El tiroteig

Fa uns mesos vaig presenciar un tiroteig al mig del carrer mentre passejava amb Matt i comentava amb un amic per telèfon les porcades d’un regidor del PP que havia passat pel meu llit uns dies abans.

Quan ja havia aconseguit oblidar l’incident, este matí m’ha telefonat un periodista amb el qual col·labore de tant en tant i m’ha anunciat que este cap de setmana havien detingut els participants en el tiroteig i que en poques hores passarien a disposició judicial.

Donat que tenia feina al jutjat, he quedat amb el periodista i m’ha donat més informació de la que necessitava saber, ja que la jutgessa ha decretat el secret d’actuacions i jo hauré de prestar testimoni en la vista i participar en les rodes de reconeixement.

Estic barallant la possibilitat de demanar escorta de seguretat i esdevindre una mena de testimoni protegit, ja que si Roberto Saviano té protecció només per haver escrit un llibre sobre la Camorra napolitana, no em puc imaginar què passarà si els del tiroteig descobreixen que faré una crònica a Busca qui t’ha pegat...

La vuelta al mundo en directo

Anit Antena 3 estrenava un nou programa, presentat per aquell paio que és un sucedani de caricatura de Miguel Aragón, i que sembla un Pekín Exprés però molt mal fet.

El sistema de la Vuelta al mundo en directo és el mateix que el del programa de Cuatro, però molt pitjor: també és una cursa per mig món, també amb parelles bizarres de concursants i també els les fan passar putes, però este programa porta l’adn d’Antena 3: una realització dolenta, uns guions escrits per retardats mentals, unes connexions en directe lamentables, uns col·laboradors que m’obliguen a replantejar-me el meu posicionament contra la pena de mort i molt d’espectacle, en el pitjor sentit de la paraula.

Els responsables del càsting haurien de ser jutjats per l’Audiència Nacional i ser enviats a Guantánamo una temporada (abans que Obama el tanque) perquè si no que algú m’explique com podem colar entre els participants del reality un jove del qual se sospita que participà en l’assassinat dels seus pares quan només tenia quinze anys.

L’expulsió del jove parricida i de la seua parella fou una cagada més del programa, perquè un cop instal·lats en el fem televisiu, què més dóna incloure un assassí entre un gruix de borderlines? Amb una mica de sort podríem haver deixat de parlar només de parricida i passar a parlar d’un assassí en sèrie.

Una llàstima.

Diumenge

El millor de fer una retirada a temps un dissabte a la nit és que pots aprofitar el diumenge fent coses de trellat; el problema és que l’absència de ressaca et permet ser conscient de la situació i durant el dinar familiar no pots deixar de preguntar-te si realment eres adoptat.

Per sort, la premsa dominical i la situació del Partit Popular et pot traslladar amb facilitat a un estat de confusió semblant al mal de cap que segueix al consum habitual de vodka i cocaïna.

Així, mentre Público -el diari que provoca epilèpsia- portava en portada una imatge d’Aznar i insinuava la possibilitat que torne a la primera línia política, El País dedicava el suplement Domingo a La cara oculta de Aguirre (sic) i cinc pàgines i un editorial al desgovern que regna en el Partit Popular.

En eixe sentit, i quan tots pensàvem que el PP ja tenia prou amb la surrealista i madrilenya trama d’espionatge, i mentre Feijóo es veu obligat a destituir el cap de llista d’Ourense per a les imminents eleccions gallegues per evasió d’impostos, ara Garzón ordena la detenció de cinc empresaris vinculats al partit de Rajoy per una trama de corrupció que s’estén per mitja Confederació Ibèrica de Nacions i que afecta fins i tot el PP valencià.

En estos moments estic convençut que la sobrietat del diumenge provoca danys irreparables en el sistema neurològic de qualsevol.

La RasoirScala a RasoirHouse

Adió

Esta setmana m’està suposant un desgast considerable: la feina i les correccions del meu futur llibre, el qual portarà per nom Busca qui t’ha pegat, com no podia ser d’una altra forma, em porten de cap i no tinc gaire temps per fer res més.

