dijous, 13 de desembre del 2012

Teenage FanClub (i II)


A les quatre del matí em van tornar a telefonar de la comissaria: tres joves d'entre dihuit i vint anys havien estat sorpresos provant a forçar la porta d'un cotxe.

Quan l'agent els tornà a llegir els drets davant meu em va estranyar que cap d'ells haguera avisat els pares del fet que estaven detinguts i que passarien la nit al calabós.

Son las cinco de la mañana de un domingo y vuestros padres no saben dónde estáis. ¿No queréis llamar a casa? —vaig insistir.
Nah, no queremos que se preocupen.
A ver, preocupados ya estarán y no saldréis hasta mañana a mediodía... ¿Queréis que llame yo y les cuente lo que ha pasado? —em vaig oferir.
Que no, que no hace falta. No queremos molestar.

Al matí següent els joves van passar a disposició judicial i em va sorprendre que un dels xics anara descalç, perquè quan jo el vaig assistir portava sabates:

¿Dónde están sus zapatillas? vaig preguntar als agents que el custodiaven.
Por lo visto había una huella de una suela en la puerta del coche y como coincidían con las suyas las hemos intervenido. Ya están en el juzgado.
¿Pero el chico lleva descalzo desde anoche?
Eso parece...

Davant la jutgessa vaig protestar:

Señoría, los agentes han intervenido las zapatillas de mi cliente porque hay una huella de barro en la puerta del coche...
¿Va descalzo?
Sí, señoría. Desde anoche...

La jutgessa va començar a riure. De veres, va riure.

He visto que en el atestado ya se ha cotejado la huella con la suela y que está todo documentado y fotografiado así que me gustaría solicitar que se devuelvan las zapatillas a mi cliente.

La jutgessa deixà de riure i alçà una cella:

¿Quiere las zapatillas?
Sí, señoría.
¿Las dos?
Pues sí, si es posible las dos.

La jutgessa alçà l'altra cella:

Si quiere le doy una, pero la otra se queda aquí.

I per un moment vaig tindre clar que els meus clients no eren els únics adolescents amb els que hauria de tractar en este cas.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails