Reciclatge professional

Ahir, en entrar a l'estanc, Pura, l'estanquera, em preguntà:

— No vas reconéixer la xica que estava ahir fent la promoció d'L&M?

— La xica d'L&M? No, la veritat és que no.

— És que em va dir que et coneixia.

Vaig alçar una cella.

— De veres?

— Sí, quan vas eixir em preguntà “¿Este chico es abogado?”.

Vaig alçar l'altra cella.

— Però... era una clienta?

— A quin sant! És advocada. Em va dir que et va tindre de contrari en un juí.

Hòstia. Realment el món s'acaba.

— M'explicà —continuà Pura— que el despatx on treballava la féu fora i que ara es dedica a fer promocions de tabac pels estancs.

Vaig marxar una miqueta tocat, però després ho vaig pensar bé i vaig arribar a la conclusió que tampoc és per a tant: fer promoció del tabac no és, ni de lluny, una feina tan perniciosa i nociva com la que fem molts advocats.

Nassos

— A tu a voltes no te pica el nas?

— Què?

— Per fora. No te pica?

— Sí, iaia, algunes voltes sí.

— I com és que a mi mai m'havia picat i ja fa uns dies que me pica?

De vegades els dinars amb la iaia són massa estranys.

— Però què diu?

— També me piquen les orelles... Jo crec que és perquè abans estava més distreta i si em picaven no em donava compte...

— Clar... clar...

— ... però ara que no tinc res que fer estic més pendent d'estes coses.

— Podria ser... I què fa quan li pica el nas?

La iaia em mira i amolla:

— Què faig? Me'l rasque. Què vols que faça?

— I jo què sé...

— Ai, fill, a voltes fas unes preguntes que pareix mentida que sigues advocat.

Vergonya

La setmana passada va vindre al despatx una clienta per informar-me que havia denunciat el primer marit (dels tres que n'ha tingut) perquè no li pagava tota la pensió d'aliments del fill, però que ara volia retirar la denúncia per evitar mals rotllos.

Vaig celebrar esta decisió, perquè el primer marit és veí meu i no és bonic portar al jutjat una persona a la qual he vist en calçotets tot l'estiu des del sofà de casa.

— Eso sí — em va dir — quiero que hables con él y que le hagas saber que he quitado la denuncia, para que luego no diga por ahí que soy mala persona.

Uns dies després em vaig trobar amb el primer marit a la porta de casa i li vaig dir:

— L'altre dia vingué la teua ecs! a dir-me que t'havia denunciat pel tema de la pensió del nano, però vaig parlar amb ella i ha decidit retirar la denúncia. Ho dic perquè ho sàpies...

— Mira, Martí — em va interrompre — no em fa vergonya que ho veges.

Es va fotre mà a la butxaca de darrere del pantaló i tragué una llibreta de Bancaixa. No de Bankia, de Bancaixa.

— Este mes li he ingressat això — i assenyalà amb la ungla un moviment de 100 euros— i només em quedà açò per a acabar el mes.

La quantitat que li quedava no arribava als tres dígits, i encara no estàvem a meitat de mes.

— Ho sent.

No se'm va ocórrer una altra cosa més intel·ligent.

— I tampoc em fa vergonya dir-te que vaig a Cáritas a que em donen menjar, perquè si no molts dies no dinaria.

L'home tenia raó i no havia de fer-li vergonya res de tot això, però potser aquells que tenen possibilitat de canviar estes coses haurien de plantejar-se què estan fent.

La setmana

 

Els dos festius i el pont de la setmana passada em van desbaratar i he estat set dies sense saber en quin dia vivia. Quasi el mateix temps que he passat borratxo. I intoxicat.

M'he gastat una quantitat obscena de diners equivalent a la suma del rescat de Grècia i he passat per concerts, per discoteques, per una rave a l'horta on sé ben bé què passà, per un restaurant/ultramarins italià, per tots els barris de València i per unes festes de poble.

Dissabte tenia pensat no posar un peu fora de casa, però em va telefonar una amiga:

— Ixes esta nit?

— No.

— Segur?

— No.

I no sé com vaig acabar a mig matí de diumenge muntant-me un trio sobre una taula de billar amb un parell de paios que vaig conéixer a un after:

— ¿Sois pareja?

— No, pero si quieres podemos hacer como que sí.

— En realidad me da igual, que no soy tan especialito.

En arribar a casa em vaig haver de dutxar. Dues vegades.

Una enquesta

Abans d'estiu vaig assistir a una presentació de Noves glòries a Espanya, de Vicent Flor, i en un moment del debat posterior algú preguntà l'autor si veia possible que en el futur algun partit estiguera temptat de recuperar el blaverisme que representà en el seu moment la desapareguda Unió Valenciana.

Flor va dir, crec recordar, que el PP seria l'únic que podria fer ús de l'anticatalanisme en funció de com de mal dades li vingueren les coses electoralment. Jo, en canvi, em vaig mostrar totalment en contra d'esta possibilitat.

