Fins ara, quan
anava a passar un cap de setmana a la platja havia de fer-ho a
l'apartament dels meus pares i, el que és pitjor, en companyia
dels meus pares.
Este estiu, però,
quedà lliure un segon apartament, a la mateix urbanització però en
un altre edifici, també propietat dels meus pares i que havia estat
llogat els últims trenta anys a diferents inquilins.
Òbric parèntesi
llarg i xafarder. Els últims inquilins d'este apartament eren una
parella jove que hi havia fixat la residència habitual. El van
deixar perquè, després d'un grapat d'anys de festeig, havien
decidit casar-se i buscar un pis a un centre urbà de veritat i no a
una zona de platja que en hivern resulta l'escenari perfecte per a
una seqüela de The Shining.
La qüestió és
que després d'anys passant l'hivern tots sols a una urbanització
deserta van deixar la relació perquè ell va conéixer una altra a
la primera reunió del claustre de l'institut on feia classes el curs
passat. Tanque parèntesi llarg i xafarder.
Com deia,
l'apartament estava lliure per primera vegada en tres dècades i mon
pare va decidir que calia reformar-lo. Vam estar fent càlculs i,
després de trenta anys, la reforma havia de ser tan gran que no
tenia sentit si la idea era llogar-lo de nou, perquè farien falta
trenta anys més per traure-li profit.
Mon pare, per
tant, me'l va oferir, i després d'una reforma brutal, l'1 de juliol
estrenava apartament.
Tot, però, no
podia ser tan perfecte i, la primera setmana d'estiu el porter de
l'edifici em va preguntar quan volia convocar la reunió de
l'edifici, perquè resulta que jo era el president.
—
M'he instal·lat
enguany. No puc ser el president.
—
Això parla-ho amb
l'administrador.
I això vaig fer:
vaig tancar la data de la reunió per a un dia que estava de guàrdia
i no vaig aparéixer.
Com a la platja el
curs presidencial va d'estiu a estiu, vaig donar per suposat que ja
havia acabat el meu mandat, però res d'això, perquè resulta que al
món paral·lel de les administracions de finques de platja, les
legislatures duren dos anys, fet del qual em vaig assabentar la
setmana passada en rebre este correu electrònic de l'administrador:
Buenos
días. Adjunto presupuestos de los trabajos que se solicitaron en la
reunión de este verano. Por un lado se solicitó el cambio de los
bancos de piedra de la entrada, y por otro hay que renovar el
contrato de mantenimiento de los
ascensores, que en un principio se había conseguido que se bajara el
precio trimestral, pero en la reunión un propietario, solicitó que
se pidiera precio para que se incluyeran las reparaciones, es decir
un contrato a todo riesgo, te paso los precios de las dos opciones.
Indicarte que en la reunión se delegó en el presidente la elección
del presupuesto más adecuado para la comunidad, por lo que le han
pasado la pelota a usted.
I ara he de triar
entre els models de banc “Leopoldo” i “Vilamarxant” per a una
comunitat de propietaris que sembla decidida a castigar-me durant tot
l'hivern.
Definitivament, no
seré el president més popular que ha tingut este edifici.