I hi ha una cosa que he de fer urgentment: parlar amb el Xic Andalú i dir-li que no veig gens de futur en la nostra relació i que la cosa, per tant, ha d’acabar.

Mai he sabut com deixar una relació. De fet, sempre he preferit fer-les agonitzar i esperar que l’altra part entenga que la situació ha tocat fons, perquè donar explicacions, i més encara quan es tracta d’una relació incipient, no em sembla correcte i, per què no dir-ho, una falta de respecte.

Però la qüestió és que amb el Xic Andalú em sent una mica obligat: òbviament no és el que busque ni espere trobar en una altra persona, però és molt bon xic i en este moment no travessa per una situació personal ideal: com pots dir-li a algú que ja no t’interessa quan al seu pare acaben de diagnosticar-li un càncer de pulmó?

Tauró

La setmana passada vingué a veure’m una dona amb un contracte. L’havia signat feia un parell de mesos i l’altra part havia incomplit sistemàticament allò que havien acordat i volia que li pegara una ullada al document per valorar possibles accions legals.

- Es pot saber qui ha redactat este document? -vaig preguntar en comprovar que un estudiant de primària ho hauria fet millor.

- L’advocada de la immobiliària -contestà la clienta una mica sorpresa.

No em va sorprendre la resposta, ja que la majoria de les voltes els advocats ens dediquem a endreçar els errors i les cagades d’altres advocats, però tot i això, vaig deixar el document a la taula i després de prendre aire vaig sentenciar:

- Això és impossible, i no perquè no hi haja pel món un bon grapat d’advocats mediocres, la qual cosa, de fet, és la tònica general, però és que una mona amb un llapis seria capaç de redactar un document amb més consistència legal que el que tu m’has portat.

La clienta em va mirar una mica espantada i preguntà:

- Tan malament està?

- Mira, i només perquè et faces una lleugera idea: si és veritat que un llicenciat en Dret ha redactat este contracte mereix que li tallen les dos mans perquè no puga escriure res més en la seua vida.

I és que fa unes setmanes vaig decidir assajar un nou paper, el d’advocat-tauró a l’estil de la Glenn Close a Damages, però em sembla que m’he identificat massa amb el personatge i que la cosa se me n’ha anat de les mans.

Callejero

La nit de dissabte havia de ser tranquil·la i reposada, però encara no sé com vaig arribar a casa diumenge a migdia.

Quan poc abans de sopar, prenia un aperitiu amb el xic andalú mentre esperava unes amigues per anar a sopar, no podia imaginar-me que hores després -moltes hores després- acabaria en companyia de males influències a un after al mig del terme, allà on les garres de Rita encara deixen créixer les carxofes i les tomates.

Abans, però, vam haver d’esperar al mig del carrer i a set graus de temperatura que un camell d’aquells que fan venda a domicili ens lliurara una mercaderia per la qual hauríem venut l’ànima al dimoni, si és que no ho vam fer de veritat.

A la llum del dia -o millor: a la llum del migdia- i mentre recorria les grans avingudes meridionals de la ciutat a la cerca d’un taxi per arribar a casa, em sentia com un ionqui i l’únic pensament que em rondava el cap era: per favor, per favor, que no m’entrevisten els de Callejeros.

 

Un divendres de realitat fictícia

Ahir vaig passar la vesprada amb el xiquet andalú a casa: vam xarrar una estona, vam compartir llit i el vaig despatxar abans de sopar.

Mentre li obria la porta de casa m’amollà que tenia una sensació estranya, que no se sentia reconfortat i que no entenia ben bé què estava passant entre nosaltres.

No vaig saber què contestar, ja que per primera vegada en molt de temps em sent una mica confós respecte a allò que tinc i allò que vull en realitat i, sobretot, entre allò que vull i allò que espere de la vida i, en concret, d’una relació.

En lloc de provar a tranquil·litzar-lo, em vaig limitar a recomanar-li descans i assossec, i, encara no entenc per què, abans de tancar la porta vaig ser jo qui es va sentir abatut.

