Nous escenaris: la nova Confederació Ibèrica de Nacions

Els resultats obtinguts pel PP en les darreres eleccions han deixat el mapa de la Confederació Ibèrica de Nacions tenyit de blau, d'eixe blau popular tan fastigós.

La CIN esdevé, per tant, més España que mai, però hi ha factors particulars a tindre en compte. El més destacats són:

Astúries i Navarra

Les nacionalitats histèriques de Navarra i Astúries, on ha guanyat una altra dreta (el FAC You! d'Álvarez Cascos i la memocristiana UPN), constitueixen l'excepció a l'omnipresència autonòmica dels populars.

En tots dos casos es dóna la circumstància que les dues formacions guanyadores formaven part del PP: la primera és una escissió del gos de presa Álvarez Cascos, que ara s'ha reinventat asturianista (sic), i la segona ha estat la marca electoral del PP al país navarrés fins que un i altre van trencar palletes.

Estes dues formacions han demostrat, per tant, que és més fàcil trencar el PP que no la unitat de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Balears

A les nostres illes el PP s'ha fet amb la majoria absolutíssima aplicant una recepta ben lloable: netejar les llistes d'imputats i implicats en casos de corrupció. Si a això li sumem el fet de presentar un candidat tan follable com Bauzà és lògic el resultat obtingut davant governs plurals i de progrés que no han sabut traslladar una imatge més seriosa.

Madriz

Els resultats a la Comunitat Atòmica de Madrid i a l'ajuntament de la Villa y Corte han estat els esperats: els socialistes sota mínims, IU salva els mobles lleugerament i el PP perd uns pocs escons a favor d'UPyD.

L'aparició d'este grupuscle en un bon grapat d'ajuntaments de la regió espanyola on més arraconat està el castellà en favor de les altres llengües oficials evidencia el que fa temps que era públic i notori: el partit de Rosa Díez ha esdevingut una mena de formació regionalista madrilenya.

La Manxa

A la Nova Castella la senyora Cospedal ha aconseguit la majoria absoluta i el PP governarà esta regió després de 28 anys de presidència socialista. El que es podria considerar com un canvi higiènic propi de la democràcia ha quedat desllavassat pel costum de la secretària general del PP d'incendiar el panorama polític amb rumors, conspiracions i paranoies sense aportar cap prova. Els manxecs tenen per davant una legislatura policlínica.

Euskadi

Al País Basc ha estat Bildu la força més votada i ha arrasat a Guipúscoa i especialment a la capital, Donosti, on ha obligat Odón Elorza a renunciar a formar govern després de 20 d'anys d'alcaldia socialista.

Al remat hem comprovat que Bildu no només era legal, sinó que era votable. I de qui quina forma.

Extremaydura

A la nacióextremenya el PP ha aconseguit per primera vegada convertir-se en la força més votada. El PSOE podria, però, fer-se novament amb la presidència de la Junta si aconsegueix el recolzament dels tres diputats d'IU.

Tan legítim serà per als comunistes extremenys donar suport a un govern progressista com optar per deixar que siga el PP qui governe, que és l'opció que compta amb més possibilitats en este moment, però el problema és que si volen semblar seriosos haurien d'haver tingut clar el seu posicionament des del principi i no sotmetre la decisió a consultes no vinculants (!) d'afiliats i de simpatitzants (!!).

Nous escenaris: Barcelona

S'han acomplert tots els pronòstics i els socialistes (i companyia) hauran d'abandonar l'Ajuntament de Barcelona a favor de Convergència i Unió, fet que suposa que per primera vegada la dreta autòctona es fa amb l'ajuntament de la capital del país.

Òbric parèntesi. La constitució de l'Ajuntament de Barcelona està pendent d'un últim recompte per veure si el PP encara pot arrapar un regidor més a CiU, però tant fa qui al remat se'l quede: el resultat serà el mateix. Tanque parèntesi.

