És ben penós

Tan lamentable resulta trobar-se amb un tio que passa dels trenta i que encara no sap fer correctament una fel·lació com conéixer un xic que al segon minut et diu que t'estima i que vol passar la vida amb tu. 

 

Per sort, el meu veneçolà tornà ahir del Carib carregat de regals i de ganes de fotre un clau que encara hui em fa tremolar les cames.

És de lamentar, també, que divendres vinent em toque acudir a un dinar de Nadal amb un grup d'advocats estirats i politoxicòmans només perquè se'm va ocórrer proposar un restaurant on fer-lo.

- Lo que no puedes hacer es proponer un sitio para la comida y luego, como has hecho siempre, no venir.

- ¿No? ¿De verdad que no puedo?

Per sort, enguany estaré molt ben acompanyat a eixe dinar.

Resulta igualment deplorable que qui es considera alternativa al govern de Ritona Barberà a la ciutat de València, l'insubstancial i vividor socialista Calabuig recolze, entre altres mesures, la intervenció (sic) al Cabanyal i l'última pallassada de Camps, un parc temàtic de Ferrari. 

 

Per sort, els ciutadans del Cap i Casal compten amb Joan Ribó com una opció política que creix amb força i amb el tàndem Morera&Oltra i el seu Compromís per fer front a la fallida econòmica, social i política que amenaça el País Valencià. 

 

De la mateixa manera, resulta com a mínim decebedor que un govern socialista pose en venda els aeroports espanyols més rendibles i una part del negoci del joc legal per provar a millorar el dèficit mentre continua insistint a eliminar prestacions socials en un intent desesperat per fer créixer la Borsa un parell de punts percentuals. 

 

Ens queda l'esperança, però, que l'economia mundial acabe de petar d'una vegada per totes i que tornem a viure com al Neolític, però amb connexió a Internet, vols de Ryanair i roba d'Inditex. 

 

Però, sobretot, és ben penós que amb tota la informació que ofereix l'actualitat, la notícia més llegida i comentada a esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir haja estat que durant l'emissió del capítol d'esta setmana de Física o química es produí un bucle que durà un parell de minuts, perquè, lamentablement, davant d'això no hi ha res a fer.

Amiga/Amada

Al llarg de la meua vida professional m'he fet càrrec del divorci de dones que portaven per nom Olvido, Heidi, Luz Divina o Bienvenida i, per tant, era només qüestió de temps que entrara per la porta una dona de nom Amada. 

 

I que estiguera igual de torrada que tota la resta.

- Quiero divorciarme de mi marido -m'explicà només aponar-se a la butaca.

- Para eso estamos, Amada.

Després de fer-li cinc cèntims sobre el procediment i d'explicar-li quina documentació em feia falta, em vaig disposar a formular les preguntes típiques d'un divorci, començant per qui es queda la casa.

- Vamos a seguir viviendo juntos.

No em va sorprendre massa la resposta, perquè la crisi ha fet que esta situació siga molt més corrent del que a priori es podria imaginar.

- Vale, pero él tendrá que señalar otro domicilio, aunque sólo sea a efectos legales.

- Que ponga el de casa de su madre, aunque, mira, a mí me gusta como estamos: quiero seguir lavándole la ropa y haciéndole la comida, pero no quiero que me hable.

Vaig guardar un convenient silenci per si no havia entés ben bé què havia dit Amada.

- Es que no quiero que me dirija la palabra.

Ho havia entés correctament la primera volta i, al mateix temps que les seues accions en feminisme es desplomaven, el nivell de trastorn que havia diagnosticat en vore-li les metxes es disparava. Però, tot i això, vaig provar a ser didàctic.

- El problema es que eso no lo puede regular el divorcio... y menos si pensáis seguir viviendo juntos.

Però encara faltava l'explicació de la falla:

- Mira, el tema es que mi marido bebía mucho y de vez en cuando se ponía impertinente, y aunque ahora, gracias a Dios, se ha pasado a la cerveza sin alcohol todavía no se ha dejado el vino con gaseosa a la hora de comer, y no quiero que me hable cuando haya bebido porque, claro, yo le digo “borracho” (porque bebe, ¿eh?) y él me dice “drogadicta”, así gritando, (porque me tomo mis pastillas, ¿sabes?, las que me dio el médico) y, claro, eso me convierte en una mujer maltratada, porque eso es maltrato psicológico. Y yo no tengo que aguantarlo, que estoy muy concienciada con el tema.

