Tributació indirecta i festa d'inauguració

 

Dimecres passat vaig tindre una nova cita amb el ragazzo italiano amb el qual festege des de fa unes setmanes. Vam prendre unes cerveses al Carme abans que marxara a passar un cap de setmana llarg a la Confederació Italiana de Nacions.

Entre glop i glop de birra, i ja que ell es dedica a l'Economia, li vaig preguntar si considerava que realment apujar l'IRPF era molt més progressista que fer-ho amb l'IVA, perquè des del meu punt de vista no és tan cert allò que se sol donar per fet sobre un impost i sobre l'altre: és veritat que l'IVA grava els productes sense distingir la capacitat econòmica del contribuent, però també és cert que no tots consumim de la mateixa forma i que el consum de cadascú depén, entre altres coses però principalment, de la riquesa. Així, per exemple, qui canvia un cotxe vell per un de nou, pagarà l'IVA, però, en canvi, qui manté el cotxe vell no pagarà res.

Igualment, li vaig preguntar fins a quin punt un impost que grava, sobretot, les rendes del treball és fiable per determinar la capacitat econòmica real d'una persona, donat que existeixen mil formes de tributar per altres vies o, directament, de no tributar.

Sorprenentment, em va dir que tenia raó: d'una part, que tot i que l'IVA és un impost indirecte, el seu comportament no ho és, ja que el consum té un gran nombre de variables; i d'altra, que només els ingenus encara consideren que l'IRPF és un mitjà determinant per conéixer si una persona té més o menys capacitat econòmica.

En eixe moment vaig decidir que jo pagaria les cerveses.

— Scusa, sé que no tiene nada que ver con lo que estamos hablando, pero quiero hacerte una domanda.

— Dimmi pure!

— Mi amigo Angelo se cambia de piso y el viernes que viene hace una fiesta de... de... come si dice?

— Inauguración.

— Eso. Bueno, me gustaría saber si quieres venir conmigo.

— Seguro que en italiano decís “opening party”...

Va riure.

— Allora...

— Allora... sí, claro. ¿Qué tengo que llevar?

La cosa comença a posar-se interessant.