Mediocritat informativa

Resulta que el PPCV té una Comissió de Senyes d'Identitat que es reuneix de tant en tant i decideix imbecil·litats com aquella que va portar un grapat de membres de Nuevas Generaciones a recórrer mig país en cotxe l'11 de Setembre per fer front a la incursió de la Via Catalana al nord de Castelló.

Òbric parèntesi. Aquella caravana va suposar un clar exemple d'irresponsabilitat: gràcies a Carromero i a Uriarte ja sabem quin és el resultat de barrejar NNGG i conducció. Tanque parèntesi.

Esta Comissió, de la que formen part personalitats tan insignes com Serafín Castellano, paranyer i conseller, i Juan Carlos Caballero, president de NNGG al País Valencià i des de fa uns mesos Secretari de l'Institut de la Joventut amb un sou tan jove com són els 45.000 euros bruts que cobra a l'any, es va reunir esta setmana per denunciar que alguns ajuntaments socialistes no pengen la senyera del balcó de la casa consistorial.

El tema, com resulta fàcil imaginar, resulta de vital importància a un País Valencià en fallida tècnica i amb vora un 30% d'atur, i de seguida es feu ressò l'ABC i en particular el meu redactor favorit, Alberto Caparrós, que va retuitar la notícia al seu compte personal.

Si he posat redactor en cursiva és perquè en esta ocasió Caparrós, en un exercici de professionalitat, s'ha limitat a retallar la nota de premsa que envià el PP sense contrastar, i això és una llàstima, perquè quan ell o el seu company Manuel Conejos decideixen fer periodisme d'investigació els regalen joies com ara: “Compromís vende camisetas del País valencià por diez euros”, “Compromís se pone la chapa del #ésPaísValencià” o “Compromís hace caja con las fallas”, notícies que competeixen en importància i transcendència amb la que ens regalà Las Provincias dos dies abans del 9 d'Octubre: “Morera y Oltra celebran actos presididos por banderas catalanas” i on es podia llegir “El portavoz de Compromís en les Corts no tuvo problema en dejarse fotografiar junto a otras personas en una calle repleta de cuatribarradas”.

Potser és lògic que el PPCV prove a reviscolar un tema que a la majoria ens té igual per intentar tapar els casos de corrupció i la situació econòmica del País, però que determinats periodistes i mitjans de comunicació es dediquen a comprar este discurs i a fer d'altaveus d'un partit sense cap mena de rubor no fa més que situar-los en la mediocritat.

I, afortunadament, el País Valencià ara va per un altre camí.

Confeti cerebral

 

— He llogat un pis a uns estudiants i necessite que em faces el contracte. Vull que poses que no podran fumar i que només podran beure alcohol de forma moderada.

— Per curiositat, què entens per “beure de forma moderada”?

— Només vi i cervesa.

— Bé, la qüestió és que no puc fer això, perquè seria com incloure una clàusula que els prohibira portar xiques al pis.

— Això m'és igual. Per mi com si volen portar xics... però que no fumen.

* * *

— Ahora mismo estoy en un punto en el que el resultado del juicio me da igual. Lo único que te pido es que le hagas la vida imposible a mi ex.

— Lo siento, pero no estudié Derecho para hacerle la vida imposible a la gente. Para eso contratas a un rumano y que le rompa las piernas.

* * *

— ¿Te insultó?

— Ufff... En un momento me puso de puta p'arriba.

— ¿Puedes concretar?

Intervé la jutgessa:

— Creo que ha quedado claro, letrado.

— Sí, señoría.

* * *

— ¿Te han dicho algo del acordeón?

— ¿Qué acordeón?

— Yo tenía un acordeón, pero lo vendí porque nos hacía falta el dinero. Ahora me gustaría recuperarlo.

— ¿Y qué tiene que ver eso con el divorcio?

— Pues no sé, pero tú le dices a su abogada que quiero que me compre uno.

— Vale. Yo se lo digo.

Nou Ecs!

— Ja no m'estimes?

Havia preparat algunes respostes enginyoses per si el Nou Novio em demanava alguna explicació. Per exemple, si em preguntava si volia deixar-ho estar perquè havia conegut un altre, pensava contestar-li que deixar algú per eixe motiu em sembla el més idiota i vulgar de tots, però no comptava amb esta mena de preguntes tan intenses.

Òbric parèntesi. Ben mirat, però, la culpa és meua: després d'estos mesos m'ho havia d'haver figurat. Tanque parèntesi.