A la vista de quina marxa porta Mas a Catalunya és fàcil preveure, doncs, com seran els quatre anys que els barcelonins tenen per davant: si des de novembre el nou Govern convergent s'ha dedicat, amb el silenci còmplice del PP de Sánchez-Camacho, a retallar les despeses en educació i sanitat públiques, a fotre d'hòsties als pollosos de plaça Catalunya, a refregar-se en un toll de populisme ranci, a demanar un concert econòmic a l'estil basc i navarrés i a jugar amb el cadàver de ZP (gairebé arribant a la profanació), tot indica que els quatre anys que Trias ha de tindre l'alcaldia de Barcelona també faran baixar la cara al conjunt del catalans.

Efectivament, els resultats de CiU a la ciutat comtal no li garanteixen un govern plàcid i necessitarà el recolzament del PP d'Alberto Fernández, el qual ja ha posat preu als vots positius als pressupostos: Badalona.

Així, CiU s'ha vist obligada a deixar la tercera ciutat del país en mans de l'impresentable i xenòfob Garcia Albiol a canvi de garantir-se el suport a Barcelona amb l'excusa que deixarà governar el partit més votat a cada ciutat, posició que ha estat ignorada pels convergents tarragonins, els quals, amb tota probabilitat pactaran també amb el PP per desallotjar els socialistes del govern municipal. I no hem de descartar tampoc que els convergents acaben pactant amb l'extrema dreta de Plataforma per Catalunya per fer-se amb l'ajuntament d'El Vendrell.

Òbric parèntesi. La situació al tarragoní és greu: podríem acabar veient el candidat popular Ale-Ale-Alejandro Fernández (aquell que versionà el hit de Lady Gaga) amb responsabilitats de govern a Tarra-tarra-tarragona. Tanque parèntesi.

Els catalans haurien de saber què fan amb el seu vot cada cop que opten pels convergents i que propostes (clarament il·legals dintre del marc jurídic actual) com la de negar l'assistència jurídica als estrangers que encara no porten sis mesos empadronats ens fan sentir vergonya a aquells que en alguna ocasió hem sentit respecte, encara que siga una mica, per Catalunya.

Nous escenaris: València

 

Este proper dissabte assistirem a la constitució dels ajuntaments nascuts després de les eleccions autonòmiques i municipals de 2011. Al País Valencià, com tot déu sap, el PP tornarà a disposar de majoria absoluta a les tres capitals i a la majoria de les grans ciutats, a les tres diputacions (i perquè no n'hi ha més) i, també, a Les Corts.

L'escenari, doncs, que se'ns ve a sobre de forma immediata i irremeiable és el de quatre anys més de càrrecs públics imputats, de corrupció generalitzada (especialment obscena a Alacant), d'atacs als serveis públics més elementals (atenció al futur de la sanitat i de l'educació valencianes!) i el d'una bel·ligerància gairebé malaltissa contra la llengua i cultura pròpies del nostre poble.

Estos quatre anys, doncs, no seran fàcils i l'oposició haurà de treballar de valent per fiscalitzar el desgovern immediat i no és d'estranyar, mentre esperem que els diputats d'Esquerra Unida es decidisquen a treballar algun dia i que el PSOE valencià no acabe per explotar, que tots els ulls estiguen damunt dels sis diputats de Compromís.

A l'Ajuntament del Cap i casal, però, per primera vegada, comptarem amb la presència de tres regidors encapçalats per un rejovenit Joan Ribó que no ha fet una altra cosa des del 22M que marcar l'agenda política no només al futur equip de govern de Ritona Barberà, sinó també de la pusil·lànime oposició que fins ara havia tingut.

Els anuncis de rebutjar el cotxe oficial i l'escorta així com el fet d'haver tornat les credencials de regidor per no estar escrites en valencià (i, per tant, només en castellà) han posat en evidència l'equip de govern de Ritona, però també la inactivitat de l'oposició durant tants anys, que ara s'ha afanyat a apujar-se al carro de Compromís.

