Impresentable

 

Vaig encetar el llarg pont de Reis amb una sola idea entre cella i cella: portar-me bé. Per això em vaig dedicar a endreçar la casa, avançar feina que tenia pendent, jugar i passejar amb Matt, llegir a la terrassa mentre prenia el sol, vore bones pel·lis al devedé, cuinar... sense ser conscient que este estil de vida tan bucòlic i pastoral no esta fet per a mi, per la qual cosa era només qüestió de temps que la maldat que m'és intrínseca haguera d'explotar per algun lloc.

I de quina forma.

Divendres estava convidat a un aniversari, però a mitja vesprada els plans s'havien multiplicat i vaig pensar que la millor forma d'arribar a tot seria lliurant-me en cos i ànima a la intoxicació més destructiva.

Òbric parèntesi. Per decisions com aquella de tant en tant no puc evitar preguntar-me si o bé sóc retardat mental o bé m'he carregat la sinapsi neuronal. O totes dues coses alhora. Tanque parèntesi.

Abans d'apropar-me a la festa d'aniversari, em vaig deixar caure per casa d'uns amics a Russafa per fer-me una copa. El problema és que quan vaig eixir del barri de moda de la ciutat no portava una copa, sinó quatre. I amb l'estómac ben buit.

El meu estat, doncs, en arribar a la festa ja estava prou perjudicat, però en lloc de provar a asserenar-me vaig continuar la ingesta massiva de toxines fins a perdre el trellat, la vergonya i les formes, i la resta de plans i de compromisos que tenia per davant també van saltar pels aires.

La recriminació més que justificada que al matí següent em va fer l'amfitrió de la festa resumeix a la perfecció quin fou el meu comportament: "Martí, puc entendre que la festa no era la rehòstia, però hauries d'aprendre a comportar-te i a mostrar una miqueta més de respecte per les persones".

Tela.

Drunch, el nou brunch

 

Estic convençut, tot i que no hi ha cap fet objectiu que recolze la meua opinió, que durant 2011 es posarà de moda el berenar. La gent quedarà a casa o al saló de té (estil revival victorià) i prendrà café i dolcets per socialitzar o senzillament adoptarà la fórmula italiana de l'aperitivo, amb salat i combinats alcohòlics, i que el món anglosaxó ha tingut la poca vergonya de batejar amb el nom de drunch.

Òbric parèntesi. Si el brunch era la barreja de breakfast i lunch, el drunch ho és de dinner i lunch. Busca qui t'ha batejat. Tanque parèntesi.

Així, per avançar-me al que serà tendència en el futur més immediat, vaig acomiadar 2010 convidant el meu veneçolà a berenar. Vaig comprar dolç i vaig preparar café i suc de mandarina. Res massa complicat, perquè després havíem de follar.

El sexe, com sempre, resultà molt satisfactori, però mentre l'acompanyava a la porta vaig prendre la determinació de deixar de quedar amb ell per una senzilla raó: ho he intentat perquè el xic és interessant, atractiu i molt bona persona, però és que no m'agrada. I no puc fer res per evitar-ho.

Esta determinació no obeeix, òbviament, al fet que no m'agrade tant com per a casar-me amb ell, sinó perquè el veneçolà no es troba en la mateixa situació que jo (no només vol follar), i ja ha provat en alguna ocasió a donar una mica més de transcendència als nostres encontres, com quan un dia, estesos al llit, m'amollà:

- Oye, si quieres, para que me conozcas un poco mejor, algún día te puedo contar cosas de mí...

I a mi no se'm va ocórrer una altra cosa que contestar:

- Claro que sí, hombre... algún día.

Ser millor persona és un dels meus propòsits per a enguany.

Fumador versàtil

Cal estar només una miqueta viatjat per saber que és possible eixir a sopar amb els amics i que aquells que fumem ho fem a la porta del restaurant sense molestar ningú més. Així fou justament l'última volta que vaig sopar a la vertadera Europa, concretament a Torino: vaig aprofitar un minut entre plat i plat per eixir al carrer a fumar-me un cigarret, a poc més de cinc graus de temperatura i mentre a dintre la interessant conversa continuava sense mi.

Aviat, però, vaig ser conscient de la lamentable imatge que donava i a la tercera calada vaig llançar el cigarret, vaig tornar al restaurant a continuar sopant i em vaig adonar que el saló era ple, tot i que a Itàlia fa anys que no es pot fumar a cap establiment públic.

En eixe moment vaig entendre que amb la nova regulació només els més tarats deixaran d'eixir a sopar, d'anar a un concert, de prendre tres cerveses amb els amics o simplement de festejar la nit perquè no podran fumar a l'interior dels locals públics i que seran els mateixos que en el seu moment van deixar d'anar al cine quan es prohibí fumar a les sales de projecció, que van deixar de viatjar quan es prohibí fumar als avions i als trens o que van deixar de treballar quan es prohibí fumar a l'oficina: cap ni un.

Com a fumador versàtil (actiu i passiu alhora) puc assegurar que no deixaré d'acceptar la invitació d'un xic guapo que em convide a una cervesa perquè no podré fumar-me un cigarret entre glop i glop, que no deixaré d'assistir a un sopar amb els amics perquè no podré fer-me un cigarret entre plat i plat o que no em perdré el proper concert d'un grup que m'agrade perquè no podré fotre'm un cigarret entre cançó i cançó, perquè sé fins a quin punt és important el tabac però, sobretot, per sobre de quines coses no es troba.

Per això, perquè sóc fumador (i a més a més versàtil) però tinc dos dits de front i perquè estic lleugerament viatjat, em costa entendre els arguments contra la nova regulació sobre el consum del tabac que asseguren que la gent deixarà d'anar als restaurants, de prendre café, d'eixir de nit i pràcticament de socialitzar perquè no podran fer-ho amb un cigarret a la boca, com si escoltar música en directe, estar amb els amics o fotre's una copa en bona companyia a la taula d'un bar no tingueren per se prou entitat per resultar plaents.

M'agradaria que només en part fóra veritat i comprovar com la nova regulació deixarà fora de la circulació personatges com Javier Manías i Rafael Reig, uns paios que no han sabut entrar en la tercera edat amb dignitat i sense fer olor a bolquer pixat, però el problema és que segur que ara me'ls toparé a la porta dels locals; i segur que em tiraran el fum dels seus cigarrets a la cara.

  

La rància Catalunya

 

He de confessar que esperava que passaria més temps abans de tornar a pensar en la política catalana, però haver recuperat enguany aquella meravellosa tradició d'encetar l'any a Barcelona em porta a inaugurar l'exercici 2011 d'esta forma tan malaltissa.

Tot ingenu, vivia convençut que el nou govern convergent suposaria un avorrit oasi dretà després del guirigall del Tripartit (sic) i que se limitaria a provar a gestionar la crisi i a simular cert nacionalisme català de baixa intensitat, però Mas, en canvi, encara no ha deixat de sorprendre'm i el nou govern instal·lat a la plaça de sant Jaume ja compta amb prou elements d'inefabilitat com per fer-s'ho mirar encara que siga un momentet només.

En primer lloc, si costa entendre que el palpat anunci del 'govern dels millors' fet per Mas fins i tot abans de guanyar les eleccions haja d'incloure socialistes desencantats, (per què no socialistes encantats i sense rancúnia?) sorprén encara més que només tres dones formen part del nou equip de catorze càrrecs (un president i tretze consellers) i que, d'aquelles tres, dues (la vicepresidenta i la consellera de Justícia, ni més ni menys) hagen jurat complir amb les obligacions del càrrec afegint l'expressió amb “l'ajuda de Déu”.

No sé si amb Mas la nova Catalunya obtindrà un concert econòmic a l'estil basc i es deixarà les estridències del tripartit al calaix, però el que és ben cert és que ens regalarà moments més propis d'una teocràcia islàmica que no pas d'un país que es ven com l'avantguarda europea.

Per tot això, quan la ressaca de la nit de Cap d'Any ens ho va permetre, els amics que ens trobàvem a Barcelona vam decidir encetar l'any amb una calçotada com Déu mana a la Catalunya més interior (a Badalona, concretament), perquè als valencians no ens guanya ningú en teocràcia.

Don't you just love the holidays?

Tot just així serà la nit de cap d'any que m'espera a Barcelona.

Venturós 2011!