— No és per això, clar que no.

Dos llàgrimes es van despenjar dels seus ulls blaus i relliscaren per les galtes fins els primers pèls d'una barba roja de tres dies. I el vaig haver de besar.

I així el Nou Novio ha passat a ser un Nou Ecs!

Mamelles (i II)

Estos dies també s'ha sabut que de febrer a setembre la Comunitat Atòmica de Madrid deixà en suspens el servei de detecció precoç de càncer de mama per un problema relacionat amb el contracte administratiu amb les clíniques privades que presten el servei per a la sanitat pública.

Òbric parèntesi. On diu “problema relacionat amb el contracte administratiu” hem de llegir “retallades en partides pressupostàries de serveis públics”. Tanque parèntesi.

Siga com siga, el servei de mamografies que hauria de prestar la Comunitat Atòmica de Madrid ha estat set mesos sense funcionar i se calcula que són 30.000 les dones que s'han quedat sense les proves rutinàries de detecció precoç de càncer de mama, encara que l'administració madrilenya ja ha dit que es faran abans que acabe l'any.

Sorprén, però, que mentre el servei públic encarregat d'estes proves de detecció precoç estava en suspens, la senyora Esperanza Aguirre, recordem per als de memòria curta: ecs!presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid, participà el 10 de juliol en un “Encuentro Capital” organitzat per Gestiona Forum, “una división del Grupo Gestiona, especializada en la organización de eventos, tribunas de debate y foros profesionales para empresas y directivos”, titulat “Prevención del cáncer de mama” on va dir: “Es cierto que en una agenda apretada de repente no tienes tiempo ni para ir a hacerte una exploración. Yo, que soy muy rigurosa con mis chequeos, me percaté que el año anterior a que me detectaran el tumor no había acudido a la consulta del ginecólogo. Debemos sacar un hueco en nuestra agenda sea como sea”.

I quan ja penses que el cinisme d'Aguirre no pot donar per a més, descobreixes que l'acte estava patrocinat per Siemens, empresa que fabrica els mamògrafs MAMMONAT Inspiration i MAMMONAT Novation DR.

Mamelles (I)

Dimecres passat tres activistes del grup FEMEN interrompien una sessió al Congrés quan parlava el ministre Gallardón i mostraven els pits i, també, un escrit que deia que “El aborto es sagrado” per protestar per l'anunci de Justícia de tornar, si no ho fa més enrere encara, a la legislació de 1985.

Òbric parèntesi. Potser reduir l'oposició a la regulació que pretén Gallardón sobre l'avortament a un únic eslògan és simplista i, a més a més, fer-ho mostrant els pits és sensacionalista, però a la vista dels últims informes internacionals sobre la capacitat lectora dels espanyols crec que la mesura ha estat correcta i proporcionada: una paraula més i potser no s'haguera entés el missatge. Tanque parèntesi.

Siga com siga, amb esta acció FEMEN ha aconseguit situar Espanya al grup dels països on les activistes denuncien la vulneració dels drets de les dones, països amb una tradició i qualitat democràtica tan gran com Tunísia o Ucraïna, i de retruc ens han regalat reflexions com les que el ministre de l'Interior d'Espanya, l'ultra Fernández Díaz, realitzà al dia següent de l'acció: “Se podría haber producido una tragedia, haberse caído ella y haber matado a algún diputado”.

Em fa la impressió que amb este Govern i amb esta classe de ministres FEMEN tindrà feina a Espanya per a una llarga temporada.

Com una casa

Fa més o menys un any vaig portar el judici d'un client que es va divorciar de la dona. Li vaig aconseguir la custòdia compartida dels fills, que era l'objectiu principal, però el jutge va decidir que, donada la diferència d'ingressos econòmics entre les parts, la casa que havia constituït el domicili de la parella havia de continuar atribuïda a la dona fins que els fills foren independents.

Fa unes setmanes, però, ens vam assabentar que l'ecs! del meu client s'havia tornat a casar i, ja que això constitueix una modificació de les condicions originals i que el client ha donat pel cul amb el tema des que es va divorciar, vaig presentar una nova demanda per aconseguir que poguera fer ús de la meitat indivisa de la casa.

Justament, però, el mateix dia que vaig presentar la demanda em va telefonar l'advocada de l'ecs! per anunciar-me que la seua clienta volia deixar la casa voluntàriament i que podríem fer-ho sense arribar a un judici.

Vaig citar el client al despatx per donar-li la bona notícia:

— Això significa, bàsicament, que recuperaràs la possessió de la casa sense haver d'anar a un judici: serà més ràpid i, també, més barat.

El client es va quedar pensant un segon.

— O siga, que ara ella té presa per deixar la casa? Doncs et dic una cosa: jo no en tinc.

I ara, si la cosa no canvia, em tocarà fer un judici per aconseguir el que ja em donen només perquè el client té la necessitat de portar la seua ecs! als jutjats.

És o no és bonica la professió d'advocat?

Les espardenyes de la iaia

 

— Com has quedat amb les espardenyes?

Alce una cella:

— Què?

— Que com has quedat amb les espardenyes?

Alce l'altra cella:

— Iaia, ho he sentit a la primera, però no sé de què em parla.

— Tu i jo no vam quedar que em portaries les espardenyes que havíem vist anunciades al televisor?

— Vosté i jo no hem parlar mai d'unes espardenyes.

— Sí, home: de loneta negra i sola blanca. Amb trenilles.

— Que no sé res de ningunes espardenyes. I, per cert, es pot saber on va vosté amb trenilles?

— Tu em vas dir que me les portaries i encara estic esperant-les.

Assumisc que, en el millor dels casos, la iaia ha somiat amb unes espardenyes i, ja posats, decidisc seguir la conya.

— A vore, no puc portar-li unes espardenyes si no em diu quin número gasta, que això després no es pot tornar.

— El quatre.

— El quatre?

— Sí, el quatre.

I ara a vore on trobe unes espardenyes de loneta negra amb sola blanca del número trenta-quatre.

I amb trenilles.

Margarita

Dissabte nit.

— Calla un moment, que vull escoltar què diu Margarita Robles.

— Qui és eixa?

— És una vocal del Consell General del Poder Judicial.

— Ah, ok.

Escoltem l'entrevista.

— M'ha caigut bé la tal Margarita.

— Sí, no ha estat malament.

— I de quin grup dius que és vocalista?

Tinc amics que fan humor sense saber-ho.

#In/fidels #07 i #08 a Valencia Plaza

 

#In/fidels #07

Per això he donat la benvinguda a diferents sensacions que, com un allau, han fet acte de presència al meu cap/estómac/parts pudentes: durant les últimes setmanes he patit gelosia, enyorança, atacs de tendresa i de ràbia, nyonyeria, immaduresa emocional i un bon grapat de síndromes que no sé si ja han estat descrites per la psicologia moderna.

#In/fidels #08

La d'una amiga meua és encara pitjor: sospitava que el nóvio follava amb una altra i un dia va entrar al compte de correu del nóvio, perquè esta sí se sabia la contrasenya, per comprovar si les sospites tenien sentit i es va trobar amb unes fotos del seu nóvio, al seu llit, amb una amiga seua, que portava el seu pijama i estava abraçada a un dels gossets que ell li havia regalat per Nadal.

De broma

 

— Hola, estàs al despatx?

— Sí.

— Estaràs d'ací a mitja hora?

— Sí.

— Perfecte. Acabe de fer-li les ungles a una clienta que ha vingut sense cita i passe, que he de comentar-te una cosa.

— Ok.

(...)

— Quina calor... Estic tot suat.

— Sí que en fa. Passa.

— No em notes més prim?

Guarde uns prudentíssims segons de silenci i amolle:

— Um... Sí?

— Clar que sí! He perdut quatre talles de pantaló... Tot per culpa de la mala puta de la meua dona. Per cert, t'han dit que et paren molt bé les camises blanques?

(...)

— Bé, tu diràs.

— Volia comentar-te una cosa. No sé si és important o no, però crec que has de saber-ho per si ho trauen al juí. Resulta que quan estava casat entrava a xats gais i bé, no entrava a lligar, entrava a burlar-me de la gent. Ja sé que no està bé burlar-se dels gais, però bé...

— No. No té més transcendència...

— Veus? Ara vés i dis-li-ho a la meua dona, que diu que vol separar-se perquè jo entrava a xats gais.

— A vore, no té més transcendència... jurídica.

— Què vols dir?

— Que no té rellevància legal. Ara bé, en la vida real... això és una altra història.

(...)

— Em quede més tranquil, la veritat. Moltes gràcies.

— De res, per a qualsevol cosa que tinga a vore amb el juí ja saps...

— Ai, si ja són les sis i mitja! Me'n vaig volant, que faig tard a la floristeria. Adéu, adéu!