Amada em deixà amb la boca oberta i completament descol·locat:

- No te voy a engañar, Amada, pero tu caso parece muy complicado.

Futbol

 

Mai he arribat a entendre el fanatisme al món del futbol: sempre he pensat que la gent que condicionava el seu estat d'ànim a la victòria o a la derrota del seu equip eren poc més que simis lleugerament evolucionats, perquè confiar els anhels i les esperances propis a les cames d'un grapat de postadolescents multimilionaris no és de persones amb un mínim de trellat. 

 

Malgrat això, dilluns no vaig poder evitar la temptació de seguir per Internet el partit que enfrontà el Reial Madrid amb el Barcelona CF i, tot i no tindre ni puta idea de futbol, meravellar-me amb el joc de l'equip català i celebrar cadascun del gols com si els haguera marcat jo mateix.

 

Òbric parèntesi. Negaré haver escrit açò i el que ve a continuació. Tanque parèntesi.

 

Després em vaig empassar el resum que van fer a la Sexta i al llarg del dimarts vaig fullejar algunes notícies esportives sobre el partit, però només perquè l'actualitat econòmica em posa els pèls de punta: l'IBEX i la resta de borses europees per terra, el diferencial amb el bo alemany disparat i l'Euríbor recuperant força pinten un escenari d'assetjament per part dels insaciables mercats internacionals a l'economia europea (i espanyola en particular) que amenaça amb emportar-se per davant el poc que ens queda d'estat de benestar.

 

Si això li sumem el resultat de les eleccions catalanes (recordem que la proposta 377 del programa de CiU assegura que “Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l'existència del fet gai en la unitat familiar”), que el socialisme valencià sembla decidit a fer que el resultat de Montilla puga ser considerat un èxit en comparació amb el que passarà al País Valencià o que el (des)Govern espanyol de ZP ha iniciat la caiguda lliure, és comprensible que qualsevol persona que no vulga suïcidar-se es refugie en la celebració d'un partit que es juga un parell de voltes cada any.

 

I si tot això fóra poc, ens faltaven les filtracions de Wikileaks per posar en evidencia la submissió de la comunitat internacional als interessos polítics, econòmics, militars i terroristes dels Estats Units d'Amèrica i la prostitució de la justícia (amb jota minúscula) espanyola i de la sobirania de l'Estat a favor de la causa ianqui.

 

Davant este panorama només es pot dir una cosa: gol.

I millor si és amb fotos de Mondino.

Resultats electorals

Els resultats oferts per les eleccions catalanes són, en general, els mateixos del meu cap de setmana barceloní: els previstos, però amb alguna sorpresa inesperada. Així, si per la meua part no comptava amb tornar a casa amb el telèfon d'un nou camell a domicili a l'agenda del mòbil, estic segur que molts catalans no esperaven que durant els propers quatre anys el senyor Laporta tindrà un micròfon i molts altaveus a la seua disposició (i també immunitat parlamentària) sense haver ofert ni tan sols un programa electoral seriós. 

 

Així, justament la irrupció de Laporta i de la seua Solidaritat amb quatre escons al Parlament ens obliguen a preguntar-nos què ha passat pel cap dels més de cent mil catalans que, a priori, no tenen cap malaltia mental diagnosticada però que han triat la papereta d'un candidat que no ha fet una altra cosa que repetir a estil d'un papagai frases com 'independència', 'espoli fiscal' o 'pinta'm-una altra ratlla que encara no me n'he fet prou'. L'única pregunta que toca ser-se ara és: els catalans volien caldo?

Ciutadans-Ciudadanos-Citizens torna a repetir amb tres diputats al Parlament, tots tres per la circumscripció de Barcelona, fet que posa en evidència que el discurs espanyolista i falsari de Rivera només triomfa a la capital econòmica, cultural i política de Catalunya. Més caldo, doncs.

