Un mos personal

 

Fa molt mesos, durant una guàrdia, em vaig assabentar que la Conilleria de Sanitat distribueix entre els centres de salut un formulari per al cas que algú haja de ser assistit per la mossegada d'un animal. Este full, que ha de ser emplenat pel personal sanitari i que només té una finalitat estadística, inclou informació com ara la identificació de la persona mossegada, les característiques de la lesió, si el pacient necessita vacunes o l'espècie de l'animal mossegaire: si és un gat, un gos, un rosegador o una rata penada.

El problema, però, és que en el cas que ens ocupa l'animal mossegador pertanyia a una altra espècie, un exemplar mascle poc evolucionat d'homo sapiens, i que la víctima de la mossegada havia estat la seua parella, un femella de la mateixa espècie de només 20 anys. Es tractava, per tant, d'un cas de violència de gènere i el mos constituïa l'anècdota d'una relació que, segons el testimoni de la víctima, estava basada en la violència física i la por.

Demà dimecres tenim el judici i la víctima, que té una memòria molt curta, em va telefonar dilluns per dir-me que vol retirar la denúncia i que no vol que li passe res al seu agressor, i en concret que no ingresse en presó, ja que compta amb antecedents penals i una condemna per lesions el faria entrar-hi irremeiablement.

Vaig provar a explicar-li que la seua denúncia havia donat lloc a un procediment en el qual advocats, procuradors, fiscals, agents de la policia, funcionaris i jutges havien treballat durant molts mesos (i sense que a ella li costara un euro) per garantir la seua seguretat i perquè s'aplicara la llei i que ara no resultava tan fàcil (i molt menys presentable) retirar la denúncia, ja que, donada la seua condició de dona maltractada, el fiscal podia acusar l'agressor fins i tot si ella no volia fer-ho.

- Pero es que yo no soy una mujer maltratada -protestà abans de sentenciar: porque a mí no me pegó, sólo me mordió.

I davant d'això només vaig poder apuntar:

- Ya... ¿pero te das cuenta de que és lógico que la mayoría considere que un mordisco es una agresión y que se lo tomen como algo personal?

- Sí, eso sí...

- Pues ya está.

S.

 

- ¿Con quién quedaste la semana pasada, si se puede saber?

- Pues... no me acuerdo muy bien de qué hice el viernes, pero el sábado salí con mi amigo S.

- Quedas mucho últimamente con ese tal S.

- Sí, nos vemos de vez en cuando, ¿por qué lo preguntas, zorra malpensada?

- Por nada, por nada... y dime, ¿es mono?

(...)

- ¿Pero no saliste con él un tiempo?

- Estuvimos básicamente follando, aunque es gracioso, porque él me considera un ecs!

- ¿Y tú a él no?

- No, claro que no. Prefiero considerar que es un amigo antes que un ecs! Es menos ofensivo.

- Tú flipas...

(...)

- A ver y no seas pesada: simplemente somos amigos, me llevo bien con él, nos reímos mucho (y de muchos) y punto.

- ¿Y por qué no os hacéis novios?

- Cariño, no tengo la necesidad de ser novio de alguien sólo porque me caiga bien: eso es lo que hacéis los heteros.

Cruising

 

A dintre meu sempre he pensat que escriure este bloc no només rellançaria la meua carrera política, sinó que rebria centenars d'invitacions a simposis i congressos, que universitats de mig món m'encarregarien lliçons magistrals, que participaria a taules redones i conferències internacionals sobre Dret, que els diaris més prestigiosos matarien per comptar amb la meua anàlisi sobre l'actualitat i que els principals polítics del món em consultarien abans de cada intervenció pública.

Amb el temps, i moltes hores de teràpia, he acabat acceptant que res d'això passarà mai i avui ja sé que hauria de donar gràcies si un dissabte em conviden a anar a La noria de Telecinco. Però per assistir-hi de públic, clar.

Després de comprovar, però, que en una mostra d'inconsciència i temeritat, la institució cibernètica Lucrècia de Borja i la jove empresa B-612 han comptat amb mi per participar a la primera edició de les Jornades Eròticofestives de Benimaclet, el proper 12 de febrer, ja puc somiar amb una cadira a Sálvame, ja que la meua funció serà: “fer de guia i explicar què és el cruising, des del punt vista gai i d'advocat”. Ma mare ja pot estar orgullosa.

Jorge Javier, te vas a cagar. 

 

B/N

 

Quan era xicotet estava convençut que el món havia viscut fins una època relativament recent en blanc i negre i que la Humanitat no sempre havia conegut el color perquè la visió de fotos i de pel·lícules antigues en blanc i negre m'havien fet creure que la vida era efectivament així i que tot això havia canviat d'un dia a l'altre amb la irrupció del color.