Pocs mesos després no només ha quedat en evidència que la meua capacitat d'anàlisi política és la mateixa que la d'una sabata, sinó que només ha fet falta una enquesta que no atorga la majoria absoluta al PP perquè l'executiu de Fabra haja tret la pols a la burrera anticatalana i amenace amb castigar aquells que fan/fem ús del terme País Valencià.

És cert, ho estan fent, però pense que en el fons l'estratègia del PP no donarà resultat perquè potser fins fa relativament poc de temps entre part de l'electorat valencià tenia certa repercussió apel·lar al sentiment anticatalanista i assegurar que els nostres veïns de dalt estaven disposats a furtar-nos la recepta de la paella o de l'allioli, però hem arribat a un punt en el qual estes sentències no se les creu ningú. Encara més: fan riure.

Els valencians estem més viatjats que als anys huitanta, hem llegit més llibres i molts hem follat a Barcelona i ja sabem que els catalans poden estafar els consogres amb les despeses de la boda d'un fill, però no tenen un especial interés en passar de Vinaròs.

Potser hem tardat una mica més del que calia, però ara ja sabem que els que han arruïnat i saquejat el país no poden fotre'ns por amb uns lladres de fora, perquè ja som conscients que els lladres els teníem dins de casa.

¡Es de ser inútiles! (II): Wert

 

 

Però és sense dubte l'actual ministre d'Educació qui sembla decidit a fer que fins i tot els ciutadans de Zamora es declaren a favor de la independència de Catalunya, perquè no hi ha setmana en la qual no amolle alguna subnormalitat al respecte.

A Wert podem agrair-li, però, que almenys no se n'ix del seu ministeri i que totes les propostes que llança estan lligades amb l'Educació: reduir competències autonòmiques en la matèria, assegurar que el creixement de l'independentisme està lligat amb el sentit que les comunitats han donat a l'educació, subvencionar escoles privades que ensenyen en espanyol a Catalunya o assegurar en seu parlamentària que l'interés del Govern és espanyolitzar l'alumnat català.

No ens hauria de sorprendre que un polític conservador madrileny es pronuncie en eixos termes, perquè el seu públic no es troba precisament a Girona, però no deixa d'estar plantejat molt malament. M'explique: per a la dreta la bel·ligerància contra el nacionalisme perifèric dóna rèdits a Espanya (almenys a l'Espanya que no té mar) i tot i que estos exabruptes tenen més a vore amb maniobres de distracció que amb una altra cosa, insistir-hi és un error de càlcul electoral important.

Amb poc més d'un mes de diferència, Galícia, Euskadi i Catalunya celebraran eleccions i si a Euskadi i a Catalunya les expectatives més optimistes del PP passen per mantindre's com a quarta força política, a Galícia existeix la possibilitat ben real que el PP es quede sense la majoria absoluta necessària per fer-se amb la Xunta.

Hi ha qui ha oblidat que estos tres territoris, talment com Andalusia i Astúries, tenen eixida a la mar, i que el PP podria sumar cinc derrotes electorals catastròfiques en menys d'un any.

I, sense dubte, les paraules de Wert tindran part de culpa.

¡Es de ser inútiles! (I): Monago

Des que Àrtur Mas va decidir que no tenia prou amb fer-nos creure que s'havia muntat al carro de l'independentisme, sinó que era ell qui portava els ramals de la cosa, no hem deixat de comprovar que els polítics espanyols són, almenys, tan inútils com els catalans.

Dintre d'esta inutilitat generalitzada, destaquen amb força dos personatges que si no callen prompte aconseguiran que fins i tot Cornellà es declare independentista: el bellotari Monago i el ministre Wert.

L'actual president de la comunitat atòmica més subsidiada (i subsidiària) d'Espanya començà a ser imprudent fins i tot abans de l'11S, quan afirmà sense que li tremolara la veu que “Catalunya demana i Extremadura paga” per criticar la reivindicació del pacte fiscal i que “sentia llàstima” per alguns polítics catalans.

Òbric parèntesi. “Llàstima”? Imagine que serà perquè no sap quant cobra el president de la Generalitat. Tanque parèntesi.

Però ha estat esta setmana quan Monago ha decidit fer el salt definitiu a la política espectacle i ha amollat a propòsit de la hipotètica consulta sobre la independència: “És com si jo faig un referèndum perquè l'uniforme siga el de 'lagarterana'”.

No m'hi jugaria un braç, però si tenim en compte quin ha estat el resultat de l'últim referèndum que s'ha fet a Extremadura, en concret a tres pobles de Càceres on es preguntà si l'ajuntament havia de destinar 15.000 euros a crear ocupació o a festes de bous i vaquetes, no descarte que Monago haja de canviar ben aviat de vestuari.

Peix

Ell: Hola.

Jo: Hola.

Ell: ¿De dónde eres?

Jo: ¿No lo sabes?