Els resultats d'Esquerra són per a flipar en tecnicolor. És cert que les enquestes pronosticaven una hecatombe gairebé nuclear, però l'electorat ha donat l'esquena als republicans de forma massiva i els ha fet perdre la meitat dels vots i 11 diputats. Els motius? Semblen clars: haver desprestigiat totes les institucions on han assumit responsabilitats, haver patit crisis internes i escissions destrellatades, haver fet una campanya de merda i, sobretot, haver recolzat Montilla mentre s'incidia en el discurs separatista. Ara, esperem la guerra.

Els meus xics d'Iniciativa, en canvi, al remat han salvat els mobles. És cert que han perdut dos diputats, però en comparació amb el que podria haver passat podem donar gràcies. Si s'ha evitat el desastre és perquè no han estat els pitjors del Tripartit i perquè s'ha produït un canvi de cap de llista. Algú és capaç d'imaginar quin haguera estat el resultat si Saura haguera encapçalat la llista? Quina por.

El Partit Popular, en canvi, no deixa d'al·lucinar i ho fa fins a un punt d'exageració tan boig que estic segur que la Sánchez-Camacho es va pixar anit a sobre. Efectivament, han passat de 14 a 18 diputats, però l'increment de vot ha estat de menys de dos punts percentuals. Els beneficis de la llei electoral porten la ultradreta a la tercera posició al Parlament (i encara hi havia qui es preocupava per si PxC obtenia representació...), però haurien de preguntar-se si el PP, un partit que presumeix d'estar preparat per a governar, pot considerar un èxit haver obtingut el 12% dels vots emesos a Catalunya.

Per analitzar els vots del PSC, en canvi, no hi ha res millor que fer-ho en paral·lel a la figura de Montilla, ja que el que encara hui és Molt Honorable ha fet d'estos comicis la crònica d'una mort anunciada per capítols: primer, que no reeditaria el Tripartit; després, que no encapçalaria les llistes socialistes de 2016; un cop coneguts els resultats, que abandonaria la Secretaria General dels socialistes catalans; i hui mateix, que renuncia a l'acta de diputat al Parlament. No descartem, per tant, que anuncie en qualsevol moment que renuncia a continuar respirant.

Finalment, ens queda CiU, que passa a ser la força homogènia a Catalunya i la guanyadora a totes les comarques amb 62 diputats (un darrere l'altre) que asseguren a Artur Mas quatre anys de tranquil·litat, un bon grapat de càrrecs de confiança i la seua foto emmarcada a totes les aules de cada col·legi de Catalunya.

Els xiquets són, com sempre, els primers perjudicats.

Previsions electorals

La crisi econòmica no només s'ha emportat per davant allò tan vintage que existia a Europa i que alguns recordaran com l'estat del benestar, sinó que va camí de liquidar l'interés que part de la ciutadania encara sentia envers la cosa pública. I gran part de la culpa la tenen els polítics.

Així, per exemple, en arribar diumenge de Torino vaig comprovar que El País portava una entrevista a ZP, però no em vaig molestar a llegir una sola ratlla. En una altra situació haguera devorat l'entrevista, però fa temps que la carassa del President de la Confederació Ibèrica de Nacions em fa la mateixa mandra que les interminables columnes de Vargas Llosa que publica el mateix diari i res del que diu aconsegueix despertar el més mínim interés.

 

El mateix ocorre, a nivell general, amb la ciutadania catalana convocada a votar este diumenge: la campanya electoral, tret d'alguns exabruptes i d'alguns vídeos electorals més o menys insultants, ha passat sense pena ni glòria, de forma que els candidats hauran de repartir-se la responsabilitat sobre l'altíssima abstenció que aventuren les enquestes, les mateixes que dibuixen un Parlament sense massa gràcia: Mas i la seua reivindicació d'un concert econòmic per al país fregarà, si no l'obté finalment, la majoria absoluta i acabarà governant, el PSC es deixarà la meitat de l'electorat a casa, el PP xenòfob i populista de Sánchez-Camacho esdevindrà, tot i no guanyar més que un parell d'escons, la tercera força política gràcies a la salvatge davallada que patirà l'histriònic Puigcercós i ICV i Ciutadans/Ciudadanos/Citizens es quedaran més o menys com estan.