El PP ha saltat, i de quina forma, sobre Ribó de la mà d'Alfonso Grau, primer tinent d'alcalde de València i nou monologuista del nostre Club de la Comèdia particular, en afirmar que “si la ideología política de base que sustenta al terrorismo independentista fuera de otra naturaleza, Ribó sería el primero en reclamar corriendo que le pusieran la escolta”, com si al País Valencià no foren les seus de l'esquerra les que pateixen contínuament atacs per part dels ultres i, en relació a exigir la documentació en valencià que “no se puede estar abogando por la austeridad cuando se habla de los coches y, sin embargo, no le importa tener que contribuir al mayor gasto en administración, en traducción, y además en papel, con la consiguiente deforestación del planeta”, com si no es poguera enviar la documentació en les dues llengües, per exemple, per correu electrònic.

Però la pregunta és: on ha estat l'oposició a Ritona tots estos anys? Què han fet sobre estes dues qüestions (i sobre tantes altres) Rafael Rubio, Ana Noguera, Carmen Alborch i el rosari de regidors socialistes que han passat per l'Ajuntament en els últims 20 anys? I els comunistes Antonio Montalbán i Amadeu Sanchis, coordinador d'EUPV a València des de 2004?

Ribó i companyia han creat este enrenou sense haver pres encara possessió del càrrec, així que és fàcil imaginar què ens espera quan, a partir de dissabte, tinguen accés als expedients, veu i vot (tres, en concret) al plenari i puguen fiscalitzar cada moviment de Ritona i de l'aquelarre de bruixes que l'acompanya.

Citar els clàssics

El segon cas que em tocà la passada guàrdia fou de violència de gènere, però dels de mentida. Davant l'absència d'un fiscal que no es dignà a fer acte de presència, em tocà fer d'acusació, ja que la meua clienta era la suposada víctima i vaig encetar l'interrogatori:

- Anem a vore, podria explicar-nos què passà ahir? -vaig preguntar amb desgana.

- Voràs -començà el relat l'acusat, un xic del poble que coneixia de vista- vaig arribar a casa d'estar tot el matí arreplegant quereguilles al camp i vaig posar els peus a remull en una safa amb aigua perquè tinc una ferida infectada, mentre ella acabava de fer el dinar.

- Continue, per favor. I faça el favor de centrar el discurs.

- Total, que ella sol beure quan està a casa, i eixe matí se l'havia passat bevent, i començà a insultar-me i a dir-me que era un guarro perquè la boca em fa olor, però és perquè tinc els queixals podrits... Mira!

I va obrir la boca per mostrar a la jutgessa el lamentable estat de la seua dentadura, fet que obligà tots els presents a deixar de respirar durant uns segons.

- Per favor... continue.

- Sí, clar... jo li vaig dir que em deixara en pau, però ella continuà insultant-me i em va dir que era subnormal... total, perquè mon pare i ma mare són cosins germans, com si això tinguera alguna cosa a vore...

- Redéu... I què més?

- En això, ella es posà tota loca i començà a trencar tot el que trobava al seu pas: els plats, les meues ulleres, totes les figuretes de porcellana que tenia per casa...

- I què feu vosté?

- Jo? Em vaig alçar i li vaig tirar l'aigua de la safa pel cap.

- Por favor... -es lamentà la seua advocada mentre feia una ganyota de fàstic.

- La safa on tenia els peus infectats a remull?

- És el primer que tenia a mà...

- No faré més preguntes, senyoria.

- Mejor así, letrado... ahora mismo tenemos más información de la necesaria.

La jutgessa va eixir de la sala a valorar la conveniència o no de dictar una ordre de protecció a favor de la víctima i em vaig quedar amb l'agressor i la seua advocada.

- Després d'esta història tan freak em sap greu haver d'acusar-te... però és que estic obligat.

- No patisques, home. Tu fes el que hages de fer...

- El que no entenc és que fas amb esta xica.. vull dir, són ganes de complicar-vos la vida, no?

- Ja ho sé...però és que som com “Romero i Julieta”, saps?

La cita de la suposada obra de Shakespeare em deixà mort.

- “Romero i Julieta”? Estàs de conya?

- Bé, o “Julieta i Romero”, com es diga...

Durant un segon vaig valorar la possibilitat de corregir el suposat agressor, però vaig descartar la idea:

- Sí, clar: “Julieta i Romero” està molt millor.

Arma de foc

 

 

Dijous i divendres vaig estar de guàrdia i em van entrar dos casos realment interessants: un atracament amb arma de foc i un cas de violència de gènere.

L'atracament havia tingut lloc feia més de dos anys a un supermercat del poble, però a través de l'adn que l'autor havia deixat dins d'uns guants de pell la policia científica havia aconseguit finalment identificar-lo, a l'estil d'un hipotètic CSI Horta Sud.

L'acusat, per si fóra poc, es trobava a presó amb un bon grapat de condemnes pendents, entre moltes altres coses, per fets que repetien el mateix modus operandi, per la qual cosa les possibilitats que tenia de defendre amb èxit el meu client eren prou escasses.

- Mira, el adn se considera prueba de cargo más que suficiente para que te comas el atraco, y el hecho de que tengas 11 páginas de antecedentes penales no ayuda mucho, la verdad. Desde mi punto de vista creo que te conviene que busquemos una conformidad con el fiscal y que nos quedemos con la pena mínima -vaig recomanar als calabossos del jutjat.

- Vale.

- Pues entonces, ahora cuando te suban, reconoces los hechos y yo me encargo del resto.

- Vale.

Però, clar, les coses sempre es compliquen, i una volta davant la jutgessa el meu client va perdre el cap:

- Entonces, fue usted quien atracó el supermercado de esta localidad hace ahora dos años, ¿verdad? -preguntà la jutgessa.

- ¿Yo? Claro que no.

Merda.

- Pero su letrado me ha informado...

- Señoría, yo... -vaig provar a intervindre.

- Mire, señora Juez (sic): si usted me dijera que el supermercado está por la zona de Sagunt, pues sí, no podría negarlo, porque aquella zona me la he trabajado bastante y he robado mucho (!!), pero esta zona... la verdad es que sólo he atracado un par de tiendas y hace ya un par de años (!!), así que, seguramente, la que usted me dice, pues no. Esa no.

Ens vam quedar tots en silenci.

- Disculpa, pero... ¿crees que esto sirve para exculparte? -vaig preguntar irritat.

- Además, yo siempre que he atracado una tienda lo he hecho con mi revólver... ¿en este caso hay una pipa?

De nou, vam guardar silenci.

- A ver, cuándo te he dicho que se te acusa de un atraco con arma de fuego... ¿qué has entendido por “arma de fuego”? ¿Un arco y unas fechas?

- Letrado... -intervingué la jutgessa.

- ¿Pero estamos hablando de un calibre 38? Porque siempre que he atracado algo, lo he hecho, como mínimo, con un calibre 38. -continuà el detingut.

No donava crèdit.

- Disculpe, Señoría, pero ¿podemos entender que la declaración del acusado es un reconocimiento de los hechos? Total, no lo podía haber hecho peor...

Sexe ficció

Sempre m'he preguntat què haurà estat d'aquells xics amb els quals vaig tindre les primeres experiències sexuals i, també, als quals vaig perdre la pista en el moment exacte en què em passava la bragueta després d'haver follat.

Sóc conscient que és un futurible, un exercici de sexe ficció, i que no porta enlloc, però em resulta divertit preguntar-me com haurà tractat la vida aquells xics que vaig conéixer fa un grapat d'anys (deu, onze, dotze...) i amb els quals vaig compartir episodis de sexe primerenc, però el nom dels quals ja ni tan sols recorde.

Estaran vius? Seran feliços? Se'n recordaran de mi?

Imagine, per exemple, que una nit de dissabte em trobe amb un d'aquells xics a la barra d'un bar, que ens reconeguem, ens saludem i ens posem al dia només per damunt, com si mai no ens haguérem vist.