Encara recorde quina cara posà mon pare, d'estupefacció primer i desil·lusió després, quan li vaig preguntar en quin any havia arribat el color i les coses havien deixat de ser en blanc i negre, perquè estic convençut que el pobre home degué pensar que el seu fill patia alguna mena de retard mental i que no faria res de trellat en la vida.

Òbric parèntesi. I tenia raó: mira'm ara, fent d'advocat. Tanque parèntesi.

En aquell moment, però, el meu plantejament em semblava molt lògic: si les fotos i les filmacions de la realitat eren en blanc i negre era perquè la vida era justament així i perquè, segons el meu parer, no tenia cap sentit que l'home fotografiara una cosa en color per després passar-la a blanc i negre. I també per la meua ignorància, clar que sí.

Hui encara no entenc ben bé com funciona una càmera de fotografiar o de filmar ni com es passà de les fotos i de les pel·lícules en blanc i negre a les de color, però seria estúpid mantindre que fins que les fotos no foren en color la vida tampoc ho era.

Gairebé tan estúpid com assegurar quasi déu anys després que ETA està darrere dels atemptats de l'11 de març de l'estació d'Atocha de Madrid només per acontentar el director d'un diari immund que s'ha dedicat durant tots estos anys a vendre fum mentre col·locava exemplars a tort i a dret. Sobretot a dret.

La diferència entre creure que la vida era en blanc i negre i el posicionament de part del Partit Popular és que jo no em burlava de 192 morts ni insultava la intel·ligència de ningú.

I que el blanc i negre encara té el seu encant. 

 

Wade from Ja'mie Luca on Vimeo.

I més si és a un vídeo de Ja'mie Luca amb música de Nouvelle Vague.

Un Estat atòmic

 

 

El primer a disparar fou l'ecs!president Aznar, quan se li escalfà el bigot i assegurà que tal com està concebut l'actual Estat espanyol el seu futur resulta inviable. És una llàstima, la veritat, que no ho pensara durant els huit llarguíssims anys que va ocupar la Moncloa perquè eixe era el moment perfecte per haver proposat reformes en un sentit o en un altre.

I amb este tema ha passat igual que amb el pàdel: de la mateixa forma que per culpa d'Aznar la gent perdé la por a fer el tòtil a una pista de vidre amb raquetes de joguet, ara la gran majoria de les opinions mínimament autoritzades considera que, efectivament, el model autonòmic ha petat.

La diferència, però, és que mentre el pàdel continua sent un esport ridícul, el debat sobre el model d'estat sí que mereix certa atenció perquè no té sentit que les mateixes competències sigues exercides per ens administratius estatals, autonòmics, provincials, comarcals i municipals. Per no parlar de les delegacions i subdelegacions del govern central a cada comunitat atòmica o a invents com els consells metropolitans, les vegueries i altres entitats mitològiques, els organismes intercomarcals o les competències assumides per organismes europeus.

Prou.

El model perfecte seria, com no podia ser d'una altra manera, la creació d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions, en la qual les diferents regions, estats, virregnats i nacionalitats histèriques feren ús de competències exclusives que no compartiren amb l'administració central (o Ibèrica) ni tampoc amb la municipal, la qual hauria de buscar fórmules per millorar l'eficàcia i l'eficiència i apostar per la cessió de competències a conglomerats d'ajuntaments, perquè jo em pregunte: té sentit que, per exemple, dos pobles veïns i apegats tinguen dos piscines municipals si amb una única instal·lació poden oferir el mateix servei d'una forma més eficient?

El problema és que tot i que la gran majoria és conscient que l'actual estat autonòmic necessita una revisió i que la duplicitat de competències no respon a les veritables necessitats socials, ningú s'atrevirà a proposar-ne una reforma seriosa que aposte, per exemple, per l'eliminació de les diputacions provincials, perquè en esta matèria ocorre el mateix que amb el sistema econòmic i financer, les cimeres internacionals, les Nacions Unides o els ponts i els edificis de Santiago Calatrava: són cars i han demostrat sobradament i amb escreix que són inútils, però ací estan.

I per molts anys.

Les peces d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions encaixarien amb la naturalitat de les fotos de Matthew Stone.

Qui és?

Diumenge, poqueta nit, sona el telèfon:

- Diga'm?

- Hola, ¿quién eres?

- ¿Quién soy? Quién eres tú, que eres quien ha llamado...

- ¿Cómo?

(...)