Ell: Jeje... la verdad es que sí. ¿Eso es que me has reconocido?

Jo: Claro, hombre.

Ell: Entonces también sabrás que me he fijado en ti.

Jo: Bueno, algo he notado...

Ell: ¿Y cuándo vendrás a comprarme pescado?

Jo: Un día de estos... ¿Me harás precio?

Ell: Jaja... la verdad es que no puedo, que estamos muy controlados, pero si quieres puedo compensarte en carne.

Açò és el que passa quan te trobes el pescater de Mercadona a Grindr.

Regals elèctrics

A un aparador de la piazza Cavour de Torí, Jon Landa ha trobat el que sembla ser una bossa de mà feta amb publicitat d'un rasoio elettrico de Philips :)

Coltelleria "Paris", a Lucca. Regal de Ximo.

 Clinique du rasoir électrique, a París. De Ramón. 

Au Grand Rasoir, a Brusel·les, un regal de Jon Landa.

Quins grans regals pot arribar a fer-te gent que no coneixes (en el sentit 1.0 de la vida) i que de viatge o fent un tomb pel barri veu un cartell i se'n recorda de tu.

Electric Rasoir, a Orléans. D' @elcadafal

 Rasoi Elettrici. Assistenza e Vendita. A Bologna. De Monique LaMer

electric rasoir. També a Orléans i també d' @elcadafal

Per ofrenar noves glòries a Espanya

Comença a ser lògic que quan el titular d'un diari inclou les paraules “diputat”, “Partit Popular” i “condemnat” automàticament el lector pense en València.

En contra del que es puga pensar, no ha estat fàcil aconseguir que per a l'imaginari col·lectiu la nostra terra siga el paradigma dels escàndols i de la corrupció: ha estat una feina constant d'anys i anys (i de molts polítics) fer-nos amb el ventall de casos de corrupció, de saqueig i de desgovern que totes les setmanes, com diria aquella, “ens posen novament al mapa”.

Esta setmana, per concretar, s'han confirmat les cantades imputacions de Blasco (aka Roger Rabbit) i de Castedo i Alperi. És difícil imaginar un país en el qual en només dos dies els últims dos alcaldes de la segona ciutat més important i el portaveu parlamentari del partit governant acaben imputats per diferents casos de corrupció.

Amb la confirmació d'estos tres, el PPCV ha vist com ja és un de cada cinc els diputats-imputats que té a Les Corts per les trames Brugal, Gürtel i Cooperació i, ho sent perquè em repetisc, però no em ve al cap un altre parlament del món on es done esta situació. Ni tan sols a l'hemisferi Sud.

Però els valencians, de natura generosa i simpàtica, no ens hem acontentat amb omplir la cambra autonòmica de diputats-imputats i fa anys que, acostumats a ofrenar noves glòries a Espanya, ens hem dedicat a enviar a Madrid el rebuig.

La llista fa feredat: Esteban González Pons, Andrea Fabra (filla de son pare), González Lizondo, el jove Ignacio (Nachete) Uriarte, José María Chiquillo, Zaplana (de virrei a ministre), Martínez Pujalte un parell de legislatures (ara és diputat per Múrcia), Federico Trillo per Alacant i un llarguíssim etcètera que podria incloure els sultans socialistes Joan Lerma i Ciprià Císcar (senador i diputat ad æternum) i l'últim freak que ha donat la política esta legislatura: l'inefable Toni Cantó.

Algú molt malpensat podria considerar que els valencians ens hem pres el Congrés i el Senat com una mena d'abocador incontrolat. I no, de veritat que no és el cas.

Però la setmana encara no ha acabat, i si dilluns li tocà a Alperi i a Castedo i el dimarts a Blasco, el dimecres era el torn de Vicente Ferrer, diputat al Congrés per València (quina novetat), passar pels jutjats en ser sorprés al volant d'un cotxe lleugerament passat de copes.

Òbric parèntesi. Vull apuntar que el Codi Penal, article 379, considera que només es considera delicte un taxa d'alcohol en aire aspirat superior a 0,60 mil·ligrams per litre. Per tant, el senyor diputat no havia begut només una cervesa. Tanque parèntesi.

Esta anècdota, perquè al cap i a la fi no té conseqüències polítiques, ens ha servit per a redescobrir eixe gran diputat que els valencians teníem oblidat a Madrid des de 2008, ecs!Unió Valenciana (!), portaveu de la comissió de Defensa (!!) i alferes de la Marina en la reserva (!!!). I dic redescobrir i no descobrir, perquè Vicente Ferrer saltà a la fama parlamentària en referir-se en 2010 als ministres socialistes com una “banda de inútiles” i una “colección de francotiradores” i per haver qualificat Zapatero de “timonel borracho”.

“Timonel Borracho”. Sembla que la condició de reservista militar i la condemna per conducció alcohòlica atorguen a les paraules de Ferrer un grau extraordinari d'autoritat en la matèria.