Imagine, tot seguit, que em convida a una copa i jo el convide a una altra, i que comencem a flirtejar; que intercanviem números i que quedem per fer un café algun dia i que, en contra del que podríem pressuposar, complim amb la paraula donada i dilluns, a poqueta nit, es deixa caure per casa i acabem al llit, després de dos cerveses.

Que este sexe em fa recordar el que vam tindre fa més de deu anys perquè sóc capaç de reconéixer l'olor del seu cos, i que em dic que tampoc ha canviat tant. O potser sí. La veritat és que no m'importa massa: en aquell moment fou només sexe i hui torna a ser exactament el mateix.

Curiosament, i tot i que es tracta d'un futurible, d'un exercici de sexe ficció, eixa va estar justament la forma en què vaig encetar la setmana.

Transcripció (i II): els diners d'Isabel

Tots recordem que fa mesos, quan es feu públic el patrimoni dels diputats valencians, el Molt ecs!Honorable tingué la barra de declarar que disposava de 900 euros en un compte corrent i d'un Saab de 1995.

En aquell moment molts ens vam indignar i vam considerar que es tractava d'una presa de pèl i d'un insult a la intel·ligència dels ciutadans per part del President, però el temps ens ha tret la raó i li l'ha tornada a Camps. A ell o la seua santa dona.

Efectivament, la transcripció de la declaració de Camps davant el jutge Flors al TSJ valencià ha servit per conéixer una part de la seua vida que fins ara ignoràvem: és Isabel, la farmacèutica de la plaça de l'Ajuntament, la que cada matí li prepara la cartera al Molt ecs!Honorable:

Camps: En el 2008 (...) yo fui por allí, estuve viendo prendas. Y lo único que me interesó de allí fue un bléiser (!!!) azul marino. Recuerdo perfectamente que estaba rebajado a 150 euros.

Jutge: ¿También pagó en efectivo?

Camps: Lo pagué en efectivo, y además no tenía la intención de llevarme la bléiser. No lo había comentado en casa, llevaba el dinero, que como siempre me había preparado mi mujer en efectivo para pagar. Mi mujer es la que lleva la economía doméstica de casa. Y recuerdo que no llevaba la cantidad para poderla comprar. Salí de la tienda y le pregunté al chófer y al escolta si habían a bien, si llevaban dinero, dejarme dinero para poderme comprar pues no llevaba dinero suficiente. El escolta me dio 150 euros y pagué el traje y la bléiser, subí al coche y ya no volví nunca más.

Este fet no té res d'excepcional: a moltes famílies són les esposes i mares les que, en contra del tòpic que dibuixa les dones com malgastadores, administren l'economia domèstica. I mira que ho fan rebé: són capaces de deixar el compte corrent del President de Generalitat amb un saldo de només 900 euros.

A preguntes del Fiscal anem coneixent més de la vida d'Isabel, farmacèutica i administradora:

Fiscal: Cuando dice que su mujer es la que le da el dinero, la que gestiona la economía doméstica, ¿es la encargada de ir al banco a...?

Camps: ¡Todo! ¡Todo, todo, todo!

Fiscal: Ese dinero en metálico que le da, ¿lo saca ella del banco?

Camps: Todo, todo. Lo saca del banco o de la caja de la farmacia, porque ella tiene una farmacia, y bueno, esa es nuestra vida.

“Esa es nuestra vida”. Pot haver una frase més bonica? Sí, ja que a preguntes del lletrat de la defensa comprovem que sí, que amb Camps no hi ha res insuperable:

Lletrat de la defensa: ¿Todo lo suyo lo paga en efectivo?

Camps: Sí, bueno, si voy con mi mujer, siempre paga mi mujer.

Camps demostra que és un home modern, que deixa que la seua dona pague tot el que compren. És igual si és la compra setmanal de Mercadona, les llepolies per als xiquets, una bléiser marinera o unes sabates de pell de poltre. Tot ho paga Isabel i ell és tan innocent que no demana mai el tiquet de res del que compra.

