la caie, chocho

Alexandra: Aun makuerdo cuando se acostaba en el sofa y se ponia a roncar y tu y yo nos partiamos la kaja

Yoli: Stoy mu mal en serio

La tensió dramàtica arriba al màxim, però Alexandra encara és capaç de fer que augmente el nivell i es produeix un intercanvi de twitts que considere magnífics:

Alexandra: Locah ya empiezas a cansar.era un puto perro, ni era d marca siqiera y tenia mas aÑos qel sol. Espavila cojone,ya a pasao una noche

Yoli: Tas pasao 2 pueblos, puton.vien q cuando se murio tu primo alvaro estuvimos en el hospital y aciendote conpañia

Alexandra: PERO TONTADELCAPULLO ME VAS A COMPARAR UNA PERSONA CON UN PERRO VIEJOOOO??? ESTAS MAL D LA CHOLA SE TEVAAAA

Yoli: Una persona??Pero si nacio a los 6 meses , si cuando fuimos a verlo al ospital en la encuvadora parecia una abicchuela roja entre halgodones

I per si no ha quedat clar, Yoli remata i obliga Alexandra a recular:

Yoli: Si la medico la dijo a tu tia q siba morir casi seguro, q mestas contando tronka?? Una persona??? HAHAHA tu eres SURNORMAL!!!HAHAHA

Alexandra: Bueno al menos tas reido.vente pal chale del lolo y t animas,chochaco.pero d alvaro no vuelbas a hablar o t dstrozo la cara a ostias

Tot fa pensar que Yoli i Alexandra són dos fakes i que no existeixen en realitat, i eixe és l'únic consol.

Y vete pensando a qien le vamo a piyar el cristasol pa la rave lokah!

Candidat Rubalcaba

No sé si ha estat per la calor, perquè el meu veïnet d'enfront ha decidit traure's la samarreta per a estar per casa o perquè he passat la meitat del cap de setmana en estat d'intoxicació i l'altra meitat a la platja, però el fet és que la proclamació de Rubalcaba com a candidat socialista per a les eleccions Generals de l'any que ve no m'ha interessat ni tan sols mínimament.

El fet que Chacón renunciara en el seu moment a concórrer a les primàries socialistes en benefici d'una suposada pau interna i d'un únic candidat suposava, de facto, l'assumpció de la derrota per part del PSOE i un intent desesperat per salvar els mobles, però també feia que l'horitzó socialista fóra encara més gris del que ja era.

Òbric parèntesi. Per salvar els mobles els socialistes entenen no abaixar dels 120 diputats al Congrés. Tanque parèntesi.

El PSOE ens pren per idiotes si pretén fer-nos creure que Rubalcaba representa la més mínima renovació, però se'ns pixa directament a sobre quan anuncia unes mesures que aplicaria només a partir de les properes eleccions quan, de fet, el Govern que acaba d'abandonar El Químic podria aplicar-les ara mateix i no només no ho fa, sinó que practica tot el contrari.

Tot això, però, amb una escenografia cuidada, un compte de twitter gestionat per una empresa de comunicació i una hiperactiva Elena Valenciano encarregada de la campanya per provar a convéncer-nos que el PSOE té alguna possibilitat de guanyar les eleccions si les xifres d'atur continuen abaixant o si ETA anuncia l'abandó definitiu de les armes este mateix estiu.

Però si el PSOE té, en definitiva, alguna possibilitat de guanyar les eleccions és, sobretot, perquè no podem oblidar que el principal rival de Rubalcaba és Mariano Rajoy, i això sempre és un avantatge fins i tot quan el primer que fas com a candidat és burlar-te del teu electorat.

Canícula

canícula, del llatí canicŭla, íd., diminutiu femení de canis 'gos', nom donat a Sírius, de la constel·lació del Ca Major, que a l'estiu coincidia a la seua eixida amb la del sol, es el període d'unes quatre a sis setmanes que comprén una part del juliol i una gran part de l'agost, durant el qual sol fer molta calor. 

* * * 

No és cap secret que la calor té conseqüències sobre l'ésser humà, especialment sobre els més fràgils.

Òbric parèntesi. Fràgil és un eufemisme. Tanque parèntesi.

Des dels anys 50 del segle passat són molts els estudis que han demostrat... 

La resta del post, com cada dijous, a l'Informatiu.

 

Pollastre

 

Després de dos anys anant a la piscina dues o tres voltes per setmana no només no he aconseguit deixar de fumar i evitar l'aparició d'una lleugera panxa, sinó que tampoc he aconseguit trobar novio. I el que és pitjor encara: me n'he adonat que ja no existeixen xics com els que abans m'agradaven, perquè una nova espècie ha acabat amb ells.

La meua piscina, un magnífic edifici de formigó i vidre, dóna a un pati al qual també s'aboca una sala de màquines i musculació (es diu així?) i quan descanse entre llarg i llarg em dedique a estudiar i teoritzar sobre quin és el tipus d'home que freqüenta estes instal·lacions i que ha acabat desplaçant el que en altres temps alegrava la vista.

Òbric parèntesi. La veritat és que podria haver fet este estudi de més a prop, ja que el preu que pague cada mes per poder nadar a la piscina inclou l'ús de tota aquella maquinària, però, com resulta fàcil imaginar, mai m'he dignat a posar-hi un peu. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. A banda, també coincidisc amb ells als vestidors, i estar més a prop és impossible. Retanque parèntesi.

El primer que trobe a faltar entre este nou model d'home que ha acabat amb l'antic home és el pèl. Com és possible que ara ningú tinga pèl a cap lloc del cos? Ni als braços, ni a les cames, ni a les aixelles, ni al pubis, ni al pit... ni tampoc a les celles!, ja que esta dèria anticapil·lar ha arribat a l'extrem de fer que la gran majoria hagen prescindit de tindre celles i de posar al seu lloc dues ratlletes negres completament rectes per donar la sensació que sempre estan emprenyats.