 

Un panorama, doncs, avorrit i soporífer.

 

Per si de cas, però, i perquè odie que hagen de contar-me res, este cap de setmana el passaré a Barcelona amb la intenció de rebre el sol del diumenge a algun col·legi electoral i, si aconseguisc un carnet fals, votar per Herrera.

Ángel (i II)

A partir d'este punt la història es complicà fins a límits gairebé increïbles. El primer que es va fer fou enviar una patrulla a escorcollar el domicili d'Ella per buscar Ángel (!), però el resultat de la cerca fou infructuós, tal com arreplegà el part de l'actuació policial: “Una vez en el balcón del domicilio de la denunciante, encontramos un armario en un extremo y al abrirlo se ve en la parte de arriba una piña envuelta en una cinta amarilla y diversas fotos de santos, una foto de Napoleón Bonaparte y una foto de una persona con bigote. En la parte de abajo encontramos piedras, vasos con café, güisqui, varios cigarros consumidos y un puro y al final del armario un hueco donde supuestamente había algo y que ahora ya no está”.

Per si buscar una explicació raonable a barrejar una pinya, gotets de licor, una foto de Napoleó i la d'un home desconegut amb bigot a dintre d'un armari no resultava prou freak, la patrulla de la Guàrdia Civil no es va donar per vençuda i es va traslladar al domicili de l'amic on havien detingut Ell, per si aconseguien allí alguna pista sobre on havia anat a parar Ángel.

 

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que també és curiós que els agents foren capaços d'identificar una foto de Napoleó. Tanque parèntesi.

 

Així, el mateix informe ens explica què passà a continuació: “Trasladados al piso donde el detenido fue localizado nos entrevistamos con su propietario, que se identifica como Jimmy, y accede a mostrarnos los enseres del mismo entre los cuales había ropa y una mochila roja. Antes de abrir la mochila, Jimmy, se arrodilla y pronuncia tres veces las palabras “Salam malicum, salum malicum”, haciendo una cruz en el suelo”.

 

Mentre tot açò tenia lloc, jo continuava a la comissaria amb Ella, que em donava detalls sucosos del modus operandi d'esta secta:

 

- Se reúnen en un chalé y pasan allí el fin de semana. Hacen ceremonias con animales, sangre y toda clase de cosas. Cada uno tiene su muerto y habla con él.

- ¿Tu pareja también hablaba con Ángel?

- Sí. Se bebía una botella de ron, se fumaba un par de porros y entraba como en trance.

- Con una botella de ron y dos porros yo también entro en trance -apuntà irreverent l'agent de la Guàrdia Civil.

- Joder... ¿y no te daba mal rollo vivir con un tío que hace eso? -vaig preguntar mentre em preguntava mentalment si jo podria passar per alt una cosa així.

- Lo hacía en el balcón... y, la verdad, una acaba por acostumbrarse a todo.

 

L'informe de les actuacions, finalment, desvetllà l'interior de la motxilla: “Abre la mochila, en la cual envuelta en una sábana blanca hay una cazuela de barro donde en su interior hay arena, que según Jimmy, es arena de muerto. Preguntado qué es arena de muerto manifiesta que es arena de la tumba de un muerto, que el Tata, supuesto sacerdote de su religión y jefe de la empresa en la que trabajan él y el detenido, pedía permiso al muerto y si este se lo daba la cogía y se la llevaba. También aparecen palos clavados, una cadena, una navaja, una punta de taladro grande, unas plumas de ave y una especie de cabeza de cemento con incrustaciones formando una cara”.

 

- Toda esta mierda me recuerda a la santería y cosas así. Un rollo muy caribeño, ¿verdad agente? -vaig intervindre.

- Yo no tengo ni puta idea de estas cosas, abogado -sentencià l'agent.

- Por lo que me contó mi chico, esto es muy normal en su país. Allí lo llaman palero o palo.

- ¿Que de dónde es tu chico? -vaig preguntar.

- De Venezuela. 

 

Per poc vaig caure de la cadira.

 

- Hostia puta.