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (V): Creure (i II)

 

La primera predicció té a vore amb un personatge amb una gran visió política: Carlos Fabra, jugador d'atzar tan empedreït com afortunat. Durant 2011, el president de la Diputació de Castelló no només vorà com el seu aeroport no es posa en marxa, sinó que quan hi instal·len l'escultura dedicada per Ripollés tot el món pensarà que el ninot en qüestió s'assembla més a Enric Nomdedéu que no pas a ell. Per contrarestar el drama, Fabra vorà com prescriuen la resta de delictes que li imputa la Justícia, que deixarà de ser cega per a ser només torta.

Una miqueta més al Nord, el nou president de la Generalitat de Catalunya, sir Arthur Mas, haurà de remodelar el seu Govern per incloure més socialistes desencantats amb el PSC, de forma que el propi Montilla (el més desencantat dels desencantats) assumirà alguna conselleria.

Al mes de maig, també a Catalunya, CiU i el PP es faran amb l'alcaldia de Barcelona, que deixarà de ser una ciutat moderna i molona: el nou equip de Govern folrarà de trencadís la torre Agbar i a la Razz i a l'Apolo només es podran ballar sardanes i pasdobles. Per descomptat, la ciutat deixarà de ser gayfriendly i tots els vols barats carregats de gais europeus que abans aterraven a Girona i a Reus ho faran a l'aeroport de Manises. A València, doncs, els locals d'ambient oferiran classes particulars d'anglés, alemany i italià per rebre com correspon els nous visitants.

Zapatero i Rajoy, aconsellats pels respectius partits, acordaran en secret passar tot el 2011 amagats a una cova al mig del camp i no fer cap aparició pública per provar, el primer, a remuntar les enquestes i, el segon, a no llançar-les a perdre.

Els socialistes, tot i la desaparició de ZP, viuran una gran desfeta electoral el 22 de maig i el PP es farà amb alcaldies mítiques com Dos Hermanas, Getafe, Badalona i Parla. Al mateix temps, el PSOE perdrà les comunitats atòmiques de Castella la Manxa, Balears, Aragó i Astúries. José Blanco i Leire Pajín celebraran que el PP haja guanyat tants càrrecs de responsabilitat perquè no tindran prou militants per oferir-ne a tots i, amb tota seguretat, els tocarà alguna regidoria d'algun poble. Al remat, tant un com l'altra seran responsables en gran part del triomf de la dreta.

Malauradament, Esteban González Pons no es beneficiarà de la victòria del seu partit a les eleccions municipals perquè durant la gira que al llarg de 2011 portarà el Cirque du Soleil per tot Espanya serà fitxat pels responsables de la companyia, i no precisament per fer de mestre de cerimònies.

 

Al 2011 ningú parlarà de la crisi econòmica ni de les xifres d'atur perquè la població hi serà immune per saturació. Atur i Crisi substituiran Artur i Cris(tina) al Registre Civil i la meitat dels xiquets nascuts durant l'any que ve portaran eixos noms.

L'entrada de Joan Ribó a l'Ajuntament de València encetarà una guerra fratricida al Bloc per ocupar els càrrecs d'assessors que li correspondran al grup municipal: tots voldran portar l'agenda de Ribó però ningú la de Consol Castillo, que quedarà en mans de Vicent Baydal.

Per últim, l'any que ve serà l'any de Compromís. La coalició formada per Bloc, Iniciativa i Verds obtindrà uns resultats excel·lents tant a les grans ciutats com als pobles més menuts i un bon grapat de diputats a les Corts Valencianes (Alarte no hauria de descartar que es produïra un sorpasso) i no caldrà obtindre majoria absoluta, perquè la situació econòmica i financera de la Generalitat farà que el PP abandone el poder perquè no els quedarà ni res que portar-se a la butxaca ni res que malbaratar i el PSOE renunciarà a formar govern perquè diran que a l'oposició estan més còmodes.

Serà en eixe moment, a finals de maig, quan Enric i Mònica em telefonaran i em diran: va, Martí, tria la conselleria que vulgues.