- Yeimi, te tengo dicho que no me llames durante el fin de semana, que soy tu abogado, no tu amigo.

- Ay, Martí, perdona.. no me he dado cuenta.

- Y tampoco me llames cuando hayas bebido, que no hay forma de entenderte.

Redéu.

Indignació o resignació

 

Encara hui sóc incapaç de comptar les hores que, per una cosa o per l'altra, he passat este cap de setmana en estat d'intoxicació i que m'han portat per tota mena de locals: pels inefables i pels que són pitjor encara.

La nit de dissabte, concretament i després d'anys sense haver-hi posat un peu, em tocà tornar a un dels antros que més odie de València, la disco d'ambient Deseo54 o, com se la coneix despectivament en un mostra d'enginy faller valencià: Desecho54.

Si l'ambient gai en general fa pena, esta discoteca en particular representa la mostra més evident de pretensió buida i de pèssim gust: de música-fem, de beguda-fem, de gent-fem, de decoració-fem, de cambrers-fem... És una discoteca de merda, muntada en una nau industrial amb quatre boles al sostre, dos barres i, el pitjor de tot, un escenari que a les quatre del matí és ocupat per un parell de mamelludes, dos o tres paios passats de cicles que amb prou feines omplen els calçotets i algun ésser mitològic (mig humà, mig animal), però tots amb poca roba i amb un sentit del moviment massa espasmòdic del que resulta mínimament raonable.

Les drogues i l'alcohol, òbviament, ajuden a suportar l'espectacle, a reprimir els impulsos homicides i les ganes de fer saltar pels aires la discoteca (públic, cambrers i gogós inclosos) amb una bomba de neutrons i al mateix temps esmolen la llengua per a disparar improperis: "Redéu, eixos quatre estan tan depilats que entre tots no completarien una cella humana" o "No recordava que la colònia andina gai a València fóra tan nombrosa (i tan passiva)" o 'Sí, clar que tornaré a vindre: quan puga fer-me amb un dosi letal d'àntrax per acabar amb tots vosaltres".

Així, és possible passar de la indignació a la resignació a través de la intoxicació (i el sarcasme), però no hi ha tractament per a la ràbia que et fa llegir que a la convenció nacional del PP a Sevilla que ha tingut lloc este cap de setmana, sota el titular 'Camps, aclamado por suyos', "el presidente valenciano llegó a la convención acompañado por 300 dirigentes y ellos organizaron una ovación puestos en pie cuando habló. Camps se hizo decenas de fotos con los suyos y con Rajoy".

Davant esta mostra tan evident de menyspreu a la ciutadania només hi ha una opció: la sobredosi.

Un gos agitanat

Matt no és un gos molt llest i quan passegem té per costum rotllar la corretja als arbres i a qualsevol peça de mobiliari urbà, perquè encara no ha entés que el fil no pot travessar un tronc o qualsevol altre objecte.

- Vols estar-te quiet, redéu. -vaig demanar mentre provava a deslligar-lo d'una paperera.

- ¡Hola! Qué galgo más bonito.

Vaig alçar la mirada i tenia davant meu un home de mitjana edat amb una galgueta de color canyella que també havia eixit a passejar.

La gossa, que mantenia un posat impertèrrit, ens mirava mentre Matt em deixava en evidència i feia força per deslligar-se. Una vegada alliberat de la paperera, es llançà a olorar el cul de la gossa, que féu un pas enrere i es protegí col·locant la cua entre les cames.

- Matt, per favor, comporta't.

L'amo de la gossa i jo vam iniciar una conversa supèrflua sobre els gossos, però mentre jo feia el possible per mantindre Matt al meu costat, la gosseta, elegant i aristocràtica, ens llançava mirades de displicència enfundada en un abric impermeable de xarol negre (!) i amb una bufanda de quadres al coll (!!). Li vaig passar la mà pel cap i tenia el pèl finíssim, com si estiguera folrada de vellut.

- Mi mujer la cepilla tres o cuatro veces al día -m'explicà el propietari, que mirava Matt amb una cella arquejada preocupat per si muntava la seua gossa.

- Yo también lo cepillo... muchas veces -vaig mentir descaradament.

I és que al costat de la gosseta xarolada, el meu Matt semblava un gos abandonat i salvatge, allò que es diria amb un llenguatge incorrecte políticament, el gos d'un gitano. Vaig estar temptat de compartir este pensament amb ell, però se'm va avançar:

- Sé què estàs pensant, i si jo sóc el gos d'un gitano, tu seràs el gitano, així que fes-t'ho mirar.