Jutge: Ante esa costumbre de pagar en efectivo, normalmente quien así lo hace suele pedir el tique de compra, simplemente para que cuando pase con la bolsa por la puerta de salida si suena algún artilugio electrónico pueda justificar la compra. Usted, a pesar de eso, ¿no pide nunca tiques de compra?

Camps: Bueno, estamos hablando de una tienda en donde el encargado era el que me daba el traje y yo lo pagaba.

Jutge: ¡Es que yo he entendido que su modo habitual de actuar es no pedir nunca tique de compra!

Camps: Nunca pido tique, efectivamente, nunca pido tique.

Jutge: ¿Y lo poco que compra no pide nunca tique de compra?

Camps: Nunca.

Jutge: ¿A pesar del riesgo de pasar con la bolsa por la puerta?

Camps: Bueno, vamos a ver, si es de ropa, si es por el lugar por donde se pasa por el lugar donde puede haber algún tipo de..., he ido con Isabel, he ido con mi mujer.

“He ido con mi mujer”. Santa innocència. Santa Isabel.

Transcripció (I): l'àmbit del discurs lògic

 

En la majoria dels procediments penals les declaracions dels imputats no s'enregistren, per la qual cosa després no cal transcriure la conversa. L'imputat contesta (o no) les preguntes que el jutge, el fiscal i els advocats li fem (en eixe mateix ordre), però és el jutge l'encarregat de dictar al funcionari què ha de copiar i què no en funció de la transcendència jurídica que tenen les paraules de l'imputat.

Òbric parèntesi remember. Ja vaig explicar una volta que este sistema també dóna molt de joc. Tanque parèntesi remember.

En cas que alguna de les parts, però, considere que li convé incloure alguna expressió concreta pot demanar-ho i, la veritat, els jutges instructors no solen posar massa objeccions per evitar posteriors recursos per indefensió.

Este sistema garanteix que les declaracions no ocupen més d'un parell de fulls i que tinguen un caràcter més asèptic. És cert, però, que la transcripció literal trasllada una imatge més fidel de la declaració de l'imputat que la que podria dictar un jutge al funcionari de torn, en copiar literalment cada expressió, cada contradicció, cada dubte... i hi ha casos, com el que ara s'enjudicia al TSJ de València, en els quals la declaració de l'imputat (i la seua versemblança) són fonamentals per pronunciar-se en un sentit o en un altre.

En el cas de la declaració del Molt ecs!Honorable Camps no només hem pogut constatar que tot apunta a una més que probable condemna, sinó que s'han confirmat les sospites que sobre el seu estat mental tots temíem: la megalomania i la paranoia s'han acarnissat en la psique del nostre pobre President.

Jutge: Habrá escuchado que al principio de la conversación se interrumpe, usted dice: “¡Oye, muchísimas gracias!” Y él le contesta: “¿Has leído el tarjetón?, ¡fíjate lo que te debo!” ¿Esto a qué responde? ¿Tuvo algún regalo?

Camps: No. Muchísimas gracias (!!), es porque me decía que yo había hecho muy grande el partido político en la Comunidad Valenciana (!!), y que yo sí que era un líder indiscutible del partido (!!!).

Jutge: Sí, pero al margen de estas incidencias en el partido, la expresión que utiliza este señor cuando usted le dice: “¡muchas gracias!” Le dice: “¿has leído mi tarjetón?, ¡fíjate si te debo!” ¿Qué le debe este señor a usted?

Camps: La idea de una Comunidad fuerte y un PP muy fuerte... (!!!)

Jutge: ¿Eso es lo que le debe el señor Álvaro Pérez a usted? (...) Insisto en que no tiene usted el deber de contestar, puede negarse o contestar lo que desee, pero en el ámbito del discurso lógico, frente a un agradecimiento de “muchísimas gracias” y “fíjate cuánto te debo”, parece deducirse que esa deuda la está compensando con algo. Eso es por lo que yo le pregunto.

Camps: Yo no sé lo que me debe el señor Álvaro. Mucha gente me dice por la calle: “¡Cuánto le debemos, presidente!” (!!!).

La meua experiència com advocat de culpables de tota classe de delictes em diu que quan un jutge, davant la insistent resposta inversemblant d'un imputat, li recorda que té dret a no declarar i fa referència a 'el ámbito del discurso lógico' la cosa comença a ser força preocupant.

Cretinisme urbà

Tinc una cosina terriblement estúpida amb la qual només parle en comptades ocasions. Fa uns mesos, no recorde si en un casament o en un soterrar, me la vaig trobar amb sa mare, ma tia, la qual tampoc ajuda massa, i em va demanar:

- Tu que eres un xic amb coneixement, dis-li alguna cosa a la teua cosina, que ara diu que se'n vol anar a viure a l'Índia.

- Que se'n vaja -fou el meu consell immediat.

- És que està molt guai, saps? -intervingué la cretina-, perquè he vist per Internet que hi ha un grup d'europeus que ha muntat una comuna, fan meditació i, flipa, tenen un hort i es mengen el que cultiven.

Vaig guardar silenci.

- Tenen un hort i es mengen el que cultiven? De veritat?

- Sí! És fort, eh?

- Fort? Però no et dónes compte, tros d'inútil, que això és justament el que han fet els llauradors valencians, i entre ells el iaio, tota la vida?

La cretina callà davant l'evidència.

- Si vols plantar cebes i després menjar-te-les no cal que te'n vages a l'Índia a fer la mona: pots fer-ho en qualsevol dels horts que ton pare ha deixat perdre o, si m'apures i vols ser més jipi, a la vora de la via del tren, com fan els xurros jubilats.

- La veritat és que no ho havia pensat des d'eixe punt de vista.

- No, clar que no... Ara, et dic una cosa, si vols fer-ho a l'Índia, no seré jo qui t'ho impedisca...

Esta conversa, tal qual, em vingué al cap quan vaig llegir que els acampats del 15M havien plantat un hort urbà a la Puerta del Sol.

Punts

La cara amb la qual Carme Chacón es va plantar davant els mitjans de comunicació el passat dijous presagiava el desastre: els capitostos del PSOE l'havien feta caure de les primàries per presentar Rubalcaba com l'únic candidat possible dels socialistes per a les eleccions de l'any que ve.

Porque yo lo valgo.

Hi ha mil interpretacions i teories sobre com s'ha gestat esta maniobra, i sobre qui ha apunyalat qui i amb la complicitat de quin sector del partit, però tot això és secundari, ja que la principal conseqüència que hem d'extraure d'esta renúncia a les primàries és que el PSOE dóna per perdudes les Generals de 2012 i pitjor encara: tots ho sabem perquè tots ens hem adonat de la desesperació socialista.

Potser Chacón no haguera guanyat les eleccions, probablement no, però almenys haguera jugat el partit, que ja és prou. Després d'escoltar el seu discurs, en el qual va dir tantes i tantes coses, me la vaig imaginar de presidenta del Govern (no sé si en 2016 o en 2020) però ara dubte fins i tot que puga tornar a ser ministra.

En canvi, amb el relleu (sic) de Zapatero a favor de Rubalcaba el PSOE s'allunya de la societat, que reclama noves idees, noves polítiques, més transparència i més participació en la cosa pública, ja que Rubalcaba no representa res d'això, sinó tot el contrari. De fet, el problema és tan considerable que l'actual ministre de l'Interior no només no representa un nou fons, sinó que ni tan sols suposa unes noves formes, que podrien acontentar els més ingenus. Ni tan sols això.

En definitiva, sobre els muscles d'este polític sexagenari, intrigant i orgànic el PSOE ha dipositat l'única esperança que té per a l'any que ve: dissimular la derrota i no perdre per massa punts de distància.

Esperem que al remat no siga el PSOE el que acabe necessitant massa punts, però de sutura.