Ángel (I)

Dilluns a mitjanit vaig haver de deixar el que estava fent i marxar a la comissaria per un cas de violència de gènere. No semblava, en principi, un cas massa especial: Ell havia estat tafanejant el mòbil d'Ella i, en descobrir uns missatges que podrien suggerir que estava follant amb un altre, li havia fotut una galtada. Semblava clar, doncs, que el cas acabaria amb una condemna de treballs en benefici de la comunitat i amb una ordre d'allunyament per un període de dos anys.

Però, com sol ocórrer, les coses no semblen tan clares i sobre la una de la matinada l'element freak féu acte de presència. I de quina forma, redéu.

 

Ens trobàvem al bell mig de la declaració, quan Ella deixà caure, com qui conta què ha fet el darrer cap de setmana, que Ell tenia una espècie d'altar a casa, davant el qual realitzava ritus i cerimònies que no arribava a entendre amb objectes estranys i animals morts.

 

- ¿Qué tipo de animales? -preguntà l'agent de la Guàrdia Civil arquejant una cella.

- Animales pequeños en general, -contestà Ella- pero normalmente palomas y pollos. Los mata en casa y se los ofrece en sacrificio a Ángel.

 

L'agent de la Guàrdia Civil i jo ens vam mirar preguntant-nos si la denunciant ja estava sota els efectes del diazepan que el metge d'urgències li havia subministrat.

 

- ¿Quién es Ángel?

- Ángel es su muerto.

 

L'agent de la Benemèrita i jo vam intercanviar una nova mirada incrèdula.

 

- Me temo que eso va a requerir alguna explicación más.

I així, Ella ens contà que el seu company sentimental pertanyia a una secta en la qual cada membre comptava amb les restes d'un mort que obtenia assaltant un cementeri i al qual pregava i oferia sacrificis, i que si Ella sabia que al mort del seu company li deien Ángel era perquè el darrer dia de Tots Sants l'acompanyà al cementeri a portar flors, plomes de colors i gotets de vidre amb rom a una làpida i que allí va poder llegir el nom.

 

- Se llamaba Ángel y tenía 38 años cuando murió.

 

Per un moment el silenci s'apoderà del despatx de la comissaria i només s'escoltava l'aire condicionat, fins que l'agent de la Guàrdia Civil va dir:

 

- A ver si lo he entendido bien: se supone que en tu casa hay restos de un muerto, robados de un cementerio, y al cual tu compañero sentimental le ofrece en sacrificio animales vivos, ¿es así?

 

Ella em va mirar i jo faig fer que sí amb el cap per dir-li que podia continuar:

 

- No es exactamente así. Cuando él se vino a vivir conmigo le dije que no quería tener a Ángel dentro de casa, así que le hizo un altar fuera, en el balcón, y allí lo tiene.

- Hostia puta -va murmurar l'agent de la Benemèrita mentre s'alçava de la cadira, s'adreçava a la porta del despatx i afegia abans de deixar-nos sols: Voy a tener que informar de esto.

Torino (i II)

La capital del Piemonte no només és coneguda per aspectes tan prosaics com la Nutella i els bombons de la Ferrero Rocher, sinó per allotjar el Sant (sic) sudari o Síndone i pels vots Per Grazia Ricevuta a la minimalista Chiesa della Consolata, en la qual els creients que es recuperaven d'una malaltia o d'un accident deixaven constància als murs de l'església amb un dibuixet que retratava l'infortuni. 

 

Igualment, Torino ofereix al visitant places elegants com la del Castello o la de San Carlo, ara il·luminades de forma estrafolària per una iniciativa municipal coneguda com Luci d'artista i que ha permés una vintena llarga d'artistes omplir de neons els llocs més emblemàtics de la ciutat. O de fanalets tricolors, com la piazza Palazzo di Città que semblava la caseta d'una feria andalusa.

 

La llarga nit de divendres ens portà a una discoteca que celebrava una sessió batejada amb el nom queer de BananaMia (!) i en la qual els assistents lluïen amb orgull un ventall de celles impossibles, un altre tret característic dels italians en general, però que a Torino abasta el punt més alt d'expressió amb la gairebé eliminació total delle sopraciglie per part dels afrancesats torinesos, la qual cosa els fa esdevenir inexpressius.