Imatges, per a variar, de Fandi.es

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (V): Creure (I)

 

 

Público ens regalava l'altre dia una enquesta (Publiscopio es diu l'invent) sobre els hàbits religiosos i de creences a la Confederació Ibèrica de Nacions que mostrava algunes dades realment sorprenents: el mateix percentatge d'espanyols (un 23% dels enquestats) creu en l'existència dels ovnis i en el fet que els capellans, durant la missa, aconsegueixen convertir l'hòstia en el cos de Jesucrist (transsubstanciació es diu el miracle), tot i que l'estudi no especifica si són els mateixos els que creuen alhora en una cosa i en l'altra.

 

Igualment, un 39% dels enquestats afirma creure que la Bíblia és la paraula de déu i un punt percentual menys assegura que Jesús va rebre la visita de tres reis d'Orient. Pel Pare Noel ningú ha preguntat.

 

De la mateixa forma, sorprén que hi haja més gent que creu en l'astrologia (això inclou l'horòscop de la Cuore) que en l'existència dels àngels i que el nombre de persones que afirma creure que existeix el cel siga més alt que els que creuen en l'existència de l'infern, la qual cosa posa en evidència que els catòlics no són tan idiotes com es podria pensar.

 

La dada que més em sorprengué, però, és que només el 14% creuen que és possible comunicar-se amb els morts (mai els ha telefonat un ecs! o què?) i que el mateix miserable percentatge creu que es pot endevinar el futur.

 

Per demostrar a tots aquells que creuen que el futur no està escrit que s'equivoquen i que són uns descreguts, sense por a quedar en evidència, gosaré a fer deu prediccions polítiques que es materialitzaran durant l'any que se'ns ve a sobre.

Imatge de Fandi.es

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (IV): La ingenuïtat

 

Esta última setmana de l'any tots els mitjans de comunicació aprofitaran per fer el resum d'allò que consideren el més destacable que el 2010 ens ha ofert i la gran majoria ens diran que les filtracions de Wikileaks, la crisi econòmica com a nou estat general de les coses, els retalls socials i el desconcert i la incapacitat dels principals governs del món per fer front als nous reptes seran parada obligada de tots estos especials informatius.

A la Confederació Ibèrica de Nacions caldrà afegir la fi dels governs d'esquerres a Catalunya, les xifres d'atur, els moviments abertzales a Euskadi, les enquestes que situen Rajoy a la Moncloa i la catatonia crònica que afecta el Govern espanyol al complet.

Òbric parèntesi. Amb este panorama no és d'estranyar, per tant, que El País Semanal considere que 'La imagen del año' siga la celebració per part d'Iniesta del gol de la final del Mundial de futbol a Sud-àfrica. Tanque parèntesi.

Al meu cas, trobe més profitós fer un resum d'allò que ha deixat alguna empremta al meu cor o als meus llençols, amb la intenció -encara que siga- d'aprendre alguna cosa i de provar a no repetir els mateixos errors any rere any.

Reòbric parèntesi. La ingenuïtat, doncs, és un altre trending topic nadalenc difícil de treure's del damunt. Tanque parèntesi.

Així doncs, vaig passar la primera meitat de l'any immers a la relació sentimental en la qual més energies i esperances he dipositat fins el moment i també en la qual més involucrat a tots els nivells m'hi he trobat. És lògic, per tant, que el final que tingué m'esmicolara el cor i l'ànima més que qualsevol altra i que tants mesos després alguna imatge fugaç encara travesse de tant en tant el meu pensament. Això sí, cada cop amb menys intensitat i molt més diluïda. Coses del temps, imagine.

Tot just mentre s'apagava aquella relació obria el llibre d'una... com dir-ho? Aventura? Escapada? Excursió? ... deixem-ho en experiència per capítols (un, dos i tres) amb epíleg inclòs amb qui em vaig entestar a considerar un xic complexe i fràgil en excés que al remat no resultà ser-ho tant i que, sense saber-ho, em va proporcionar una taula de salvació anímica a l'estil romàntic de La radeau de la Méduse de Géricault.

Vençut l'estiu, els últims mesos de 2010, en canvi, i descartada la idea de ser Martí per recuperar la idiotasincràsia més rasoiriana (fenomen que també es coneix com 'deixar de ser persona per esdevindre un personatge') m'han portat al desgavell i al desordre sentimental i sexual, proporcionant-me cites, encontres i polvos plens d'inefabilitat.

I amb un Cap d'Any barceloní a l'horitzó més immediat només se m'ocorre brindar per tots ells. Per tots vosaltres. Amb els vius i amb els morts.