Davant esta mostra d'insubordinació només podia fer una cosa:

- Quan arribem a casa vas a la dutxa de cap. I esta volta pense posar-te suavitzant.

Situar-se al mapa

 

A aquells que ens agrada parlar de política i que seguim de tant en tant els programes d'actualitat sabem que a l'hora d'opinar és més important sonar convincent que no pas tindre coneixements sobre el tema que es tracta.

És com aquells que pretenen fer literatura: tu inclou un parell de paraules de cinc o sis síl·labes, alguna ben estranya que hages trobat al diccionari encara que no tinga relació amb el tema i un bon grapat de pronoms febles (fins que la lectura esdevinga impossible) i el teu text passarà a ser considerat una 'joia dels temps que ens ha tocat viure'.

Un exemple paradigmàtic del fet que és possible opinar sense saber el trobem a les revoltes que estos dies sacsegen Tunísia i que han acabat amb la caiguda de l'antic govern, perquè fins fa una setmana este país nord-africà només eixia a les pàgines de publicitat de les agències de viatges que promocionaven les seues platges amb l'eslògan 'Túnez, tierra de serenidad' (sic) i en canvi ara sembla que tothom i totdon té una opinió formada al respecte.

El problema és que fins i tot aquells que en saben com Javier Valenzuela, directiu d'El País i un vertader expert sobre el tema, declarava a RNE este dimecres que “cuando salieron las fotos de las manifestaciones de los días 13 y 14, había incluso compañeros que preguntaban '¿cómo es posible que haya estos chicos y estas chicas... vestidos tan modernos, tan occidentales... tan guapos?' porque había chavales y chavalas muy guapos en esas protestas (...) y eso son los prejuicios que tenemos que nos llevan a pensar que ellos son todos barbudos y que ellas llevan todas el hiyab. Y no, porque la gran mayoría de la juventud de estos países es muy, muy moderna y está muy, muy al loro”.

Així doncs, si els que en saben fan anàlisis d'este estil, què podem esperar per part d'aquells opinadors que amb prou feines podrien situar Tunísia a un mapa mut d'Àfrica?

L'únic ben cert, en definitiva, és que al remat i d'una forma o d'una altra la llibertat sempre s'obri camí. 

 

Adiós, mi amol

Al remat sembla que s'ha imposat el seny i mon tio ha decidit fer marxa enrere en el seu propòsit de emportar-se a casa la jove cubana amb la qual es va casar el mes de novembre i que tant de joc ha donat durant estes últimes setmanes a la meua família.

Tots han descansat i han pogut traure's el maldecap que suposava el fet d'augmentar la família d'una forma tan inefable, encara que he de reconéixer que jo tenia curiositat per comprovar quina cara posaria una cubana de vint-i-dos anys davant un plat d'arròs al forn de la iaia. O millor: d'un allipebre.

Òbric parèntesi. De tota manera, encara queda la possibilitat que mon tio es torne a fer enrere i decidisca no divorciar-se, una opció que no cal descartar tan alegrement. Tanque parèntesi.

La que més ha descansat, com resulta lògic, ha estat la iaia, a la qual no feia gens de gràcia l'aventura caribenya de mon tio.

- No pots imaginar-te, fill, quin descansó ha pegat la iaia. Este tema me tenia atemorida i fa un mes que no he pegat ull -hiperbolitzà la iaia de mala manera quan ens vam quedar sols.

- Una persona no pot estar un mes sense dormir, iaia. Això és impossible.

- Crec que demà encomanaré una altra missa per donar les gràcies al nostresinyor -afegí ignorant l'apuntació mèdica que acabava de fer.

- Què hòsties diu d'una altra missa?

- Fill, la iaia porta un mes encarregant misses per vore si açò se solucionava i ja has vist que ha donat resultat.

- Se pot saber què ha pres? I quants diners s'ha gastat, si se pot saber?

- Ja ho saps: el dilluns la missa estarà pagada, per si vols vindre.

- Com que estarà pagada? És una missa o un berenar? A banda, jo no crec en déu, iaia. Estic cansat de dir-li-ho.

- No digues mentides i pren-te el calentet, que es gelarà.

Em vaig fotre el nescafé d'un glop amb la intenció d'escapar, però la iaia no volia posar-m'ho fàcil:

- No s'hauran gitat junts, veritat?

- M'està preguntat si crec que mon tio i aquella xica han fo...

- No digues eixa paraula davant meu!

- ...llat?

La iaia guardà silenci abans d'afegir:

- Jo crec que no ho han fet. I tu?

Més silenci. Em tocava a mi:

- No, iaia, segurament no. Pot estar tranquil·la.

Només espere no anar a l'infern per esta mentida.