Abans del desgavell d'ambient que es viu a Torí, vaig assistir a un sopar de feina del meu amfitrió, on vam degustar un menú típic del Piemonte: sfoglia fonduta e funghi, agnolotti alla Cavour i brasato con cipolline i durant el qual el vi va córrer més que les aigües del Po després d'una crescuda.

En un moment donat del sopar, i com qui no vol la cosa, un dels assistents va traure uns fulls amb un llistat dels candidats a rebre el Premio Cervantes que concedeix el Ministerio de Cultura, perquè enguany es trobava entre els membres del jurat.

El vi va fer que els més impresentables del sopar, el meu amfitrió i servidor, començàrem a dir totes les xorrades que ens passaven per les alcoholitzades neurones mentre repassàvem el llistat:

- ¿Mendoza es candidato? Vaya, así el Cervantes puede devolverle el prestigio que le quitó el premio Planeta.

- ¡Ah, no! José Luis Sampedro no puede ganar el Cervantes: sólo ha escrito basura.

- Y Muñoz Molina menos: ni siquiera ha sido capaz de enseñar a escribir a Elvira Lindo.

- ¿Cómo es posible que Pérez-Reverte esté entre los preseleccionados? Aunque bueno, sabiendo que el galardonado con el Cervantes muere al poco de recibir el premio no me parece una mala opción...

- ¿Una poeta cubana entre los candidatos? ¿Peró qué invento es este?

El punt àlgid del destrellat, però, arribà quan vaig vore que al llistat de candidats es trobava ni més ni menys que el meu detestadíssim Javier Mar(n)ías. Em vaig posar seriós (almenys tan seriós com la borratxera m'ho va permetre) i amb cara de pocavergonya em vaig adreçar al professor que demà dimecres serà a Madrid a la primera reunió del jurat al Ministerio de Cultura:

- Lo siento, pero Javier Manías no puede ganar el Cervantes.

I el membre del jurat em va mirar i sentencià:

- No te preocupes, Manías no pasa de la primera criba.

I em va encantar escoltar que algú que forma part del jurat del Cervantes es referisca a l'impresentable Manías així, tal com jo ho he fet milers de vegades, i que confessara que enguany el premi serà o per a Mendoza o per a Ana María Matute. 

 

Torino (I)

 

Passar estos dies allotjat a casa del meu amic J. a Torino no només m'ha permés romandre alié als grunys que eixe simi que porta per nom Salvador Sostres amollà durant la publicitat d'una tertúlia-aquelarre de Telemandril i assabentar-me'n (un mes després) que Tiziano Ferro havia eixit de l'armari, sinó conéixer la ciutat més francesa d'Itàlia i fartar-me bona cosa de riure. 
 

Així, quatre dies a la ciutat de la Fiat i de la Juve permeten el visitant no només recórrer els passadissos del Museo Egizio i els carrerons que envolten la Mole Antonelliana que allotja el Museo del Cinema, sinó assaborir una cuina que va des del xocolatat bicerin a i tajarin al tartufo bianco, per obra i gràcia d'una veïna que tingué el gust de compartir una trufa blanca (a 250 euros els cent grams) que li havia regalat un company de feina (macellaio de professió per donar més dades) com qui regala un ram de flors.

Estos dies també m'han permés trepitjar els carrers dels dominis de l'antiga dinastia Savoia i gaudir del cerimoniós aperitivo italià, que a Torino pots celebrar tranquil·lament als elegants cafés dels pòrtics de Via Roma o presentar-te amb tota la cara del món a una cerimònia molt més acolorida a la seu del club de rem de la ciutat, a la voreta del Po i envoltat dels torinesos més afrancesats.

Apro parentesi. I quan dic afrancesats vull dir invertits. Chiudo parentesi.

I així, sembla que després d'unes copes és prou corrent acabar amb la llengua d'un torinés, ginecòleg de professió (!) i que parlava castellà amb accent de Cadis (!!), a la boca sense haver creuat abans ni tres paraules.

És lògic, per tant, que no haja estat l'únic a preguntar-se: ¿Y para qué coño (nunca mejor dicho) quiere Martí un ginecólogo?

I encara no he aconseguit resoldre el dubte.

Prossima fermata: Torino

Fins dilluns!

Imatge de J., el meu amfitrió.