Con vivos, con muertos, con vivos-muertos

brindando juntos por un año más, un año menos

que dolerse de esta herida y de esta luz.

Imatges de Fandi.es

Benvinguts

Fa només un parell de dies el nou director de la RAE, José Manuel Blecua, va afirmar que la immersió lingüística en català és fonamental per garantir la supervivència de la llengua davant la “potència tremenda” del castellà i que “parlar català és l'única forma d'integrar-se a Catalunya”.

En eixe mateix sentit, durant la darrera i insípida campanya electoral catalana, i davant el discurs incendiari d'aquells que en nom del bilingüisme asseguren que es discrimina en català a ciutats com l'Hospitalet o Santa Coloma, Joan Herrera va repetir fins a dir prou que l'ensenyament en català era l'única garantia per evitar la creació de guetos lingüístics i, per tant, per mantindre una societat cohesionada.

Al País Valencià, on no s'han desenvolupat mai polítiques lingüístiques realment eficaces, estem cansats de vore com generacions i generacions de xiquets acaben els seus estudis sense saber dir ni pruna en valencià (molt menys sense saber com s'escriu), de forma que el bilingüisme només s'aplica (i s'exigeix) a aquells que justament ja érem bilingües.

Sembla que, primer el Tribunal Constitucional i ara el Suprem, pretenen que este model d'anormalitat lingüística a la valenciana s'impose a Catalunya, un territori en el qual la immersió lingüística a l'ensenyament, malgrat tot i a pesar de les mentides d'uns quants, ha donat els seus fruits i ha garantit que el català es convertisca en un element d'integració social.

Benvinguts els catalans, doncs, a la realitat valenciana: ¡vais a flipar, palabra!

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (III): la criminal televisió de Nadal i els regals corporatius

 

Durant esta època de l'any els responsables de totes les televisions no es tallen un pèl a l'hora d'explotar els típics tòpics del Nadal: la neu i el fred, la il·luminació dels carrers, el sorteig de la grossa, el preu del marisc, els nous joguets per als més menuts, la infame gala Inocente inocente d'Antena 3 o qui presentarà les campanades en cap d'any a cada televisió.

A partir de l'any que ve, però, tindrem la sort de comptar amb una cadena menys, ja que la compra de Cuatro (i també de la CNN+) per part de Telecinco (tot i que els de Prisa han tingut la barra de vendre-ho com una fusió) amenaça amb deixar la cadena del cercle roig com un contenidor residual de sèries de segona i dels programes que han marcat la imatge de la marca (Fama, Pekín Express, El hormiguero, Callejeros, 21 días i, la veritat, poca cosa més) i també amb clausurar el canal de notícies 24 hores.

Este és el final de l'aventura audiovisual de Prisa en obert (mantenen, això sí, el Canal+ de pagament per als sibarites*) i així com els canvis a Cuatro no han tingut massa repercussió fora del món audiovisual i de les pàgines de televisió perquè poc importa que la Campoy deixe de fer periodisme groc a migdia disfressada de periodista de veritat, que siga Jesús Vázquez qui es faça càrrec de la propera edició de Pekín Express o que Manolo Lama siga lapidat a la plaça del seu poble, però l'anunci de la clausura de CNN+ ha alçat una miqueta més de polseguera, ja que ha estat acompanyada de la deserció de qui ja havia desertat abans de Cuatro, Iñaki Gabilondo, i d'unes lacòniques paraules de lament: ací ja no hi ha lloc per a mi.

I estic convençut que no, que Iñaki no té cabuda a l'híbrid de Cuatrocinco, però on hauria de protestar és al consell d'administració de la SER, perquè és allà on té una poltrona i on sembla que encara hi té cabuda.

Prisa ha fet, al remat, com els amics dolents, que no tenen mirament a l'hora de reciclar un regal de Nadal perquè no saben traure-li profit. El problema és que en esta ocasió el regal reciclat no és un llibre o una botella de cava de la cistella de Nadal, sinó dos cadenes de televisió regalades pel Govern de ZP. 

* * *

* sibarita, del llatí sybarita, del grec sybarítēs, habitant de Sybăris, ciutat de la Magna Grècia, famosa pels seus luxes i refinaments excessius. Busca quin epònim! 

Imatge de Fandi.es