Una altra conclusió general a la qual he arribat és que gran part de la gent que es dedica a aixecar coses sense que ningú li ho demane ha perdut el sentit de l'estètica: molts s'han obsessionat tant en augmentar el volum dels pits i dels braços que han oblidat que també tenen cames i només s'han dedicat a desenvolupar de forma grotesca la part superior del cos (tret del cap, clar) aconseguint una desproporció que en alguns casos arriba a fer perillar la seua capacitat de mantindre's dret amb unes cames tan fines.

En eixe sentit, qualsevol dia trobarem centenars d'homes que començaran a caminar com els goril·les, fet que mereixerà un estudi antropològic i evolutiu seriós (i un nou tallatge de roba).

Este nou model d'home, sense pèl, amb cametes de fil d'aram i pits hiperdesenvolupats em recorda a les proporcions gallinàcies dels pollastres que podem trobar a qualsevol supermercat: amb uns pits impossibles i unes potes que tenen poc més que cartílag i os.

Però clar, hi ha un altre factor que em té desconcertat: com és possible que estiguen tan daurats tot l'any. He arribat a pensar, al respecte, que a la meua piscina hi ha una sala de rajos o, per continuar amb el símil dels pollastres, que hi ha un recinte al qual l'usuari es pot sotmetre a un tractament a l'ast, fet que explicaria que en desembre el monitor de bodynoséquè que de tant en tant es deixa caure per la piscina estiga tan daurat.

Ben mirat, ara no sé si vaig a la piscina o a una granja aviar i el que més por em fa és que algú decidisca algun dia fotre'm una llima pel cul.

In/correcció

 

 

Fa unes setmanes vaig assistir a un dinar d'aquells multitudinaris, amb taules plegables, tapets de paper i plats de plàstic que amb massa regularitat tenen lloc a l'Horta Sud.

En un moment donat em vaig topar amb l'alcalde amfitrió, del Partit Popular, i vam xarrar una miqueta:

- He de felicitar-te per estes instal·lacions -li vaig dir. Com es nota que alguns encara tenen terme per a urbanitzar...

- Has vist? -em contestà i afegí tot pagat: Tenim un polideportivo de primera.

- Ja ho veig... Això sí, a vore si et rasques la butxaca i poses gespa a eixe camp de futbol, que més que un camp esportiu sembla un camp de creïlles.

- El camp nou sí que té gespa, però eixe que tu dius, el de terra, és el que gasten els morets i els ponipaios.

Se'm va despenjar lleugerament la mandíbula inferior mentre l'alcalde continuava:

- A banda, els acabe de canviar les porteries, així que ja els tinc contents.

He de reconéixer que vaig riure, que em va fer molta gràcia que un alcalde em parlara amb tanta naturalitat, tot i que utilitzara mots que no són correctes políticament.

Però és que ens trobàvem al mig d'un poliesportiu, envoltats del fum de llenya d'un centenar de paelles i bevent vi barat en gots de plàstic, així que qui era jo, o ningú, per negar el dret a la incorrecció política a l'alcalde del poble? Qui era jo per qüestionar l'ús de determinades paraules per part d'un alcalde que no les gastaria en un àmbit mínimament formal i el qual desenvolupa unes polítiques socials i d'integració envejables? Ningú, i per això vaig afegir:

- Tens raó. I, total, segur que al seu país tampoc tenen ni porteries.

L'alcalde em va mirar estranyat i afegí:

- Home, tampoc cal passar-se, eh?

Redéu, no entenc res.

Panxa

- Tio, m'ha eixit panxa.

- Però què dius? Jo no note res...

- És que estic amagant-la en este moment... A banda del fet que estem parlant per telèfon.

- Ja ho sé, però és que no tens veu d'obés, i això es nota.

- Per favor, no ho faces pitjor del que és...

- Però si ja estem en juliol, com ha pogut passar?

- No tinc ni idea... potser és l'edat, que no perdona...

- Tu ja saps què opine de la gent que té panxa, veritat?

- Hem arribat a un punt en el qual sé què opines de massa coses.

- Sí, això és cert...

(...)

- Bé, i què penses fer al respecte?

- Doncs, voràs, he començat a fer abdominals...

- Ben fet.

- ... i li he donat a Matt tot el dolç que tenia a casa...

- Pobre gos, però bé.

- ... i m'he comprat una crema reductora...

- Oh! Molt bé..

- ... i, finalment, uns apòsits per a cremar greix.

- Perfecte... Veig que no t'has volgut obsessionar amb el tema.... Has descartat la possibilitat d'optar per la cirurgia?

- Sí, benvolgut, de moment sí.

(...)

- Em sembla bé el teu pla de xoc. Molt complet.

- Sí, he decidit prendre-m'ho seriosament perquè ja he perdut massa setmanes provant a convéncer-me que no era per a tant i que una miqueta de panxa potser resultava sexi i tot.

- L'autosuggestió té eixes coses, que fa perdre el temps perquè la realitat és molt més tossuda.

- Clar, però em resultava més fàcil i còmode que provar a fer alguna cosa i buscar una solució.

- Lògic, però el teu pla tenia un inconvenient evident: potser et pots convéncer que estàs perfecte i que la panxa no és per a tant... però, clar, com convences la resta del món que la teua panxa és sexi?

- Això és impossible, i sobretot a la platja... enguany no pense traure'm la samarreta en tot l'estiu.

- No exageres, home. Però t'aconselle no ho faces fins que la panxa haja desaparegut del tot.

Tindre amics tan desequilibrats com jo no sé si m'ajuda a vore les coses des d'un punt de vista raonable.