Mugró

Mai m'han interessat els pírcings: igual que em passa amb els tatuatges, no els trobe un interés sexual, no m'agraden estèticament i mai he valorat seriosament la possibilitat de fer-me'n un.

En els últims temps els uns i els altres s'han generalitzat tant (i tant) que al remat he acabat agraint i celebrant trobar cossos nets de ferralla i de tinta injectada.

Dissabte, però, mentre em grapejava amb un xic al corredor de casa vaig notar un cos estrany i no ho vaig poder evitar:

— ¿Qué coño es esto? —vaig amollar en comprovar que un aret li travessava el mugró dret.

— ¿Te gusta?

— Bueno... se me hace raro.

Ja al llit vaig tornar a la qüestió:

— ¿Cuántas veces te han preguntado si duele?

— No te lo puedes ni imaginar... ¿Quieres saber la respuesta?

— Claro: soy de naturaleza curiosa.

— Pues sí, duele mucho. Duele tanto que sólo me hice uno, y eso que mi idea era perforarme los dos.

Me'l vaig mirar i vaig estirar de l'aret fins que el meu convidat féu una ganyota de dolor plaent.

— Y dime, ¿se puede saber dónde va un vendedor de seguros con los pezones perforados?

La cita

Pues no sé si lo has visto, pero de camino he cambiado la foto de perfil del whatsapp y he puesto una que tengo con Beyoncé. Que no es que conozca a Beyoncé, que es un montaje, pero es que me gusta mucho.

Glop a la cervesa.

De hecho, si te gusta Beyoncé tienes que saber que en el videoclip de Single Ladies una de las del coro en realidad es un hombre. Es su coreógrafo.

Glop a la cervesa.

Pero tampoco te creas que soy una loca de Beyoncé, ¿eh? Me gusta y punto. Bueno, la admiro como persona, porque creo que es única ¿sabes?

Glop a la cervesa.

Pero en realidad lo que más me gusta es bailar. Bailo de todo: desde flamenco a bailes de salón. De todo.

Glop a la cervesa.

Siempre he bailado, desde pequeño. De hecho, tengo una foto de mi bautizo, porque a mi me bautizaron tarde, con ocho meses, en la que salgo bailando encima de la mesa del restaurante. ¿Te gusta el flamenco?

Glop a la cervesa.

Yo bailo con mi prima. En realidad mi prima es mi mejor amiga. Salimos siempre juntos y quedamos antes para decidir qué nos ponemos. Mira, en esta foto, es la que lleva trencitas de negra.

Glop a la cervesa.

Aunque, bueno, normalmente somos tres: mi prima, yo y una amiga bipolar. Se llama Sandra y está muy loca. Si yo te contara... es superfuerte.

Glop a la cervesa.

¿Quieres ver una foto de mi hijo? Es que tengo un chihuahua.

De bon matí

A les huit i mitja del matí:

Este gos és teu? Jo en tinc dos, però no són tan fins. Xe, ves amb compte no siga que mossegue a aquella dona. Maria, mira per a on vas o t'emportaràs un mos! Bé, xiquet, tu saps qui sóc? És igual, atén: tu eres qui jo em pense, veritat? He de dir-te que me mire molt tot lo que feu pel poble, que tots els dies me compre el diari, i que està molt bé, però vigileu de prop estos del PP, que són molt quadriculats: ara, per exemple, diu el Papa que ja no hi ha burra al pessebre i què fan? La lleven tots! Com si una burra o un macho canviara alguna cosa. En fi, has vist per a on va el camió del butà? Fa més de mitja hora que estic esperant-lo ací plantat com un fanal i més gelat que un poll.

Què desdejunen al meu veïnat?

Teenage FanClub (i II)

A les quatre del matí em van tornar a telefonar de la comissaria: tres joves d'entre dihuit i vint anys havien estat sorpresos provant a forçar la porta d'un cotxe.

Quan l'agent els tornà a llegir els drets davant meu em va estranyar que cap d'ells haguera avisat els pares del fet que estaven detinguts i que passarien la nit al calabós.

— Son las cinco de la mañana de un domingo y vuestros padres no saben dónde estáis. ¿No queréis llamar a casa? —vaig insistir.

— Nah, no queremos que se preocupen.

— A ver, preocupados ya estarán y no saldréis hasta mañana a mediodía... ¿Queréis que llame yo y les cuente lo que ha pasado? —em vaig oferir.

— Que no, que no hace falta. No queremos molestar.

Al matí següent els joves van passar a disposició judicial i em va sorprendre que un dels xics anara descalç, perquè quan jo el vaig assistir portava sabates:

— ¿Dónde están sus zapatillas? —vaig preguntar als agents que el custodiaven.

— Por lo visto había una huella de una suela en la puerta del coche y como coincidían con las suyas las hemos intervenido. Ya están en el juzgado.

— ¿Pero el chico lleva descalzo desde anoche?

— Eso parece...

Davant la jutgessa vaig protestar:

— Señoría, los agentes han intervenido las zapatillas de mi cliente porque hay una huella de barro en la puerta del coche...

— ¿Va descalzo?

— Sí, señoría. Desde anoche...

La jutgessa va començar a riure. De veres, va riure.

— He visto que en el atestado ya se ha cotejado la huella con la suela y que está todo documentado y fotografiado así que me gustaría solicitar que se devuelvan las zapatillas a mi cliente.

La jutgessa deixà de riure i alçà una cella:

— ¿Quiere las zapatillas?

— Sí, señoría.

— ¿Las dos?

— Pues sí, si es posible las dos.

La jutgessa alçà l'altra cella:

— Si quiere le doy una, pero la otra se queda aquí.

I per un moment vaig tindre clar que els meus clients no eren els únics adolescents amb els que hauria de tractar en este cas.

Teenage FanClub (I)

 

Una de les últimes guàrdies que vaig tindre estigué marcada per l'edat dels clients: cap d'ells passava dels vint anys.

A mitja vesprada em van telefonar de la comissaria perquè havien detingut un xic de dèneu anys i en arribar l'agent instructor del cas m'explicà el motiu:

— Al nano lo han denunciado sus padres. Por lo que me han contado se ve que estaban discutiendo por algo y en un momento dado el chaval ha cogido un cuchillo y se lo ha puesto a su madre en el cuello.

— Genial.

— Pero bueno, ahora te lo saco del calabozo, hablas con él y que te lo explique.

El xic, però, estava més tranquil del que em pensava:

— A ver, lo que pasó es que estaba nervioso y tal y se me fue la olla. Cogí el cuchillo de la cocina y pensé en clavármelo, pero luego vino mi madre, empezó a gritar y se montó una movida que no veas.

Després de parlar amb el xic em vaig trobar amb els pares, que estaven acabant de posar la denúncia. Em vaig presentar a la mare i m'explicà com havia començat tot:

— Yo no le digo nada a mi hijo. Me da igual que no quiera estudiar ni buscarse un trabajo; lo único que le pido es que no venda drogas en casa. Si quiere hacerlo, que lo haga en el parque, pero no en casa. ¿Verdad que no es para ponerse como se puso?

— Tiene razón, señora: las drogas, en el parque.

Al dia següent, els pares retiraren la denúncia.

Mort i integrisme al Madrid Arena

Encara que sabem que la gent mor cada dia, és inevitable que determinats casos ens afecten més que els altres perquè, encara que no ens toquen de prop, ens agafen en un moment més baix d'ànim, perquè hi ha una sobreexposició als mitjans de comunicació, per la brutalitat dels fets o, senzillament, perquè, per qualsevol raó, som capaços de sentir més empatia.

Totes estes circumstàncies s'han donat a propòsit de la mort de cinc xiques en una festa madrilenya la nit del 31 d'octubre al recinte Madrid Arena. Absolutament totes. I encara hem de sumar les possibles (ir)responsabilitats polítiques i judicials que se'n derivaran per afegir més llenya i indignació a un foc que continua cremant des de la nit dels fets i que s'alimenta cada matí des dels platós dels magazíns de les televisions espanyoles.

He de confessar, però, que una de les coses que més em va sorprendre foren les paraules de la mestra d'una de les xiques el dia del soterrar als micròfons de no sé quina cadena de televisió. Vingué a dir una cosa així: “Sí, Belén ha tingut una mort terrible, però estic segura que en mig de tot allò tingué temps per penedir-se dels seus pecats i que ara està al cel”.

I he de reconéixer que em vaig indignar molt, perquè encara hui no puc imaginar quins pecats pot haver fet una xica de désset anys que meresquen que dedique l'últim alè de la seua vida a penedir-se'n, i ho vaig atribuir a eixe integrisme expansiu que viu entre nosaltres i que es paga amb diners de tots.

I després ja vénen coses com esta:

Vaig trobar este retall al FB de la Revista Mongolia.

Bub-bub!

Fa unes setmanes vaig prendre unes cerveses amb un xic i, oh sorpresa, vam acabar al llit. El xic era atractiu, tenia una professió normal i era capaç de mantindre una conversa amb fluïdesa i correcció.

Al llit, però, va perdre totes les formes. El primer que em va sorprendre fou que durant els prolegòmens em va lladrar. No fou un gruny o un gemec de plaer: fou un lladrit de gos.

— Què fas? —vaig preguntar.

— No t'agrada?

— Home, és desconcertant però...

Vam continuar amb el que tenien entre mans i el clau va prendre unes posicions una mica estranyes, però em vaig adaptar a les circumstàncies i la cosa acabà bé. Més o menys:

— Vols així? De veritat?

— Bub-bub!

Mentre recuperàvem l'aire estesos al llit preguntà:

— Ho has fet alguna volta amb un arnés posat?

Vaig girar el cap:

— No, mai.

— En tinc un a casa. Si vols quedem un altre dia i me'l poses.

Abans que marxara ja havia decidit que no quedaríem mai més: estic segur que el dia que li poses un arnés a un home després te toca traure'l a passejar tres voltes al dia.

Busca qui t'ha llegit: novembre 2012

#1 25N: Ara va de bo

En eixe sentit, per exemple, els resultats de les últimes enquestes publicades per a les eleccions catalanes de diumenge no tenen en compte la repercussió electoral que ha pogut tindre tota la merda que insinua l'esborrany d'El Mundo i que relacionaria CiU amb una (altra) trama de finançament irregular i a les dinasties Pujol i Mas amb comptes bancaris a paradisos fiscals.

#2 Clients determinats

— Oye, que ayer te envié un whatsapp y no me contestaste.

— Ajá...

Tinc clients que han portat una vida tan dura que no han aprés per a què han de gastar el telèfon amb el seu advocat.

#3 25N: CatalunyaShore: Mas s'equivocà

Les satisfaccions, com les coses importants de la vida, depenen en gran mesura de les expectatives que hi has dipositat, i així, pel que fa al resultat de CiU el 25N, el triomf de la dreta catalana té un regust de fracàs més que evident.

#4 Cròniques havaneres

El primer que cal tindre en compte a l'hora d'organitzar un viatge a Cuba és saber que està molt lluny. Pot sembla una obvietat, però esta circumstància s'ha de tindre ben present quan decideixes comprar els vols. Un consell: abans de tancar les dates del viatge convé fer una telefonada a les seus d'UGT i CCOO per assegurar-te que el dia de tornada no et coincidirà amb la convocatòria d'una vaga general.

#5 A l'Havana

Des de divendres m'he dedicat a fer la maleta per passar una setmana a l'Havana sense saber si els meus amics vindran amb mi o hauré de fer el viatge sol. Al remat, sembla que, de moment, sí que podran vindre, però no hi ha res segur i només ho sabré a ciència certa quan l'avió s'enlaire i faça una ullada als seients del meu costat per comprovar si estan ocupats o estan buits.

* * *

Busca qui t'ha llegit: febrer 2012

Busca qui t'ha llegit: març 2012

Busca qui t'ha llegit: abril 2012

Busca qui t'ha llegit: maig 2012

Busca qui t'ha llegit: juny 2012

Busca qui t'ha llegit: juliol 2012

Busca qui t'hapegat: setembre 2012

Busca qui t'ha llegit: octubre 2012

Buzz i Matt

En contra del que afirma una amiga, i tret d'aquells que gasten perfums de Paco Rabanne, puc assegurar que els gais no ens reconeixem per l'olor. Sí que ho fan, en canvi, els gossos.