Vaig intentar deixar enrere la malenconia d’un divendres casolà amb la pel·lícula Frost/Nixon, en la qual Ron Howard ens narra els detalls de l’entrevista que el pitjor president dels EUA -amb el permís de Bush- concedí en 1977 al periodista David Frost, la qual es convertí en l’únic judici públic contra l’expresident nord-americà.

Però per si no tenia prou amb esta nova dosi de ficció real, abans d’entrar al llit em vaig topetar, com qui no vol la cosa, amb un vídeo de l’Xtube que tornava a jugar amb la frontera entre versemblança i imaginació: dos joves universitaris suposadament heterosexuals, que pertanyen a una d’aquelles germandats que es bategen amb lletres de l’alfabet grec, se sotmeten a una mena novatada clarament homoeròtica al crit de Are you chicken?

El vídeo, terriblement excitant i morbós, deixa en l’espectador el gran dubte: es tracta en realitat de dos joves heterosexuals carregats de marihuana que entren al joc homoeròtic o són senzillament dos actors que es fan passar per allò que no són?

Dead set o qui no voldria assassinar Mercedes Milá

Una de les últimes meravelles que ens ha proporcionat la televisió anglesa és la minisèrie Dead set, que consta només de cinc capítols de poc més de vint minuts.

El plantejament de la sèrie és força interessant: al Big Brother és nit d’expulsió i tot està gairebé preparat: els concursants fent l’imbècil, el plató ple de llums, el públic congregat a l’eixida de la casa i la presentadora -la vertadera presentadora del Big Brother, Davina McCall- a punt de rebre la concursant expulsada de la nit.

Mentre tot això té lloc als estudis, al món real s’estén una pandèmia que amenaça la supervivència de l’espècie humana, ja que, en poques paraules, uns homes es mengen els altres sense cap tipus de mirament: a mossos.

En poques hores el món està completament infectat, tret de la casa de Big Brother, que roman -com sempre- aliena a la realitat, de forma que esdevé l’únic lloc segur on escapar dels atacs dels altres humans.

La metàfora és òbvia, ja que fa referència a la cita de Hobbes homo homini lupus (en cristià: l’home és un llop per a l’home), barrejada amb una crítica ferotge a la televisió sensacionalista, i que ens deixa fabuloses perles d’humor negre, com quan el productor de Big Brother assassina la presentadora davant la mirada aterrida d’una concursant que li retreu la seua acció i s’excusa:

- Vaig ser jo qui la va contractar per al programa, així que puc assassinar-la si vull.

La minisèrie, doncs, a més de mostrar-nos la misèria de la televisió i un fum d’imatges plenes de sang, violència i budells, delectarà l’espectador amb un somni prou recurrent per a aquells que ens agrada la televisió: assassinar Mercedes Milá.

Dead Set New E4 Horror - The funniest bloopers are right here

La caverna avortista

La web de Libertad Digital no només té l'honor (!) d'allotjar el blog d'Alaska i Mario Vaquerizo, ja que compta amb un gran nombre de col·laboradors encara més estúpids i sensacionalistes.

És el cas de Mienmano, un jove amb un domini espectacular dels programes de disseny informàtic, que ens regala imatges sobre l'actualitat des d'un punt de vista clarament neolític.

Un dels últims dissenys publicats fa referència a la polèmica proposta del Govern català en relació a l'avortament: el tripartit proposa que les menors de 16 anys puguen avortar sense que siga necessari el consentiment dels pares o tutors legals.

Esta mesura, que és difícil que puga encaixar amb la normativa estatal, ha encés la ràbia de la dreta cavernària i dels grups provida (!) i ha obligat Mienmano a regalar-nos una imatge veritablement clarificadora, en la qual ens mostra dos joves vestits amb uniforme escolar que opinen sobre el tema, davant dos xiques que personalitzen el perfil de jove avortista, sempre segons l'autor: maquillades, fumadores i lleugeres de roba.

La imatge, per miserable i talibànica, no té desperdici: