'Santo subito' en tres actes

 

Acte I

En una ocasió em vaig vore atrapat a un sopar amb gent indesitjable. La conversa discorria per temes que m'eren prou indiferents i només esperava que el menjar estiguera enverinat per posar fi al suplici però, com sempre passa, la cosa empitjorà quan la xica que tenia davant meu confessà sense ruboritzar-se que creia en l'existència de marcians i que les abduccions que de tant en tant algun tarat relata eren certes i verificables.

- No pongas esa cara, -em va dir davant la ganyota de menyspreu que vaig expressar sense reprimir-me, i va continuar: porque el Universo es vastísimo y no hay que descartar la existencia de vida inteligente fuera de la Tierra.

- Mira, carinyo -vaig intervindre- hem arribat a un punt en el qual fins i tot dubte de l'existència de vida intel·ligent en esta taula.

Acte II

Fa un parell de setmanes, envoltat de coneguts i de desconeguts i amb una conversa més distesa però amb una sobredosi de cafeïna al cos, se'm va ocórrer interrompre una incipient discussió sobre la possible existència de déu amb un al·legat tan poc fonamentat com incendiari:

- Pues jo crec que la gent que creu en déu és intel·lectualment inferior a la gent que només creiem en la raó, en The Wire i en el prêt-à-porter.

Òbric parèntesi. De vegades, tot i que no ho semble pels exemples que acabe de posar, de tant en tant sé comportar-me en públic. Tanque parèntesi.

Aquell exabrupte podria resultar, entre altres moltes coses, impertinent, irrespectuós i clarament ofensiu, però crec que em vaig quedar curt després de comprovar com Ratzinger (representant -o manager- de déu a la Terra, no ho oblidem) ha decidit que declararà beat el proper primer de maig Karol Wojtyla (aka Juanpablosegundotequieretodoelmundo) no només per la seua vida dedicada a fer del món un lloc millor (!), sinó perquè després de mort (!!) se li va aparéixer a una monja francesa que patia la malaltia de Parkinson i la va curar (!!!).

Acte III

Davant d'això, i donat que l'Església catòlica exigeix que perquè algú siga declarat sant haja realitzat dos miracles i no només un, aposte perquè la pròxima persona a la que se li aparega Wojtyla i li cure el Parkinson siga Michael J. Fox.

Això sí que seria de pel·lícula.

Imatges de Peter Coffin.

Mercadoooona, Mercado-o-na

Mercadona forma part de la idiotasincràsia dels valencians i és de les poques coses de les quals podem estar mínimament orgullosos, fet que posa en evidència quina classe de país ens ha tocat viure. Les xifres d'esta empresa produeixen vertigen: representa un 12,8% de la quota de mercat a Espanya amb 1.311 establiments, té més de 62.000 empleats fixes (un 67% dels quals són dones), facturà en 2009 més 15.000 milions i obtingué un benefici net de 270 milions d'euros, açò és: cada dia Mercadona guanyà 739.736 euros nets.

L'empresa destaca també pel seu compromís a l'hora de retolar en valencià, pel respecte als drets laborals i socials dels treballadors (concedeix, per exemple, cinc mesos de baixa per maternitat) i ja ha encetat un projecte pilot per eliminar les bosses de plàstic d'una vegada per totes.

A banda d'això, i tot i no fer publicitat, l'empresa està lligada a la vida quotidiana dels clients fins al punt que les caixeres que proven a colar-te un producte a última hora, les marques pròpies com Deliplus, El Bosque Verde, Compy i, sobretot, Hacendado (al qual alguns fins i tot comparen amb els productes Dharma de la sèrie Lost), la cançoneta de la marca, les sigles SPB o el denigrant uniforme dels treballadors formen part de l'imaginari col·lectiu dels clients en general, però sobretot dels valencians.

Per si això no fóra suficient, són molts que els han dipositat els seus anhels i esperances en esta empresa i o bé demanen que comercialitze popper (marca Hacendado, per descomptat), reclamen un supermercat a la seua ciutat, reconeixen que aprofiten per a lligar mentre fan la compra o consideren que la melodia de Mercadona seria un digne representant d'Espanya al festival d'Eurovisió.

Podríem dir, doncs, que hi ha dues classes de valencians: els que compren a Mercadona i els que ho fan a Consum i, tot i que sóc dels segons, he de reconéixer que des de dissabte professe un renovat respecte per la macroempresa del senyor Roig. I no només pel seu caràcter emprenedor, sinó perquè vaig passar la vesprada follant amb un dels seus treballadors.

I jo sempre he sabut reconéixer la relació entre qualitat i preu.

A tope con la Cope

No és cap secret que la immensa majoria de les tertúlies polítiques que podem seguir als canals de la TDT (aka Trinxera Digital Terrestre) s'escoren ja no cap a la dreta sinó que se n'ixen del mapa per fotre's directament al fons de la caverna.

Així, cadenes com Libertad Digital, Intereconomía, VeoTV, La 10 o la més recent, la beatífica i groga La 13, omplen hores i hores de programació amb pseudodebats en els quals els pseudoanalistes més cavernícoles llancen missatges més que bel·ligerants contra qualsevol mesura mínimament progressista.

De tots estos akelarres els més destacats, per extremistes i per audiència, són els programes d'Intereconomía El gato al agua, Dando caña i Otro gallo cantaría, autèntics abocadors incontrolats en els quals el opinadors més desacreditats passen de l'insult a la demagògia sense dignar-se a fer cap parada a la moderació, el trellat o la pedagogia.

Òbric parèntesi ben llarg. Són molts els que han volgut vore en estos mitjans ultramuntans una mena de Tea Party ibèric i el mateix Vicent Partal, en altres temps molt més encertat, deia fa uns dies a propòsit de l'atemptat contra la congressista Giffords que és possible trobar relació entre estos grups, la Fox i el diari valencià Las Provincias quan es trobava sota la direcció de María Consuelo Reyna perquè tots fixen l'objectiu perquè uns altres disparen. Sense cap intenció de fer un favor a cap d'estos mitjans, l'anàlisi de Partal és fluixa i fa aigües per totes bandes, i no només perquè oblide al seu article la relació de determinats mitjans de comunicació amb la banda ETA, sinó entre moltes altres coses perquè l'atemptat polític forma part de la cultura social nord-americana tant com la pròpia democràcia; pel diferent ús social de les armes que es fa a una i a l'altra banda de l'Atlàntic i per la sensibilitat respecte de la violència que diferencia europeus i nord-americans; i perquè no es pot dir -perquè no és veritat-, tot i els atacs per part de l'extremisme espanyolista que pateixen partits d'esquerra com el meu, que “els valencians portem 30 anys suportant l'experiència del Tea Party”. Tanque parèntesi ben llarg.

Als programes d'Intereconomía és possible escoltar, per exemple, com un periodista acusa una consellera de “guarra, puerca y zorra repugnante” i com un director de diari afirma en relació a nova llei reguladora del consum de tabac que “el humo que desprende un chuletón hecho a la piedra es más perjudicial que el de un paquete de Winston” sense que cap dels assistents s'immute ni es digne a corregir o a esmenar les injúries o les estupideses que escolta al seu voltant.

Per això, perquè la TDT havia esdevingut un camp vedat per a la intel·ligència i la reflexió política, hem de celebrar que La Sexta 2 haja posat en marxa el programa de debat Al rojo vivo, tot i que siga presentat pel director general de La Sexta, amb tot el que això suposa, i que incidisca en una visió espanyola bipartidista i madrilenya.

De moment, però, i fins que els valencians de pro aconseguim crear el nostre propi Orxata&Fartons Party, Al rojo vivo ens va bé.

Ser o no ser

Quan encara fumava (açò és: la setmana passada) vaig coincidir a l'estanc amb una veïna amb la qual mai havia parlat. Viu a l'altra banda del carrer i sempre té les persianes abaixades, de forma que tampoc sabia massa de la seua vida.

Molt nerviosa, em va comentar que de vesprada es deixaria caure pel despatx amb el seu marit per explicar-me un cas que els havia passat feia un parell de dies i que no els deixava dormir.

Una vegada al despatx, el veí em referí que uns dies abans es va trobar a les escales de l'edifici on viu amb un vell confós i excitat que li explicà que algú li havia tirat pintura des d'un balcó i que li havia tacat la jaqueta que portava.

El meu veí es va oferir per ajudar a aclarir la situació i per parlar amb la resta dels veïns de l'edifici, però va comprovar que al vell no li havien tacat la jaqueta des d'un balcó, sinó des del carrer, ja que hi havia taques a la vorera, per sota dels balcons, per la qual cosa era impossible que l'hagueren llançat des de dalt, ja que la trajectòria de les taques era horitzontal.

Mentre el veí feia l'explicació de la falla, el vell es posà blanc i tirant-se mà a la jaqueta va assegurar que li havien furtat 150 euros que portava a la butxaca. El meu veí l'ajudà a buscar els diners per terra i per l'escala per si li havien caigut amb tot el tràfec, però no van aparéixer.

El pobre vell explicà que tornava a casa, després d'haver tret els diners del banc, i que un home que passava pel carrer l'advertí que li havien tacat la jaqueta i que la pintura havia caigut d'un balcó. Este bon samarità s'oferí a ajudar el vell a torcar la jaqueta i, pel que sembla, també a furtar els bitllets de la pensió que el vell portava a la butxaca.

Es tractava, doncs, d'un cas ben clàssic de furt: al caixer del banc el lladre vigila qui trau diners, el segueix i després el taca amb pintura, li fa creure que la taca ha caigut d'un balcó i aprofita la confusió per furtar-li els diners de la butxaca.

Elementary, my dear Watson.

Amb el que no comptava el veí (ni jo tampoc) era amb l'acurada tècnica d'investigació policial per resoldre el crim que aplicà la Guàrdia Civil, ja que, segons m'explicà el client, dies després dels fets el van citar per prendre-li declaració i, efectivament, li van mostrar les imatges de la càmera de vigilància del caixer en les quals un home amb gorra i amb actitud sospitosa eixia darrere del vell.

- Me pusieron el video y me preguntaron si tenía algo que decirles al respecto y yo les dije que no conocía a ese hombre, que no le había visto en mi vida.

- Y ellos...

- Y los agentes me trataron de forma muy agresiva e insistieron para que les contara todo lo que sabía. Les dije que no sabía de qué me estaban hablando, que yo me había limitado a ayudar al viejo, hasta que uno dio un golpe en la mesa y me dijo: “¡Cómo que no le conoces, si eres tú!”

- ¿Qué me estás contando?

- Y yo le dije que no podía ser yo, que ese tío era mucho más alto y más gordo que yo y que llevaba barba y que, ¡qué coño!, que era otra persona.

Vaig guardar silenci durant un parell de segons mentre provava a posar en ordre tota la història:

- Vale, ya lo tengo claro, pero dime sólo una cosa... ¿de verdad que no eras tú?

Imatge i clip de Perfume Genius, sospitós de res. 

The Walking Dead

Pregunta: què tenen en comú un professor de química d'un institut d'Albuquerque amb càncer de pulmó, un publicista de Madison Avenue alcohòlic i fumador empedreït, un treballador d'una suposada agència d'intel·ligència nord-americana i un xèrif d'un xicotet poble prop d'Atlanta?

O millor: què tenen en comú Walter White, Donald Draper, Will Travers i Rick Grimes?

Resposta: absolutament res.

O millor: absolutament res, tret de ser els protagonistes de les sèries Breaking Bad, Mad Men, Rubicon i The Walking Dead, totes quatre produccions de la cadena ianqui AMC, i també de tindre una capacitat fabulosa per complicar-se l'existència més enllà del que sembla raonable.

Així, mentre Walter White ha de fer front no només a una malaltia letal, sinó també als riscos que implica haver esdevingut, amb una fórmula blava quasi perfecta, el principal productor d'amfetamines de Texas; i l'atractiu Will Travers es veu immers de ple en una conspiració política tan complicada que faria les delícies del director d'algun diari cavernícola espanyol; el meravellós Don Draper haurà de lluitar per sobreviure al cruel negoci de la publicitat als anys 60 i al seu propi ànim autodestructiu.

Mentre tot això té lloc, el xèrif Grimes no ho tindrà fàcil per provar a entendre què ha passat al món mentre ell estava en coma i per quin motiu les persones que abans estaven vives ara són trossos de carn podrits i pudents que només volen menjar-se qualsevol cosa que respire sense distingir entre pèl i ploma.

The Walking Dead no és, ni de lluny, la millor de les quatre produccions que AMC ens ha regalat, però sí la primera que s'emet en obert i en un horari més que digne a les televisions de la Confederació Ibèrica de Nacions.

I això mereix que ho celebrem. Nyam!

El xou de Mariano i Jorge

 

Qualsevol estaria temptat de considerar que la vida de Rajoy és la d'un pobre desgraciat al qual la fortuna li ha donat l'esquena i que no es mereix que personatges com Álvarez Cascos, un gos de presa de raça asturiana, li amarguen l'existència justament quan havia aconseguit certa pau interna i quan les enquestes li diuen dia rere dia que serà el proper a ocupar la Moncloa.

Òbric parèntesi. Tan miserable resulta l'actuació de Cascos com la dels cuiners d'enquestes d'El InMundo, que sense saber si es presenta o no ja l'han convertit en la llista més votada al Principat. La perversió d'esta enquesta només està a l'alçada de les fílies del director de l'esmentat diari. Tanque parèntesi.

La qüestió, però, és que qui no es consola és perquè no vol, perquè la vida (i la política no n'és una excepció) s'entesta a demostrar que sempre hi ha algú al qual li va pitjor i, en este cas, Jorge Alarte sembla imbatible: ningú és capaç de gestionar pitjor el seu partit.

Si enquesta rere enquesta es posa en evidència que es farà amb els pitjors resultats de la història dels socialistes (?) valencians (??), l'entrada al 2011 l'ha feta no amb el peu esquerre, sinó directament de cul: d'una part, el flamant (perquè està en flames) candidat a l'alcaldia de València Joan Calabuig es dedica a filtrar als mitjans que està repensant-se si encapçalarà o no la llista electoral perquè el col·lectiu local no sembla que estiga recolzant-lo tant com ell voldria; i d'altra part, el fantasma d'Antoni Asunción decideix fer una aparició estel·lar per recriminar que la seua expulsió del partit és una mostra de 'repressió estalinista', alhora que recorda que una demanda judicial contra la direcció del partit derivada d'aquelles fabuloses primàries ha estat admesa a tràmit pel jutjat corresponent.

Igualment lamentable resulta l'intent desesperat de l'ecs!alcalde d'Alaquàs de guanyar certa presència pública amb aquella conversa de cinc minuts que mantingué amb el Molt ecs!Honorable Camps per vore si entre els dos són capaços de llançar a perdre encara més l'estatut valencià.

Però per si tot això fóra poc, Alarte ha decidit enfonsar encara més l'ànim d'aquelles temeràries persones que decideixen anar al cine a passar la vesprada amb un vídeo/plor en el qual pretén justificar perquè no el coneix la societat valenciana (“Soy Jorge Alarte... quizá nunca me hayas visto en Canal 9”) i que amenaça amb provocar suïcidis a les sales de projecció.

Òbric parèntesi. I sembla que no serà l'única aparició d'Alarte abans d'eleccions que ens deixarà amb la boca oberta. Tanque parèntesi.

Al secretari general dels socialistes (?) valencians (??) només li falta per haver encetat un any que només els déus saben com acabarà que la indústria cinematogràfica proteste perquè el seu vídeo buidarà les sales d'espectadors.

Impresentable

 

Vaig encetar el llarg pont de Reis amb una sola idea entre cella i cella: portar-me bé. Per això em vaig dedicar a endreçar la casa, avançar feina que tenia pendent, jugar i passejar amb Matt, llegir a la terrassa mentre prenia el sol, vore bones pel·lis al devedé, cuinar... sense ser conscient que este estil de vida tan bucòlic i pastoral no esta fet per a mi, per la qual cosa era només qüestió de temps que la maldat que m'és intrínseca haguera d'explotar per algun lloc.

I de quina forma.

Divendres estava convidat a un aniversari, però a mitja vesprada els plans s'havien multiplicat i vaig pensar que la millor forma d'arribar a tot seria lliurant-me en cos i ànima a la intoxicació més destructiva.

Òbric parèntesi. Per decisions com aquella de tant en tant no puc evitar preguntar-me si o bé sóc retardat mental o bé m'he carregat la sinapsi neuronal. O totes dues coses alhora. Tanque parèntesi.

Abans d'apropar-me a la festa d'aniversari, em vaig deixar caure per casa d'uns amics a Russafa per fer-me una copa. El problema és que quan vaig eixir del barri de moda de la ciutat no portava una copa, sinó quatre. I amb l'estómac ben buit.

El meu estat, doncs, en arribar a la festa ja estava prou perjudicat, però en lloc de provar a asserenar-me vaig continuar la ingesta massiva de toxines fins a perdre el trellat, la vergonya i les formes, i la resta de plans i de compromisos que tenia per davant també van saltar pels aires.

La recriminació més que justificada que al matí següent em va fer l'amfitrió de la festa resumeix a la perfecció quin fou el meu comportament: "Martí, puc entendre que la festa no era la rehòstia, però hauries d'aprendre a comportar-te i a mostrar una miqueta més de respecte per les persones".

Tela.

Drunch, el nou brunch

 

Estic convençut, tot i que no hi ha cap fet objectiu que recolze la meua opinió, que durant 2011 es posarà de moda el berenar. La gent quedarà a casa o al saló de té (estil revival victorià) i prendrà café i dolcets per socialitzar o senzillament adoptarà la fórmula italiana de l'aperitivo, amb salat i combinats alcohòlics, i que el món anglosaxó ha tingut la poca vergonya de batejar amb el nom de drunch.

Òbric parèntesi. Si el brunch era la barreja de breakfast i lunch, el drunch ho és de dinner i lunch. Busca qui t'ha batejat. Tanque parèntesi.

Així, per avançar-me al que serà tendència en el futur més immediat, vaig acomiadar 2010 convidant el meu veneçolà a berenar. Vaig comprar dolç i vaig preparar café i suc de mandarina. Res massa complicat, perquè després havíem de follar.

El sexe, com sempre, resultà molt satisfactori, però mentre l'acompanyava a la porta vaig prendre la determinació de deixar de quedar amb ell per una senzilla raó: ho he intentat perquè el xic és interessant, atractiu i molt bona persona, però és que no m'agrada. I no puc fer res per evitar-ho.

Esta determinació no obeeix, òbviament, al fet que no m'agrade tant com per a casar-me amb ell, sinó perquè el veneçolà no es troba en la mateixa situació que jo (no només vol follar), i ja ha provat en alguna ocasió a donar una mica més de transcendència als nostres encontres, com quan un dia, estesos al llit, m'amollà:

- Oye, si quieres, para que me conozcas un poco mejor, algún día te puedo contar cosas de mí...

I a mi no se'm va ocórrer una altra cosa que contestar:

- Claro que sí, hombre... algún día.

Ser millor persona és un dels meus propòsits per a enguany.

Fumador versàtil

Cal estar només una miqueta viatjat per saber que és possible eixir a sopar amb els amics i que aquells que fumem ho fem a la porta del restaurant sense molestar ningú més. Així fou justament l'última volta que vaig sopar a la vertadera Europa, concretament a Torino: vaig aprofitar un minut entre plat i plat per eixir al carrer a fumar-me un cigarret, a poc més de cinc graus de temperatura i mentre a dintre la interessant conversa continuava sense mi.

Aviat, però, vaig ser conscient de la lamentable imatge que donava i a la tercera calada vaig llançar el cigarret, vaig tornar al restaurant a continuar sopant i em vaig adonar que el saló era ple, tot i que a Itàlia fa anys que no es pot fumar a cap establiment públic.

En eixe moment vaig entendre que amb la nova regulació només els més tarats deixaran d'eixir a sopar, d'anar a un concert, de prendre tres cerveses amb els amics o simplement de festejar la nit perquè no podran fumar a l'interior dels locals públics i que seran els mateixos que en el seu moment van deixar d'anar al cine quan es prohibí fumar a les sales de projecció, que van deixar de viatjar quan es prohibí fumar als avions i als trens o que van deixar de treballar quan es prohibí fumar a l'oficina: cap ni un.

Com a fumador versàtil (actiu i passiu alhora) puc assegurar que no deixaré d'acceptar la invitació d'un xic guapo que em convide a una cervesa perquè no podré fumar-me un cigarret entre glop i glop, que no deixaré d'assistir a un sopar amb els amics perquè no podré fer-me un cigarret entre plat i plat o que no em perdré el proper concert d'un grup que m'agrade perquè no podré fotre'm un cigarret entre cançó i cançó, perquè sé fins a quin punt és important el tabac però, sobretot, per sobre de quines coses no es troba.

Per això, perquè sóc fumador (i a més a més versàtil) però tinc dos dits de front i perquè estic lleugerament viatjat, em costa entendre els arguments contra la nova regulació sobre el consum del tabac que asseguren que la gent deixarà d'anar als restaurants, de prendre café, d'eixir de nit i pràcticament de socialitzar perquè no podran fer-ho amb un cigarret a la boca, com si escoltar música en directe, estar amb els amics o fotre's una copa en bona companyia a la taula d'un bar no tingueren per se prou entitat per resultar plaents.

M'agradaria que només en part fóra veritat i comprovar com la nova regulació deixarà fora de la circulació personatges com Javier Manías i Rafael Reig, uns paios que no han sabut entrar en la tercera edat amb dignitat i sense fer olor a bolquer pixat, però el problema és que segur que ara me'ls toparé a la porta dels locals; i segur que em tiraran el fum dels seus cigarrets a la cara.

  

La rància Catalunya

 

He de confessar que esperava que passaria més temps abans de tornar a pensar en la política catalana, però haver recuperat enguany aquella meravellosa tradició d'encetar l'any a Barcelona em porta a inaugurar l'exercici 2011 d'esta forma tan malaltissa.

Tot ingenu, vivia convençut que el nou govern convergent suposaria un avorrit oasi dretà després del guirigall del Tripartit (sic) i que se limitaria a provar a gestionar la crisi i a simular cert nacionalisme català de baixa intensitat, però Mas, en canvi, encara no ha deixat de sorprendre'm i el nou govern instal·lat a la plaça de sant Jaume ja compta amb prou elements d'inefabilitat com per fer-s'ho mirar encara que siga un momentet només.

En primer lloc, si costa entendre que el palpat anunci del 'govern dels millors' fet per Mas fins i tot abans de guanyar les eleccions haja d'incloure socialistes desencantats, (per què no socialistes encantats i sense rancúnia?) sorprén encara més que només tres dones formen part del nou equip de catorze càrrecs (un president i tretze consellers) i que, d'aquelles tres, dues (la vicepresidenta i la consellera de Justícia, ni més ni menys) hagen jurat complir amb les obligacions del càrrec afegint l'expressió amb “l'ajuda de Déu”.

No sé si amb Mas la nova Catalunya obtindrà un concert econòmic a l'estil basc i es deixarà les estridències del tripartit al calaix, però el que és ben cert és que ens regalarà moments més propis d'una teocràcia islàmica que no pas d'un país que es ven com l'avantguarda europea.

Per tot això, quan la ressaca de la nit de Cap d'Any ens ho va permetre, els amics que ens trobàvem a Barcelona vam decidir encetar l'any amb una calçotada com Déu mana a la Catalunya més interior (a Badalona, concretament), perquè als valencians no ens guanya ningú en teocràcia.