El sentit de l'olfacte juga un paper fonamental en la vida dels cànids: els ajuda a marcar (i remarcar i recontramarcar) territori, a buscar menjar, a seguir rastres i, sobretot, a reconéixer els de la pròpia espècie, perquè el diformisme racial del canis lupus familiaris és tan ampli que dintre de la mateixa espècie trobem races tan diferents com el dobermann i el bichon maltés.

L'olor que segreguen determinades parts del cos dels cànids és, també, el que serveix els mascles per a identificar les femelles de l'espècie i Matt en això era un expert i tenia una pauta ben marcada: en reconéixer una gossa es posava a plorar i intentava muntar-la; en reconéixer un gos, el mossegava.

Per això, Matt em va sorprendre l'altre dia en coincidir al parc amb un podenc jove vestit amb un abriguet de llana de color roig que la propietària passejava sense corretja.

— Ves amb compte, que el meu té un geni molt curt —vaig advertir la dona en comprovar que el podenc venia decidit a jugar amb Matt.

— No patisques, Buzz està castrat —em contestà.

Vaig pensar “i què?”, i quan estava convençut que l'eunuc s'emportaria un mos, Matt començà a gemegar i a estirar de la corretja fins que va acabar intentant muntar-se el farinelli Buzz, que no semblava gens decidit a oferir resistència.

I ara és inevitable que mire el Matt amb una altra cara.

Vela, Hernández Mateo i Fabra

Dimarts passat la diputada de Compromís Mireia Mollà va afirmar a un debat televisiu que estava tan convençuda que el conseller Vela era a punt de caure del Consell que si posava la mà al foc no se la cremaria.

Jo de seguida me la vaig creure, i no només perquè tinc per costum posicionar-me al costat de la bellesa (i d'això a Mireia li'n sobra), sinó perquè Mollà ha demostrat amb escreix que sap de què parla quan es tracta d'assumptes relacionats amb el clavegueram del PPCV i perquè la imputació de Vela per part dels tribunals per haver filtrat un informe al diputat/imputat Blasco era imminent donades les proves que s'acumulaven a l'expedient.

Òbric parèntesi. Tan imminent que, de fet, la imputació arribà només dos hores després de fer públic que deixava la conselleria d'Hisenda. Tanque parèntesi.

El mateix dia que Vela deixava Les Corts (era conseller però no tenia escó), ho feia també Hernández Mateo, ecs!alcalde de Torrevella, condemnat a tres anys de presó i nou d'inhabilitació per, entre altres coses, haver prevaricat en la concessió del servei d'arreplegada del fem. I encara li queden dues causes més pendents de resoldre.

Només això passava divendres a Les Corts Valencianes: primer, queia un conseller per haver tingut els nassos de filtrar durant una sessió plenària un document secret a un diputat que estava imputat per haver desviat als amics fons públics que havien d'haver estat dedicats a cooperació internacional; i, tot seguit, un diputat deixava l'acta en haver estat condemnat a tres anys de presó per prevaricació.

I al respecte molts han volgut destacar el nou manual d'estil que Fabra hauria imposat al PPCC i que contemplaria una mena de 'tolerància zero' amb la corrupció i que apostaria per la regeneració del partit, però això dista molt de ser versemblant i, sobretot, fa riure si pretén fer-nos creure que no ací no ha passat res, perquè Vela ha deixat la conselleria d'Hisenda quan falta un mes per començar a aplicar el nou pressupost de la Generalitat i només dos hores abans d'estar imputat, Hernández Mateo estava imputat des de 2007 (!) i, per tant, ja estrenà la legislatura amb esta condició i, finalment, a Les Corts queden imputats per a donar i vendre pels casos Cooperació, Gürtel i Brugal.

Per tot això, el PPCV no necessita mostres tèbies de 'tolerància zero amb la corrupció' com les que Fabra vol posar en marxa, sinó una desratització urgent.